jordigarrigos |
dimarts, 23 de setembre de 2008 | 01:24h
Després d'una setmana llarga desconnectat del món virtual, cosa que evidentment inclou aquest bloc, he tornat a Barcelona amb les piles més o menys recarregades gràcies a una estada a Menorca. La illa en sí està molt bé tot i que una mica més de sol hagués ajudat a tornar més moreno i no haver de sentir aquella frase que fa tanta ràbia: "Vens de Menorca i estàs blanc?" Però vaja, no començo a escriure per tal d'explicar les meves vacances, que tot i que estaria molt bé fer-ho, no interessarien a gaire gent. De fet, no interessarien a ningú tret de mi i la persona que m'hi acompanyava (L). Potser la meva mare ho llegiria si aconseguís encendre l'ordinador i anar fer el doble click sobre la icona de la guineu envoltada en flames, però això ja seria un miracle.
Així que he tornat amb ganes d'anar al BAM, i així ho vaig fer el dissabte però no el divendres, dia que tocava The New Raemon, al que tenia moltes ganes de veure. El motiu és que em vaig comprar un Vaio Vermell, em vaig posar unes ulleres de policia nord-americà i em va caure repentinament el cabell. Així em vaig convertir en EvaRisto Mejide per un dia per anar a fer de jurat a la final del concurs D.O. Catalunya que celebrava a les Festes de Santa Tecla de Tarragona. Cinc grups en total per una marató de més de quatre hores seguides de concert de bandes que es movien entre el death metal, heavy metal, hard-rock dels 80, folk i el pop. Bé, la cosa va estar perfectament organitzada i a hores d'ara no sé si puc dir qui va guanyar (cosa que no explicaré, no fos cas que la liï).
Total, que poques hores després de baixar de l'avió vaig agafar el cotxe per anar Tarragona, on dormiria poques hores la nit de divendres. Però dissabte era un dia especial, arribava a casa a les 17 de la tarda i hi havia coses per fer. Farem un símil estil combat de boxa: a l'esquerra i a dos carrers de casa, amb un pes de molts quilos (que deuen cobrar tots plegats): Mishima, Antònia Font i Primal Scream. I a la dreta, a dos carrers de casa, amb un pes de pocs quilos però sense saber quina cara fan: Manel. Evidentment vaig tirar cap a la dreta (ho sento Ovidi). Bàsicament per dos motius ben senzills però de força pes, al escenari de la Damm hi havia grups que he vist moltes vegades i massa gent
Arribem aviat als Jardinets de Gràcia, potser plourà i els Manelencara fan proves de so. Només uns curiosos rondant la frontera entre Gràcia i Barcelona quan giro el cap. El que veig és una silueta fràgil que surt de l'hotel de la plaça. És un cos menut, vestit d'una manera molt carrinclona amb una maleta a la ma i un barret de pescador. Molts fotògrafs l'acompanyen. Ei, que és en WoodyAllen. Soc fan d'algunes de les seves pel·lícules i, què coi, és una llegenda viva a pocs metres meu. El mirem però no el cridem, no som tan grupies i ell marxa, ràpidament, amb un cotxe de luxe, que poques hores després presentava el seu llargmetratge-postal sobre Barcelona. En fi, que va fer il·lusió i ens vàrem apropar un punt més dels sis graus de separació mundial que tant es parla darrerament (llegenda molt extesa). I de pas us apropo a tots els que em coneixeu un punt més, que més voleu?
Mare meva, quina manera de donar voltes abans d'arribar al que volia explicar avui, que és Manel. Aviam, a dia d'avui ja hi ha diverses cròniques del concert que van oferir a Gràcia (per exemple aquí o aquí) però cal parlar una mica més sobre el grup del moment de les catacumbes de la música en català. Però el que he escrit sobre Manel ho trobareu dins l'article que vaig escriure a l'Accent de la setmana passada i que adjunto dins aquesta entrada. Així que res, he escrit una bona estona per acabar fent un copiar-enganxar d'un text que vaig escriure fa uns dies.
Després dels barcelonins vaig baixar fins al centre a escoltar els Love Of Lesbian. Els gurus del pop en castellà fet a Catalunya estan, a hores d'ara, una mica massa escoltats per qui escriu aquestes línies. A més, cal sumar que el so de la plaça Reial no era l'ideal. Tot i això, no ens enganyem, com sempre vàrem acabar cantant a pulmó aquell shiwa shiwa en català que tan ens agrada quan diuen adéu. Realment les cançons dels seus darrers dos discs estan molt sentides, però segueixen sent genials. Per acabar la nit i la setmana Los Niños Mutantes. Al loro amb aquest grup i al loro amb el discurs en català que van fer al començar el concert (i al loro final, que són de Granada). El soroll que sortia de l'equip de so va millorar i el concert va estar molt bé, versió de la Rocio Jurado inclosa (per cert, millor en directe que en disc). [Això he escrit sobre Manel]
jordigarrigos |
dimecres, 10 de setembre de 2008 | 12:54h
Un divendres d'octubre de 1999 en Nicholas White va sortir a fer una
cigarreta mentre acabava un article per la revista News Week, amb seu a
Nova York. Evidentment l'home va tornar a la feina, un cop ingerit fum
i nicotina, amb ascensor, cosa normal si tenim en compte que la
redacció es troba a la planta 45. Cap a la planta 39 l'ascensor es para
i per en Nicholas comença l'odissea. Al ser divendres, i tard, ja
quedava poca gent al gratacels de la Big Apple així que va començar a
tocar el timbre d'emergència i a cridar aviam si algú l'escoltava. El
resultat va ser nul i el pobre Nicholas es va passar ni més ni menys
que 41 hores atrapat dins l'ascensor, fins que dilluns van tornar els treballadors i el van trobar (Thank's god is monday, que cantaven els Nofx). El cas va sortir a la llum
l'abril d'aquest mateix any després que les càmeres de seguretat
difonguessin el vídeo per Internet. (Ho explicava, per exemple, la Cadena Ser)
Va ser un tall molt visitat al youtube, un resum de tres minuts on es
veia el pobre home passant l'estona, dormint, provant de sortir,
agobiant-se, avorrint-se... dins un recinte de dos metres quadrats
tirant llarg. Ara els Travis li posen la cirereta final musicant el
famós video amb un avançament del que serà el seu nou (i esperat...bé,
esperat per mi almenys) treball que portarà per nom Ode to J.Smith (Red
Telephone, 2008). Diuen a jenesaispop (on he vist el vídeo) que el disc
serà més rocker que els seus darrers treballs, sobretot que el darrer i
magnificament melòdic The Boy with no name (Red Telephone, 2007). El tema de Travis en qüestió es diu "J. Smith" i és el segon que escoltem després de "Something Anything" (les dues al seu myspace). En
teoria el nou disc havia de sortir aquest mes així que estarem atents (filtració
ja!).
jordigarrigos |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 13:36h
Sona estrany escriure
això després d’haver passat completament d’anar al concert de Coldplay. La
veritat és que no em diuen gran cosa en Chris Martin i companyia, tot i que
reconec que els seus dos primers discs estan força bé, els darrers no em tiren
gaire. Una altra cosa és en Joan Miquel Oliver, que el dia 10 de setembre toca
a la Biblioteca Jaume Fuster de Gràcia. Em queda prop de casa i a Figueres ja
va estrenar un repertori pràcticament nou. Tot i això, es possible que mentre
el mestre illenc estigui tocant al meu barri jo em trobi pescant sèpies pel litoral
mediterrani (no es broma). El que no em penso perdre és el BAM, torno de
Menorca un dia abans que comenci i hi ha coses marcades a l’agenda. A banda
dels clàssics i coneguts per tothom (Love
Of Lesbian, Long Winters i sobretot Teenage
Fanclub entre d’altres) hi ha perles més o menys amagades que, tot i no
sortir en lletres grans al cartell, valdrà la pena acostar-s’hi. Aquí van tres
apunts:
El dimarts és el
darrer dia de BAM, aquell dia amaga dues de les bandes que més ganes tinc de
veure ara mateix: Russian Red i La Brigada. La primera és una madrilenya
elegant i folki que ha fet un primer àlbum més que interessant amb un curiós títol,
I love your glasses (Eureka, 2008).
Ara mateix aquesta noia està robant cors arreu de l’estat per la seva combinació
de veu i guitarra amb un saber fer que sorprèn escoltar a un debut. De nom real
una mica menys glamouros, Lourdes Hernàndez presenta un disc amb dotze cançons
que aconsegueixen abstraure’t del que fas per entrar en un univers molt
particular i imaginar. Russian Red és
la revelació del món del pop estatal i tocarà a dos quarts d’onze a la Plaça
Reial, un emplaçament ideal per una actuació que promet una llarga xifra de
pitets per metre quadrat.
Una mica abans i a
l’altra punta del Raval haurà actuat La
Brigada, una banda que de moment no es prodiga gaire en directe tot i la
basta atenció que ha rebut per part dels mitjans. La Obligació de ser algú (Outstanding, 2008)és un gran primer disc que serveix als de Vilanova per obrir-se
camí dins l’escena pop en català després del seu primer projecte, The Light Brigade. “Com fulles mortes”,
“La sort que sempre tinc” o “Una imatge més” són grans cançons en disc que cal
escoltar d’una vegada per totes en directe després de no passar per la [2]de l’Apolo
ni l’Heliogabal.
Finalment, la meva
tercera tria és The New Raemon, tot
i que també podria haver escollit als Vetusta
Morla, (lo:muêso) o Espaldamaceta. Tot el que fa Ramon
Rodriguez acostuma a sortir bé, per més mostres escoltar als imprescindibles Madee o el projecte Ghouls’n Ghost. Aquest bon home té la virtut
de sonar sempre molt bé en directe i fer concerts molt rodons tècnicament
parlant. Aquest projecte de cantautor que ara presenta al BAM trenca amb el que
havíem escoltat d’ell fins ara per entrar a entorns més calmats i refelxius que
enganxen molt. The New Raemon toca divendres a dos quarts d’onze a la Plaça del Rei
i ho farà acompanyat de banda.
jordigarrigos |
divendres, 5 de setembre de 2008 | 12:36h
Si et diguessin que
existeix un festival i/o programació de Festa Major que només en música gasta
un pressupost aproximat de 600.000 euros i presenten els grups només tres
setmanes abans de celebrar-se t’ho creuries? Si a més et diuen que hi toquen 78
grups en 13 escenaris entre aquests hi ha els The Long Winters, Teenage FanClub, David Bazan, Love Of Lesbian,
Sidonie, La Casa Azul, Facto Delafé y las Flores Azules, La Brigada (!!!), Antònia Font, Russian Red, Sisa i Joanmi Oliver, The New Raemon, Vetusta Morla o
Primal Scream entre d’altres? La programació del BAM d’enguany la vàrem conèixer
oficialment fa un parell de dies, cosa totalment surrealista. Fins ara hem
hagut d’anar guiant-nos per myspace, facebook i algun que altre bloc despert.
Sense més, dins l’article trobareu la meva llista particular d’aquesta setmana
de música a Barcelona.
jordigarrigos |
divendres, 29 d'agost de 2008 | 13:19h
Ja ho vaig comentar a la crònica
del Summercase. Si existeix una grup que es diu Interpol,
podria haver-n'hi un que es digués Mossos d'Esquadra? Aquest
va ser un comentari fet mentre escoltàvem a la banda de Paul
Banks a l'escenari gran del Fòrum divendres de matinada.
Reformulo la pregunta: Podria existir un grup que es digués
Xarxa Joan Lluís Vives? No imagino ningú suficientment
freak per posar-s'ho. Però bé, el cas és que a
Nova York (casa, també, dels Interpol) hi ha una banda que es
diu This is Ivy League, que ve a ser la xarxa d'universitats
de la zona (Harvard, Yale, Columbia o Princeton -si si, aquella on
volia anar en Carlton Banks de Fresh Prince- entre d'altres). Bé,
noms surrealistes al marge, els This is Ivy League presenten
disc de debut després d'un EP anomenat London Brige
(Twentyseven records, 2006).
Alex Suarez i Ryland
Blackinton, així es diuen els dos membres d'aquesta
formació que ha signat un excel·lent primer disc. Pop
clàssic, elegant i amb reminiscències folk. Fora
distorsions i bateries pesades i benvingudes les melodies dolces i
les cançons cantades a duo a l'estil Simon & Garfunkel.
I és que aquesta, junt amb els magnífics (mai em
cansaré de repetir-ho) Belle & Sebastian, és
la major influència d'una banda que tira de l'acústic i
la tranqui·litat sòbria. Amb elements que recorden,
també, al primer disc de l'Albert Hammond Jr (“Don't
waste your love on me” la podria haver compòs el guitarra
dels Strokes), aquest This is Ivy League (Twentyseven
records, 2008) és de lo milloret que ha sortit aquest any. “A
Summer Chill”, que aquesta si, recorda moltíssim a la banda
d'Stuart Murdoch, “London Bridge”, “Celebration”, “The
Richest Kids” o “Love is Impossible”, on s'afegeixen
instruments de vent, són mostres que ens trobam davant una
banda que sap el que vol i com ho vol. De fet, no es surten un
mil·limetre de la línia marcada.
Aquest duet de Brooklyn, per cert, eren
companys de classe dels Vampire Weekend, possiblement la banda
més de moda a nivell mundial actualment. Escoltats els discs
de debut d'ambdós grups cal agrair aquesta elitista
universitat nord-americana la revitalització de l'escena de
Nova York.
Si hi ha un segell estatal que engloba aquest moviment d'ulleres amplotes, estètica seixantera i un amor incomprensible pels dibuixets i les figures ridícules és Elefant. Aquests madrilenys són els responsables d'editar discos de bandes tant representatives (opinions per tots els gustos) com Nosoträsh, Le Mans o els imprescindibles La Casa Azul ara presenten The School, grup resident a Cardiff. La marca de la casa Elefant són melodies enganxoses i happy-pop d'aquell que fa ràbia. El problema és que hi ha vegades que surten uns The School qualssevol i fan una cançó que sona, sona i no para de sonar.
Potser una altra setmana hauria escoltat aquest primer EP -Let it Slip (Elefant, 2008)- dels galesos i els hagués odiat. La cosa és que ara per ara, i sense saber perquè no paro d'escoltar aquest "I want you back", que mira, és un temazo. Bé, a tot això, millor escolteu les quatre cançons del disc, valen totes bastant la pena
jordigarrigos |
dimarts, 26 d'agost de 2008 | 10:50h
Si la resposta és afirmativa recordaràs que el bateria titular de la
banda, Oscar D'Aniello, no estava tocant amb els seus companys sinó que
ho feia la Merche, a qui ja havíem vist, per exemple, al concert de
l'Auditori. Per si no hi erets, aclarir-te que en Caraben va explicar
que a D'Aniello se li havia caigut tot un joc de llums a sobre i tenia
les cervicals (diria que era això) malament i per això no tocava
aquella nit a la plaça Rovira.
Doncs he tirat una mica de youtube per trobar el vídeo de l'accident.
Concert de Facto Delafe y Las Flores Azules a Donosti. Sona "Gigante",
de fet, el vinil ja s'acaba i els dos cantants saluden quan una ràfega
de vent (?) tira l'enllumenat a sobre de la banda. Mireu el vídeo, de
baixa qualitat, a partir del minut 3:00.
Parlant de Mishima, un estiu prolífic, més que prolífic. Sense parar a
mirar per la xarxa em ve al cap: Carpa Movistar, Auditori, PopArb,
FaraDay, Summercase, Festes de Gràcia, Altaveu, Acustica i per acabar
d'arrodonir-ho, un BAM a la Damm. Només s'han deixat el Primavera Sound
(que no hi van per raons obvies) i el MasiMas...
jordigarrigos |
dimecres, 20 d'agost de 2008 | 19:10h
Ara que s'acaben els Jocs Olímpics parlaré d'esports, relativament. Si
en alguna cosa destacaven les antigues repúbliques socialistes de l'est
era per la seva facilitat per jugar al basquet. De la CCCP va sortir en
Vladimir Tachenko, un pivot de 2'20 d'alçada i un 56 de peu que
atemoria els pivots rivals a mitjans dels 80 amb la seva fortalesa i
fidelitat a la mare pàtria (mai va marxar a l'NBA tot i les ofertes que
va rebre). Una mica més aprop ens queden els Balcans. També eren
socialistes (o més o menys) abans de la guerra que va destruïr la zona
i va desmembrar l'antiga Iugoslàvia. Allà, a Split (acutal Croàcia) va
aparèixer un equip que es deia Jugoplastika i que a principis de la
passada dècada es va dedicar a guanyar copes d'Europa (sempre a costa
del Barça, per cert) amb jugadors com Tony Kukoc o Dino Radja. Entre
l'esquerranisme més o menys ben entès i el basquet, Tachenko i
Jugosplastika tenen un altre tret en comú: Són el nom de dues de les
millors bandes de pop-indie estatal.
Aquest parell han fet, de moment, els dos millors discs de
pop en castellà de l'any. El primer en sortir va ser Esta vida pide ser
otra (Limbo Star, 2008) dels Tachenko, ex-Niño Gusano i provinents de
Saragossa. La tercera referència dels aragonesos confirma el que ja sabíem
després d'escoltar el seu Las Jugadas Imposibles (Limbo Starr,
2006): Són una de les bandes amb més futur de l'indie estatal. Navegant
més per la melodia que per l'aire power que utilitzen sovint, es
dediquen al pop fet amb bon gust i l'elegància que els dona semblar que
fan cançons fàcils quan en realitat no ho són. Això vol dir no caure en
la cursileria tant corrent en aquest estil mentre escoltes cançons
romanticones com "Medio Normales" o "Hacía el Huracan", segurament les millor cançons del disc. Potser possar-lo tot seguit pot semblar
monoton si està de fil musical, sensació que canvia al sentir les
pistes una per una i parar per cançons com "Ella es la primera" o
"Palabras celebres".
D'una confirmació a una sorpresa en forma de power-pop més garatgero.
Escoltar el The 6th is the 7 (Astro Discos, 2008) dels Jugoplastika és
recollir el millor de l'escola indie-rock de bandes com Corn Flakes, El
Inquilino Comunista, Australian Blonde o fins i tot els primers
Unfinished Sympathy a nivell estatal o als Nada Surf (època pre-pop),
YolaTengo o Dinosaur Jr. Un segon disc molt complet el que signen
aquests gallecs amb una llista de temes que enganxen. És el cas de la
perfecte "Nicholas Pheenter" (on la veu del cantant recorda
especialment als Built to Spill), "Polinice", "Send Oil"o "By your
side". Si estem a la recerca de hypes, no hem de dubtar que
Jugoplastika és el hype amb un hit darrera l'altre.
jordigarrigos |
diumenge, 17 d'agost de 2008 | 17:41h
Un agost gos, això és aquest agost. Poca activitat fins ara, a principis de mes vàrem veure el directe (insípid) d'Unfinished Sympathy en format duet i acústic i els, aquest molt bé, Madee.
Escoltar el darrer "A lack of bravery" va deixar un bon gust de boca
després d'avorrir-nos amb l'Èric Fuentes. Algú hauria d'explicar-nos on
s'han quedat aquells potents Unfinished que tant agradaven. Fora de tot això avui aniré a veure Mishima (un
altre cop...prou!) a les Festes de Gràcia. Concert amb el cap pensant
en que dilluns -demà- torno a la redacció per acabar la meva primera
etapa com a becari. Per si no n'he tingut prou, al març en començaré
una de nova, que no ha estat res. També s'inicia la compta enrere pels meus
dos exàmens de setembre (un d'ells injust, la professora em té mania...
crec) i ja hauria d'estar estudiant. Espero que això de que quedi
escrit m'ajudi a posar-mi, que està costant.
Però ben pensat, potser
aprovar Teories de la Comunicació m'ajudarà a ser millor periodista. Ho
dubto, però estaria bé que, de tant en tant, estigués més atent a les
coses que pasen al món musical més enllà de les nostres fronteres.
Potser així m'estalviaria algunes sorpreses desagradables. Avui
diumenge, dia tradicional per no fer i escoltar música mentre mires el
sostre he pensat en el Dog Problems (Vanity Label, 2006) dels The Format.
Volia sentir de nou "I'm actual" o "She doesn't get it", cançons molt
escoltades a aquest mateix ordinador ara fa un any aproximadament.
Inclòs fa una setmaneta vaig gravar el disc a un amic. El problema és
que amb això dels discs durs externs acabes per no saber on tens les
coses i acaba sent més productiu passar pel myspace de la banda, encara
que sigui per mandra a aixecar-se del sofa. Entro i la primera notícia
és que en Nate Ruess, vocalista del grup, té un nou projecte.
Molt bé, genial. El problema és que la segona exclusiva era la
separació definitiva del grup. Doncs sí, els d'Arizona ho deixen sense
motiu aparent. Començo a cercar les causes a la xarxa i trobo aquesta
entrada a Indiespot. Llegeixo que la cosa ve del febrer d'aquest mateix
any així que faig tard amb The Format. Una llàstima, portàvem un any molt bo, tant com aquell Dog Problems...
jordigarrigos |
dimecres, 13 d'agost de 2008 | 13:50h
“Avui és 14, la festa ja és aquí...” Bé, és
demà, però ja em val per posar-me a escriure. Un any més arriba la Festa Major
de Gràcia: 6 dies de carrers guarnits, activitats pels crios, balls de gèneres
diversos i sobretot concerts. Desenes i desenes d'actuacions en directe per a
tots els gustos i colors. Enguany sense un gran cap de cartell general però amb
bons noms que, com sempre, plenaran la Vila de Gràcia d'un ambient massificat
però festiu. Són dates que ens omplen d'orgull a tots els que vivim dins aquest
poble engolit per la gran ciutat. Arriben hores de molta feina, nervis i
cansament però també de marcar-se un calendari per deixar-se caure als diversos
escenaris que es reparteixen pels nostres carrers. Segur que entre arreglar els
trossos de decorats trencat i els torns de barra traurem moments per
apropar-nos-hi.
jordigarrigos |
dimecres, 6 d'agost de 2008 | 12:00h
Avui diuen que serà
un dels dos dies més calorosos de l’any. Certament no és cap consol saber que
el segon serà demà. Haig de reconeixer que està costant molt actualitzar
aquests dies. Visc entre dues cases i a Barcelona, com a tot el país, asseure’s
acostuma a ser sinònim de començar un procés de deshidratació que s’acompanya d’una
fusió entre l’esquena i la cadira que s’enganxa
a tu. Tot i això al carrer s’hi està encara pitjor que a casa, es clar. Per això
una visita al centre de la capital acaba, irremeiablement, amb una petita però
segura estada al FNAC, on tenen el millor aire acondicionat de la ciutat. Era
dilluns quan corria per allà, acompanyat, mentre miràvem jocs per la Wii, que
el Super Mario Galaxy està gairebé
finiquitat (L). Semblava que teníem un substitut pel lampista passat de pes
quan vaig recordar que feia temps que volia comprar una pel·lícula. De lluny
visualitzo l’apartat de comèdies però no hi és. Pregunto a un d’aquells dependents
plens de xapetes i em condueix fins la secció de Cinema d’Autor. Uauh! en Kevin Smith té una secció pròpia a l’FNAC
per ell solet. Sí, el dvd hi és i val 6 euros. Ahir a la nit, i amb el
ventilador apagat pel soroll, vaig tornar a escoltar Weezer, All, Elastica, Bush o Girls Against Boys.
Algunes de les millors bandes indies dels 90 que posen la música a Mallrats (Kevin Smith, 1995).
jordigarrigos |
dimarts, 29 de juliol de 2008 | 12:07h
Aquest és un post
que celebra moltes coses. Això sí, no tenen
gaire transcendència per no dir cap. La primera és que
més o menys començo les vacances. Vaig acabar les
classes i al dia següent ja iniciava la beca a(l darrera) la
revista. Des d'avui i fins el dia 15 d'agost hi ha diverses coses
pendents: anar a la platja, ajudar amb la Festa Major de Gràcia,
tornar a anar a la platja, intentar fer alguna plana de diari pel meu
Disseny penjat pel setembre, baixar a la platja, començar a
mirar Teories de la Comunicació (l'altre penjada), passa algun
dia per la platja i poques coses més. En principi ara tindré
més temps per actualitzar, el “problema” és que no
estaré tot el dia pendent de músiques i més
músiques cosa que s'agraeix durant uns dies. L'altre cosa a
celebrar és que aprop de l'agost ja podem dir que
aquest 2008 és un bon any de música, amb novetats i
coses a destacar mentre esperem que la segona meitat d'any ens aporti
encara més (Arctic Monkeys? Va penya, sabem que us costa poc
fer un disc). Mentre arriben els llançaments de tardor ja
podem dir que l'any 2008 va ser el que el messies Rivers Cuomo va
gravar el Red Album (Geffen, 2008) o l'any en que Los Campesinos van
aterrar a Barcelona per fer un gran concert. També serà
el d'Antònia Font al Liceu o el de la guerra de festivals
acabada -de moment- amb un descens de públic (mínim) al
FIB i (considerable) al Summercase. L'any de "l'A-Punk "dels Vampire
Weekend i de descobrir bandes com l'Anna és un Koala, Ix! o
Manel. També serà l'any que un servidor va aprendre
a”filtrar” discs a la xarxa i per estrenar-ho al meu bloc he
penjat 39 cançons que, més o menys, han marcat aquestes
línies que heu anat llegint. Aviat farà 4 mesos que el Soroll
va començar can Vilaweb després d'estar gairebé
un any rondant per Blogspot. A hores d'ara hi ha una xifra prou
consolidada d'uns 3000 visitants mensuals, que imagino que no és
gaire però que a mi em fa il·lusió veient que no
soc un gran actualitzador (un parell de cops per setmana a molt
estirar). Gràcies!
I el playlist aquest.
Doncs poc a explicar, que és el que escoltaré aquestes
vacances i ho he volgut compartir. Hi ha des de coses que han
aparegut fa poc (nou disc de Albert Hammond Jr, Dirty Pretty Things,
Voicst, Jugoplastika, Guillamino, The Fratellis, Cuchillo,
Raydibaum...), altres que fa relativament poc (Weezer, Unfinshed
Sympathy, Little Flames, Roger Mas, The Lodger, Nada Surf...),
algunes de l'any passat que no han parat de sonar i no n'he parat de
parlar (Mazoni, Els Pets, Rumble Strips, Madee...) i una antiguitat
digne d'escoltar com els The Housemartins. Menció apart pel
tema de Love Of Lesbian, “Un dia en el parque”, segurament la
cançó que més he escoltat aquests mesos,
segurament la cançó que més vaig escoltar l'any
passat i segurament la cançó que millor records em
porta de tot aquest temps mentre enumero la de vegades que l'he
cantada, a pulmó, per les carreteres de l'Empordanet.
(l'ordre de les cançons no era aquest, però m'he tornat boig intentant que sortis el que volia... i no he pogut, un altre cop serà)
jordigarrigos |
dimarts, 22 de juliol de 2008 | 11:21h
Apa, s'ha acabat l'esperat (i polèmic) cap de setmana de festivals. A hores d'ara començen les diverses festes locals més nostrades. El concert d'avui a la UB (Manel), el Masimas (amb Mazoni, Sanjosex, Unfinished Sympathy, Tiki Phantoms, Guillamino o El Guisante Mágico entre molts altres), les Festes de Gràcia (confirmats els Mishima a la plaça Rovira, paraula d'Heliogàbal) i després les de la Mercè (Antònia Font, de nou a la Damm, falta per investigar els acompanyants). Esperant a llegir les primeres cròniques del FIB parlaré d’un Summercase d'enguany que en dos dies deixa moltes coses. A destacar la, malgrat tot, bona organització del festival per part de Sinnamon, horaris complerts amb puntualitat britànica i aglomeracions relatives. El Summercase és el festival de l'estiu a Barcelona si traiem el BAM i tot el que rodeja la Mercè i tinc la sensació que la major part de públic són aborígens locals, cosa que no passa amb d'altres esdeveniments similars. Gafapastes els justos, guiris els justos, personatges els justos i molt -majoria de- català entre el públic, que no entre el personal de barres (rumors apunten a evitar cerveses gratis pels amics). I la música? Doncs coses molt bones, coses bones, coses regulars i coses dolentes, com a tot arreu.
jordigarrigos |
diumenge, 20 de juliol de 2008 | 20:46h
El cantant toca el xilofon, porta les cames plenes de "ronxes" com el típic nano que juga al futbol a la plaça del poble i té cara d'Enjuto Mujamuto però nascut a Cardiff. Canta i es posa vermell, com histèric, com histriònic. No vesteixen bé, són l'antítesi de cool i si te'ls creues pel carrer diries que, per fi, has descobert la definició de nerd. Són tres noies i quatre nois. Una de les noies també canta, ho fa com si fos un barrufet mentre toca una especie de flauta electrònica i un organillo. El bateria anava sense samarreta i tenia aquell posat de ser el típic cosí tocapilotes que veus un cop d'any per Nadal o en el seu defecte Sant Esteve. El guitarra, d'altra banda, prova de parlar en castellà i fa prou gràcia. Tot això, entre moltes altres coses són Los Campesinos. Són uns freaks i a la Vanguardia ni els anomenen a les cròniques del festival d'aquest cap de setmana. Senyor periodista musical conservador (deixa de parlar sempre de Nick Cave i Sex Pistols -posar aquí qualsevol cap de cartell dinosaure de festival- i evoluciona, colega) et donaré una noticia:
Et vas perdre el millor concert, amb diferència, del Summercase!
jordigarrigos |
dijous, 17 de juliol de 2008 | 12:47h
Si la resposta és afimativa pot voler dir tres coses: Has
aconseguit el preuat passi de premsa que Sinnamon (odiats i estimats a parts
desiguals) ha posat tant extremadament difícil per evitar que entris de gorra
al seu festival estrella. Has pagat els 120 euros de l’entrada, o els 107 si
ets de movistar, o els 85 si tens un contacte que t’ha tret l’abononament més barat
no saps perquè (de fet, tampoc m’interessa massa, ni a mi ni als 35 euros que
he estalviat). Finalment, potser has optat per la via barata i arriscada, el
que pagui Pujol de tota la vida. En aquest darrer cas també tens dues opcions:
Portar un arnés, uns texans que resisteixin les reixes en forma de punta i fer
exercici abans de trobar-te un segurata de 120 quilos enfarlopat fins les
orelles que et persegueix o bé utilitza les teves habilitats retòriques per convèncer
algú que marxa perquè et doni la seva polsera. En qualsevol d’aquests casos, no
ho dubtis, aquest és el teu post, o el que és el mateix, el que s’ha de veure
al Summercase’08.
Després d'una setmana llarga desconnectat del món virtual, cosa que evidentment inclou aquest bloc, he tornat a Barcelona amb les piles més o menys recarregades gràcies a una estada a Menorca. La illa en sí està molt bé tot i que una mica més de sol hagués ajudat a tornar més moreno i no haver de sentir aquella frase que fa tanta ràbia: "Vens de Menorca i estàs blanc?" Però vaja, no començo a escriure per tal d'explicar les meves vacances, que tot i que estaria molt bé fer-ho, no interessarien a gaire gent. De fet, no interessarien a ningú tret de mi i la persona que m'hi acompanyava (L). Potser la meva mare ho llegiria si aconseguís encendre l'ordinador i anar fer el doble click sobre la icona de la guineu envoltada en flames, però això ja seria un miracle.
Ja ho vaig comentar a la crònica
del Summercase. Si existeix una grup que es diu Interpol,
podria haver-n'hi un que es digués Mossos d'Esquadra? Aquest
va ser un comentari fet mentre escoltàvem a la banda de Paul
Banks a l'escenari gran del Fòrum divendres de matinada.
Reformulo la pregunta: Podria existir un grup que es digués
Xarxa Joan Lluís Vives? No imagino ningú suficientment
freak per posar-s'ho. Però bé, el cas és que a
Nova York (casa, també, dels Interpol) hi ha una banda que es
diu 
Si hi ha un segell estatal que engloba aquest moviment d'ulleres amplotes, estètica seixantera i un amor incomprensible pels dibuixets i les figures ridícules és 
Si la resposta és afirmativa recordaràs que el bateria titular de la
banda, Oscar D'Aniello, no estava tocant amb els seus companys sinó que
ho feia la Merche, a qui ja havíem vist, per exemple, al concert de
l'Auditori. Per si no hi erets, aclarir-te que en Caraben va explicar
que a D'Aniello se li havia caigut tot un joc de llums a sobre i tenia
les cervicals (diria que era això) malament i per això no tocava
aquella nit a la plaça Rovira.
Ara que s'acaben els Jocs Olímpics parlaré d'esports, relativament. Si
en alguna cosa destacaven les antigues repúbliques socialistes de l'est
era per la seva facilitat per jugar al basquet. De la CCCP va sortir en
Vladimir Tachenko, un pivot de 2'20 d'alçada i un 56 de peu que
atemoria els pivots rivals a mitjans dels 80 amb la seva fortalesa i
fidelitat a la mare pàtria (mai va marxar a l'NBA tot i les ofertes que
va rebre). Una mica més aprop ens queden els Balcans. També eren
socialistes (o més o menys) abans de la guerra que va destruïr la zona
i va desmembrar l'antiga Iugoslàvia. Allà, a Split (acutal Croàcia) va
aparèixer un equip que es deia Jugoplastika i que a principis de la
passada dècada es va dedicar a guanyar copes d'Europa (sempre a costa
del Barça, per cert) amb jugadors com Tony Kukoc o Dino Radja. Entre
l'esquerranisme més o menys ben entès i el basquet, Tachenko i
Jugosplastika tenen un altre tret en comú: Són el nom de dues de les
millors bandes de pop-indie estatal.
Un agost gos, això és aquest agost. Poca activitat fins ara, a principis de mes vàrem veure el directe (insípid) d'Unfinished Sympathy en format duet i acústic i els, aquest molt bé, Madee.
Escoltar el darrer "A lack of bravery" va deixar un bon gust de boca
després d'avorrir-nos amb l'Èric Fuentes. Algú hauria d'explicar-nos on
s'han quedat aquells potents Unfinished que tant agradaven. Fora de tot això avui aniré a veure Mishima (un
altre cop...prou!) a les Festes de Gràcia. Concert amb el cap pensant
en que dilluns -demà- torno a la redacció per acabar la meva primera
etapa com a becari. Per si no n'he tingut prou, al març en començaré
una de nova, que no ha estat res. També s'inicia la compta enrere pels meus
dos exàmens de setembre (un d'ells injust, la professora em té mania...
crec) i ja hauria d'estar estudiant. Espero que això de que quedi
escrit m'ajudi a posar-mi, que està costant.
Aquest és un post
que celebra moltes coses. Això sí, no tenen
gaire transcendència per no dir cap. La primera és que
més o menys començo les vacances. Vaig acabar les
classes i al dia següent ja iniciava la beca a(
Apa, s'ha acabat l'esperat (i polèmic) cap de setmana de festivals. A hores d'ara començen les diverses festes locals més nostrades. El concert d'avui a la UB (Manel), el Masimas (amb Mazoni, Sanjosex, Unfinished Sympathy, Tiki Phantoms, Guillamino o El Guisante Mágico entre molts altres), les Festes de Gràcia (confirmats els Mishima a la plaça Rovira, paraula d'Heliogàbal) i després les de la Mercè (Antònia Font, de nou a la Damm, falta per investigar els acompanyants). Esperant a llegir les primeres cròniques del FIB parlaré d’un Summercase d'enguany que en dos dies deixa moltes coses. A destacar la, malgrat tot, bona organització del festival per part de Sinnamon, horaris complerts amb puntualitat britànica i aglomeracions relatives. El Summercase és el festival de l'estiu a Barcelona si traiem el BAM i tot el que rodeja la Mercè i tinc la sensació que la major part de públic són aborígens locals, cosa que no passa amb d'altres esdeveniments similars. Gafapastes els justos, guiris els justos, personatges els justos i molt -majoria de- català entre el públic, que no entre el personal de barres (rumors apunten a evitar cerveses gratis pels amics). I la música? Doncs coses molt bones, coses bones, coses regulars i coses dolentes, com a tot arreu.
