Prendre la paraula

jordimartifont

4 de novembre de 2009
0 comentaris

Tot l’Esplendor del blanc

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Que
no vas a dormir?

M’aixeco
quan toca el despertador i poca cosa més sento al llarg del dia. Sembla com si
la blancor de les parets d’aquella habitació m’haguessin deixat l’oïda de la
mateixa manera: blanca, inert, silenciosa. Tinc el coll ple de les teves
mossegades i ara sé que no ets res més que un gos però t’odio amb totes les
forces, com si tu tampoc tinguessis color. O com si el teu únic color fos el
blanc. Recordo llum blanca i llums blancs, esprais blancs i dolor blanc. I dins
del cap un espai en blanc que fa dies que dura.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Segueixo
els espais en blanc que dins del meu cervell proliferen cada cop més i
difuminen les imatges que en altre temps eren nítides i majoritàriament
fosques, vives. És com si s’haguessin deixat la rentadora, blanca, engegada i
s’hagués aturat en l’esbandida, o en un moment curt i repetitiu de l’esbandida,
blanca també. Fa tant de fred a Moscou que ningú no s’atreveix a preguntar pels
canvis esdevinguts en la vida de les persones mentre era el socialisme real qui
les governava. Real tan semblant a reial en l’autoritat esdevinguda Déu com ho
era l’or de la corona del Tsar a l’or de qualssevol dels altres reis de
l’Europa d’aleshores, quan les esteles eren nevades i totes semblaven un immens
llençol blanc. Darrere de casa, els glacerols esdevenien signe d’identitat de
l’hivern i ara, que som novembre, ja no n’hi ha. Ni d’hivern ni de glacerols.
On es deuen amagar entre tant de fred, les nits, la neu i els glacerols? A la
panxa del bou que no hi neva ni hi plou!!! Possiblement.

Anava
de blanc, color de la pau i de l’absència de color o del desori que és que hi
siguin tots. No, que aquest és el negre. Quin? El primer o el segon? El que els
té tots o el que no en té cap? Doncs no ho sé, sincerament, però m’informaré i
en el proper article crec que ho podré dir en veu alta, amb cara de convicció i
de qui té el poder, en xerrar, de deixar anar paraules que interessen a algú
més que a ell mateix. Això encara que l’obertura de boca pugui semblar patètica
en un moment que totes sabem que el fred és capaç d’entrar-nos cos endins i
deixar-nos l’ànima, si és que en tenim –que jo no- glaçada.

Em
direu que uns blancs així són massa bèsties i jo afirmaré que no són bèsties
sinó bestials. Tan bestials com Esplendor Geométrico fent el “Bèstia”.

Que
no vens a dormir?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!