Prendre la paraula

“Naixen primaveres”, evidentment sobre un tema d’Aspencat.
El tren del cicle de l’any retorna
sense possibilitat de baixar-ne i passem d’una estació a l’altra si
abans la vida no s’acaba i ho atura tot. L’única parada sempre és
la darrera, però a aquesta encara no hi hem arribat tot i que és
sempre la nostra destinació final. Després de la tardor ve l’hivern
i darrere seu, la primavera, que espera l’estiu mentre aquest
precedeix la tardor. Només manem, i molt, sobre la durada de cada
una d’elles i en això ens entretindrem per guanyar el temps.

Per a això hi ha les carícies, les
mirades, els petons, olorar les olors i dir i escoltar les paraules.
Per això són les tremolors que ens agafen mentre orgasmem o ens
apropem a la pèrdua de sentits agafats en persones que estimem i ens
estimen. Per això són les músiques, els llibres, les pel·lícules
i més.

Ara que és hivern i que el fred no
lliga amb la suor que em raja per l’esquena, adreço passos arreu
per notar i trobar els llocs on naixeran les flors que demà em
sotraguejaran. I en veig els rastres i em pregunto per què calen els
hiverns, per què cal ser a baix per entendre quant val ser dalt de
tot. Quan pugi no m’adonaré però tindré una nova oportunitat de
notar i veure la vida en tota la seva forma, emocionadament. I
escolto que “Quan sembla esgotada tota possibilitat, totes les vies
tancades al pas, quan el teu món està sumit en una eterna
obscuritat, perden les paraules tot el seu significat” i m’aboco a
actes radicals i de base d’aquí cap a allà, sense passar pel passat
ni que sigui l’immediat.

Jerseis, pantalons, bufandes i guants,
amb mitjons, mitges i barrets. Tot alhora per no patir el fred. I
suo, suo i suo però tinc fred, un fred enganxat endins. Com sempre,
no entenc com cos i cap no van sempre molt més junts i em reproposo
prémer l’accelerador i esdevenir lliure entre una estació i
l’altra. I tot i que sé que com més corri menys temps em durarà el
tros de felicitat que tindré, no m’importa ni gens ni mica. Si demà
arriba la calor que no fa suar, cal aprofitar-la fins a cansar-se’n,
i si no me’n canso, sempre serà molt millor. Un, dos i tres cops
recordaré que el cicle sempre es tanca i torna a obrir-se i
l’important sempre és buscar felicitat i aquesta arriba només si
“Naixen primaveres cada matí, al teu jardí. Cultiva els teus
sentits, comencen noves primaveres al teu camí. Crema el destí.
Il·lumina l’horitzó de hui”.