Prendre la paraula

jordimartifont

4 d'octubre de 2008
0 comentaris

‘Et recordo molt bé…’_27

Ara ja saps que no et
recordaré, ni bé ni malament, al Chelsea Hotel. Mai no hi hem estat ni hi
estarem. En recordarem la tonada i el que s’hi diu, però mai no hi has menjat
perdius i mai no hi hem vist cap limousina que hi tregui arrels… ni
falta que ens fa.
http://www.youtube.com/watch?v=pGfgMYfdBFc

I, malgrat tot, ens continua sent tan proper el salt del tren
a màxima velocitat després de comptar fins a tres que és com si nosaltres, que
no som ni hippies, ni beatniks ni obrers del rock, n’haguéssim
estat les responsables, haguéssim saltat amb tu. Un, dos i tres… només podem
enyorar els nostres records. Tot i que cada cop és més difícil saber si vam ser
allà, si vam tirar-los allò, si ens vam refugiar dins de.

La veu del poeta que juga a ser
cantant de rock no pot prescindir del vers mentre ens conta que “La bellesa era
així, tan cruel com fidel, en els teus somnis tot era possible” i, sobretot,
posar els seus noms dalt de tot del cartell. Se’ns esvalota la pell i esdevé de
gallina pensant en les nostres pròpies nostàlgies i falsos records, que no són
aquí perquè ara vivim en les seves i en els seus, les del Chelsea Hotel, a Nova
York, on mai n hem estat… ni estarem. Allí, diuen, fins i tot els
revolucionaris que parlen i parlen i no diuen res darrere de les seves ulleres
de pasta volen ser rics, als seixanta del segle passat i ara mateix.

Plaers obscens? Estimar-los a
tots a flor de pell? No havia de ser
menys, però… mai les paraules poden contenir tot el que fem si no les
infectem de realitat, que tot sovint és la veritat, i la veritat viu lluny de
la bellesa. Què és la veritat? Quina és la bellesa? Quins són els nostres
records? A on organitzem la nostàlgia? La mateixa veu de Leonard Cohen ho
canta: que estàvem tots penjats, que ens consumíem en la nit. I cabra que bela
perd lo mos.

A baix encara t’espera el cotxe.
Que s’esperi!. Ara ja sabem que la música no ens farà lliures, digui el que
digui la cançó. Però alhora, cada tros que guanyem a la realitat tindrà la seva
banda sonora. I hi escoltarem sense nosàlgia de no res, també, “Chelsea Hotel”.

http://www.youtube.com/watch?v=sXQNBRcEmj8&feature=related

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!