Prendre la paraula
jordimartifont
Camina amb pas apressat cap a
la feina segura que li van assegurar unes oposicions fetes amb tanta sort com
colzes, quan enmig de les lluites va decidir, amb qui era el seu company de
tota la vida, presentar-s’hi. I treure-les.
Camina camí de la seva cadira
amb el cap mig cot i així s’estalvia l’espectacle que tant l’incomoda. Veure
els altres que no hi són pel carrer seria un mal tràngol, però ella té ben clar
quins són els seus drets, només faltaria. Ja poden dir-li el que vulguin.
Encara recorda les enganxades
amb aquella noieta acaba d’arribar que no beu tallats i ho omple tot de
cartells que semblen sortits d’una mala pel·lícula dels setanta. “Pobra noia!,
ja canviarà”.
Arriba, s’asseu a la taula i pensa
en com seria de fàcil convertir aquell dia en il·legal i no entén per què el
Govern no ho fa. Que protestarien? És clar, però la bona gent li ho agrairia.
Avui l’Antònio vestit de
policia sense placa li ha obert la porta amb cara de resignació, ell no pot
parar i segurament no pararia però la coneix de fa temps i ha assistit a la
degradació i el rovell de les idees. Manar, ja se sap!Obre l’ordinador i espera que
els seus subordinats ocupin les cadires. Ho fan la majoria i cada cop que veu
uns ulls que la saluden se’ls mira i abaixa el cap en senyal d’aprovació. “Així
m’agrada”.
Passa el matí amb ben poca
feina però ha de donar exemple i en dóna. Treballa com mai i dóna confiança als
membres del seu equip, els que no han vingut són en una llista que es guardarà
al calaix amb clau.
Quan és l’hora, plega els
trastos i convida a una canya les seves millors amigues. Li agrada el tracte
pla amb els subordinats, només faltaria. Riuen i totes tenen pressa, paga i ja
és a casa.
Es deixa caure al sofà i no
resisteix la temptació. El saxo de Ricard Roca corre esperitat amb el Xavier,
el Víctor, el Pedrito i el Miquel. “No juguis amb set miralls” de l’Orquestra
Mirasol li recorda temps passats, quan no anava al gimnàs ni s’havia operat
res, quan en dies com avui recorria els carrers cridant a persones com ella
l’únic mot que la defineix amb totes les lletres: “esquirol!”. En un moment
d’incertesa de la cançó, sent inicis de fàstics en el temple, l’atura, el treu
del lector i el llença a la brossa. Pensa que cap temps passat va ser millor i
al cap li ressona el saxo i els crits de ràbia que ella mateixa es llençaria:
“Esquirol, esquirol, esquirol!!!”. Abans d’adormir-se, vomita. Havia volat tan
alt que ara la terra li omple la boca… i s’ofega.
amb el cap mig cot i així s’estalvia l’espectacle que tant l’incomoda. Veure
els altres que no hi són pel carrer seria un mal tràngol, però ella té ben clar
quins són els seus drets, només faltaria. Ja poden dir-li el que vulguin.
Encara recorda les enganxades
amb aquella noieta acaba d’arribar que no beu tallats i ho omple tot de
cartells que semblen sortits d’una mala pel·lícula dels setanta. “Pobra noia!,
ja canviarà”.
Arriba, s’asseu a la taula i pensa
en com seria de fàcil convertir aquell dia en il·legal i no entén per què el
Govern no ho fa. Que protestarien? És clar, però la bona gent li ho agrairia.
Avui l’Antònio vestit de
policia sense placa li ha obert la porta amb cara de resignació, ell no pot
parar i segurament no pararia però la coneix de fa temps i ha assistit a la
degradació i el rovell de les idees. Manar, ja se sap!Obre l’ordinador i espera que
els seus subordinats ocupin les cadires. Ho fan la majoria i cada cop que veu
uns ulls que la saluden se’ls mira i abaixa el cap en senyal d’aprovació. “Així
m’agrada”.
Passa el matí amb ben poca
feina però ha de donar exemple i en dóna. Treballa com mai i dóna confiança als
membres del seu equip, els que no han vingut són en una llista que es guardarà
al calaix amb clau.
Quan és l’hora, plega els
trastos i convida a una canya les seves millors amigues. Li agrada el tracte
pla amb els subordinats, només faltaria. Riuen i totes tenen pressa, paga i ja
és a casa.
Es deixa caure al sofà i no
resisteix la temptació. El saxo de Ricard Roca corre esperitat amb el Xavier,
el Víctor, el Pedrito i el Miquel. “No juguis amb set miralls” de l’Orquestra
Mirasol li recorda temps passats, quan no anava al gimnàs ni s’havia operat
res, quan en dies com avui recorria els carrers cridant a persones com ella
l’únic mot que la defineix amb totes les lletres: “esquirol!”. En un moment
d’incertesa de la cançó, sent inicis de fàstics en el temple, l’atura, el treu
del lector i el llença a la brossa. Pensa que cap temps passat va ser millor i
al cap li ressona el saxo i els crits de ràbia que ella mateixa es llençaria:
“Esquirol, esquirol, esquirol!!!”. Abans d’adormir-se, vomita. Havia volat tan
alt que ara la terra li omple la boca… i s’ofega.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M´agradat aquest relat molt bonic
t’has sortit en aquet relat Jordi, és tant maco com real.
..preciós….real…humà….