ES RACÓ D'EN JORDI

Dia 17 de febrer del 2015 vaig publicar en el dbalears.cat aquest article de suport a en Jaume Santandreu, el profeta mallorquí que fa el miracle quotidià de donar vida als exclosos socials

Si els marginats que tenen refugi a Sa Casa Llarga, on es guanyen un plat a taula fent-hi de pedacers, un dia arriben a aconseguir una nòmina mínimament digna i així com toca, podeu estar segurs que ‘el Estado‘ totd’una se’n farà soci i els imposarà automàticament les ‘retencions’, amb les quals se’n durà per a ell la tallada de la nòmina que troba que li correspon.

Molt bé! Si volem serveis públics, tant els obrers en nòmina com els obrers autònoms com els empresaris han de pagar imposts. Però si ‘el Estado’ és prou falaguer i eficient per detectar el nostreNIF totd’una que ens entra un euro a la butxaca, jo deman: com és que, quan no tenim on caure morts, -com passa amb les persones que en Jaume Santandreu ajuda a trobar dignitat i a sentir-se persones a Ca’n Gazà i a Sa Casa Llarga– llavors el mateix ‘Estado’ ja no ens coneix, ja no ens considera fills seus, ni tan sols persones, ens gira l’esquena i ens abandona a la nostra sort? És que només ens té per seus quan ens pot munyir? En haver acabat l’atur i el termini d’ajut familiar, que abans -no ho perdem de vista!- ens hem autopagat amb els imposts obligatoris que ens han descomptat de la nòmina, ja no som seus? -Arregla’t! -‘Buscate la vida’! -Vés-te’n a Caritas! -Vés-te’n a la Creu Roja! Altra resposta no ens sap donar el nostre ‘soci’ obligatori i automàtic que se’ns aferra com una sangonera quan guanyam un dobler? Això són els miracles que sap fer el mateix ‘Estado’ que, quan són els banquers els qui marxen malament, totd’una els rescata… endeutant les generacions actuals de gent que fa feina i també generacions que encara han d’arribar al mercat laboral i fins i tot al món!

Hi ha estats que es fan estimar. És el cas d’Àustria, on l’administració, quan sap d’un ciutadà que fa tres mesos que no fa feina, es fa responsable d’encomanar una tasca a aquella persona a canvi d’una protecció bàsica. Això sí que és un estat social!

En Jaume Santandreu acull a Sa Casa Llarga pobres que no tenen feina. Allà en Jaume els permet guanyar-s’hi un plat dignament, a canvi de fer-hi de pedacers, de reciclar-hi roba i mobles. Res de llàstima ni pena ni compassió! No. Això encara seria més mal. Un plat a canvi d’una feina: això és dignitat. Dignitat com a persones. La dignitat que ‘el Estado’ no sap ni vol donar als mateixos que totd’una interceptarà amb els ordinadors de l’Hacienda’ d’en Montoro el primer mes, el primer dia, el primer minut que tindran una nòmina. Ara els propietaris de Sa Casa Llarga no la volen deixar més a en Jaume Santandreu i li han dit que partesqui. Ell s’hi ha encadenat en demanda d’un lloc on poder continuar la tasca amb els marginats.

Amb la seva acció en defensa de la dignitat humana dels pobres, en Jaume posa el dit a la nafra d’un d’un sistema ultracapitalista despiatat que només valora les persones pels doblers que en pot extreure -tant tens, tant vals- i d’un ‘Estado’ que s’autoproclama hipòcritament ‘social y de derecho’ i que gira l’esquena als seus propis fills precisament quan més l’han de menester, que és quan es troben desemparats, sense feina ni protecció social. M’avenc amb en Jaume Santandreu, que no creu en regalar res a ningú. La subvenció gratuïta crea malvicis i aprofitats que s’hi acomoden. No serveix per res. Però abandonar les persones com si fossin animals el dia que no els poden xuclar imposts, és un assassinat lent. És matar de fam o, pitjor encara, de desesperació una persona, com va passar encara la setmana passada a Saragossa, on hi va haver un nou suïcidi d’una dona de 43 anys que anaven a desnonar-la per una hipoteca que havia signat el temps d’España va bien‘, que deia n’Aznar, una hipoteca que ella volia pagar però que no podia per manca de feina.

L’acció exemplar d’en Jaume Santandreu transmet un missatge: Tant per als qui creuen que l’estat espanyol és transformable i millorable com per als qui creim que no ho és perquè es troba fa massa segles en mans del mateix parell de centenars de minidinasties d’alts funcionaris, banquers, militars, i gent d’aquesta, que el tenen pel seu ‘cortijo’ particular, que no l’estimen’ per altra cosa més que per viure’n esquena dreta, que el dominen massa bé i que no permetran mai que els fugi de les mans. Tant a uns com als altres, en Jaume Santandreu ens ve a dir, a posta o sense voler, que, si un estat no es deixa reformar en una estructura social que doni dignitat a tots els seus fills, no tenim més remei que fer-nos-en un de propi, un de realment democràtic, i de dret i social de bon de veres.

L’estat ha de ser ben social amb les necessitats bàsiques per a un mínim de dignitat per a tots els seus fills, si se’n vol merèixer l’estima i que s’hi identifiquin: un plat a taula, un sostre davall el qual jeure, sanitat i educació són drets universals per a tots els fills d’una pàtria digna d’aquest nom. D’aquí en amunt, però, l’estat ha de garantir de bon de veres la llibertat d’iniciativa i, amb això, ha de deixar fer la gent de feina, obrera o emprenedora, no s’hi ha de ficar enmig. L’Estat ha de permetre als seus fills més actius, més feiners, més emprenedors, que vegin recompensat llur esforç i disposar del bé material o patrimonial que s’hi hagin guanyat sense ell aprofitar-se’n ni castigar-los amb imposts abusius.

Aquest és l’Estat ideal que una acció com la d’en Jaume Santandreu ens obliga a desitjar, en la construcció del qual ens fa somniar i amb la qual ens il·lusiona. Fil a l’agulla, s’ha dit!

Jordi Caldentey

Mallorca Oriental

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!