Prendre la paraula

El
balanç final de les jornades de juliol resulta molt aclaridor alhora que
sorprenent si ens referim als tòpics estesos per les valoracions populars que
se n’han fet, de forma completament interessada. Segons Josep Termes, el balanç
de víctimes mortals fou de 2 guàrdies civils (i 39 ferits), 3 militars (i 27
ferits) i 82 civils (amb 126 ferits). Hi hagué més de 200 desterrats, la
majoria anarquistes i republicans (entre ells, Anselmo Lorenzo o Teresa
Claramunt) i cinc afusellats. El 17 d’agost es va afusellar el republicà Josep
Miquel i Baró i més endavant ho van ser Antoni Malet, Eugenio del Hoyo i Ramon
Clemente. El 9 d’octubre, un consell de guerra condemnava a mort Francesc Ferrer
i Guàrdia, que va ser afusellat el 13 d’octubre.

Pel
que fa a edificis cremats, aquests van ser 27 escoles regentades per ordres
religioses, 3 escoles parroquials, 14 esglésies, 6 convents de monges, 2
centres de patronats obrers, 6 residències d’ordres religiosos masculins i 9
convents d’ordres religiosos dedicats a la beneficència.

Pel
que fa al moviment obrer, Josep Prat ha dit que abans dels fets de juliol,
Solidaritat Obrera tenia 15.000 afiliats a Catalunya i després de la repressió es
va quedar amb 4.418 afiliats, el que representa una davallada importantíssima
per a una organització de masses com aquesta.

Però
potser cal mirar-ne també les conseqüències potser no tan numèriques i sí més
transcendentals. A partir de la Setmana
Tràgica i a com a conseqüència de l’arrenglerament de les
diverses tendències del catalanisme amb els revoltats contra la guerra o amb
els repressors, la Solidaritat Catalana
rebia el seu tret de gràcia que la faria per sempre impossible. D’altra banda,
la classe obrera iniciaria un procés de pèrdua progressiva de confiança en els
radicals, el líder dels quals no es trobava aquells dies a Barcelona però que
l’únic que van fer va ser desviar les masses dels objectius veritablement
revolucionaris. Malgrat això, en les següents eleccions municipals guanyaria
encara el Partit Radical. Els obrers tendirien a l’autoorganització de la
classe en una organització que si bé a priori en sortiria tocada, en un any
esdevindria la Confederació
Nacional del Treball, la CNT, l’instrument de lluita més útil que mai no han
tingut els obrers organitzats als Països Catalans. A nivell estatal, Antoni
Maura hauria de dimitir per la crisi derivada de la Setmana Tràgica,
el mateix que Coll i Pujol, l’alcalde de Barcelona. Res ja no seria igual després
d’aquella setmana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!