La veu del poeta que juga a ser
cantant de rock no pot prescindir del vers mentre ens conta que “La bellesa era
així, tan cruel com fidel, en els teus somnis tot era possible” i, sobretot,
posar els seus noms dalt de tot del cartell. Se’ns esvalota la pell i esdevé de
gallina pensant en les nostres pròpies nostàlgies i falsos records, que no són
aquí perquè ara vivim en les seves i en els seus, les del Chelsea Hotel, a Nova
York, on mai n hem estat… ni estarem. Allí, diuen, fins i tot els
revolucionaris que parlen i parlen i no diuen res darrere de les seves ulleres
de pasta volen ser rics, als seixanta del segle passat i ara mateix.
Plaers obscens? Estimar-los a
tots a flor de pell? No havia de ser
menys, però… mai les paraules poden contenir tot el que fem si no les
infectem de realitat, que tot sovint és la veritat, i la veritat viu lluny de
la bellesa. Què és la veritat? Quina és la bellesa? Quins són els nostres
records? A on organitzem la nostàlgia? La mateixa veu de Leonard Cohen ho
canta: que estàvem tots penjats, que ens consumíem en la nit. I cabra que bela
perd lo mos.
A baix encara t’espera el cotxe.
Que s’esperi!. Ara ja sabem que la música no ens farà lliures, digui el que
digui la cançó. Però alhora, cada tros que guanyem a la realitat tindrà la seva
banda sonora. I hi escoltarem sense nosàlgia de no res, també, “Chelsea Hotel”.
http://www.youtube.com/watch?v=sXQNBRcEmj8&feature=related
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!