Prendre la paraula

Normal
0
21

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
h1
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:1;
font-size:18.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-font-kerning:0pt;
mso-ansi-language:CA;
font-weight:normal;}
h2
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:2;
font-size:18.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:18.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
p.MsoBodyText2, li.MsoBodyText2, div.MsoBodyText2
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:18.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:72.0pt 90.0pt 72.0pt 90.0pt;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

L’adrenalina de sentir, a les fosques, que tot es
possible el fa cavalcar uns sons que han anat transformant-se però que són
banda sonora de la revolta individual que ell volia col·lectiva, ara i adés.
Els joves del moment gairebé no el veuen entre fum i foscor, i si el vegessin
potser no entendrien què fa un jugador de borsa (“inversionista” hi diu a la
seva targeta i a la plaça metàl·lica del despatx) escoltant els talls amb
música i sal que Nisei llencen des de l’escenari. “Terra a la vista, sembla que
hem arribat. Les tropes amigues del país oblidat”. La descàrrega de so barreja
guitarra, baix i bateria amb una imaginació que ell feia temps que no sentia.

Era
possible no fer cap a on és ara? Segur que sí, però era tan fàcil seguir el
camí dictat i tenir la “llibertat” de voltar món i veure de prop com són els
rics, com mengen, com vesteixen, com follen, com riuen, com se’n riuen, com fan
caritat…, que ho va fer. Ha estat ric, ell també, i ha fet el que fan els
rics. Però al principi vomitava de fàstic cada cop que signava contractes
brossa, acomiadaments, reduccions de plantilla… Per això es va fer
inversionista. Així no li calia veure la cara dels qui patien la seva
acumulació de diners. Només calia invertir en les empreses que eren
participades per les multinacionals energètiques o armamentístiques, les més
rendibles. Els pobres feien la resta i ell era feliç. Tan feliç com era el noi
que es va llençar damunt del públic amb tan mala sort que va empènyer els de
tercera fila, que sotraguejats per l’impuls van fer-li perdre l’equilibri. El
got, ell i el tamboret pel terra. Quin dia!, les seves accions a la borsa
s’havien afonat al matí i ara una dent trencada i… “Merda! La cartera! M’han
pres la cartera. “Maleïts antisistema! Maleïda música!”

“Els continents es mouen,
nosaltres amb ells, s’acosten i se separen, nosaltres també”.