jordigarrigos |
dimecres, 21 de gener de 2009 | 11:28h
Aquest matí em
llevo i el torno a posar. Arribo a la feina i em deixo endur per l'eufòria post-acabo
de descubrir un grup que mola. Gràcies al -ja mític- bloc Una piel de
Astracan, ahir vaig fer-me amb la filtració del primer disc de Harlem Shakes.
Tot i que tenen un nom que recorda a un grup de rap, fan un pop de melodia
fàcil i tornada agradable. Els de Nova York van avançar un EP fa dos anys i ara
entren a escena amb un debut ple de cançons optimistes i plenes de llum. Fins
avui han obert per bandes consagrades com Deerhoof, Vampire Weekend, Beirut,
Clap Your Hands Say Yeah o Arctic Monkeys i ara comencen l'any amb força
gràcies a Technicolor Health, que es publicarà oficialment al març però
que ja corre per la xarxa.
El treball de Harlem Shakes ha comptat amb el segell de
qualitat que comporta que hi participin membres de Tv on the Radio, Beirut o
Arcade Fire. Esperem poder veure'ls en algun festival aquesta Primavera o
d'estiu.
Si voleu baixar el disc només heu d'anar al bloc enllaçat més amunt. Com el que disc encara no s'ha publicat oficialment, us deixo un vídeo d'una participació dels Harlem Shakes a un programa de la televisió nord-americana. La cançó és "Carpetbaggers", del seu primer EP, Burning Birthdays
jordigarrigos |
dimarts, 20 de gener de 2009 | 12:02h
“Un aparador de noves propostes alternatives catalanes habitualment fora dels mitjans de comunicació de masses”. Amb aquesta voluntat neix l’Expressió Directa, un cicle de concerts que organitza aquest periòdic setmanal de caire contrainformatiu a la Farinera de El Clot. Entre gener i març podrem veure alguns concerts interessants, sigui per ser una proposta novedosa (Anita miltoff o Els Amics de les Arts, per exemple), un grup car de veure (Safanoria) o amb nou disc sota el braç (Mazoni).
Segurament el grup de la Bisbal, i que encapçala Jaume Pla, protagonitzarà el concert més concorregut del cicle ja que presentaran el seu Euforia 5 – Esperança 0 (Bankrobber,2009). Aquest darrer treball de Mazoni hauria d’estar enllestit durant el mes de febrer però, després d’haver pogut escoltar el pre-master del disc, haig d’avisar que millor ningú esperi un Mazoni fàcil. Seguint la línia dels seus darrers espectacles en directe, els bisbalencs han abandonat, definitivament o momentàniament, el pop per adentrar-se en la psiquedèl·lia i el so Manchester de finals dels vuitanta. A mi personalment el disc m’ha agradat, però ja arribarà el moment d’analitzar-lo... mentre, serà a la Farinera el dia 14 de març amb els Nour, un altre (sí, un altre) dels projectes multiculturals -ja gastats de per sí- de la nostra ciutat. aquest encapçalat pel lider de Cheb Balowski (famosos mundialment per haver actuat durant el Fòrum de les Cultures) i amb dos àlbums al mercat.
Uns altres a tenir en compte seran els Anita Miltoff, que serà la segona actuació d’Expressió Directa el 13 de Febrer. Graciencs i amb una proposta estranya i novedosa. Afirmen fer punk-folk, tot i que toquen molts pals i el seu myspace, l’única via on n’he pogut treure alguna cosa, se’n poden treure coses interessants com “Fu Tour” o la cançó dedicada al famós artista de Gràcia que tan sovintejava l’Heliogabal, “a Sebastian Roura”. Els seus referents, els Clash, Antònia Font, The Divine Comedy o Jacques Brel.
Una altra de les propostes minoritàries del cicle és el de Els Amics de les Arts, un grup certament estrany però interessant. Poètics i molt musicals, són una de les bandes més hypejades per l’Albert Puig del Delicatessen darrerament. Els Xazzar seran els seus acompanyants la nit del 28 de març.
Altres dels artísties que presenta Expressió Directa són El Nota i El Belda i el Conjunt Badabadoc (25 d’abril) i un duet de bandes que ja van compartir escenari a la darrera edició del Mas i mas a l’estiu, AssTrio i At Versaris, grup abastament comentat en aquest bloc que es troba treballant en el que serà el seu segon disc sota l’aixopluc de Propaganda pel Fet.
I acabant pel principi, aquest divendres comença el cicle amb l’actuació de Conxita, banda de pop trist i melancòlic acompanyant a Safanoria, grup que compta amb membres de Xerramequ Tiquis Miquis, o Mazoni i que presenta el seu primer treball després de deu anys de carrera: el vinil Safanòria.
La gent de
Bankrobber en diu Concerts de Sobretaula i la sala Apolo ho anuncia com els caprichos. El fet és que ahir aquesta sèrie
de concerts coincidien per inaugurar el curs musical de l'any amb els
vocalistes de dues de les bandes que més van sonar l'any passat, Manel i La
Brigada, o el que és el mateix: Guillem Gisbert i Pere Agramunt.
La bona afluència
de públic i el format, proper i intimista, amb el que es va desenvolupar el
concert no va trencar l'ambient gèlid d'una sala on bufandes i jaquetes es
mantenien ben abraçats al cos. Tot el personal assegut i un escenari on una
taula amb una botella de vi i dues copes donava la benvinguda a dos artistes
que no van oferir la sintonia esperada d'un recital d'aquestes
característiques.
La formula
utilitzada era ben senzilla. Començava Agramunt tocant una cançó de La Brigada
i Gisbert agafava el relleu amb una de Manel. Els dos grups tenen bones cançons
que, com en el cas d'ahir, s'aguanten per si soles, però es van trobar a faltar
més col·laboracions en forma de cors, segones veus o ajudes instrumentals.
Tot i això, la cosa
va començar precisament amb el que esperàvem, una versió acústica dels dos
protagonistes intercalant cor i veu principal i a dues guitarres. Va ser en una
bona versió dels Magnetic Fields que ens va fer creure que la cosa prometia. Però
acte seguit va començar el degoteig de relleus i mentre en Guillem agafava la
guitarra (o l'ukelele), en Pere restava assegut o al revés.
El gruix del
concert el podem desglossar en cançons millor o pitjor interpretades per dos
dels millors exponents de la nova fornada de pop-folk nacional, que a priori no és poc. "Ceramiques Guzman"
o "Ai Dolors!" no van tenir la força del disc (malgrat el bonic detall de cantar una estrofa per cada un dels membres de Manel) però altres
com "Plan Quinnquenal" o "Al mar!" -aquí sí, ajudat per en Pere- mantenien el
nivell. La versió catalana, i molt aconseguida, del "Common People" dels Pulp
va ser el preludi del punt i apart que és "Captatio Benevolentae". A hores d'ara
ja és una de les millors cançons que s'ha escrit en la nostra llengua. No hi ha
discussió. La genialitat d'aquest tema és que en un ambient com el d'ahir va
sonar tant forta com al disc. La imatge de Gisbert sol amb la guitarra i
cantant allò de tot fent evident que per
un moment, ens sortim va ser el moment més emocionant de la nit. Pell de
gallina i silenci absolut a la sala, segurament un d'aquells moments màgics que
paguen el preu de l'entrada.
Ho escriu l'Aleix a
Indiespot, la figura d'Agramunt va estar un pel empetitida pel carisma i bromes
continues del líder de Manel. Segurament influeix la personalitat de cada un
(intorvertit/extrovertit) però el fet que Manel ja sigui gairebé un fenomen de
masses també ajuda. Les cançons del grup barceloní eren més conegudes pel
respectable, i això es va notar. Tot i això, el frontman de La Brigada va interpretar bones cançons com "Com fulles
mortes", "La llista negra" o "Un trist i miserable cop de ma". Una vegada més
Agramunt va mostrar la seva abasta cultura musical fent una versió prou
aconseguida de Paul Simon. Era el final del concert i l'inici dels bisos, que
es van limitar a un cover per cada
cantant.
El vilanoví va
agafar "I Wasn't Really Drunk" de Eef Barzelay i Gisbert va reversionar "Lili
Marlen", original de Marlene Dieterich però sota la premissa dels Olé Olé. El
cert és que va ser una versió divertida, però simptomàtic de la fonts d'on
beuen un i l'altre. Evidentment amb això no vull dir que escoltin
Marta Sánchez, que segur que no, però amb la "Tortura" de la Shakira ja en teníem
prou per conèixer l'art de versionar patxangues
dels Manel, ara anem a coses series i millor seguir l'exemple de Pulp o Els
Pets.
jordigarrigos |
divendres, 2 de gener de 2009 | 12:08h
Enguany no vam
mirar les campanades per la televisió. Una amiga treballava la nit del 31 de
desembre i a ningú ens venia de gust que prengués el raïm tota sola. No ús
espanteu, ni és Mosso ni treballa al Samur, és periodista. A les 23'45 sortíem
disparats des del barri de Sant Antoni en direcció al monument a l'Avi.
Quan arribem al
carrer Tallers s'intueix el desfàs. Una munió, molts, milers, d'estrangers i
marroquins embogits. És com una celebració de Barça però a lo bèstia. Després d'un
primer moment de quedar-nos astorats mirant el panorama, decidim
adentrar-nos-hi. Sorpresa, la Plaça Catalunya està tancada i els UPAS de la
Guardia Urbana (amb casc i porra en ma) no deixen passar. Finalment trobem un
altre control, aquests si que ens deixen passar, però els policies estan
especialment agressius. A mi em fan llençar a les deixalles una ampolla de cava
però un amic no té tanta sort i mentre prova de passar amb una xibeca a la motxilla és emputxat una,
dues, tres vegades per un orangutan amb uniforme i cara d'anar passat de
voltes. Són les 23:58 al meu rellotge i finalment el company i la resta de grup
aconsegueixen travessar les ordes enemigues. Correm fins al Hard Rock, on hem
quedat amb una altra parella i quan arribem ens diuen: Bon any. Com?
Doncs sí, resulta
que a la Plaça Catalunya NO HI FAN LES CAMPANADES. De fet no les necessiten ja
que el 98% de gent que hi va no combrega amb el riutal del raïm. La cara de
tontos que se'ns queda és històrica.
A la currante de Cap d'Any no la trobem fins
passada la 1 de la matinada. Aquí comença una segona part de nit que acabarà,
hores més tard, a un bar del carrer Avinyó.
Això sí, la cara de
tontos no se'ns va treure en tota la nit.
I bé, deixo això
que en una hora marxo a un festival a Nafarroa. Esperem no trobar-nos
orangutants. Abans penjo un vídeo de Egon Soda, la banda de Ricky Falner, amb
imatges que us recordaran al cap d'any.
jordigarrigos |
dimecres, 31 de desembre de 2008 | 12:40h
Sí, avui es cap d'any. Som dia 31 de gener i
bastant d'hora. Les agències de notícies no tenen notícies, valgui la redundància.
Així doncs per una estona utilitzaré una mica del meu temps, pagat, per
escriure al bloc.
El problema és que ja està tot dit d'aquest
2008, i no sols en el món musical, en tots els aspectes. Segurament que un dia
d'aquests que, com avui, treballi i no hi hagi notícies (locals, que a Gaza
estan cometen un genocidi en tota regla) faré un petit escrit sobre aquestes
llistes que han aparegut per la xarxa. N'hi ha moltes, tantes que està bé fer repàs
de les diferències entre unes i altres. Grups que per uns són la panacea per
altres ni apareixen en llistes locals o veure com alguns dels dinosaures són obviats
tot i fer discos més que correctes. Parlo de REM, per exemple. El problema és que també he oblidat a Michael Stipe a la meva així que millor callo. Coses
incomprensibles com dir que Lory Meyers
és el millor disc estatal de l'any o... Espera, que aquest post el faré un
altre dia.
A tot això, el bloc ara per ara es veu molt
malament, tant amb el mozilla com amb l'explorer. No sé si és cosa meva o de
can vilaweb però el fet és que, a banda de les deformacions de lletres i la impossibilitat
d'afegir pluggins si no ets un màster del HTML, avui està el tot completament
deformat. Un altre tema és el de la capçalera. En porto 4 en mig any i segueix
sense agradar-me'n cap. Necessito idees, suggerències o inspiració, però
aquesta capçalera s'ha de canviar.
Mentre, escolto, sobretot, dos discos que vaig baixar fa poc, el primer una raresa 100%
per fans d'en Rivers Cuomo que destaca per una
portada curiosa (i genial). Cada dia ens ho estan posant més difícil als
seguidors de Weezer. El segon és el d'Animal Collective, i cal dir que es un
disc enorme amb temes de primer nivell com "My girl" o "Bluish". Disc, per
cert, també de portada surrealista, amb un joc visual que fa que la imatge es
mogui al ritme d'onades.
Finalment ha aparegut una notícia, que avui
els transports públics de Barcelona obriran tota la nit. Això és tot el que ha
passat a la ciutat aquest matí sensacionalment profitós.
jordigarrigos |
dimarts, 30 de desembre de 2008 | 12:51h
La veritat sigui dita, volia fer una llista de
millor cançons de l'any, de fet la tinc feta a l'ordinador. Però vist la matada
que seria posar enllaços a totes les cançons, més contant que l'Imeem no hi ha
pràcticament res, m'ha fet desisitir. Així doncs, prefereixo fer dues llistes
de cançons que, no necesariament, són les millors de l'any. En aquesta llista
s'ajunta el que més he escoltat i el que més m'ha agradat però també algunes de
les coses que sonen més ara mateix en aquest ordinador. Com em va passar a la
llista de l'estiu, això de comprimir els arxius no em deixa posar l'ordre de
les cançons que jo voldria, però vaja, que igualment serveix.
No sé el temps que duraran les llistes
penjades així que millor que no ho deixeu per demà :)
jordigarrigos |
dimecres, 24 de desembre de 2008 | 12:05h
Aquest és un any on no han gravat
els pesos pesants de la música feta al nostre país. El fet que Mishima, Antònia
Font, Love of Lesbian, Sidonie, La Casa Azul, Els Pets, Mazoni o Sanjosex
publiquessin àlbum l'any passat ha donat pas a que aquest 2008 sigui un any de
sorpreses. A mesura que han anat passant els mesos hem anat escoltant noves
bandes amb moltes coses a dir. És el cas de La Brigada, l'Ana és un Koala o
Mine! però també de Manel, el paradigma de la nova fornada. El grup de
Barcelona ha monopolitzat converses i línies des que vam escoltar la seva
maqueta, fet que s'ha concretat amb un disc gairebé perfecte. Fora de la
sensació que ha suposat els Manel queden alguns ja clàssics com Roger Mas o
l'incombustible Miqui Puig. En castellà la cosa també ha anat de debuts com el
de l'Espaldamaceta, Cuchillo o The NewRaemon , que és nou però que no sorprèn
en absolut ja que és un dels millors músics del país. Podria anar d'outsider i
posar en Roger Mas el primer de la llista, que ho mereix, però aquest és l'any
de Manel i aquests en són els protagonistes.
15- Pau Alabajos, Teoria del Caos
14- Raydibaum, Manual de gènere Catastròfic
13- Ix!, Automat Infinit
12- Espaldamaceta, Madera y poca luz
11- Miqui Puig, Impar
10- Plouen Catximbes,Telescopi
9- Gentle Music Man, Gentle Music Man
8- Cuchillo, Cuchillo
7- Estanislau Verdet, L'all ho és tot pels
anglesos
6- L'Ana és un Koala, Basat en fets reals
5- Mine!, Villa Antonieta
Lletres inversemblants, un disc
de debut en tres llengües i tocant multitud d'estils, des del folk fins al
grunge o el pop. Tot això és Villa
Antonieta, el primer disc de Mine!, un quartet de Barcelona del que,
incomprensiblement, s'ha parlat molt poc fins ara. Una lliçó d'obscuritat feta
des d'una base eminentment indie i
coherent. "Soap Opera", "Villa Antonieta", "Whoreland" o "Senyor Escorpí" són
bons exemples de que Mine! han aconseguit l'ambient desconcertant que cercaven
4- La Brigada, La Obligació de
ser algú
La nineta dels ulls dels crítics
musicals. Una lliçó de folk i pop elegant sota la batuta de Pere Agramunt que
beu de clàssics nord-americans com Phil Ocs o Bob Dylan. Amb un directe efectiu
i un disc molt ben produït, La Obligació de ser algú és un treball complet i
ple de referències fruit de l'abasta cultura musical dels seus integrants.
Enguany han fet el pas de l'anglés de The Light Brigade al català de La
Brigada, i nosaltres que ens alegrem després d'escoltar "Una imatge més", "La
sort que sempre tinc" o "Un trist i miserable cop de ma".
3- The New Raemon, A proposito de
Garfunkel i La
invasión de los ultracuerpos
Un altre debut, però aquest molt
relatiu. A dia d'avui tothom hauria de saber que Ramon Rodríguez és l'ànima de
Madee i enguany s'ha embarcat en un nou projecte en solitari que l'apropa a la
cançó d'autor i el pop. The New Raemon va aparèixer els primers mesos de l'any
per cantar penúries molt ben explicades i aportar un alè de pessimisme personal
en forma d'un dels millors discs a nivell estatal. Per si no en teníem prou, a
finals d'any publicava un EP només disponible en vinil.
2- Roger Mas, Cançons
Tel·lúriques
Roger Mas seria l'indubtable
triomfador de l'any si Manel no hagués existit. Mística Doméstica ja era un àlbum completíssim i Cançons
Tel·lúriques és una lliçó de feina ben feta i bon gust alhora de musicar els
textos de Mossen Cinto. Impagable l'entrevista que publicava la revista
Enderrock on en Jaume Sisa li preguntava al de Solsona: "Que fas versionant un
capellà?". I per què no? La mística de Verdaguer i Mas s'ha unit en un treball
magnífic i un directe que posa els pels
de punta.
1- Manel, Els millors professors
Europeus
Els millors professors Europeus és
un disc imprescindible per entendre la música catalana contemporània. A hores d'ara
ja està tot dit sobre Manel i no hi afegiré res. Cal tenir clar que és un
primer disc que sobrepassa la línia de bon debut però que hi ha molts grups al
darrera que han obert el camí perquè existeixi aquest àlbum. Excel·lent de
principi a fi i amb fissures tan petites que es fan pràcticament inapreciables.
jordigarrigos |
dimarts, 23 de desembre de 2008 | 12:55h
Sembla que va ser ahir quan coronava el disc
de Love Of Lesbian com el que més m'havia agradatdel 2007. I en aquestes estem, tornant a repassar el que ha donat
de sí aquest any. El món virtual ja està ple de llistes, per tot arreu i de
tots els colors així que no crec que pugui aportar gaire al que s'ha pogut
llegir per aquests móns de deu. Però vaja, que aquestes coses agraden. Són
discussions interiors interessants que, almenys jo, les faig mentre camino pel
carrer amb la mirada perduda o esperant a que el semàfor es posi verd sobre la
moto. Llavors repasses i dius: aquest! Però després de cavil·lacions vàries
penses: no no, aquest! I així vas canviant mica en mica el resultat del podi. I
així durant dies fins arribar al moment de començar a escriure aquest post.
Finalment, he decidit que el millor de l'any el dividiré en tres,
internacional, nacional i cançons. Aquí va el primer.
25-Travis, Ode To J. Smith
24-Russian Red, I Love your Glasses
23-The Raconteurs, Consolers of the
Lonely
22-
Beck,Modern Guilt
21-Nada Surf, Lucky
20-Port
O'Bren, All we could do was sing
21-Deerhunter, Microcastle+ Weird era cont
19-Weezer,
Red Album
17-Pete
and the Pirates, Little Death
16-Vetusta
Morla, Un día en el Mundo
15-
The Last Shadow Puppets, The Age Of The Understatement
14-
Bon Iver,For Emma, Foerever Ago
13-
Foals, Antidotes
12-This Is Ivy League, This Is
Ivy League
11-
Fleet Foxes, Fleet Foxes
10-The
Kooks, Konk
9-Micah P Hinson, Micah P. Hinson and the Red
Empire Orchestra
8-Bonnie
'Prince' Billy, Lie Down In
The Light
7-The Boat People, Chandeliers
6-The
Wave Pictures, Instant Coffee Baby
5-Sigur Ros, Mea sua í eyrum via spilum end.
Els islandesos no
podien faltar en aquesta llista. Aquest disc, títol del qual -i per raons
obvies- no tornaré a escriure, no ha agafat a ningúper sorpresa, però això no ha de restar forçosament. Començant
amb "Gobbledigook" i acabant amb "All right", els islandesos de llengua
estranya ens han emocionat amb embolcalls sonors d'una música que et transporta
a un horitzó desconegut i indescriptible que només es pot explicar escoltant un
tema com "Area Batur".
4-Okkervil River, The Stand Ins.
La relació de la
ciutat texana d'Austin i la música es sorprenent. Allà celebren el festival
South by Southwest i és, també, la ciutat natal dels Okkervil River, que aquest
2008 han tret el seu cinquè disc. Aquesta és la pena, haver tardat tant en
enganxar-me a la millor escola del folk-pop nord-americà. Cert és que "Lost
Costlines" serà la cançó que més sonarà d'un disc que manté una sonoritat molt
coherent i que deixa un seguit de cançons que combinen la relaxació i la bones
vibracions dels vents de "Starry stairs" o el pop trist de "On tour with Zykos".
3-The Lodger, Life is sweet.
Un descobriment.
Dels de Leeds n'he parlat un parell de vegades al bloc i en vaig conèixer
l'existència després d'analitzar el cartell del Faraday. Nascuts amb la missió
de reinventar el pop britànic, s'han consolidat gràcies a una cançó, "The good
old days", un tema no té absolutament res a veure amb la resta d'àlbum. Cançons
a destacar a banda del seu senzill estrella: "Falling Down", "A Hero's
wellcome", "A year since last summer" o "My finest hour". Quasi perfecte.
2-Conor Oberst, Conor Oberst.
Conor Oberst és la
gran esperança blanca de la música nord-americana. Potser per aquest motiu, el
cantant de Bright Eyes ha tardat 28 anys en demostrar que podia fer un àlbum
tan majúscul com aquest debut en solitari i de títol homònim. Sembla que s'ha
tret la pressió de sobre per beure de totes les arrels que ha pogut i més.
Estranyament oblidat de la majoria de llistes que he trobat per la xarxa, el
disc és excel·lent de principi a fi i sense escletxes. La meva debilitat, "Get
well cards".
1-Vampire Weekend, Vampire Weekend.
Sí, són el grup de l'any. Tot i haver publicat el disc durant el febrer, no oblidem de cap manera que aquests nois pertanyen a l'execel·lent remesa del 2008. El que els ha fet diferents és haver resultat l'element aglutinador de les tres etiquetes que més estan trencant: folk,pop,indie. Ells ho uneixen des de Nova York i amb un resultat brillant. Exemples ballables com "A-Punk"o "Campus", tranquil·litat folkie a "Oxford Comma" i "M79" i lloc pel bon humor que desprén un tema com "Cape Cod Kwassa Kwassa". El món necessitava als Vampire Weekend.
jordigarrigos |
dimecres, 17 de desembre de 2008 | 13:50h
Abans de comenceu a llegir un avís, la
cosa d'avui va de religions. Perquè una d'elles, la catòlica, basa tota la seva
argumentació en un llibre -que diuen és- sagrat que es diu Bíblia, i
que va ser el llibre estrella durant tota l'època medieval (no faltava a cap
llibreria, llàstima que n'hagués tan poquetes) o al renaixement. Fixa't que,
fins i tot, va ser el primer llibre que Guttemberg va imprimir a la seva
rudimentària -i primera- imprenta. Ja m'he liat. Al que anàvem, a la Bíblia hi
ha els evangelis, on s'explica la història de Jesús de Natzaret. A en Jesús
resulta que el va trair un tal Judas Iscariote, que a banda de ser una cançó de
Kortatu va ser un home que va viure
pels voltants de Jerusalem fa uns 2008 anys aproximadament. Però pels cristians
hi ha una cosa més greu que el que va fer en Judes, les tres negacions de Joan.Fins aquí volia arribar, en Pere va renegar
fins atres vegades del messies, les mateixes que, amb avui, jo ho faig de Rivers Cuomo. Sí, m'ha encantat fer aquesta introducció.
La primera va ser després del "famós", per
dolent, Pinkerton (Geffen, 1996). La
segona va ser després del Red Album (Geffen,
2008) d'enguany. Aviam, soc molt fan de Weezer,
molt. Tant que el posaré a la llista del millor de l'any, cap al final però hi
serà. Però no ens enganyem, tot i tenir una de les millors cançons de la història
de la banda -"Pork and Beans"- i un parell o tres de hits més, no està a l'alçada.
Però el súmmum ha arribat avui. Via el fòrum del Primavera Sound em trobo un
nou EP dels californians. Portada i nom ja fan mal: Christmas With Weezer. La nova aventura d'en Cuomo és fer un disc de nadales que serveix de banda sonora d'un joc per l'Iphone. Pànic tot plegat
I sí, és una desgràcia, perquè enganyar-nos.
No són els primers a fer-ho ni seran els darrers però Weezer té una història massa llegendària al darrere per arribar a
aquests extrems de ser cutre, perquè
el tema és molt cutre. Els que hem
estimat (i estimem) aquesta banda (o aquest home, perquè tret del Red Album és el grup més personalitzat
del panorama) sabem que als Estats Units Weezer
comparteix la seva condició de grup de culte amb d'altres facetes menys
reeixides, com per exemple aquesta eterna imatge de banda de festa universitària
i de pel·lícula d'adolescents amb les hormones saludant a l'espectador.
La llista de temes, doncs el de sempre: "O Holy
Night" (cursi com una mala cosa), "We wish you a Mary Christmas" (especialment
patètica), "Hard the angels sing" o "The First Noel" que rius de lo dolenta que
és. La pregunta és, podem salvar alguna de les nou pistes de l'EP? Sí "The
greatest man that ever lived" i "Pork and Beans" que són del darrer disc però
les colen aquí.
Fins aquí la meva tercera negació del messies RiversCuomo. Aviso que
una quarta em faria començar a dubtar de la seva condició fins a acceptar que,
potser, es terrenal i tot.
No penso penjar cap cançó d'aquest EP, la
nadala de l'any ja sabem (ho hauríem de saber a aquestes alçades) quina és.
jordigarrigos |
dijous, 11 de desembre de 2008 | 13:29h
Darrerament, i per motius laborals, estic escrivint molt en espanyol. Potser per això avui utilitzo una expressió molt castiza. Anonadado me hallo -s'escriu així? - davant el descubriment de Fanfarlo.
El pare de la criatura és Simon Aurell, un suec que va abandonar el fred escandinau pel fred anglès fa un parell d'anys amb l'objectiu d'arribar a ser algú en el món de la música. Vaja, com la Bethde Súria, però a aquest li va sortir bé.
El cas és que a London un parell de músics van veure Aurell tocant a un bar de la capital i li van proposar fer una banda. A partir d'aquest punt comença la història de Fanfarlo, nom que treuen d'una novel·la de Charles Baudelaire. Al 2006 i amb el grup funcionant apareixen les primeres demos que marquen l'estil de la banda, un folk (com no, algú no fa folk?) que viatja fins arribar a Arcade Fire (comparació molt inevitable) o inclòs Flaming Lips. Abans que us espanteu, Fanfarlo toquen la mandolina, el violí o les trompetes, d'aquí les bones referències.
Però el que els ha fet diferents, o importants, o especials, és el que David Bowie va declarar després d'escoltar-los: "He escoltat quatre o cinc temes seus i ja són un dels meus grups preferits. Tenen una forma particular de crear que t'eleva cap a quelcom beneït i una malenconia deliciosa al mateix temps. Estic segur que escoltarem, i molt, el nom de Fanfarlo".
Aviam, que en Bowie no parla català, però ve a dir això en anglès (sí, traducció meva, que passa?).
Hi ha una cosa de les que diu en Ziggy que és una veritat com un temple, només ha pogut escoltar quatre o cinc cançons. Es clar, no en tenen masses més ja que fins ara, han anat publicant singles com "Fire Scape", "Outsiders" o "Harold T Wilkins" , temes amb majuscules, ho diu en Bowie i ho dic jo!
A mitjans d'aquest any van començar a treballar al seu primer disc i ara que ens trobem fent llistes del millor del 2008, l'inici de l'any que ve promet amb aquesta sortida aquest. Per cert, Fanfarlo és una banda més descoberta gràcies al Primavera Sound de l'any passat, i aquí ho deixo.
jordigarrigos |
dimarts, 9 de desembre de 2008 | 19:24h
Si visquéssim a un altre país, segurament Ramon Rodríguez estaria considerat un ítem de la
nostra música. Alguna cosa semblant diria, també, de Raül
Fernàndez. El cas és que en poc més d'un any Rodríguez
ha composat un disc magnífic amb la seva banda (Madee) i una joia en forma de pop-cançó d'autor sota el nom de The New Raemon.
L'home
no para quiet i per això torna a l'atac amb un EP que ha titulat La invasión de los ultracuerpos (B-Core,
2008). Una referència que va de més a menys, començant amb una alegre ritme i pessimista
lletra a "Sucedaneos" que et fa pensar en com t'agrada The New Raemon quan es posa a rascar la guitarra. Un primer tema
que enllaça molt bé amb el llarga durada i que dona pas al cover de "Mano Izquierda" delsNueva Vulcano. Les
referències costumistes (paraula que els Manel
han portat a l'extrem) són a tot arreu, "me viene fatal la crisi y este estado
permanente" canta a la primera cançó. Magnífica "Vale por todo lo bueno", on Rodríguez segueix demostrant, amb raó pel que sembla,
que no se'n fia dels moments efímers que et porten a la felicitat mentre
passeja per Gràcia ("y si hoy cruzo la plaza de la Virreina...").
"Tiembla Dublin", un altre cant al passat i
als bons moments que s'acaben, és una pausa feta cançó mentre la llum del EP es
va apagant lentament, sobretot amb "Sombrio", un minut i mig de pessimisme i
depressió que trobaria fora de lloc a tot arreu menys a un disc de The New Raemon. Tanca el treball un "No
fastidies" molt folk que puja i baixa.
En fi, una petita mostra de pessimisme feta
amb elegància marca de la casa que no recomanaria per començar a escoltar
l'autor. Tot i això, els militants a la causa (que ho som) seguim agraint la
claredat d'idees i el savoir fer de RamonRodríguez.
Podreu escoltar els temes d'aquest nou EP (per cert, només disponible en vinil) a la
presentació del treball el proper 30 de gener a la [2] del Nitsa i els 18 i 19
de febrer en acustica l'Heliogabal (al
loro!).
Versió de Mano Izquierda (Nueva Vulcano) per The New Raemon
jordigarrigos |
divendres, 5 de desembre de 2008 | 13:35h
Quinze dies sense passar per aquí.
Deunidó. Ja se sap, període d'exàmens. Però aquests dies han passat coses
dignes a comentar, entre elles que s'ha contrastat que el 2009 serà l'any de
dos noms: Manel i Roger, el grup i en Mas. Fa un parell de setmanes (les
mateixes que no escrivia per aquí) vàrem passar per l'Heliogabal a veure la
banda de moda del panorama català. No va ser una nit genial ni un concert massa
destacat però Manel tenen la virtut de fer-te sortir de la sala amb un
mig-somriure a la boca més que interessant. I El divendres passat vaig veure el
directe de Roger Mas a l'Hospitalet. Compacte, perfeccionista, místic.
La primera part del concert del de Solsona, basada en el disc Cançons
Tel·luriques (K Industria Cultural, 2008), va aconseguir mantenir-nos
enganxats a la sala de butaques amb la boca oberta.
Però això no és tot. Resulta que hem
conegut la notícia que Travis passaran per Barcelona i això em fa profundament
feliç. Segurament -segur- el seu darrer disc no és gran cosa, però joder! són Travis
i estaran al Razzmataz el proper 12 de febrer. Al loro, el mes de grans bandes
que ens espera per aquelles dates: Travis i Oasis. Rumors afirmen
que, com sempre, la banda escocesa estarà profundament més entregada que el
grup dels germans Gallagher.
Però vaja, del que volia parlar avui és de
l'aniversari que celebrarà Cydoniael proper 16 de gener a
la sala Apolo. El segell del MadeeRamon Rodríguez porta 6 anys apostant
clarament per la música independent de casa nostra. Madee, Sibyl Vane,
(lo:muêso), Linn Youki, Le Petit Ramon o Raydibaum
són algunes de les bandes que han editat els cabrilencs des de la seva creació
l'any 2002. Molt relacionats amb els barcelonins de B-Core, amb els que
publiquen conjuntament els discs de Madee i The New Raemon (per
cert, la faceta en solitari de Rodriguez ens ha deixat un nou EP), darrerament
han presentat als Egon Soda (la banda de Ricky Falkner) o Oníric
i han fet feina dins el món de la dansa contemporània i el videoart.
El concert d'aniversari es presenta molt
interessant per tres motius, el mateix número de bandes que hi haurà a la
tarima de l'Apolo. El primer motiu, Sanpedro. No sóc gaire seguidor
d'aquesta banda però el directe del Razzmatazz 2 de l'abril em va deixar molt
bon gust de boca. A banda d'això, m'han parlat molt i molt bé del concert que
van fer al Mas i Mas l'agost passat. Penso que aquesta serà la meva oportunitat
definitiva de trobar el què als de l'Oriol Canals.
Següents en passar: Madee. Cal
explicar quelcom sobre aquesta banda? Seguir escoltant L'Antartica
(B-Core, 2007) amb una perfecció metodològica perfecte en viu val molt la pena.
Segurament és un dels grups locals més complets en aquest sentit al nostre
país. Més o menys el que he dit d'en Roger Mas però en sentit
hardcore/powerpop/grunge/emo/indie i totes les etiquetes, que en són moltes,
utilitzades per definir la música de Madee. Uns grans.
Tercer i més interessant motiu. Jeremy
Enigk, lider espiritual de la banda de Seattle Suny Day Real State presentarà el darrer disc en solitari que ha
gravat als estudis Ultramarinos Costa Brava amb uns espècie de super-banda (a
la catalana, es clar): Santi García (No More Lies,
Ghouls 'n' Ghosts), Ricky Falkner
(productor de Sidonie o Love of Lesbian i membre de Egon Soda, Sanpedro o Standstill),
Victor García (Ghouls 'n' Ghosts) y Ramón
Rodríguez (Madee, The New Raemon). Aixa doncs, s'espera amb molt d'interés el
que pot donar de si el disc que han parit i que es diu Vale Oso i que es
presentarà els primers dies de l'any que ve.
jordigarrigos |
dimecres, 19 de novembre de 2008 | 15:03h
Segurament el hype preferit d'aquest bloc. Però cal dir totes les veritats. Els
primers il·luminats a portar The Lodger als Països Catalans van ser el amics
del Faraday Stolichnaya, el festival de música indie que ja fa 5 anys que es
celebra a la platja de Vilanova. Així que cal felicitar a l'Agramunt i
companyia per haver-nos descobert una banda que ha fet un dels discos de l'any,
The Lodger i el seu Life is sweet (Bad Sneakers, 2008).
El fet és que avui m'he endut una molt
agradable sorpresa després de veure que Barcelona és una de les ciutats que
formarà part de mini gira peninsular que portarà als de Leeds a Madrid primer i a
Barcelona després. La cita per poder escoltar la llarga llista de temes rodons de Ben Sidall serà el
proper 21 de Febrer a la [2] del Nitsa. "My finest hour", "The good old days", "A
year since last summer", "Many Thanks For Your Honest Opinion", "A hero's wellcome" o "Let Her go"
ja són part de la renovació del pop britànic, per sort molt allunyat del que
parlava ahir.
Primer senzill del primer disc dels The Lodger (2006)
jordigarrigos |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 22:44h
Juro que la setmana passada vaig decidir que
actualitzaria el bloc dia sí dia també. Pensava que quan no tingues ganes i/o
temps per escriure publicaria, com a mínim, un videoclip. El fet és que els
darrers dies s'han precipitat les coses. El meu periple de redactor-becari va
començar al juny a l'Enderrock (sí, segueixo escrivint-hi tot i això) i contiua al novembre a la web del diari ADN. Són unes pràctiques remunerades (visca!)
amb les que, de moment, estic molt content ja que té pinta que hi aprendré
molt. Però això no és tot. Si tot va com ha d'anar acabaré al març, just per
començar el Practicum de la uni. Això traduït voldrà dir un any sencer de
becari, que tela.
A banda d'això avui he llegit -i escoltat- una
de les cançons del proper disc de Franz Ferdinand. L'àlbum portarà per títol Tonight i, tal i com informava Pichfork,
el veurem publicat a finals del mes de gener de l'any vinent (abans, suposo,
als estimats rapidshares, megauploads i derivats). El tema que s'ha filtrat a
la xarxa és "Ulysses" i el podem escoltar gràcies a que ja ha estat radiat a
les ones britàniques. El fet és que després de sentir el que serà el primer senzill
del nou treball dels d'Alex Kapranos no deixa de quedar-me cara de circumstàncies.
Precisament és aquesta mateixa cara, aquella
que et posa els llavis cap una banda, la que em va quedar després d'escoltar el
darrer àlbum dels Kaiser Chiefs. Exactament igual que quan poso Hard-Fi o The
Editors. Hem arribat a un punt que aquestes bandes s'estan convertint en una espècie
d'autoparòdia del que eren quan van començar. Sí, és especialment sagnant en el
cas dels KC però els Franz Ferdinand semblen portar el mateix camí. El problema
no és la reiteració sinó la exageració de la seva música, l'intent de
transportar-nos cap a la èpica des ritmes que et matxaquen el cap via guitarra repetitiva o òrgan amb massa
protagonisme. Potser és que els gustos musicals van canviant però no entenc com
una banda del nivell de Franz Ferdinand pot seguir amb aquest nivell d'histerisme
alhora de composar, més quan fa tres anys que no treus disc i ja has tret tot
el suc que podies a dos discos més que correctes. Re-inventar-se sí,
autoparidar-se no.
I oju, que potser m'equivoco, només és el
primer senzill, però el drama s'olora a milles
I aquí, el primer senzill del nou disc de Franz Ferdinand (via: JNSP)
jordigarrigos |
dimarts, 11 de novembre de 2008 | 12:50h
A aquestes alçades d'any qui més qui menys ja
comença a fer llistes de millors de l'any. A l'Enderrock ja fa uns dies que van
arribar els "aspirants" i jo tenia bastant clar quins eren els grups i solistes
als que votaria. Però ja fa temps que havia sentit a parlar d'Estanislau
Verdet, projecte de Pau Vallbé (ànima d'un grup tan interessant com U_mä) i volia
escoltar-lo millor abans de res. La veritat és que l'home fa cançons molt
interessants. Verdet té una qualitat que poques vegades veiem reflectida: la
capacitat de fer bones cançons alhora ens treuen una rialla (com Manel, vindrà
de família). El seu imaginari particular agafa l'arrel de la desmitificació d'allò
cool, de l'aparador insofrible en el que s'han convertit els nostres carrers i
moltes de les persones que hi habiten. Així, no té cap mania en versionar un
tema a priori vomitiu com "Dragostea Dintei" i fer bandera del lletgisme.
Encara em queda temps per seguir investigant
dins d'aquest univers tan particular i que alhora t'empenta a les seves
entranyes. Mentre, crec que cal que gaudim d'aquest document que arriba via el
seu myspace: Verdet al programa d'en Josep Cuní. Espectacular!
Aquest matí em
llevo i el torno a posar. Arribo a la feina i em deixo endur per l'eufòria post-acabo
de descubrir un grup que mola. Gràcies al -ja mític- bloc Una piel de
Astracan, ahir vaig fer-me amb la filtració del primer disc de Harlem Shakes.
Tot i que tenen un nom que recorda a un grup de rap, fan un pop de melodia
fàcil i tornada agradable. Els de Nova York van avançar un EP fa dos anys i ara
entren a escena amb un debut ple de cançons optimistes i plenes de llum. Fins
avui han obert per bandes consagrades com Deerhoof, Vampire Weekend, Beirut,
Clap Your Hands Say Yeah o Arctic Monkeys i ara comencen l'any amb força
gràcies a Technicolor Health, que es publicarà oficialment al març però
que ja corre per la xarxa.
“Un aparador de noves propostes alternatives catalanes habitualment fora dels mitjans de comunicació de masses”. Amb aquesta voluntat neix l’E
La gent de
Sí, avui es cap d'any. Som dia 31 de gener i
bastant d'hora. Les agències de notícies no tenen notícies, valgui la redundància.
Així doncs per una estona utilitzaré una mica del meu temps, pagat, per
escriure al bloc.
Darrerament, i per motius laborals, estic escrivint molt en espanyol. Potser per això avui utilitzo una expressió molt castiza. Anonadado me hallo -s'escriu així? - davant el descubriment de Fanfarlo. 
Si visquéssim a un altre país, segurament 
Quinze dies sense passar per aquí.
Deunidó. Ja se sap, període d'exàmens. Però aquests dies han passat coses
dignes a comentar, entre elles que s'ha contrastat que el 2009 serà l'any de
dos noms: 
Juro que la setmana passada vaig decidir que
actualitzaria el bloc dia sí dia també. Pensava que quan no tingues ganes i/o
temps per escriure publicaria, com a mínim, un videoclip. El fet és que els
darrers dies s'han precipitat les coses. El meu periple de redactor-becari va
començar al juny a l'
A aquestes alçades d'any qui més qui menys ja
comença a fer llistes de millors de l'any. A l'Enderrock ja fa uns dies que van
arribar els "aspirants" i jo tenia bastant clar quins eren els grups i solistes
als que votaria. Però ja fa temps que havia sentit a parlar d'Estanislau
Verdet, projecte de 
