Publicat al número 59 de la revista Catalunya
Quin drama, o quina joia, o quin no sé què… som cercadors de
l?impossible materialitzat en una paraula que sabem que mai no arribarem a
tenir, però que continuem buscant apassionadament, com si no ens importés. Continuem
entestades a buscar-la, a tenir-la i mai a posseir-la, perquè no volem ser amos
de res (no volem amos de cap mena). A l?horitzó, hi situem un món sense
propietat privada, amb fraternitat universal, el respecte escrupulós a les
diferències i les seves materialitzacions en cultures que es mesclen, en cultures
com a formes de relació entre els homes i les dones, un món d?igualtat econòmica
on l?economia no sigui mai més motiu d?exclusió, amb la solidaritat com a norma
bàsica de relació… i un munt de paraules més que també han estat
tergiversades, traïdes, destruïdes i anorreades pel poder en majúscula: pel Poder.
Al llarg de la història de la humanitat que coneixem -som
uns grans ignorants-, una multitud immensa de gent ha lluitat i s?ha mogut per
aconseguir la part sencera o una de les tantes (parts) de la parauleta en qüestió
(anarquia, és clar, anarquia) i l?han omplert de mil i un continguts,
anomenant-la amb noms diversos i sovint contradictoris. A vegades, ben sovint,
aquests continguts han estat i són excloents; el continent s?ha mantingut
esplendorós, afegint a la seva lletra inicial, oberta com una porta a l?infinit,
un cercle que no la tanca sinó que només (i més, sempre més) l?encercla. Els
somnis dels humans que ens han precedit, a voltes, han esdevingut malsons, però
malgrat els estúpids que han fet estupideses en nom de la Idea, aquesta ha romàs
constant, alimentant la febre de la revolta i de la revolució allí on un home o
una dona ha dit o ha fet sentir que ho volia tot i aquest tot incloïa el
trencament dels límits que la prudència construeix i la passivitat fa forts. El
somni de l?anarquia ha servit de motor i d?empenta en una projecció constant cap
a l?infinit, en el camí d?aconseguir els objectius que són camí i, com a tals
ens ajuden a construir.
Ens assenyalen, malparlen de nosaltres, ens volen aturar,
ens detenen, ens torturen, ens maten… i nosaltres continuem sent aquí perquè
n?estem convençuts, sabem què volem, i ho volem tot i ho volem ara. I tan poca
prudència per part nostra és sempre un problema per a qui ens ho vol vendre tot
amb crèdits i a termini.
No hi ha temps que es pugui comptar, no hi ha diners que
es puguin gastar, no hi ha vida que es pugui hipotecar, no hi ha somriures que
es puguin congelar, no hi ha ball que no es pugui ballar, no hi ha somnis que
es puguin mesurar, no hi ha cossos que es puguin cronometrar, no hi ha
felicitat que es pugui prestar, no hi ha amor que es pugui administrar, no hi
ha saber que es pugui gestionar, no hi ha vida que es pugui encomanar, no hi ha
ciència que es pugui menjar… i això tot plegat, remenat i cuinat és un tros, només
un tros… d?anarquia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!