Un cop més, la dreta regionalista catalana, CiU ara i la Lliga abans, ha tornat a fer el seu paper de sempre, aturant uns mínims socials i nacionals continguts en la proposta de nou estatut per al Principat de Catalunya.
Un cop més, la dreta regionalista catalana, CiU ara i la Lliga abans, ha tornat a fer el seu paper de sempre, aturant uns mínims socials i nacionals continguts en la proposta de nou estatut per al Principat de Catalunya. Com ja sabeu els que em llegiu, aquesta proposta d’Estatut no era la meva ni m’interessava més enllà del debat que suscitava en l’àmbit públic, però això que ara diuen que signaran PSOE i CiU, i d’altres, m’agrada menys encara.
Els militars han fet bé el seu paper, de la mateixa manera que els feixistes disfressats de periodistes i de defensors de la llibertat d’expressió, ben alineats tots ells al costat de l’extrema dreta espanyolista i ultraliberal del PP. La caverna política i mediàtica, tant l’espanyola com la catalana, ha deixat ben clar que el tema nacional, que existeix malgrat el que diguin alguns petits gurús de l’internacionalisme proletari, mai no deixarà que sigui posat en mans del poble; Els conservadors mai no deixaran que es decideixi la qüestió nacional, per exemple, a través d’un referèndum d’autodeterminació. No vull dir amb això que la proposta d’Estatut inclogués aquesta possibilitat, que no la incloïa, però negar l’afirmació nominal de la nació catalana -tot i que reduït el terme al Principat- com a part del seu articulat és negar a la possibilitat de decidir a la llarga què vol la majoria pel que fa a la seva nostra forma d’organització territorial, ja sigui amb un estat confederal que inclogui alguns dels altres pobles de la Península Ibèrica, la resta de Països Catalans, o bé només el Principat administratiu actual. Se’ns nega, doncs, un cop més, el dret a la democràcia, el dret a poder decidir. La possibilitat d’arribar, un dia no massa llunyà, a l’expressió pública de la voluntat col·lectiva expressada en forma de referèndum no serà possible.
És en moments així que les paraules del Noi del Sucre ens vénen al cap amb tota la seva claredat i contundència. Les reprodueixo en espanyol, que és com van ser dites a Madrid, el 1919: "Nosotros, lo digo aquí, en Madrid y, si conviene, lo diría en Barcelona, somos y seremos contrarios a estos señores que pretenden monopolizar la política catalana, no para conseguir la libertad de Catalunya, sino para poder defender mejor sus intereses de clase". I això era aleshores i continua sent ara. Així els peti als morros.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic totalment d’acord.