Poètica contra el miserabilisme des de Puig Antich (en el 40 aniversari del seu assassinat)

(Un article meu recuperat de quan feia 25 anys de l’assassinat)

Em rebenten els aniversaris dels fets revolucionaris, commemoracions, cinquanta anys de no-sé-què i tres-cents d’una altra cosa. I em rebenten no com a aniversaris en si mateix sinó com el que amaguen darrere seu, és a dir l’emmirallament en el passat, la glorificació d’aquest i alhora la impossibilitat i no necessitat de fer alguna cosa semblant en l’actualitat perquè els problemes ja han estat solucionats o la recerca de solucions forma part de la parcel·la prohibida de la utopia. Així, la celebració-commemoració-estudi i lloança amaga un sentiment de “que collonuts que vam ser quan érem joves!… que ingenus, que utòpics…” Mireu si no les celebracions i ‘fastos’ davant els trenta anys del Maig francès, els seixanta anys de l’acabament de la revolució i la guerra civil a l’Estat espanyol o la commemoració de l’assassinat del Che. En llegeixes els estudis, en ressegueixes els llibres i reportatges, les imatges aparegudes com a commemoració i prens una idea mitificada d’uns fets que, segurament, si passessin ara serien titllats per molts dels que han contribuït a crear el lament iconogràfic com a bàrbars, immorals, antidemocràtics fins i tot… (Continua)

La història és això, en cada moment cal construir la justificació per al present recorrent a un passat proper o mític i guarnir-ho tot amb un enquadrament una mica positivitzador dels grans derrotats de sempre, més encara quan aquests grans derrotats no poden, en l’actualitat, aspirar a res més que a la derrota. És en aquest racó on hi podríem encabir el Salvador Puig Antich i l’oganització antiorganització a què pertanyia: el Movimiento Ibérico de Liberación, el MIL.

Aquest 2 de març, escompleixen quaranta anys de l’assassinat amb garrot vil de Salvador Puig Antich i tot el que he dit abans cal recordar-ho per continuar llegint aquest article. Perquè això no és un panegíric ni un text tipus: “No podem oblidar el magnífic tal ni l’indispensable que va ser qual…” sinó tot el contrari.

La reconstrucció de la memòria de la Transició (quina paraula tan presumptuosa per explicar el pas del res al no res) s’ha fet seguint unes coordenades que positiven tot allò que pot ser aprofitat pel regionalisme conservador de Convergència amb la intenció de justificar el seu present o bé recordant alguns episodis de la història de l’esquerra que menys repercussions poden tenir en el present, deixar content tothom i així no fer les mentides encara mes grans del que són.

És per això que d’aquest quaranta aniversari ben pocs mitjans se n’han fet ressò o, si se n’han fet, deixant de banda -només faltaria- el pensament polític del grup en què es trobava… -massa radicalot i poc presentable- i parlant del pobre noi que va ser mort per un règim dictatorial que vam aconseguir vèncer… amb la unitat de tots els catalans de bé… i la constància d’una lluita en què tothom… hi va posar el seu granet de sorra (des del Gomis fins al Fraga passant pel Samaranch i Foment del Treball Nacional)…; i Franco es va morir al llit -de vell- i els sectors socials per a qui treballava continuen exactament al mateix lloc, amb una altra disfressa però al mateix lloc i, a més, legitimats pel consens social.

Enmig d’un racó de món on només es valora la gent pel que s’és capaç de vendre, pel que s’és capaç de comprar, pel que s’és capaç de competir; i aquesta “capacitat” a què em refereixo és directament proporcional a la quantitat de cinisme que s’és capaç d’administrar i a la insolidaritat i la facilitat per xafar els altres que s’és capaç d’acumular (per a això ja hem inventat les ONG), les paraules d’aquella gent del MIL sonen més actuals que mai: ¿Qué vendemos? ¡Nada! ¿Qué queremos? ¡Todo! I “Tot” és massa per a qui parla de mercat del treball, de flexibilitat, d’economia de mercat, de recursos humans, de regularització, de país de possibilitats o de creixement i només vol dir més i més i més per a mi i menys i menys i menys per als/les altres.

I entre nosaltres (les/els altres), què en podem treure d’aquest aniversari? Doncs res material, però no oblidar ja és un gran què. Fins i tot hi haurà qui, des de l’esquerra (diversa i plural!), ha i va acusar Puig Antich d’insurreccionalista, d’agitador i de ser només un home d’acció. I què? Els seus textos més importants, la seva obra teòrica i la màxima realització de la seva ideologia no són un plec de folis ni uns quants volums d’obres completes sinó la seva pròpia vida, la seva coherència ideològica i d’acció contra les renúncies d’una classe política i sindical que va començar a pactar aleshores i ara, passats vint-i-cinc anys, continua pactant cada dia més renúncies, cada dia més oblits, cada dia més no res en nom de la sacrosanta conjuntura econòmica internacional… L’obra de Puig Antich són les paraules de l’insurreccionalisme, de la vida plena contra la mort lenta a què ens condemna el treball assalariat, de l’humor revolucionari contra el riure estrafet que ofereix el consum com a horitzó, en definitiva de la poesia contra el miserabilisme.

I passat quaranta anys continua vigent, continua a la primera ordre del dia. La darrera barricada és al cervell.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*