Avui som 10 de novembre, el dia escollit perquè l'editorial Bromera posi en circulació el primer llibre de Xavi Sarrià: Històries del Paradís (Edicioms Bromera, 2008). Fa unes setmanes que em va arribar el llibre en format fotocòpia i la impressió que m'ha quedat després de llegir-lo no pot ser millor. 22 històries curtes, 22 contes, 22 instantànies de realitat que et desperten com un cop de puny. En Xavi ha sabut plasmar en paper la violència i la injustícia d'un món que no és igual per tothom. De ritme trepidant i base realista, Històries del Paradís serà un èxit, com tot el que ha fet Sarrià els darrers anys. No en tinc el menor dubte.

Els que seguiu el seu bloc sabreu que ha anat explicant la gestació d'aquest llibre i els que el coneixem sabem el que li ha costat decidir-se a donar-ho tot per tancat. Les vegades que n'ha canviat coses, que n'ha corregit i n'ha donat la volta. Milers de paraules escrites des de diversos llocs del món, des d'una furgoneta, a la soledat d'un hotel o a la tranquil·litat de la seva València, la invisible però existent.

El resultat és aquest Històries del Paradís, que ben aviat trobareu a les botigues i que a partir de demà mateix serà als mitjans de comunicació. Avui en Xavi comença una marató d'entrevistes amb punt de partida a Barcelona i final incert, en l'espai i el temps. Esperant el meu torn, trobareu un extens article sobre aquest llibre (sí, amb entrevista inclosa) al proper l'Accent, a partir de dimarts de la setmana vinent. Benvinguts al Paradís d'en Xavi Sarrià.

Avui no hem parlat de música... avui hem parlat d'un escriptor.

No prometia massa la nit d’ahir. Les premisses no eren les millors per sortir de concert. Una banda que no coneixes massa, sala petita i qui sap si molt plena, el Barça per la tele i fred al carrer. El fet és que tocaven els Oh No! Oh My! al Be Good i tenia la entrada esperant a taquilla. Finalment vaig acabar al Poble Nou a les 22 de la nit, això sí, acollit (gràcies Indiespot crew) i amb un contacte (L) que informava de cada gol local (sí, es va gastar pasta, tot i inventar-se un gol de Messi que no va existir). Amb una hora de retard van començar els teloners, els francesos Jaromil, que no van agradar gaire al personal i que es van fer certament pesats. No érem més de 70 persones quan van començar els Oh No! Oh My! que venien des de Austin (Texas) per presentar a Barcelona el seu darrer EP, Dimitrij Dimitrij (Autoeditat, 2008). Certament graciós l’accent amb el que els membres de la banda entonaven el nom del treball...tant com el nom del seu bloc, http://ohnoohmysucks.blogspot.com

La primera sorpresa va ser la multi-instrumentalitat dels nord-americans. Deixant a banda el bateria, que fins el bis no es va animar amb el teclat, la resta de grup va passar per la guitarra, el baix, el sampler i el teclat mentre apareixien d’altres instruments com panderetes i una guitarra acústica. No sols això sinó que els mateixos integrants anaven interpel·lant les veus principals de les cançons. Ara canta un, ara canta l’altre. Així van anar desgloçant tant els dos EP’s com el magnífic disc que van treure fa dos anys amb títol homònim. Magnífiques “Walk in the park”, “Lisa Make the Love”, “Wham bam thank you spaceman” o la divertida “I have no sister” on el públic va arrencar amb les palmades . Pop festiu –sobretot gràcies als teclats i samplers- que combinen amb melodies més dolces i enganxoses. Una exemple més de la corda indie nord-americana que un dia va començar Rivers Cuomo i que tant ens agrada quan ho escoltem a Teenage FanClub o a Nada Surf. Els d’Austin combinen el power-pop amb la dolçor d’arrels més folk dels Belle & Sebastian per arribar a una mescla de la que vam gaudir ahir, sobretot veient com els Oh No! Oh My! passaven de la tranquil·la “Party Punch” a la moguda “Be a star”, dues de les cançons més celebrades de la nit.

Una hora i quart aproximadament després de començar els texans baixaven de l’escenari per pujar-hi un parell de minuts més tard i obsequiar al respectable amb dues cançons més. Divertits i amb bona sintonia amb els pocs que havíem anat a veure’ls, els Oh No! Oh My! ens van deixar amb la sensació que els sobren aptituds per tocar a espais més grans a la nostre ciutat. Qui sap si d’aquí un parell d’anys els d’Austin tornen i ho fan amb més gent al davant, de fet, són un grup carn de festival. Llavors alguns pocs afortunats podrem dir que els vam veure al Be Good en petit comitè.

A la una marxava del local quan vaig aturar-me a mirar les samarretes (eps, eren xules). Llavors el baix (de fet, ja ho he dit, tots tocaven el baix) em diu: “Per què no en compres una?” La meva resposta, amb un anglès lamentablement macarrònic no podia ser més clara: “I don’t have money…but It has been a good concert”

Aquí, el video de "Be a Star", per Oh No! Oh My!:

Pels no iniciats en la matèria, un showroom és la manera anglesa –i per tant la xula, puagh!- de dir “una presentació dels teus productes”. Més típic de les marques de roba, bambes o menjar, des de fa uns anys s’ha convertit en una eina de discogràfiques per ensenyar al món els seus grups. Demà divendres trobarem les propostes de dos dels segells més populars d’aquestes contrades. Uns al centre i els altres al Poble Nou.

Els primers seran els de Sinnamon, promotora i discogràfica barcelonina coneguda col·loquialment com “els del Razz”. Culpables de la celebració de festivals com el Summercase o el DayDream, la gent de Sinnamon és la responsable de la promoció de bandes com Mishima. Els de David Caraben seran demà al showroom que “els del Razz” han muntat a l’FNAC del Triangle. Una bona oportunitat d’escoltar (de nou i en acústic) el darrer -i aclamat- disc dels barcelonins: Set tota la vida (Sinnamon, 2007). Acompanyant a Mishima i a partir de les 18:30, els experimentals The Requesters i l’indie-folk de El Guisante Mágico, mig anglesos mig catalans que encara presenten el seu Love,Lust And A Bit Of Champagne (Sinnamon, 2008).

Línia groga i cap al 22@ del Poble Nou. Allà és celebra el Inside22, Mostra d’Arts Visuals i Músiques Contemporànies de Barcelona amb desenes d’activitats. Una d’elles és el showroom de Bankrobber. Aquesta petita discogràfica, tantes vegades aplaudida en aquest bloc per la seva aposta per la música independent en català, ens portarà a Espaldamaceta, Le Petit Ramon i El Chico con la Espina en el Costado. Les coincidències –i la mandra a traslladar-se- van fer que durant el BAM molta gent ens quedéssim a veure als Niños Mutantes i no a Espaldamaceta. El tarragoní ha composat un disc que ha anomenat Madera y poca luz (Bankrobber, 2008) i que està rebent crítiques molt positives per part de la premsa especialitzada. I com que la cosa va de cantautors, l’aborigen El Chico també serà a l’Inside22 mentre espera la sortida del seu segon àlbum. Finalment, un altre barceloní, Le Petit Ramon.

Un servidor es deixarà caure a l’FNAC. Quan s’ha d’escollir entre actes els detalls són bàsics per acabar de decidir-se. En aquest cas la cosa ha estat fàcil. “El festival INSIDE22@ està concebut per legitimar l'acció d'institucions i empreses que han dinamitat amb extrema violència el teixit social i cultural dels llocs a què ara se'ns convida per conèixer la creació artística del barri”. Paraula de la Plataforma contra el 22@. A mi, no m’hi veuran

No descobrirem la sopa d’all si parlem de guerres de bandes en la història del rock. En podem veure a tot arreu i des de totes les òptiques. N’hi ha d’inventades pels mitjans de comunicació (la dels Beatles i els Rollings són més llegenda que altra cosa), les que s’han motivat gràcies a declaracions explosives a quilometres de distància (Germans Gallagher versus Damon Albarn i Graham Coxon) o les que han acabat a cops, tan en format light (The Kooks i Arctic Monkeys) com en format ring (en Rotten dels Sex Pistols amb Kele Okereke dels Bloc Party al backstage del darrer Summercase). Els catalans no podíem ser menys i durant l’època daurada del rock català es deia que els Sopa de Cabra i els Sau no es tragaven (toma ja!).Però una de les grans guerres de bandes de la història de la música és la que van protagonitzar als anys 80 els The Smiths i els The Cure.

I a que ve tot això? Doncs només és una introducció per parlar del darrer disc dels d’en Robert Smith per part d’un fan dels Smiths com qui escriu aquestes línies. Pollades en vinagre al marge, sembla que la banda d’en Morrisey podria tornar als escenaris tot i que en Moz sempre ho negui categòricament. Mentre doncs, queda el nou disc de The Cure, que han anomenat 4:13 Dream (Sureton, 2008). El cert és que n’havia llegit crítiques molt bones i altre de molt dolentes (per exemple a Muzikalia) així que començava a escoltar el disc una mica desconcertat. S’havien adelantat fins a quatre senzills abans de la publicació del disc (!!!) i la cosa pintava bé, sobretot amb un temazo com és “The Only One” i un altre com “The perfect boy”. Una resultona “Sleep when I’m dead” i la més fluixa, “Freakshow” . Que hem trobat a la resta de disc? Doncs un exercici de continuïsme amb l’ànima i trajectòria de The Cure. Certament agafen el que millor saben fer i ho exploten per fer cançons melòdiques com la pròpia “The only one”, “This. Here and now. With you” (magnífica) o “Sirensong”, cançó que serveix per exemplificar amb el que coincideix la majoria de la crítica especialitzada, el disc peca d’una sobreproducció evident i un abús de sons de fons que només resten. Una de les coses que no m’ha entenc d’aquest disc és la manera com The Cure comencen i acaben el disc, que no entra gens dins el joc temàtic de la resta d’àlbum, sobretot amb la inacabable primera cançó, “Undernearth the stars”. Tot i això, el Robert Smith de tota la vida ens deixa detalls interessants com ”Hungry Ghost” (de nou sobreproduïda), “Reasons why” o “Real snow white” una cançó d’aquelles que s’enganxa com tot bon clàssic dels Cure. El cantó més obscur de la banda tampoc podia restar al marge (parlàvem de continuïsme, oi?) el trobem a la pesada “Scream”, un tema per passar com, en menor mesura, la empalagosa “Freakshow”.

Segur, segur, que no serà un dels millors discs dels anglesos, però si que deixa un bon grapat de cançons que sonen molt bé a ple segle XXI. Segurament no tornarem a escoltar material nou de The Cure a l’alçada del Seventeen Records (1980), el Kiss me, Kiss me, Kiss me (1987) o el Wish (1992), però això ja ho sabiem!

De programes radiofònics de tendències on la música és l'eix protagonista n'hi ha molts. Que el seu centre vital sigui la ciutat de Barcelona redueix el cercle i que es faci des d'una radio alternativa que emet per internet encara el tanca més, però no n'hi ha prou. Quan l'espai en qüestió és en català i dona veu a noves propostes de l'escena independent de casa nostra arribem on volia anar. La qüestió és que no tanca horitzons i tan pot parlar de Vampire Weekend com de Manel mentre per sota escoltem Arcade Fire o l'Ana és un Koala. Aquí rau la marca registrada del Mai a la Vida, un programa que ha començat temporada i que vull recomanar des d'aquestes línies.

Després d'una temporada i mitja a Sants 3 Radio la gent del Mai a la Vida s'ha traslladat a la segona planta d'un alberg del Born, o el que és el mateix, el frontó-estudi d'Scanner FM. Aquest canvi és un salt qualitatiu que els ha de servir per consolidar-se i arribar a nous horitzons. D'idees no els en falten, i és per això que inicien el nou curs amb noves seccions i formats. Actualitat, tendències i les ganes d'explicar les coses d'una altra manera i en càpsules, és la nova sorpresa de l'équip del Mai. Tot això i més al seu bloc, on dia rere dia van actualitzant les diverses seccions. Un apunt sobre dues de les més interessants: La Guia definitiva, on Xavi Arnaiz analitza cada setmana les estrenes cinèfiles de la setmana amb una concreció brillant o les entrevistes, per on han passat bandes de la talla de Facto Delafé y Las Flores Azules, Los Tiki Phantoms o Manos de Topo.

Quedeu avisats de la nova temporada del Mai a la Vida que per cert, ha començat amb un convidat de luxe, David Caraben de Mishima. Una conversa de bar ben recomanable.

Per seguir la pista a Mai teniu dues opcions. Els podeu escoltar tan al seu perfil d'ScannerFM i al seu bloc o anar visitant les divereses planes que gestionen:
Myspace
Flickr
Fotolog
LastFM
Facebook

Finalment, també podeu conèixer l'équip del programa i gaudir amb les seves sessions musicals el proper 23 de novembre al Becool de Barcelona

Sembla que durant aquests darrers mesos de l'any les bandes de l'indie-mainstream (paraules antònimes?) de la vella Anglaterra s'han posat les piles. Cinc de les bandes més influents i que més discos han vengut els darrers anys tornen a l'atac. Oasis, Travis, Kaiser Chiefs i The Charlatans han aprofitat que s’ha acabat l'estiu per mostrar-nos els seus nous treballs. I encara queden els Franz Ferdinand que publiquen disc el primer mes de l'any que ve, tot i que, gairebé segur, l'escoltarem filtrat abans que acabi aquest 2008.

Un cop escoltats els quatres discos, això és el que en penso de millor a pitjor i dividit en dos posts, els calents i els freds. Com veureu, la decepció arriba de part dels Charlatans i els Kaiser Chiefs

Travis – Ode to J. Smith (Red Telephone Box Records , 2008)

Haig de dir que aquest disc havia de ser un post ell sol per dos motius. Per una banda Travis és una de les meves bandes preferides des de fa molts anys i per l'altre el meu total desacord amb la crítica que el company Xavier Mercadé va fer sobre aquest disc al darrer número de la revista Enderrock. Segons deia en Xavi els Travis eren una banda que, textualment, "volien arribar fins a Radiohead però fins i tot els Coldplay els van avançar, i ara per ara es queden per vestir sants juntament amb Keane". Podria arribar a estar relativament d'acord amb la primera afirmació, tot i que posar el llistó al nivell de Thom Yorke es massa inclòs per Travis. Radiohead són la banda clau per entendre la música pop de la darrera dècada i la major influència per les bandes d'arreu després de Nirvana. No crec que els Travis hagin aspirat mai a tant. Però vaja, anem al tema Coldplay, que és el que m'interessa. Penso que Coldplay no arribarà mai a ser una banda tant gran com és Travis. Segur que Chris Martin és més guapo que Fran Healy i emplenen sales més grans fora de la Gran Bretanya però Travis tenen una carrera molt més regular, coherent i repleta de cançons que Martin mai arribarà a compondre, és el cas de "Wha't does it always rain on me", "My eyes" o "Side". "Turn" és l'exemple de que una lletra patètica pot esdevenir millor que qualsevol "Clocks" de torn de Coldplay. I amb els darrers àlbums de les dues bandes ho podem observar. Sense ser aquest Ode to J. Smith els millor disc dels Travis ni de bon tros, és un treball digne que aporta molt més a la carrera del grup del que ho fa l'avorrit Viva la Vida (això sense parlar de l'anterior X&Y).

Certs eren els rumors que apuntaven que aquest nou disc dels escocesos seria més rock després d'escoltar les dues cançons que van avançar del nou disc, fet que veiem a les bones cançons que són "J. Smith", "Somothing anything", "Get up", tot i la tornada massa repetitiva, o una magnífica "Long way down" (proper senzill?). Però no només això sinó que s'apunten al folk-pop de tota la vida que tan ens agrada d'ells. Així "Last Words" és un tema grandiós on apareix aquell banjo que escoltavem a "Flowers on the window" o "Quiet free" que manté el tempo característic de Travis. "Song to self", ja acabant el disc, també podria ser senzill del grup amb una bona melodia al servei de la distorsió. Toc i final amb una balada marca de la casa com "Before you were young" que emociona i posa els pels de punta sense caure a la nyonyeria.

Oasis – Dig Out Your Soul (Big Brother Recordings, 2008)

Haig de reconèixer que vaig deixar bastant de banda als Oasis després d'aquell, més o menys, fallit Be Here Now de l'any 1997. Per tant, podem dir que he estat pràcticament una dècada abandonant als germans Gallagher portat, moltes vegades, per senzills que no m'agradaven i per crítiques ferotges cap als seus darrers tres discos que em tiraven bastant enrera. Tot i això cal deixar clar que amb una banda que té entre les seves referències discogràfiques dos discos tant i tant grans com Definetly Maybe o Morning Glory sempre cal tenir esperança. El temps i el propi grup han ajudat a que ja no esperem que treguin treballs com aquells, les coses han canviat i, tot i que en Noel s'afanyés a dir que aquest Dig Out Your Soul seria el millor disc d'Oasis des de llavors, la desconfiança era merescuda. Per tant, cal tenir la premissa de que ja hem aprés a jutjar als de Manchester des de l´óptica de que mai més seran la banda que eren. Dit això, ens trobem davant un bon disc, amb altsibaixos però amb un grapat de bones cançons de rock com aquest "Bag it up" que obre el disc o el primer gran senzill de l'àlbum, "The shock of the lightning". "The turning" ens torna cap aquella mescla entre els Oasis de la primera època i els psicodèlics influenciats pels The Stone Roses. Influència aquesta, com la dels Beatles (com no) està molt marcada a la primera aparició vocal de Noel, "Waiting for the Rapture". El salt cap a la balada pop el fa en Liam, amb una composició totalment Lennoniana i magnífica "I'm outta time" que repeteix referències a la cançó final del disc, "Soldier on". Noel torna a agafar les rendes a la pesada "(Get off your) High Horse". Els moments més característics del so Manchester arriben amb To Be Where There's Life" i sobretot "Falling Down". Per acabar una cançó curta repetitiva i sense massa substància com "Ain't got nothing" i una rockera "The Nature of Reality", plena de riffs guitarreros.

Sí, falta la cirereta del pastis. Porta el nom de Manel i s’està retardant una mica. Però a falta d’aquest esperat debut ja ens podem congratular tots plegats d’un molt bon any de música en català. L’Ana és un Koala i La Brigada són dos debuts (a banda de Manel, es clar) més que prometedors. El d’en Roger Mas és un altre gran disc, molt bé, també, per Guillamino o Ix!, un altre nom a tenir en compte. Amb el que no contava és que un bon dia de setembre em topés amb un compacte amb el nom de Mine! escrit en lletres petites, gairebé il·legibles.

Fa quinze dies que no paro d’escoltar el primer disc d’aquesta banda de Barcelona. És trilingüe i porta per nom Villa Antonieta (Laura R. Perkins, 2008). El cert és que em va arribar el disc perquè havia d’entrevistar-los però dues setmanes després segueix sonant sense parar, cosa no massa habitual amb la de coses que van sortint. Segons em comentaven, aquest és un projecte on hi volen dedicar la vida, fet admirable en aquests temps que corren, quan el circuit de sales és inexistent i les bandes viuen del directe. L’aposta és arriscada però desborda, sobretot, originalitat, fet que fa encara més difícil l’empresa.

El ventall de músiques que toquen els Mine! és ampli. Pop, grunge, garatge o folk. Tot enmig d’una aura ambiental misteriosa i, sovint, un pel pessimista. Per aquest motiu donen molta importància als instruments i ens deixen amb lletres curtes i extremadament metafòriques. Bona prova d’això és el primer tema del disc, “Senyor escorpí”, que inicien amb ritmes semblants als del triangle i acaben amb una melodia de piano preciosa entre pujades i baixades melacòl·liques. Quan els vaig preguntar per influències em van citar als My bloody Valantine i és nota al escoltar tant aquesta cançó com la quarta pista, “This husky wants to get high”. Però no tot va d’alts i baixos, i es que “Gates to Amstrad” ens pot recordar al pop garatgero que tant ens agrada quan el composa Rivers Cuomo. El toc folk arriba amb “Villa Antonieta”, això sí, sense convencionalismes, amb elements psicodèlics i que va agafant ritme a mesura que puja fins que apareixen els vents per completar una gran cançó.

Però l’himne del grup ha de ser, sens dubte, “Soap Opera”. Melodia enganxosa a mig temps que la deixa com la perfecte carta de presentació. Entenc que els Mine! han escollit “Fumar” com a primer senzill per la llengua en que la canten (imagino) però hauria de ser, precisament, “Soap Opera”, la seva primera referència. Un parell de temes més fluixos (entre els que incloc aquest primer single) donen pas a un bona cançó en castellà cantat a cor, “Cuéntale el final”. El disc el tanca una trista “Sense títol” i una metralleta power-pop en forma de “Whoreland”. Per acabar un tema que comença recordant a Refree, “Todo Terminó” i que acaba com només ho podia fer, amb una explosió sonora que et deixa la cara de satisfacció típica després de descobrir un gran disc.

Tot això són només lletres, una demostració de que sí, m’agrada molt el debut de Mine!. Ara falta que tothom l’escolti, i per això han penjat Villa Antonieta (que per cert, és el nom de la masia on van gravar el disc) ells mateixos al seu myspace. Per veure’ls en directe hauré d’esperar al proper 29 de novembre a les festes de Sant Andreu. D’altres amb més sort ho van fer ahor nit a Sant Cugat. Com diuen els Mine! a una de les seves lletres fetes poema, ens veurem davant les torradores.

n'han parlat abans que jo: Al darrera la nevera i l'Eclèctic Sonor

Us deixo amb una cançó que no han inclós al disc de debut

Que hi ha una febre Barack Obama a nivell mundial és evident. Que les esquerres lights occidentals (per dir-ho d’alguna manera) practiquen l’onanisme pensant en el polític demòcrata també es evident. Que els mitjans de comunicació europeus suposadament progressistes somien amb el candidat de raça negra és encara més evident. El que m'ha sorprés és la unanimitat del món de la música alhora de pocisionar-se a favor del senador.
Abans que res, parlem de casa nostra on trobem pocs exemples de músics catalans que recolzin explícitament a partits: la (gran) Núria Feliu o la Nina amb Convergència o en Joan Reig, bateria de Els Pets, amb Esquerra. El panorama a la resta de l’Estat espanyol tampoc és per tirar coets. El trio de progres amb majors zeros a la conta bancària, Serrat, Belen i Victor Manuel, sempre apareixen de la ma del PSOE, igual que el desgraciat del Ramoncin (al que han dedicat una campanya al facebook més que interessant). El PP tampoc gaudeix de masses recolzaments, tot i que en cal destacar un de significatiu, en Raphael.

Però la febre amb Obama va més enllà, ja no només són en Bruce Springsteen, REM, Will I Am o el vomitiu Alejandro Sanz sinó que la llista s’amplia cap alguns dels grups indie de major reputació.
Bé, tot això perquè a JeNeSaisPop han publicat una llista de 100 bandes que donen suport a Obama. Val a dir que aquesta està agafada una mica amb calçador ja que els Vampire Weekend, per posar un exemple, apareixen a la llista per sol fet d’haver dit que el preferien a McCain. Sense investigar sobre el tema cal aclarir que d’aquí a recolzar hi ha un món. Sembla que des d'aquest web madrileny els ha costat completar la llista. Fixem-nos que inclouen a Noel Gallagher (resident a Anglaterra) o a Rage Against de Machine, que es veu que van tocar contra la guerra d’Irak però que segurament deuen donar suport, si es que en donen a algú, a Ralph Nader.
Aparicions significatives són les de Nada Surf, Yo la tengo o les Breeders, que han fet concerts en benefici del polític nord-americà. Però això no és tot, sorprèn l’exemple dels Fleet Foxes, que van cedir un cover del Bob Dylan que només podies escoltar si et registraves a votar o els Arcade Fire, que van publicar un article al seu bloc on donaven suport a Obama enfront Hillary durant les primaries demòcrates.

Finalment, i dirigit als més morbosos, explicar que algunes de les bandes més hooligans del Obamaisme són els Death Cab For Cutie, que van escriure una ensabonada cap al Partit demòcrata a Rolling Stone digne d’un periodista de El País, en Morrisey, que va apareixer a un concert amb la cara del polític a la samarreta o, com no, en Chris Martin de Coldplay, un supporter ja habitual d’aquestes tendències.

Yes, we can!

[Aquí teniu la llista completa]

Segurament per molts serà una bona notícia. De fet, pot arribar a ser una notícia acceptable si es confirmen els rumors que apunten cap a una tornada dels The Libertines. El cas és que els Dirty Pretty Things (un dels grups tòtem d’aquest bloc) es separen. Així doncs faran bo el títol del seu èxit: “Bang Bang, you’re dead”. Broma fàcil –i espantosa- a banda, el cert és que segons explica Carl Barac a NME, el grup s’autodisol per dedicar-se a altres projectes. Segons el portal electrònic de la revista en Barac explica que “the members of the band would be pursuing new musical projects, but that these would not involve The Libertines”. Això ve a dir que agrupar-se de nou al voltant de la figura d’en Pete Doherty no entra, de moment, dins els seus plans.

Bé, doncs fins sempre als Dirty Pretty Things. Ens queda d’ells un gran disc anomenat Whaterloo to Anywhere (Vertigo, 2006), un àlbum de debut  excessivament infravalorat per aquestes contrades i que es va veure una mica ofuscat per la bomba de l’any 2006 en forma d’Arctic Monkeys entre d’altres.

Com va dir un dia en Fidel Castro, “la historia me absolverá”. Potser també es fa justícia amb aquesta banda. (mare meva quina exageració de comparació m’ha sortit eh!)

[Vaig parlar del segon disc dels DPT aquí]

Darrer senzill dels Dirty Pretty Things: Tired in England