Prendre la paraula

Dissabte 24 de juny,
moria Joaquim Jordà. Ens ha deixat, però, les pel·lícules, les traduccions i
una visió de la realitat que esdevé més i més colpidora com més i més ens la
mirem.

Dissabte 24 de juny,
moria Joaquim Jordà. Ens ha deixat, però, les pel·lícules, les traduccions i
una visió de la realitat que esdevé més i més colpidora com més i més ens la
mirem. Autor de culte de l’Escola de Barcelona (un dia algú ens hi haurà de
tornar a portar per capbussar-nos en part del nostre passat audiovisual més
proper i més oblidat); traductor de Sciacia, Baudrillant, Tabucchi i Simenon;
autor o coautor de guions com els de "Pau i el seu germà", "El Lute"…; i director
de cinema documental, documental interpretat, falsos documentals o vés a saber
com definiríem això que el veí del Raval es va inventar, readaptar o, en
definitiva, crear.

"Monos com la Becky" (1999), "De nens"
(2003), "Númax presenta" (1979) i "Veinte años no es nada" (2004) són, des del
meu punt de vista, imprescindibles. En aquests films, en cada un d’ells, Jordà
clava el seu bisturí complex i intel·ligent en alguns dels pilars de la
societat que patim. El poder psiquiàtric, el poder judicial, l’especulació, el
món del treball, la derrota de les alternatives durant la transició… Mai de
forma dogmàtica, mai amb respostes d’una sola direcció, mai deixant els
espectadors sotmesos a les imatges sinó donant-nos elements per aprendre, per
reflexionar i, sobretot, per fer-nos preguntes que en segons quins casos molts no
ens havíem atrevit o no havíem gosat de preguntar.

L’obra d’art que ens il·lumina i ens
obliga al replantejament de coses, sense tancar-nos les preguntes amb respostes
aparellades, manté un recorregut molt més ampli que la que aposta pel dogma,
sigui quin sigui aquest. I no pot ser entesa com a producte per al consum
perquè, precisament, el consum es basa en engolir, tan ràpid com sigui possible,
uns continguts que ens farceixen però no ens ajuden a créixer en cap sentit.
Jordà va apostar, en la seva obra, i sobretot en aquestes pel·lícules que he
citat, per preguntar-se i ajudar-nos a preguntar i aquest és un exercici tan
gran d’honestedat intel·lectual que no puc fer res més que donar-li gràcies,
gràcies per l’estètica i gràcies per l’ètica, però sobretot gràcies per
ajudar-nos a fer-nos lliures mentre miràvem i mirem les teves pel·lícules.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!