Prendre la paraula

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La Rosa Roig és la pedagoga més important i destacada que ha donat
mai el Priorat. Marçalenca de naixement, ens podem apropar a la seva vida a
través de la lectura del volum 38 de la col·lecció Menjavents de l’editorial
mallorquina Documenta Balear, obra de la Francesca Comas
i de la Maria Isabel
Miró que va veure la llum el juny del 2001 en una coedició amb la tarragonina
Edicions El Mèdol.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

El llibre conté una selecció fotogràfica sobre la
Rosa Roig i molta informació sobre la seva
vida i pensaments. ‘Donya Rosita’, tal com li deien a Marçà els seus, el 1913
va acabar la seva carrera de mestra i va ser seleccionada per fer un viatge de
formació de dos mesos a Bordeus, París i Brussel·les, d’on extrauria la seva
concepció de l’ensenyament actiu que practicà durant els 23 anys que exercí la
docència a l’Escola Normal de Mestres de Balears i posteriorment. Serà a les
illes on desenvoluparà una intensa feina com a formadora però alhora com a
personatge públic que defensarà els ideals de l’escola pacifista, feminista,
progressista i cívica, del republicanisme en una paraula. La Rosa que arriba a les illes
amb 23 anys es descobreix com una dona avançada i d’acció cívica, que creu en
la regeneració de les persones a través de l’educació i pensa que la cultura
pot canviar el món. D’aquí les seves relacions amb el món cultural de l’illa,
la participació en la fundació de l’Ateneu i els seus articles a la premsa
illenca. A la Normal
esdevindrà una de les professores d’història més destacades i recordades de la
institució.

Aquesta manera de ser la convertirà en blanc de les
ires de la conservadora societat balear que l’assetjarà i, per exemple, l’acusarà
de promoure la pornografia en les seves classes d’art perquè hi utilitzava
làmines amb reproduccions d’estàtues gregues tal com havia vist que feien a
l’Estat francès. La Rosa
irritarà la societat balear perquè, com a dona, parlava amb paraula lliure i
encara avui llegir els seus articles o els fragments que en recull el llibre és
deliciós. Em va resultar especialment interessant la polèmica amb el Bisbat per
la seva oposició a la participació dels infants orfes de l’illa en les
comitives fúnebres que acompanyaven els morts que s’ho podien pagar.

La Rosa va salvar la seva vida davant del cop d’estat de
Franco primer perquè es trobava a Barcelona i posteriorment perquè sempre va
tenir qui va declarar a favor seu exculpant-la de les més diverses acusacions,
des d’haver cantat “La
Internacional” amb el puny clos fins a pertànyer a la
maçoneria. Un dels seus exculpadors va ser el seu nebot Marcel·lí Gavaldà,
destacat membre de la Falange
tarragonina. Malgrat això, la sentència final que el règim feixista li
aplicaria seria el desterrament a Castelló; els mestres ajuden a educar
persones i que aquestes pensin i això és un perill per a les dictadures, ja se
sap. Els seus darrers dies els passaria entre Marçà i Barcelona i el seu rastre
humà i com a mestra tindria el reconeixement del llibre que avui ens ocupa,
però poques conseqüències més enllà. Potser seria un bon moment per recordar-la
i no oblidar-la més.