ES RACÓ D'EN JORDI

Aplec d'articles de combat

28 de gener de 2015
0 comentaris

Grècia diu prou!

Grècia ha dit prou! a la dictadura financera internacional.
Grècia ha dit prou! a la dictadura financera internacional.

Ahir dimarts vaig publicar en el Diari de Balears aquest article, en què coment la coça pel cul que el poble grec ha pegat a l’actual dictadura financera i bancària internacional que ha imposat l’ultralliberalisme.

Ahir hi va haver les eleccions a Grècia. Com ja anunciaven la majoria de previsions, el partit Syriza, que ho posa tot en solfa de l’actual sistema polític i econòmic, ha fregat la majoria absoluta a. Tant allà com ací com arreu d’Europa hi havia molts de vividors de l’actual sistema polític i econòmic que en tenien una porada. No volen ni pensar que enlloc del món surti cap país, ni gros ni petit, que gosi qüestionar la dictadura financera i bancària internacional que patim. Però, ben mirat, a qui pot venir de nou que, més prest o més tard, un poble a qui el seu propi Estat fa la vida impossible arribi a dir prou? Ja sabem que els deutes de l’Estat, els han de pagar. Ja sabem que Grècia ha estat molts d’anys en mans d’una guarda de politicastres que no s’aturaven de fer una magarrufa darrere l’altra a fi de falsificar els comptes davant la Unió Europea. Però bé: tan esguerrat és el qui manlleva i s’endeuta més d’allò que pot tornar com el banquer que li deixa la quantitat. La culpa no és d’un dels dos, sinó de tots dos, ben a mitges. I més quan l’avalista és la gent de feina, que no ha signat res. No hi ha dret que sempre acabi essent el poble qui paga les malifetes dels de dalt.
Si pitjau damunt l’enllaç http://en.wikipedia.org/wiki/Greek_government-debt_crisis_countermeasures, veureu com, amb les mesures que han imposades al poble grec d’ençà que pateix la crisi econòmica, la tassa de suïcidis hi ha augmentat un 40%. A l’estat d’Espanya, segons va publicar dia 31 de gener de l’any passat el diari nacionalista espanyol de dretes ‘El Mundo’, els suïcidis hi han pujat un 11% i arriben a la seva tassa més alta del 2005 ençà: http://www.elmundo.es/espana/2014/01/31/52eb7f75e2704e4c3c8b456e.html. A més, segons deia la Televisió Espanyola el passat 10 de setembre, http://www.rtve.es/noticias/20140910/suicidios-son-segunda-causa-muerte-poblacion-25-34-anos/1008881.shtml el suïcidi ja és la segona causa de mort entre els joves de 25 a 34 anys a l’Estat espanyol. No perdem de vista que molts de joves d’aquesta edat són enganxats per la hipoteca el temps de la bombolla immobiliària, quan n’Aznar bravejava que ‘España va bien’.
Na Margaret Thatcher, que era una partidària a ultrança de l’actual neoliberalisme salvatge i despiatat que patim, va tenir barra d’elaborar la sinistra ‘teoria dels dos terços’, segons la qual no hi haurà manera mai de governar per a tothom, ja que sempre hi haurà un terç de la població amb problemes per a travessar la vida. Segons aquesta inhumana i criminal teoria, aquest terç de població pobra és un ‘arrossegall’ que no hi ha més remei que amollar-lo, que desfer-nos-en, que deixar-lo abandonat al seu aire si volem que els altres dos terços tirin endavant.
A nivell planetari, aquest terç que cal abandonar dins la misèria és Àfrica. A nivell europeu, el terç que s’ha de resignar a la misèria és l’Europa mediterrània. A les Balears també ja tenim aquest terç que no té on caure mort, per molta de campanya d’optimisme, d’alegria i de suposada superació de la crisi que dugui a terme a hores d’ara la dreta nacionalista espanyola: si clicau damunt aquest altre enllaç, http://dbalears.cat/actualitat/balears/caritas-confronta-inclusio-social-balears-resta-estat-can-alcover.html veureu com el Diari de Balears es feia ressò el passat 11 de novembre que, segons Càritas, ‘tres de cada deu balears viuen en risc d’exclusió social’. Per a ells no hi ha futur ni esperança ni doblers. (Una altra cosa seria si no se n’anassin fiscalment els més de 3.000 milions d’euros anuals que se’n van cap a Madrid i que no tornen).
El capitalisme, entès com un sistema de recompensa al qui més s’esforça, és cosa bona. Ara bé: entès com la llei de la selva, on l’animal gros es menja el petit, és una concepció criminal de la vida. I ja no diguem si parlam del capitalisme a l’espanyola, del ‘capitalisme Cibeles’, com molt bé l’anomena en Francesc Sanuy, un pseudocapitalisme en mans de les grans empreses espanyoles que, quan tenen beneficis, són negoci privat i que, en canvi, quan hi ha pèrdues, resulta que són cosa pública i que tenen el ‘papá estado’ que els treu les castanyes del foc a compte de tots els contribuents, actuals i futurs. El capitalisme que concep una tercera part de les persones com un arrossegall que fa nosa en el món és, al meu entendre, una ideologia criminal altament comparable al nazisme, que considerava els aris la ‘crème de la crème’, que considerava els eslaus i els llatins com animals de feina i, finalment, que mirava els jueus com una plaga a exterminar. El repugnant capitalisme dels dos terços pensa com el nazisme. La diferència és que, en lloc de fer parts i quarts segons la raça de les persones, en fa segons llur nivell social: els ‘aris’ són els vividors de l’estat, les grans multinacionals i els banquers; els ‘eslaus i llatins’ són les persones de classe mitja, com més va més empobrida; i, finalment, els ‘jueus’ vénen a ser el terç pobre que tant menyspreava na Thatcher i que tant d’oi li feia. Amb una diferència: el nazisme era més ‘humanitari’ que el capitalisme dels ‘dos terços’: el nazisme exterminava els jueus amb vint minuts de patiment dins la cambra de gas; el capitalisme dels ‘dos terços’, en canvi, condemna les persones del terç pobre a rodolar pel món de mala manera anys i més anys fins que la mort les n’allibera.
L’Estat, que quan detecta que guanyam un dobler es fa automàticament ‘soci’ nostre tant si volem com si no i que vol per a ell la seva part del profit de la nostra feina, hauria d’estar empegueït de no ser igualment soci nostre quan la vida ens va econòmicament malament. Empegueït hauria d’estar de fer de mal padastre que no ens ofereix altra sortida més que el suïcidi. A Àustria, que sí que és un estat social de veres, quan fa tres mesos que una persona no té feina, l’Estat se’n fa responsable i li garanteix una protecció mínima fins que surt del clot a canvi d’unes tasques socials (no a canvi de res, per compassió ni per pena, que seria pitjor). Això sí que és un Estat que es fa estimar!
Han de tenir molt poca vergonya, molt poca humanitat, molt poc patriotisme, molt poca empatia i gens de capacitat de posar-se en el lloc d’altri els polítics que bravegen de números positius, de ‘brotes verdes’, de ‘salida del túnel’ i tot això, mentre hi hagi un sol compatriota seu que no tengui feina, que no tengui on caure mort, que no tengui un petit habitatge on viure, per rònec que sigui, que hagi de jeure al carrer mort de fred. Un estat que abandona així una part dels seus fills sí que divideix i romp la societat al servei de la qual vol fer creure que està!
Per això és ben normal, comprensible i admirable que Grècia hagi dit prou a aquesta vergonya i hagi triat un altre camí.

Jordi Caldentey
Mallorca Oriental

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!