Prendre la paraula
jordimartifont
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
@font-face
{font-family:”@Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Publicat a “La Veu de Catalunya”, 1 d’octubre
1909
Quan un fet tan greu i tan pròxim, com fou per a
nosaltres la commoció de Barcelona en l’última setmana de juliol, cau dintre
del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que es promou
en un estany quan una gran roca estimbada hi cau i s’hi enfonsa: que tota
l’aigua s’estremeix i arremolina, i el llot que era en son fons s’alça i
s’escampa en ella enterbolint-la, i totes les coses que hi nedaven muden de
lloc, i en confusió pugen i baixen i es mouen en desordre, anant a fons les més
lleugeres i surant un moment les més pesantes, i les de les vores al centre i
les del centre arraconant-se; fins que, la roca al fons ja per a sempre ben
quieta, l’aigua també va reposant-se i cada cosa va tornant a son lloc segons
la llei de sa natura, i l’ona s’aplaca en cèrcols que s’eixamplen, i s’aclareix
a mesura que el llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar
tersa i immòbil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís mateix el nostre
esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les
passions agitades i la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la
ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, i el
fonamental impuls que ens regeix la vida suaument avança, segur de son poder,
vers aquell fi de bé que es el seu nord i no pot fallar-li. Llavors serenament
ve la pregunta que porta al darrera el bon propòsit –Què ha sigut això? i com
ha estat i per què? i què cal fer-hi?
nosaltres la commoció de Barcelona en l’última setmana de juliol, cau dintre
del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que es promou
en un estany quan una gran roca estimbada hi cau i s’hi enfonsa: que tota
l’aigua s’estremeix i arremolina, i el llot que era en son fons s’alça i
s’escampa en ella enterbolint-la, i totes les coses que hi nedaven muden de
lloc, i en confusió pugen i baixen i es mouen en desordre, anant a fons les més
lleugeres i surant un moment les més pesantes, i les de les vores al centre i
les del centre arraconant-se; fins que, la roca al fons ja per a sempre ben
quieta, l’aigua també va reposant-se i cada cosa va tornant a son lloc segons
la llei de sa natura, i l’ona s’aplaca en cèrcols que s’eixamplen, i s’aclareix
a mesura que el llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar
tersa i immòbil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís mateix el nostre
esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les
passions agitades i la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la
ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, i el
fonamental impuls que ens regeix la vida suaument avança, segur de son poder,
vers aquell fi de bé que es el seu nord i no pot fallar-li. Llavors serenament
ve la pregunta que porta al darrera el bon propòsit –Què ha sigut això? i com
ha estat i per què? i què cal fer-hi?
Aixís en trobem ara; i no ha calgut menys
temps que aquest; tan forta fou la sotragada.
temps que aquest; tan forta fou la sotragada.
Lo primer que es destria és el pretext,
lo que semblà la causa immediata. Contra la guerra: està bé; contra el poder
que arrenca de la llar el fill o el pare per dur-lo a morir per una causa que
pot ésser justa i noble dintre una raó fondament nacional o diplomàtica, però
que no és popular, que és remota a la comprensió del poble, i que en la
realitat del seu sentiment és una atrocitat inexplicable; i el poble s’hi
resisteix, se revolta: primer morir en la revolta justa que deixar que els seus
morin per un arbitrari del poder o per conveniència d’altri. Està bé; o,
almenys, s’explica. Però, ¿què tenen que veure amb això els incendis i les
profanacions i les rapinyes i l’assassinar gent indefensa o bé insultar-la, i
destruir instituts de caritat i d’ensenyança, i temples que res ofenen, i
l’obstinar-se després en una estèril alarma?
lo que semblà la causa immediata. Contra la guerra: està bé; contra el poder
que arrenca de la llar el fill o el pare per dur-lo a morir per una causa que
pot ésser justa i noble dintre una raó fondament nacional o diplomàtica, però
que no és popular, que és remota a la comprensió del poble, i que en la
realitat del seu sentiment és una atrocitat inexplicable; i el poble s’hi
resisteix, se revolta: primer morir en la revolta justa que deixar que els seus
morin per un arbitrari del poder o per conveniència d’altri. Està bé; o,
almenys, s’explica. Però, ¿què tenen que veure amb això els incendis i les
profanacions i les rapinyes i l’assassinar gent indefensa o bé insultar-la, i
destruir instituts de caritat i d’ensenyança, i temples que res ofenen, i
l’obstinar-se després en una estèril alarma?
Llavors ve la segona explicació: la
revolució premeditada per un partit polític que aprofita un estar d’agitació
qualsevol per a empeltar-hi el seu ideal o avivar el seu esforç per
aconseguir-ho. Mes aquesta explicació es destria igualment que la primera;
perquè, si fos certa, altres senyals s’havien de veure d’aquella premeditació,
que la crema i el saqueig; altres masses armades n’haurien sortit; altres homes
s’haurien posat al davant, altres crits haurien sonat, altra organització
s’hauria descobert en la revolta. ¿Me voleu donar a entendre que l’ideal de cap
partit polític se redueixi a cremar convents, la seva organització a tirar
escopetades per darrera les finestretes? No us puc creure.
Oh! –poden dir-me encara– de la revolució
mal organitzada o avortada, de la turba que ella llançà al carrer sense saber
valer-se’n, se’n valgueren només les sectes que tenen per únic ideal l’odi a
l’Església catòlica i tota aquella gent d’ideal més senzill encara: l’ordi pur,
el fer mal.
Llavors ens trobem de ple a dintre la Pastoral del senyor Bisbe
de Vic, que d’això tracta: Satanàs contra Déu, el Principi del Mal contra la Redempció, l’Odi contra
l’Amor. I el remei d’això, senzill i sublim: abraçar-se a la Creu, sofrir el martiri com
una glòria, tornar bé per mal, amor per odi, vèncer simplement per l’exemple de
la suavitat en el viure, i de la fortalesa en el morir.
Aquesta hauria sigut la nostra última
paraula –i no en caldria ni una més – ,
i aquest hauria d’ésser el nostre serè i definitiu propòsit , si ens sentíssim
ben capaços de seguir-lo: i això farà, ademés, un remei universal, la
definitiva instauració de la humanitat en Crist. Però som tals encara, que
si tanta fortalesa fos en nosaltres, cregueu que, en la major part, s’hauria
manifestat ben d’altra manera. I el que no haguem donat senyals ni tan sols
d’aquella valentia que cal per a portar-se com a homes entre homes, ens acusa
de sobres la mancança de lo que es necessita per a portar-se com a santes
entre diables. Aixís és que, tot posant-nos al davant aquesta, per si un dia la
humanitat pot assolir-la, ens convé començar per la primera, que és la que de
moment ens fa més falta.
I posant-nos en el món, d’aquí i el
d’ara, comencen per preguntar-nos: –¿Com és que aquesta i altres coses que
passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda?
¿Com és que de Barcelona se’n diu ja
arreu «la ciutat de les bombes», i ara de poc se n’ha dit «la ciutat famosa
infame»? No em vinguéssiu amb allò de que els que fan el mal són forasters,
perquè llavors us hauria de dir que major infàmia que en fer-lo hi ha en
sofrir-lo. Doncs, deixem-ho córrer això: som nosaltres. Per què?
Aquesta és una qüestió, en substància,
d’educació i, pel prompte, de policia, i per tant, de l’Estat, no és això?
Sobretot l’últim. Perquè si cada ciutadà s’ha de posar a fer d’espia i armar-se
a casa seva per anar a trets amb el veí o amb la turba del carrer, potser li
sortiria més a compte anar-se’n a viure al Rif o, si vol treballar en pau,
mudar-se a un país més civilitzat. Doncs, aquesta és una qüestió
d’administració pública: però que està dominada per una causa geogràfica.
En efecte; dintre tals i tals graus de
latitud hi floreix el desordre social igualment que hi floreixen els tarongers.
L’esperit revolucionari hi és fort com el vi, la brutícia de les ciutats sembla
regida pels termòmetres, els mendicants hi pul·lulen com les mosques, hi ha
molta pols i moltes bullangues, i, ben mirat, no són l’origen diferent de les
bombes, els renecs i la moneda falsa. La bomba i el renec són, sobretot, una
mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per crear. L’àngel que
volgué i no pogué ésser com Déu, blasfemà; el que odia la societat, i no se
sent fort per a transformar-la, tira una bomba al mig de la plaça. El sentiment
és el mateix: la impotència enrabiada.
Ara fixeu’s en la nostra excel·lència en
el renegar i en les bombes comunament, i digueu-me si no hi veieu en
això un raig de llu… tenebrosa. De mosques, mendicants, escombraries, pols i
bullangues ne tenim poc més o menys lo que ens pertoca; però la bomba i el
renec són l’excel·lència nostra.
Doncs senyal de que el nostre mal és la
impotència: una impotència social superior –diguem-ho així– a la dels altres
pobles semblants nostres; i que es manifesta a Barcelona més, com més gran
població s’ha anat fent. Heus aquí una gran conglomeració d’energies
individuals que no ha pogut crear un organisme social proporcionat a la seva
massa, mal incorporada encara a la total de l’Estat que ha de regir-la, i que
pateix del mateix mal sense sentir-se’n tant com nosaltres, i en aquest Estat,
com a un poder estrany, li demanem lo més urgent: policia, força armada, lleis…
i que nosaltres ja farem escoles, per després… Policia, repressió, escola,
lleis… bah! remeis per fora.
Que no ho veieu que lo que ens manca és
l’amor? Mancança horrible, però és això! Això, que en el descontent de la vida
és odi, i en el content egoisme : tot plegat lo mateix, falta d’amor; i l’amor
és el primer «perquè» social, i el regenerador d’organismes, i la potència:
l’única. Sense això, tot serà en va. Més, com cobrar-lo? Jo us ho diré: en el
dolor que vinga.
Catalunya, Barcelona, has de patir molt,
si vols salvar-te. Has d’acceptar les bombes i el dol, i el robar, i l’incendi:
la guerra, la pobresa, la humiliació, i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins
que del fons del teu sanglator salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor
qualsevulla –jo no sé ara quin, però en essent amar tots són iguals. Tot amor
és valentia, potència, creació i virtut social; sols amb ell se pasten els
pobles; i sols en el dolor podràs trobar-lo. Qui no pateix, no pot dir ben bé
que estimi; i ai! d’aquell que pateix sense l’amor! Cerca l’amor en ton dolor,
ah! Barcelona – , i qui no hi vulgui
ésser en això, que se’n vagi. I si al capdavall resultés que ens n’havíem anar
tots, la mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulga viatger
podria dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha
hagut un poble.
revolució premeditada per un partit polític que aprofita un estar d’agitació
qualsevol per a empeltar-hi el seu ideal o avivar el seu esforç per
aconseguir-ho. Mes aquesta explicació es destria igualment que la primera;
perquè, si fos certa, altres senyals s’havien de veure d’aquella premeditació,
que la crema i el saqueig; altres masses armades n’haurien sortit; altres homes
s’haurien posat al davant, altres crits haurien sonat, altra organització
s’hauria descobert en la revolta. ¿Me voleu donar a entendre que l’ideal de cap
partit polític se redueixi a cremar convents, la seva organització a tirar
escopetades per darrera les finestretes? No us puc creure.
Oh! –poden dir-me encara– de la revolució
mal organitzada o avortada, de la turba que ella llançà al carrer sense saber
valer-se’n, se’n valgueren només les sectes que tenen per únic ideal l’odi a
l’Església catòlica i tota aquella gent d’ideal més senzill encara: l’ordi pur,
el fer mal.
Llavors ens trobem de ple a dintre la Pastoral del senyor Bisbe
de Vic, que d’això tracta: Satanàs contra Déu, el Principi del Mal contra la Redempció, l’Odi contra
l’Amor. I el remei d’això, senzill i sublim: abraçar-se a la Creu, sofrir el martiri com
una glòria, tornar bé per mal, amor per odi, vèncer simplement per l’exemple de
la suavitat en el viure, i de la fortalesa en el morir.
Aquesta hauria sigut la nostra última
paraula –i no en caldria ni una més – ,
i aquest hauria d’ésser el nostre serè i definitiu propòsit , si ens sentíssim
ben capaços de seguir-lo: i això farà, ademés, un remei universal, la
definitiva instauració de la humanitat en Crist. Però som tals encara, que
si tanta fortalesa fos en nosaltres, cregueu que, en la major part, s’hauria
manifestat ben d’altra manera. I el que no haguem donat senyals ni tan sols
d’aquella valentia que cal per a portar-se com a homes entre homes, ens acusa
de sobres la mancança de lo que es necessita per a portar-se com a santes
entre diables. Aixís és que, tot posant-nos al davant aquesta, per si un dia la
humanitat pot assolir-la, ens convé començar per la primera, que és la que de
moment ens fa més falta.
I posant-nos en el món, d’aquí i el
d’ara, comencen per preguntar-nos: –¿Com és que aquesta i altres coses que
passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda?
¿Com és que de Barcelona se’n diu ja
arreu «la ciutat de les bombes», i ara de poc se n’ha dit «la ciutat famosa
infame»? No em vinguéssiu amb allò de que els que fan el mal són forasters,
perquè llavors us hauria de dir que major infàmia que en fer-lo hi ha en
sofrir-lo. Doncs, deixem-ho córrer això: som nosaltres. Per què?
Aquesta és una qüestió, en substància,
d’educació i, pel prompte, de policia, i per tant, de l’Estat, no és això?
Sobretot l’últim. Perquè si cada ciutadà s’ha de posar a fer d’espia i armar-se
a casa seva per anar a trets amb el veí o amb la turba del carrer, potser li
sortiria més a compte anar-se’n a viure al Rif o, si vol treballar en pau,
mudar-se a un país més civilitzat. Doncs, aquesta és una qüestió
d’administració pública: però que està dominada per una causa geogràfica.
En efecte; dintre tals i tals graus de
latitud hi floreix el desordre social igualment que hi floreixen els tarongers.
L’esperit revolucionari hi és fort com el vi, la brutícia de les ciutats sembla
regida pels termòmetres, els mendicants hi pul·lulen com les mosques, hi ha
molta pols i moltes bullangues, i, ben mirat, no són l’origen diferent de les
bombes, els renecs i la moneda falsa. La bomba i el renec són, sobretot, una
mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per crear. L’àngel que
volgué i no pogué ésser com Déu, blasfemà; el que odia la societat, i no se
sent fort per a transformar-la, tira una bomba al mig de la plaça. El sentiment
és el mateix: la impotència enrabiada.
Ara fixeu’s en la nostra excel·lència en
el renegar i en les bombes comunament, i digueu-me si no hi veieu en
això un raig de llu… tenebrosa. De mosques, mendicants, escombraries, pols i
bullangues ne tenim poc més o menys lo que ens pertoca; però la bomba i el
renec són l’excel·lència nostra.
Doncs senyal de que el nostre mal és la
impotència: una impotència social superior –diguem-ho així– a la dels altres
pobles semblants nostres; i que es manifesta a Barcelona més, com més gran
població s’ha anat fent. Heus aquí una gran conglomeració d’energies
individuals que no ha pogut crear un organisme social proporcionat a la seva
massa, mal incorporada encara a la total de l’Estat que ha de regir-la, i que
pateix del mateix mal sense sentir-se’n tant com nosaltres, i en aquest Estat,
com a un poder estrany, li demanem lo més urgent: policia, força armada, lleis…
i que nosaltres ja farem escoles, per després… Policia, repressió, escola,
lleis… bah! remeis per fora.
Que no ho veieu que lo que ens manca és
l’amor? Mancança horrible, però és això! Això, que en el descontent de la vida
és odi, i en el content egoisme : tot plegat lo mateix, falta d’amor; i l’amor
és el primer «perquè» social, i el regenerador d’organismes, i la potència:
l’única. Sense això, tot serà en va. Més, com cobrar-lo? Jo us ho diré: en el
dolor que vinga.
Catalunya, Barcelona, has de patir molt,
si vols salvar-te. Has d’acceptar les bombes i el dol, i el robar, i l’incendi:
la guerra, la pobresa, la humiliació, i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins
que del fons del teu sanglator salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor
qualsevulla –jo no sé ara quin, però en essent amar tots són iguals. Tot amor
és valentia, potència, creació i virtut social; sols amb ell se pasten els
pobles; i sols en el dolor podràs trobar-lo. Qui no pateix, no pot dir ben bé
que estimi; i ai! d’aquell que pateix sense l’amor! Cerca l’amor en ton dolor,
ah! Barcelona – , i qui no hi vulgui
ésser en això, que se’n vagi. I si al capdavall resultés que ens n’havíem anar
tots, la mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulga viatger
podria dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha
hagut un poble.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!