Prendre la paraula

jordimartifont

25 de setembre de 2008
0 comentaris

Infectació: “L’espill flamenc”, de Pau Alabajos

El Pau Alabajos va escriure aquest text per a la Infectació. Aquesta setmana ha sortit publicat a la “Directa” però ja com a article d’oinió ja que la columna ha estat suprimida.

Títol:

Infectació: L’espill
flamenc

 

Signa:

Pau Alabajos i
Ferrer, cantautor i secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM)

 

A Brussel·les, el passat 11 de juliol, vaig tindre l’oportunitat
d’assistir a un concert molt especial. En la Gran Plaça, centre neuràlgic de la
ciutat, es van congregar diversos grups i solistes que canten en neerlandés.
Aquesta llengua, parlada per vint-i-quatre milions de persones, repartides en
diversos estats (Bèlgica, Països Baixos, Surinam, Aruba i les Antilles), és
l’idioma oficial de la Regió Autònoma de Flandes, situada a la vora sud-est del
Mar del Nord.

El concert en qüestió està emmarcat dins d’una jornada de reivindicació
identitària, política i cultural: el dia 11 de juliol es commemora la victòria
d’una milícia flamenca, formada per camperols i artesans, enfront de l’exèrcit
francés comandat pel rei Felip IV, que pretenia annexionar-se el comtat de
Flandes a les possessions de la Corona. Estem parlant de la Batalla dels
Esperons d’Or, que va tindre lloc l’any 1302.

Els
nacionalistes flamencs no han triat gratuïtament la ciutat de Brussel·les per
celebrar aquesta festa. La capital de l’Estat de Bèlgica, que també és seu del
Parlament Federal Flamenc i capital de la Regió Autònoma de Flandes, és
bilingüe. Es calcula que un 90% de la població parla francés i un 10%,
neerlandés, si bé és cert que, fins a les primeries del segle XX, la llengua
vehicular de Brussel·les sempre havia estat el flamenc.

Us ho puc assegurar de primera mà: pel que fa als edificis oficials i a
la publicitat institucional, no s’observa un predomini esfereïdor del francés.
La megafonia, els cartells, les centraletes telefòniques o els documents
oficials es troben sistemàticament en les dues llengües, garantint el dret de
les minories a viure plenament en el seu idioma. Per posar un exemple gràfic,
l’Hospital Universitari de Sant Pere, que he tingut l’ocasió de conéixer a
fons, té tota la retolació de l’edifici en bilingüe, els serveis d’assistència
social et pregunten abans d’atendre’t en quina llengua prefereixes que et
parlen i, fins i tot, el nom oficial de l’Hospital està institucionalitzat amb
les dues nomenclatures (CHU Saint Pierre / UMC Sint-Pieter).

Però
no ens desviem del tema. Imagineu-vos, per un moment, que el pròxim vint-i-cinc
d’abril convoquem una manifestació a Madrid per reivindicar més autogovern (o
millor encara, tot l’autogovern!) i, com a cloenda festiva, montem un
macroescenari en la Puerta del Sol perquè hi actuen els grups i solistes més
destacats de l’escena musical en català. Posats a fer política ficció,
s’haurien d’habilitar unes exorbitants mesures de seguretat perquè aquesta
jornada d’afirmació nacional i cultural no acabara com el Ball de Torrent, a
galtades. Els diaris anirien plens d’articles apocalíptics, les ràdios escalfarien
l’ambient amb els discursos cavernícoles dels gurús de la comunicació i els
partits i grupuscles d’extrema dreta esmolarien les navalles.

Encara
n’hi ha més: la Càmera de Representants de Bèlgica, un dels dos organismes del
Parlament Federal (l’altre és el Senat), està dividida en dos grups
lingüístics, el francòfon i el neerlandòfon, i els diputats s’adscriuen a un o
altre grup segons la circumscripció electoral per la qual són escollits. En
l’indivisible i sacrosant Estat espanyol, en canvi, els defensors acèrrims de
la Constitució s’omplin la boca amb paraulotes dissenyades a mida per mantindre
a ratlla les “ambicions nacionalistes”. Mentrestant, el Parlament plurinacional
del nostre Estat plurinacional no contempla la possibilitat que els
diputats amb escó s’expressen en la llengua pròpia dels seus territoris. Quin
sentit té vanagloriar-se de tanta plurinacionalitat, si després la
igualtat de drets no està garantida? Els dèficits pel que respecta a
reconeixements culturals i lingüístics de la Constitució espanyola posen de
manifest l’estancament d’una via “hipotèticament” autonomista per als
conflictes territorials latents; i està clar que els projectes federalistes
“de temporada” no tenen l’acceptació social necessària per situar-se
en el centre del debat polític. D’altra banda, les reformes estatutàries de
perfil baix tampoc no suposen, ni molt menys, una solució eficient per a aquest
problema. Els textos aprovats pels diferents parlaments autonòmics són capats
en arribar a Madrid i els retalls competencials són un llast per a la
descentralització efectiva de l’Estat.

No
pretenc pontificar, en absolut, que el model flamenc siga millor que el nostre.
Cadascú té les seues contradiccions i els seus obstacles particulars. Si he
volgut escriure aquest article és perquè, de vegades, crec que ens falta una
miqueta de perspectiva a l’hora d’analitzar la nostra situació política
concreta, em fa l’efecte que ens deixem portar per les circumstàncies
conjunturals i ens costa reflexionar amb distància. Pense que establir
analogies amb el cas flamenc (i amb altres projectes d’autodeterminació que
afecten diversos estats-nació europeus contemporanis) ens facilita l’abstracció
i ens ajuda a qüestionar-nos el paper que juguen les fronteres estatals dins de
la Unió Europea del futur, aquella que ha de respondre a les exigències de
sostenibilitat de la mundialització econòmica i que ha d’edificar les bases de
la convivència entre els pobles i cultures del nostre continent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!