Maig
Mira, el maig ha arribat,
ha estès per sobre del port la seva palpebra blava.
Vine, fa temps que no sé res de tu,
et mous amb por, com els gatets que hem ofegat.
Vine i parlarem de les coses de sempre,
del valor de ser amable,
de la necessitat de sortir-se’n malgrat els dubtes,
de com omplir els forats que portem dins.
Vine, sent el matí a la cara.
Si estem tristos, tot ens sembla fosc;
si estem animats, en canvi, el món s’engruna.
Tots guardem per sempre una part amagada dels altres,
un secret, un defecte, un gest.
Vine i traurem la pell als vencedors,
saltarem des del pont, ens riurem de nosaltres mateixos.
Mirarem en silenci les grues del port,
perquè estar junts en silenci
és la mostra més clara d’amistat.
Vine amb mi, que me’n vull anar a una altra banda,
abandonar aquest cos meu
i ficar-me amb tu en una petxina,
amb la nostra menudesa, com petits cargols de mar.
Vine, que t’espero,
seguirem la conversa que vam interrompre fa un any,
com si els bedolls de la vora del riu no tinguessin un nou anell.