Prendre la paraula

Cartes d’un convençut als fidels a l’ideal

Avui, Fidels meus, tinc un compromís envers vosaltres consignat en el final de la carta anterior: vaig prometre parlar-vos de l’expropiació; però ja amb la ploma a la mà, penso que és necessari encara una preparació que faci més suggestius l’assumpte i les conclusions revolucionàries, la qual cosa consistirà a consignar tot el concís possible l’estat actual de misèria i riquesa a què ens han portat vint segles de cristianisme i un de democràcia.

El diari més important de la burgesia anglesa declarava el 1850: «Si l’exportació i la importació d’Anglaterra s’augmentés un 50 per 100, el pauperisme anglès quedaria reduït a zero».

Gladstone, ministre d’Hisenda, va manifestar el 7 d’abril de 1864 que el total de la importació i de l’exportació d’Anglaterra el 1863 pujava a 443.955,000 lliures esterlines, o sigui, tres vegades més que el 1843. A pesar dels resultats tan meravellosos va creure necessari fer aquesta lamentació: «Penseu, no obstant això, en els que són a l’abisme de les privacions, en els jornals no augmentats i que de cada deu homes nou sostenen una lluita terrible contra la misèria!».

D’aquesta declaració oficial per si sola, si no hi hagués moltíssimes més proves exposades per la premsa obrera, en resulta evident la impotència de la burgesia per a la resolució del problema social, ja que amb triples recursos dels demanats, els pauperisme, en una nació tan rica i poderosa com és Anglaterra, s’expressa per aquesta terrible xifra: 90 per 100!

Karl Marx, en exposar-ho en el manifest de constitució de La Internacional, ho generalitzava en aquests termes: «Insistim en aquests fets, perquè Anglaterra és la reina de la indústria i del comerç a Europa, i la representa, efectivament, en el mercat universal».

Vegem ara algunes dades sobre la riquesa internacional:

A Anglaterra les dues terceres parts del territori pertanyen a 10.000 individus, i els lords posseeixen 6.240.000 hectàrees; a Escòcia, 21 propietaris són amos de la tercera part de la terra de la pàtria, i 1.700, de les nous dècimes parts; a Irlanda, on els arrendataris moren de gana o són caçats per la força pública perquè paguin els arrendadors, succeeix, poc o menys, el mateix, i en prova d’això aquí va aquesta dada: el duc de Sutherland posseeix 530.000 hectàrees. A Londres hi ha districtes sencers, entre els més rics i aristocràtics, que són de la propietat d’alguns lords, amos a més d’immenses propietats rurals. El port de Cardiff pertany exclusivament al marquès de Bute. Un sol banquer posseeix 10.000.000 de lliures esterlines que li donen una renda anual de 12.000.000 de francs.

A Alemanya hi ha propietats territorials de 2.000 a 3.000 kilòmetres quadrats de superfície; a Prússia la meitat del territori és de propietaris que posseeixen de 75 a 344 hectàrees. Hi ha també en aquest imperi molts milionaris, i per fer-se una idea del seu nombre direm que només a Prússia n’hi ha 3.000.

A Bohèmia hi ha un subjecte, príncep de Schwarzengerg, que posseeix la trigèsima part de la terra, o sigui, 178.000 hectàrees.

A Rússia, on l’emancipació del sefs hauria d’haver donat resultats meravellosos, a jutjar pels càlculs de la burgesia liberal, hi ha també propietats monstruoses.

A Itàlia, segons l’estadística de 1884, hi havia 2.668.696 propietaris rurals, dels quals la major part posseïen petits trossos de terra; però també hi domina la gran propietat: a la província de Potenza n’hi ha una heretada de 14.000 hectàrees, que constitueix la septuagèsima part d’aquella província.

A França, distribuïda la propietat territorial en petita, mitjana i gran, els grans propietaris són posseïdors de més de la tercera part de la terra de la república. Els ferrocarrils, les mines, les fàbriques i els establiments d’accionistes, i la burgesia capitalista va absorbint els petits capitals seguint la inflexible llei del privilegi.

A Espanya hi ha 3.529.600 heretats, de les quals 2.729.660 són treballades per arrendataris i rabassaires, que formen així les rendes que els seus senyors malbaraten a les grans ciutats. De càlculs fundats en el nombre d’habitants considerats per professions i posició social, resulta que el 66 per 100 viu desheretat del patrimoni nacional; hi ha pagesos que van tirant com poden, defensant-se contra la usura que els amenaça de mort, i un curt nombre de milionaris que, com per tot arreu, són amos de la pàtria i se serveixen com d’esclaus de la resta dels seus conciutadans.

Als Estats Units la riquesa pública va en augment. Segons l’últim cens, s’elevava a 45.642 milions de dòlars, o sigui, 228.210 milions de pessetes. Fa poc temps, 29 capitalistes van acaparar 8.500.000 hectàrees de terreny de cultiu, o sigui, un territori més gran que Irlanda. Allà hi ha els mil milionaris, fenomen d’indigna desigualtat que en cap més país del món s’ha presentat fins que la república model ha reproduït, sota el nom de ciutadans d’una democràcia, una supèrbia pitjor que la d’un Faraó d’Egipte.

Correspon ara fer la revista de la misèria, però per falta d’espai, després d’haver-me extralimitat en la present, queda per a la carta pròxima, en la qual us promet posar-vos pell de gallina i fer-vos patir esgarrifances el vostre amic, que us desitja salut.

24 de febrer de 1895

Pau Veritats

La Tramontana, número 650, 1 de març de 1895, pàgina 2

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!