El curs polític ha engegat, després d'una primera quinzena d'agost en la que l'actualitat ha girat al voltant de grans desgràcies naturals com la de les inundacions del Pakistan o els incendis de Rúsia. Amb les primàries del PSOE a Madrid, l'anunci -temerari?- de Jordi Hereu autoproclamant-se candidat socialista a l'alcaldia de Barcelona i l'amenaça de la pujada d'impostos de José Blanco, cal donar per inaugurada la temporada política 2010-2011. Una temporada amb presagis de tardor calenta i canvi de cicle polític a la vista.

La casualitat ha fet que en 48 hores s'hagin donat a conèixer dues importants enquestes electorals, ambdues encarregades i avalades per administracions públiques governades pel PSC-PSOE. D'una banda el Baròmetre municipal de l'Ajuntament de Barcelona, que pronostica la debacle electoral de Jordi Hereu i dels socialistes, i de l'altra, avui mateix, l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, que certifica una clara victòria de CiU i una davallada històrica del PSC-PSOE.

Avui el Parlament de Catalunya ha aprovat la Iniciativa Legislativa Popular, impulsada per la Plataforma Prou.cat, que perseguia la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Per 68 vots a favor de la prohibició, 55 en contra i 9 abstencions, Catalunya ha seguit els passos de les Illes Canàries, que anys enrera va ser la CCAA pionera en abolir aquest trist espectacle.

Ahir, durant la celebració del Consell Nacional de CiU que va tenir lloc al Palau de Congressos del Casino de Lloret de Mar, es va poder veure un grup humà unit, esperançat, al voltant del lideratge indiscutit d'Artur Mas, que vol deixar enrera la llarga travessia del desert dels darrers set anys i encetar una nova era: la del Dret a Decidir i la de la bona gestió política. Amb les llistes electorals de CiU aprovades i amb el programa electoral enllestit, que serà aprovat el mes de setembre, som conscients que sortim de la pole position a la cursa electoral de la tardor, però que no hi ha rés guanyat i que fins el darrer revolt, fins que no veiem la bandera de quadres, no es podrà cantar victòria.

Em nego a creure que l'actitud i l'acció política del PSC-PSOE i del Tripartit en general no acabi de manera contundent amb l'artefacte inestable. Em nego a creure que la mentida sistemàtica i la justificació d'allò que és injustificable aporti rèdits al PSC-PSOE i al Tripartit. Em nego a creure que milers de catalans, encara que parlin castellà i es considerin d'esquerres, tornin a votar massivament unes sigles que han dimitit de tota solvència moral i ideològica. Em nego a creure que la gent torni a votar acríticament poca cosa més que una agència de col.locació. Em nego a creure que milers de catalans votin una formació política i una opció, la del Tripartit, que és rebutjada pel 75% dels enquestats. Mi nego.

Des de fa més d'un any i mig totes les enquestes publicades pels diaris, tant catalans com espanyols, per institucions públiques i partits polítics coincideixen en una cosa: el Tripartit 2.0 cau a pes i CiU avança cap a una majoria suficient per fer el tomb, governar i gestionar la nova etapa post autonòmica.

En mig del tsunami provocat per la suma dels efectes de la crisi econòmica, de la Sentència del TC contra l'Estatut, de la manifestació del milió i mig de catalans convocada per Òmnium Cultural i dels tambors de les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor, hi ha alguns fets que queden desplaçats dels principals titulars mediàtics. Però que demostren fins a quin punt els governs de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona continuen desprestigiant les institucions i projectant la pitjor de les imatges que es poden donar en una democràcia representativa.

Després d'haver participat a la manifestació convocada per Òmnium Cultural sota el lema Som una Nació, nosaltres Decidim, i a poc més de mitja hora de l'inici del partit de la selecció estatal al Campionat del Món de futbol, és l'hora de fer balanç de l'èxit de la convocatòria, però sobre tot és l'hora de començar a pensar i dibuixar l'estratègia que caldrà seguir a partir d'ara per canalitzar els afanys, les il.lusions i les exigències del milió i mig d'ànimes que ahir van ser un sol poble a la recerca de la llibertat.

A poques hores de la celebració de la manifestació convocada per Òmnium Cultural www.omnium.cat per expressar el rebuig dels catalans a la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, la polèmica sobre les condicions en les que ha de participar José Montilla i el PSC-PSOE està fent perillar la unitat que la convocatòria havia aconseguit articular al voltant del lema Som una Nació, Nosaltres Decidim. Una vegada més, els partits sucursalistes i les delegacions dels dos grans partits espanyols i espanyolistes a Catalunya estan a punt d'aconseguir el seu objectiu.

Dissabte que ve tindrà lloc, impulsada per Òmnium Cultural, la manifestació unitària més important que s'hagi celebrat a Catalunya els darrers anys. Serà la resposta catalana a la sentència del TC contra l'Estatut. Serà una manifestació que tindrà dues lectures, una d'interna, en quant a la capacitat de mobilització del país contra un atac sense precedents, i una d'externa, que servirà per modular la intensitat de la nostra desafecció davant dels poders de l'estat, que hores d'ara menystenen les conseqüències de la Sentència del TC. No podem oblidar però, alhora de dibuixar escenaris de futur per al nostre autogovern, que Catalunya també és aquell país que ahir, amb la victòria de la selecció espanyola davant de la de Paraguai en el Campionat Mundial de fútbol, va vibrar en bona part, amb expressions de nacionalisme espanyol força intenses, amb banderes espanyoles, petards i celebracions desacomplexades.  

La Sentència del TC sobre l'Estatut, aquella que tant esperàvem, ja ha arribat. Encara no en coneixem tots els detalls, però la feina ja està feta. El resultat és l'escapçament de l'Estatut. En la negació de Catalunya. Ens han dit que Catalunya no és subjecte polític autònom. Es un pronunciament polític, fet per uns magistrats que han estat la corretja de transmissió dels dos grans partits espanyols i espanyolistes. Uns magistrats que en qualsevol altre país del món haguéssin o bé dimitit o bé renunciat a emetre sentència. Espanya és així; ja ho sabiem, però ara ens han dit, clar i castellà, que no ens volen.

La situació que es viu al país és la pròpia d'un final d'etapa. No caldria que l'Estatut estigués al corredor de la mort per demanar eleccions al Parlament de Catalunya, atès que la situació és prou greu. Però l'amença de l'alt tribunal inquisidor és una raó de pes que aconsellaria avançar-les a la tornada de les vacances. El mes de juliol serà el mes de les reaccions polítiques i cíviques. Els darrers en manifestar el seu suport a l'Estatut i en contra d'una Sentència negativa han estat els degans de les Facultats de Dret del país. Però després de les manifestacions, els manifestos, les votacions al Parlament i els advertiments, caldrà que el Govern de la Generalitat posi fil a l'agulla, i evidentment el Tripartit és la fòrmula més estèril alhora d'oferir un full de ruta mínimament cohesionat i creible.

Els poders de l'estat han confirmat el que fa mesos, fins i tot anys, està escrit: l'inici del compte enrera per a la batalla de legitimitats entre Catalunya i Espanya ha començat. La presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat per part de l'estat contra la Llei de Consultes del Parlament de Catalunya, el fet de portar la ILP per celebrar un referèndum d'independència davant del Consell de Garanties Estatutàries (per part del PSC-PSOE -soci d'Esquerra- i el PP), i ara l'anunciada Sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, que el deixarà amb la pell i els ossos, obra la porta a la tensió política i institucional més profunda entre Catalunya i Espanya que s'hagi donat mai des de la recuperació de la democràcia.

Aquesta setmana el socialisme català ha reivindicat, per enèsima vegada, el seu lideratge en males pràctiques polítiques, socials i mediàtiques. A mesura que s'acosta la fí de l'etapa en la que el socialisme ha monopolitzat el poder polític, mediàtic i social, s'accelera la seva desesperació i el porta a projectar el pitjor dels sectarismes, marca de la casa. Només quatre exemples, en una sola setmana: el funcionament de la Comissió parlamentària d'investigació sobre el Palau de la Música, l'acte de lliurament de despatxos als nous Mossos d'Esquadra que va tenir lloc a l'Institut de Seguretat Pública de la Generalitat a Mollet, la censura informativa de la macro protesta de l'escola concertada contra la retallada de sous a professors i mestres que va tenir lloc a la Plaça de Sant Jaume, i el xantatge de la Generalitat a una entitat cultural prohibint-li la inserció del logo de CDC, co finançadora dels actes, en el programa de la festa organitzada per l'entitat.

Les males notícies pel socialisme i pel Tripartit s'acumulen. Les dues darreres enquestes que s'han donat a conèixer aquesta setmana, l'encarregada pel Grup Municipal de CiU a l'Ajuntament de Barcelona i la publicada pel diari El Periódico sobre els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya, són impactants. Xavier Trias assoliria uns resultats espectaculars, amb una forquilla d'entre 17 i 19 regidors (la majoria absoluta està en els 21) i Artur Mas arribar als 65/67 diputats, a un escó de la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Aquests resultats, que arrosseguen el PSC-PSOE i el Tripartit al col.lapse electoral són, al mateix temps, la millor de les notícies pel país. Catalunya expressa, amb aquestes enquestes, la necessitat de passar pàgina  a la recerca de futur. La gent vol deixar enrera set anys de desgovern i de crisi i aspira a la recuperació econòmica, política i moral.