Prendre la paraula

Publicat al número 37 de la revista Catalunya

La
màxima expressió del capitalisme

«Els
treballadors sempre hem tingut clar que el feixisme és la màxima expessió del
capitalisme». Aquesta vella frase de Bonaventura Durruti, perduda enmig d’una
entrevista a un corresponsal de guerra anglès a Bujaraloz el 1936, ressona amb
força fa uns dies dins del meu cap.

            Hi estic plenament d’acord, més
enllà de per qui la va dir i el context en què va ser recollida, pels fets que,
a l’Europa de començament del segle XXI, han tornat a posar en el centre de
totes les mirades mediàtiques la imbecil·litat feta política de partits.

            Mitja Unió Europea s’ha passat uns
dies amb l’ai al cor pensant que s’havia d’aturar el Front Nacional francès i
que no podia ser que un torturador professional com Le Pen pogués arribar a la segona
volta de les eleccions franceses per disputar la presidència de la República que va posar,
al menys damunt del paper, els Drets Humans en solfa. Al final, Chirac ha
guanyat i tots hem respirat alleujats. Com pot ser que ens deixem enganyar
d’aquesta manera i ens prenguin el pèl tan fàcilment? Ni Le Pen podia arribar a
ser president de França -perquè el poder econòmic encara no es veu tan acollat
com per recórrer a la seva ‘solució final’- ni Chirac ens ha salvat de ningú,
tot el contrari. Les seves propostes, fetes realitat ben aviat, són ben clares:
la primera, acabar tant com pugui amb la cobertura social que els «socialistes»
de Jospin havien mig dibuixat i, la segona, endurir, també tant com pugui, les
mesures de control social a través de la creació d’un superministeri de la
repressió. Aquesta segona mesura diuen que servirà per acabar amb la
«inseguretat ciutadana», però crec que és evident que serà la primera de les
mesures la que contribuirà enormement a fer-la créixer.

            Així que no cal que ens preocupem,
que el feixisme no arribarà de moment al poder polític, que els qui manen de
veritat encara no el necessiten i, per tant, no cal patir. Això sí, cal estar
atents i continuar dient les coses pel seu nom. Així, si bé és clar que quan
parlem científicament no és adequat anomenar com a feixistes ni nazis ni cap
paraula semblant els lepens, pimfortuyns, finis, haiders i companyia, ha de
quedar ben clar que, a l’hora d’anatemitzar-los i d’utilitzar les paraules com
a punys, sí que ho podem fer. Feixistes i no antisistema, com els anomenen
alguns diaris aquí i allà, perquè el seu sistema, el que defensen i mai no
trairan, és el mateix que ara hi ha: el capitalista. Propietat privada dels
mitjans de producció, competitivitat màxima com a norma de relació social,
nacionalisme de frontera i militarista, societat de classes, autoritarisme com
a forma de control social… això sí, si els uns (Chirac, i aquí CiU i PP) hi
posen molt d’oli i maregen tant com poden la perdiu, els feixistes (neo o post)
continuen parlant directament de buscall. Durruti ho tenia clar al 36 i cal
ternir-ho clar ara també: el feixisme és la màxima expressió del sistema…
capitalista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!