Prendre la paraula

El volum és dividit en dues parts que
tracten la cultura material i el rituals del Masroig, tal com els seus títols
ens diuen, alhora que compta amb un pròleg de la professora Josefina Roma, una
portada que reprodueix un quadre datat el 1955 del pintor del mateix poble Jaume
Sabaté i un apartat fotogràfic obra de l’autor del text i del Ramon Bargalló, a
més de la corresponent bibliografia i altres materials menors com una
dedicatòria i tres apèndixs. Segons sembla, aquest va ser el volum que va
inaugurar la col·lecció Antropologia de l’editorial El Llamp i la lectura del
llibre ens deixa un bon sabor de boca, ja que quan intentem esborrar tot el que
sabem del Masroig del nostre cap i passem a reconstruir-ho amb el que l’autor
ens explica aquí, podem acabar fent-nos una idea de la societat que viu dins
del municipi, podem entendre quin terreny habita i com li dóna vida. El llibre
ens explica com la societat masrojana en modela les formes amb edificacions,
l’extensió de la xarxa de camins que té o els animals i les plantes que habiten
el terme municipal. O millor posem-hi temps verbals passats… perquè, de fet,
les dades que s’hi inclouen en molts dels aspectes són de finals de 1982, segons
l’autor ens informa, i som al començament de 2010. El món ha canviat, fins i
tot el nostre món prioratí, sempre tan poc donat als canvis.

La
segona part de l’obra de del Río és la que a mi personalment m’ha resultat més
interessant de llegir. L’autor hi descriu els rituals que la gent del Masroig
feia –i en alguns casos fa- a l’hora de prendre possessió del territori com a
comunitat viva que és. S’hi parla de les cases, dels renoms, de les formes de
propietat, de les diferències tan marcades aleshores entre dones i homes, avui
no tan diferents però encara diferents, i de la vida religiosa. Aquesta
religiositat és de dues menes, ja que per una banda hi ha la que controla i
administra de forma directa i única l’Església Catòlica i per una altra hi
trobem les festes col·lectives que si bé són marcades per la religiositat tenen
un caràcter més popular i la gent ja s’ha fet seves, com són els reis, les
festes majors i les Pinyeres.

Per
acabar, no deixeu de llegir el relat d’En Joan Vallès i Barceló sobre el Coco
Pere, una de les festes populars prioratines més autèntiques que hi ha. I ja ho
sabeu, si no hi heu anat mai, feu-hi cap per sant Sebastià.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!