No publicat a la revista Catalunya
De l’Atlàntic fins als Urals hi ha Europa, el que alguns anomenen "vell continent" és per a mi una part del que geogràficament és el continent eurasiàtic. La nostra memòria històrica, basada sempre en imperis i guerres, en recorda tantes que han esdevingut al sòl d?aquest subcontinent, des de l’Imperi Romà fins a la l’Alemanya Nazi, passant per les dues guerres mundials, que entre una cosa i l?altra els nostres referents ens han semblat sempre "europeus", obviant i despreciant les relacions constants i semblances de forma de vida i de cultura amb la resta de pobles que viuen tocant a aquest mar que es diu Mediterrani. I és que a molta gent li fa més goig mirar cap al nord, que és on se situa la resta d’Europa mirada des d?aquí, que no passa cap al sud i cap a la vora, que és on se situa la resta de cultures construïdes al voltant d’aquest mar calmat que es diu Mediterrani. I clar, si com europeus i una organització territorial amb vocació d’Estat porta el nom d’Europa és ben lògic que en formen part i que tot el que afegeixi aquest nom o adjectiu d?èxit entre els seus mots passi a ser positivitzat, sense ni caler mirar-s?ho, examinar-ho, analitzar-ho o sospesar-ho. És el cas d?aquesta constitució que ara diuen que s?ha de votar o de la Unió Europea de la qual formen part sense que ningú ens ho hagi arribat mai a preguntar.
I sortim per la resta d’Europa i sí que ens sembla que ens assemblem als altres europeus i mira, ens hi reconeixem…, però és que si sortim per Estats Units també ens semblarà que som com ells, ja que nosaltres cada cop som més "iguals" i aquesta és una categoria que en la fase actual del capitalisme iguala tots els qui hi vivim, no tant per cultura sinó per consum, no pel que desitgem sinó pel que ens "suggereixen" que comprem.
Ens han de convèncer i ens diuen que serem el tercer model, el social, de forma de viure sota el capitalisme al planeta Terra. I encara hi ha qui s?ho creu i pensa que a Europa els drets socials es respectaran perquè és la nostra tradició, alhora que s?obliden i es minimitzen les lluites que ens els han portat, perquè potser no queda massa "de disseny" ni prou "europeu". La Revolució Francesa, la Comuna de París, 1868, el liberalisme il·lustrat, el laborisme, els espartaquistes, la Revolució d?Octubre, la Revolució del 36, la Revolució dels Clavells, l?autonomia obrera italiana i les okupacions de cases a Holanda o Alemanya, Llunas, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Rosa Luxemburg, Makno, el maig del 68, l?esperantisme, el nudisme, l’anarquisme, Garibaldi, Peiró, Federica Montseny, la Rosa de Foc, l?objecció i la insubmissió a l’Estat espanyol, la lluita dels miners anglesos mentre manava Tatcher, i tants altres exemples més soterrats en una tomba ben fonda…
Una altra Europa és possible, és clar. Una o mil, és clar. Però ni una ni mil són dins de la Constitució que ens volen fer votar, que només inclou l’Europa del capital i la guerra, la militarista i dels estats.
Per això el dia 20 jo votaré no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!