Dissabte 18 de maig del 2013. Girona, Casal Independentista El Forn. Poca gent però intens debat i paraules diverses però alhora complementàries. Hi presentem "Mots incendiaris" del Roger Palà, el primer llibre de la nostra editorial-associació cultural Lo Diable Gros i parlem sobre la construcció del discurs de l'esquerra independentista i dels moviments socials anticapitalistes, sobre el Procés Constituent amb paraules divertides sobre la meva propera presentació de la Forcades a Tarragona, sobre la independencia i les mentides dels que repeteixen "primer la independència i després ja veurem...", etc.
Això de tombar amunt i avall del país i la possibilitat de conèixer gent tan diferent i complementària acaba donant-te una sensació suriosa de veure que a cada racó dels Països Catalans hi ha gent que està construint coses, espais, alternatives que sumades són molt i molt grans i cada cop més complexes i interessants, capaces ja de plantar cara i de fer i construir veritables altres formes de pensament i de fer.
Extrec del Facebook de l'Eudald Calvo el "perillós" material que tenien els "terroristes" anarquistes detinguts aquesta setmana als Països Catalans per ordre d'un jutge de l'Audiencia Nacional: una porra d'un mosso, martells i claus (!!??), un parxe d'Eskorbuto, un parxe anti-nazis, petards (entre ells carpinteros), metxes per encendre petards de quan tenies 7 anys, pirotècnia de correfocs, boles, un llapis de memòria USB, uns dards de diana de bar, tres telèfons mòbils, arandeles, una màscara anti-gas i el més xungu és una ballesta, un tira-xines i tres navalles. És interessant de llegir aquest article publicat per A las Barricadas sobre el tema. La cirereta del pastís és el llibre "Grups autònoms" escrit per Joni D i editat pel Lokal. O sigui que un llibre d'història és una prova delictiva avui al nostre país? No hi haurà cap rectificació per la Conselleria d'Interior? És indignant que un llibre d'història sigui utilitzat com a prova delictiva, a no ser que el que s'estigui jutjant i acusant sigui la manera de pensar, la manera de dissentir, la forma de ser. Si obriu a baix podreu llegir el text que Joni D, des d'Argentina ha escrit sobre aquesta inquisitorial forma d'apuntar per part dels que menen les idees que alguns tenim...
Primer tema obert en vídeo del nou disc de Pellikana, que porta per títol "Desperta!" i sona aixì de bé. Des de la Foia de Castalla ja han fet dos discos abans, "Titelles" i "Tardor", i aquest estiu tenen l'agenda de concerts pleneta, per tant segur que els veurem.
Aquest dilluns 6 de maig ha començat a l’Audiència Provincial de Barcelona el procés contra 9 carcelers de la presó de Quatre Camins responsables de tortures a 17 reclusos. Els fets van ocórrer al 2004 però, només al cap de 10 anys, els funcionaris encausats per practicar maltractaments (inclós el subdirector mèdic del centre de Quatre Camins, Xavier Martínez) s’exposan a un judici. Molts interns van ser apallisats i 56 d’ells, dispersats a altres presons. Un exemple més que demostra fins a quin punt el món de la presó esdevé el búnker de la impunitat i de la tortura quotidiana. Un exemple que demostra que, dins del sistema penitenciari tothom està esquitxat. Tant se val si es tracta de funcionaris d’uniforme, d’alts directius o personal administratiu, de representants sindicals de CC.OO. i UGT o, fins i tot, del mateix cos mèdic dels centres.(Continua)
jordimartif69 |
divendres, 17 de maig de 2013 | 00:49h
La política d'austeritat i de retallades està posant en perill l'estar del benestar. En el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual, cada persona que no té accés a un servei o a un lloc de treball protegit, és una persona condemnada a quedar-se a casa... com passava fa 30 anys.
El lloc de treball (ja sigui en un CET o a l'empresa ordinària amb Treball amb Suport), el Centre Ocupacional, la Llar-Residència, el Servei de Suport a la Pròpia Llar... són serveis que garanteixen una vida inclusiva. No podem deixar que els retallin. No volem desaparèixer. No volem quedar-nos a casa. Volem tenir un lloc a la societat, el que mereixem.
(Recital de PostMortem, dins del DVD conjunt de PostMortem / I del no-res TOT, DVD exclusiu per mecenes del llibre.)
I del No-res, tot i PostMortem són dos poemes llargs, mòbils, canviants, no finits, gairebé improvisats, urgents, que potser deixen de ser, fins i tot, un poema. Podríem qualificar-los de reflexió crítica escrita en vers, o d'un assaig d'allò, de tot allò, que podria Ser i/o Esdevenir; Però també són un cant o càntic inevitablement líric, i una provatura, i una necessitat, i una evocació, i segurament, també, un desig. (Continua)
(Onzena col·laboració del Carles Ribas en aquest "Crema Londres..." de Prendre la Paraula) Aquest temps plujós ens convida a escoltar cançons com aquesta. Bert Jansch i John Renbourn interpreten "Soho", un cant poètic a aquest barri en ple centre de Londres, cor de la vida nocturna i el negoci del sexe durant gran part del segle XX.
El setze, setge! Setge a les retallades,a la repressió sexual, setge a la maternitat obligatòria, a la no prevenció de malalties de transmissió sexual, setge a la manca d’educació sexual i afectiva, al control sobre el cos de les dones, Perquè jo, tu, nosaltres, TOTES decidim (i no pas en Gallardon ni la Conferència Episcopal) Escratx feminista a les seus del PP de tot Catalunya!
El 16 de maig, a les 19h,ens trobem totes a les portes de les seus del PP, ben armades de plaers, maternitat desitjada, preservatius, escombres de bruixa, infusions d’herbes, amors,conys, tetes, fluxos, desig present i afirmatiu, cossos empoderats,raons menopàusiques, pubertoses i menstruals, i amb totes aquelles armes de construcció massiva que coneixem prou bé les dones, siguem lliures o visquem en clandestinitat. El setze, setge a la contrareforma! Akelarre feminista!
Ni el mateix que cremar com una teia. Ni teia sense la “i” és el femení de te, ni de cafè. I ho corrobora el sol fet que de la primera paraula -ardera- no n'han sortit ni poemes ni cançons i, en canvi, del verb -cremar- en tenim sucosos exemples començant per aquesta mateixa secció que anomenem “Crema Londres...” aquí. I jo no veig ardera dins teu malgrat les flames sinó foc motxat sense miraments per tal que la humitat primaveral es deixi anar fins a esdevenir riu on poder-se submergir. O que directament s'evapori. Per tant, sense flames podem dir que no hi ha incendi, tot i que cremes, i això no ho pot negar ningú. Com l'oncle Eusebio, a qui deien “l'encès” com a sobrenom. (Continua)
jordimartif69 |
dimecres, 15 de maig de 2013 | 22:57h
65 anys després del 15 de maig de 1948, quan prop de 750.000 palestins i palestines van començar el seu èxode, expulsats del seu lloc en el món, els amos ho han volgut celebrar. I no alguns dels amos sinó totes i tots els amos: els qui ens fan fora de casa, les que ens contracten sense contracte, els qui ens neguen la sanitat, les que especulen amb drets bàsics, els qui ens neguen qualsevol possibilitat de futur, les que ens torturen i ens acusen falsament, els que ens malmeten la vida, les quer envien robots pegadors a rebentar-nos el cap quan no els obeïm... És així que els amos i les ames de sempre celebren la “naqba”, el dia de la “destrucció” del poble palestí. Alhora que commemoren la “naqba”, però, se'n foten del nostre propi 15M, del de fa dos anys, quan centenars de milers de persones van prendre les places i espais públics d'aquest país i d'altres fartes de lladres i xoriços, d'amos i d'ames. Era només el començament d'un dels moviments populars més importants i transcendents d'aquest tros de segle XXI que fins ara hem transitat, bàsic per entendre l'actual cicle de lluites socials als Països Catalans o almenys entendre'n les seves actuals formes, i és per això que la celebració dels amos té alhora una important quantitat d'ironia i fins i tot de cinisme en dir-nos a la cara amb un ampli somriure que ells continuen manant. (Continua)
La “Regla de sant Benet de Núrsia”, escrita en llatí entre els anys 534 i 550, és la base del monaquisme a l'Occident que coneixem i anomenem així no sense prevencions. A banda de la seva influència religiosa, determinant als Països Catalans també en llengua vulgar, és un dels codis medievals que més influència tingué en el seu moment com a text normatiu d'una societat tancada com era la monàstica però alhora determinant per a l'establiment de les normes de la resta de la societat.
La regla va ser coneguda i seguida als comtats catalans des del segle IX, a on va arribar de la mà dels carolingis. A la resta de la Península hi arribà al segle XI amb l'orde dels cluniacencs. En català va ser traduïda diverses vegades i fins i tot hi ha versions modernes de 1918 i 1966. (Continua)
(Això n'explica la nota de premsa feta pública avui que podeu difondre) La CUP de Tarragona ha engegat la campanya Expedient ICS en defensa de la sanitat pública i per a desvetllar els "fets paranormals" de la sanitat a Tarragona. En el marc d’aquesta campanya, avui dilluns 13 de maig, s’ha convocat una assemblea oberta en la que hi han participat més de quaranta persones.
Delegats/des de CATAC, CGT, Metges de Catalunya i CC.OO, així com treballadors/es i usuaris/es han acordat la creació d’un grup de treball en defensa de la sanitat pública el qual se centrarà, en primera instància, en la problemàtica que afecta l’Hospital Sociosanitari Francolí.(Continua)
Fa unes setmanes, vam ser al País Basc una colla de catalans i catalanes convidats per una colla de basques i bascos que volien tirar endavant un procés de desobediència independentista inspirat en part en les consultes sobre la independència que la majoria de localitats de les quatre províncies catalunyeses vam fer fa uns mesos. A mi em va tocar fer una xerrada al Koldo Mitxelena, un espai cultural a Donosti impressionant, junt amb Josep Manel Ximenis, per explicar-hi el procés independentista dels Països Catalans, la confluència entre l'esquerra independentista i els moviments socials en àmplies trobades d'unitat popular, etc.; ah, i el procés de consultes sobre la independència inaugurat a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, que va explicar a fons Ximenis.(Continua)
Queda només una setmana perquè comenci el nou curs a càrrec del seminari d'economia crítica TAIFA sobre les alternatives. Us passem la llista de ponents i afanyeu-vos en matricular-vos!!!Totes les sessions tindran lloc al Campus Catalunya de la URV de 19h a 21h.
Inscriviu-vos-hi enviant un mail a jornadestaifa@gmail.com
Salut! 1.- Conceptes, criteris i fonaments. Utòpics clàssics. Dilluns 20 maig, Josep Manel Busqueta. 2.- Algunes propostes contemporànies i experiències històriques. Dijous 23 maig, Elena Idoate. 3.- Socialisme del segle XXI y model auto-centrat. Dimarts 28 maig, Josep Manel Busqueta. 4.- Municipalisme i enfoicaments sobre la producció. Dijous 30 de maig, José Iglesias. 5.-Repensant l'aquí i ara. Dimarts 4 de juny, Miren Etxezarreta.
Arribats de tomb i d'aniversari, el cos en guerra, la música pertot, el cap bullint, l'alegria dispersa, les emocions contentes, els camins fets i refets, el ball espectacular, el sol per tot... aquest cap de setmana ha tingut un repicó interessant en l'excursió a peu i gairebé sense dormir per camins de l'Anoia, observant plantes i paisatges en què la mà dels humans ha deixat petja però no ha malmès l'ordenació que avantpassats menys intervencionistes van fer fa molt.
jordimartif69 |
divendres, 10 de maig de 2013 | 23:56h
Mano, com que fas els anys, ens toca felicitar-te i dir-te quatre coses clares sobre el que pensem de tu, sobre el que en penso jo. Però no ens cap, no em cap. No hi cap aquí. Podem dir obvietats i frases fetes sobre la teva amistat, el teu entusiasme, la teva bondat i sobre tot plegat alhora. Podem fer cites i més cites de textos compartits i frases mig atribuïdes. Podem repetir coses que ja saps i altres que et penses o que ni tan sols albires. Podem, podem, podem..., podem no dir res ni callar alhora, ara que ja sabem com es fa màgia amb paraules, però no ho farem. (Continua)
El Jordi Borràs deia el passat 6 de maig el següent:
Us escric per informar-vos que avui començo una campanya de finançament per publicar un llibre de fotografia documental amb l'editorial Pol·len Edicions. Es tracta de portar en format paper l'exposició Warcelona, una història de violència, que des del mes d'octubre de l'any passat està recorren el país per diferents sales, ateneus i casals, un treball que recull de 20 fotografies seguint el fil conductor de la violència d'arrel política i social a Barcelona. La idea del llibre va sorgir paral·lelament a l'exposició, amb la voluntat d'ampliar a una cinquantena llarga d'imatges que recullen escenes, bàsicament, de manifestacions, càrregues policials o celebracions esportives. L'innegable tint social de tot plegat és el leitmotiv de la mostra i del projecte de llibre. (Continua)
(Text que m'han publicat a la Secció "Més de mil paraules" dels Quaderns d'Illacrua de la Directa del 8 de maig del 2013, glosa a una fotografia de Pau Barrena)
“Sóc metàl·lic, en el jardí botànic” cantava Santiago Auserón mentre els joves nacionalistes del PSOE tancaven la transacció. Del res al no res, Felipe i Alfonso passaven a esperar que, tan aviat com fos possible, el color blanc pintés les seves testes i la prejubilació els allunyés dels pesats quefers diaris ben folrats de milions i més milions... Desfeien l'oposició, desmuntaven les propostes, xuclaven qui despuntava... (Continua)
Dia llarg de vaga i mobilitzacions contra la LEC i la LOMCE amb concentracio d'uns centenars de persones davant la Delegació d'Ensenyament de la Generalitat a Tarragona, amb desplegament important dels sindicats majoritaris i la Ustec. Nosaltres com a CGT no ens hem visibilitzat i hem preferit les samarretes grogues que majoritàriament han estat el símbol de la jornada.
Per la tarda, milers de pares, mares, professores i professors i mestres, alumnat en general, hem pres els carrers i hem unit milers de persones a la manifestació de Tarragona. Nosaltres hem tret la nostra pancarta dels polls i alguna bandera, més que res perquè se'ns vegés de lluny si algú volia venir al nostre terròs. Per CGT-No siguis una illa ha parlat la Gemma i ha llegit el text sobre el cos que va escriure l'Adriana fa temps que tanta raó té. Després, hem passat pel Casal Sageta de Foc a veure els reportatges de la Leo, l'Estefania i moltes més dones en una projecció en clau de gènere que haurem de repetir.
(Desena col·laboració del Carles Ribas en aquest "Crema Londres..." de Prendre la Paraula)
Si el moviment antisitema i l'inconformisme hagués de tenir una banda sonora, puc afirmar amb tota seguretat que els Clash serien els encarregats de posar-hi la música. "London's Burning", tot i que aporta una visió més suavitzada que "London's Calling", transmet l'energia necessària per sortir al carrer a dir que ja en tenim prou.
