Reconec que sóc un mal amic. Sinó, no s'entén que encara no hagi parlat de Los Rotos i el seu primer videoclip, "En el nombre de Alfred". Al curt musical que veureu a continuació (perquè l'heu de veure) s'ajunten tres factors que en determinen la genialitat: El primer és, com no, lo bé que toquen Los Rotos, el segon la bona ma darrera les càmeres (i darrera l'Avid, Premiere, FinalCut... o el que utilitzin) de la penya de Primitive Films i finalment, les noies maques (maques, maques) que apareixen al videoclip amb una coreografia al més pur estil Dulocks. Esperem que no passi massa temps fins poder escoltar el seu disc de debut, ja gravat i a l'espera de ser editat per alguna companyia. El cert és que l'Edu, en Marc, Gerard i Lluís es mereixen que surti d'una vegada el disc, i no perquè siguin amics i coneguts, que ho són, tampoc pel que està costant que surti, que sí, costa, sinó perquè són bons i ho saben. Recordeu que un dia vareu llegir aquesta recomanació a aquest bloc i que això sigui mentre escolteu a la radio el que serà el seu gran hit "Muñecas Rusas". Llavors, només espero que em segueixin saludant i que, per fi, s'hagin tret de sobre aquesta etiqueta de Rock Latino, que no s'aguanta per enlloc.

Los Rotos toquen a la Sala Sidecar el proper divendres 24 d'abril acompanyats dels portuguesos The Poppers.

El llibre que hi ha actualment a la meva tauleta de nit és "Rompepistas" de Kiko Amat. Ja he sobrepassat l'equador de la novel·la i la veritat és que m'està agradant. Sense eufòries ni decepcions, simplement està bé. Tot i això, penso que queda un pel enrere de la seva obra anterior: "Cosas que hacen Bum!". Però a aquest santboienc l'he seguit més per altres sectors que pel de la indústria editorial; el seu fanzine (i es que el m'agrada d'aquestes coses és, precisament, que queden lluny de la indústria editorial), La Escuela Moderna surt atemporalment, però val  la pena. Sí, són culturetes, com aquells revolucionaris apoltronats que escriuen i no actuen, però en saben moltíssim. I això, unit a un llenguatge amè i bastant desenfadat fa que el seu bloc sigui un dels que tinc com a capçalera. Gent de lletres, d'esquerres i farcida de referents molt interessants. Per això Amat col·labora amb mitjans com el Diagonal o Rebelión, per demostrar que la modernitat ben entesa no està renyida amb la inexistència d'ideals i crítica social.

A Kiko Amat el podeu seguir, també, al Rockdelux o al Culturas de La Vanguardia, però també va passar per l'estudi d'ScannerFM per ser entrevistat pels amics i amigues del Mai a la Vida, un programa ja de sobres presentat en aquest bloc i que ja hauríeu de conèixer obligadament. El de Sant Boi pilota amb el tema musical, es bastant jefe vaja. Col·leccionista i defensor acèrrim de vinils va recomanar un grup a l'entrevista en qüestió. Parlava de Valero i explicava que sonen a Teenage FanClub.

Un que està postrat al llit després d'una operació de genoll té molt temps, tan com per investigar una mica. La segona notícia (la primera era, es clar, "l'apadrinament" de Kiko Amat) la trobava al myspace en forma d'una cançó increïble i que sí, sona moltíssim als Teenage FanClub: "Happy Song". Segueixo escoltant, ara ja amb la boca oberta, i veig que "Ballad", "Take a walk" o "Heads and tails" mantenen el nivell. La tercera notícia, no existeix. No hi ha cap informació de Valero a la xarxa més que el seu myspace, on en deduïm tres coses: que són un quintet, que trauran un EP pròximament i que estaran al festival de la Plaça Odissea el proper 16 d'abril juntament amb Joe Crepusculo o Extraperlo entre d'altres. Power pop d'immenses melodies, com els mestres de Glasgow ja mencionats o com Evan Dando i els seus The Lemonheads. Una delícia.

El dimarts a la nit podria haver-me marcat una bona exclusiva. Aviam, no hagués canviat el transcurs de la humanitat, no ens enganyem. Però el fet és que poc després del partit del Barça vaig entrar a la plana de Love Of Lesbian. Volia ensenyar a l'Edu, a la Montse i a la Laia la nova imatge que els lesbians havien creat pel seu nou 1999, disc que sortirà en menys d'un mes. La sorpresa va ser que al entrar ja havien penjat tres temes, i dos d'ells amb només dues escoltes. Érem pràcticament els primers (fora d'amics d'ells, familia, discogràfica, periodistes afins i un llarg etc...) en escoltar-les.

Les quatre persones que érem allà som fans de Love Of Lesbian. Bé, som molt fans de Love Of Lesbian. Silenci per uns minuts. Com sonarà? Tots recordàvem el triomfal canvi d'idioma del It's Fiction al Maniobras de Escapismo, que es un disc senzill i a la vegada senzillament bo. Després vindria Cuentos chinos para niños del Japón y el triomf va continuar. Tot i que dubto que algú digui que el segon és un millor disc que el primer, aquesta segona experiència en espanyol va ser una passada. El disc estatal de fa dos anys sens dubte. Cançons com "Un dia en el parque", "Dios por dios es quatro" o "Los colores de una sombra" entre molts i molt altres.

Al que anàvem, després dels moments d'expectació d'aquest avançament, ens vam quedar tots una mica freds. Love Of Lesbian han de fer més que això, se'ls ha d'exigir més. Les cançons, a priori, enganxaven poc o res i la innovació en elles era nul·la respecte al que han fet fins ara. Tornava a casa pensant: està bé, però dubto que ningú es torni massa boig per aquestes cançons. Però ei, al loro, que només són 3 cançons i el disc segur que estarà genial, perquè els tios en saben, en saben molt.

La meva sorpresa és que el propi grup havia promocionat, via Facebook, que s'estrenaven aquestes cançons. I els comentaris de tothom, els missatges que deixaven, els estats eren d'absoluta eufòria davant aquest avanç. Llavors, vaig pensar en aquelles persones del "m'agrada tot perquè ho fa....", i és que queda tant bé dir que t'agraden les noves cançons de Love Of Lesbian. No amics, aquestes cançons no són res de l'altre món. Que no heu seguit el carreron d'aquesta gent? Més, els hem de demanar molt més! - i segur que ho donaran al 1999-.

Llavors vaig desconectar el facebook i vaig tornar a la feina mentre de fons, escoltava el Maniobras de Escapismo. Quin tros de disc, vaig pensar. Quan es va acabar, l'Itunes en va portar fins Travis. Genial, el seu darrer disc. És la bomba el darrer disc de Travis. Calfreds.

Podeu escoltar les noves cançons de LOL al seu myspace

El presumible primer senzill de 1999: Club de fans de John Boy

THE LODGER (Apolo [2])

A casa a sopar i corrent de nou cap al Paral·lel, on hi havia un dels concert, per mi, més esperats d'aquest inici d'any. Els The Lodger de Leeds tocaven per primera vegada a Barcelona després d'haver passat pel Faraday l'estiu passat (per cert, com Bart Davenport i Russian Red). L'any passat va tancar un cicle molt productiu pels The Lodger després d'haver consolidat la seva aposta pel seu pop més tradicional, ballable i festiu amb Life is Sweet, un disc que a hores d'ara ja hauria de tenir tothom.

Després d'uns teloners que van passar sense pena ni glòria va aparèixer el trio anglès acompanyat d'una segona guitarra i una corista. Certament, els The Lodger van anar per feina (pop pop i pop)en els pocs més de tres quarts d'hora que va durar el concert. No van deixar moments per l'avorriment i les sorpreses i van anar al gra presentant les seves cançons més resolutives en concert, sense importar massa si eren del primer o el segon disc. Així van començar amb "Simply Left Behing" i van anar sonant  temes com"The Conversetion", "My Finest Hour", "Falling Down" o "A Hero's Wellcome" abans de presentar dues cançons noves que, pel que es va sentir, segueixen la mateixa tendència de la banda fins ara, i nosaltres que ens en alegrem.

Val a dir que l'actitud de la banda no va ser massa propera al públic (tot i que al final van dir que s'ho havien passat bé i tot) i crec que puc assegurar al 99% que tots ens vam sorprendre de les vestidures i pintes en general de Ben Siddall. Raquíticament prim i vestit amb una camisa de quadres roja i per dins d'uns texans acompanyats d'unes bambes blanques impol·lutes. Pintes de Nerd que fan de l'alma mater dels The Lodger un més que digne frontman antiheroi. Sembla mentida que un personatge amb aquesta aparença tan sossa faci aquestes cançons tan festives. En fi, que la segona part del concert va seguir igual que la primera, amb la banda entonant un hit darrere l'altre, amb bona mecànica i un so que, tot i no ser perfecte, va estar a l'alçada. "A year since last summer" (una cançó ideal per escoltar ara mateix i alegrar-se'n que només queden uns mesos) va ser el preludi dels dos temes més esperats: "The good old days", que ha sonat a tot arreu i "Many thanks for your honest opinion", la cançó que obre el seu primer disc.

Un petit bis de dues cançons va donar per acabat un concert que va passar ràpid però que no va deixar cap dels seus grans temes al calaix. Perfecte per començar a escoltar-los i ideal (potser massa curt) pels que ja hi estem enganxats.

Espectacular cap de setmana de concerts a Barcelona. Per quantitat i per qualitat, la ciutat s'ha convertit en un festival ambulant de 48 hores on podíem veure des de Jeremy Jay, passant per (lo:muêso), Joe Crepusculo, Ponytail, Refree o Adrià -ara Josep- Puntí. El cas és que aquest cap de setmana que, apunt personal, jo tenia reservat per estudiar un examen de Investigació Periodística, vaig acabar anant a cinc concerts sense passar per cap dels esmentats més amunt.

Aquesta petita marató la vaig iniciar el divendres a la tarda i a La [2] del Nitsa, on començava el festival In-Somni, amb un cartell bastant interessant i una aposta per artistes d'aquí i d'allà. No vaig trobar a ningú que volgués anar al dolç tast de pop-folk que, per força, havia de ser l'actuació de La Brigada i Bart Davenport així que, ja que tenia l'entrada esperant a la porta vaig decidir acostar-m'hi.

LA BRIGADA + BART DAVENPORT (Festival Insomi, Apolo [2])

Moto davant el casino i una estranya sensació de nul·la expectació. Arribo al punt d'acreditacions, on per cert, em va semblar coincidir amb el Martí de Manel, i l'entrada no podia ser més desoladora. La Brigada ja estava tocant i, no exagero, potser érem 15 persones a la sala petita de l'Apolo. Per sort una d'aquestes persones era l'Arnau (MondoSonoro, Maialavida), amb el que vaig començar a escoltar les primeres cançons d'uns vilanovins que van aguantar estoicament el fet de tocar davant un públic tant reduït. Poc a poc es va anar omplint la sala mentre Pere Agramunt entonava les cançons del primer disc de La Brigada: La obligació de ser algú. Ja era la tercera vegada que els veia en concert i la veritat és que tenen un directe compacte i net amb aquell folk de l'escola dels Divine Comedy que ens va sorprendre gratament durant l'any passat. Una magnífica "La llista negra" i allò de en Phil Ocs en peu de guerra va donar pas a un dels moments més interessants de la nit, ja amb la sala bastant plena, la col·laboració de La Brigada amb Bart Davenport. Una versió i un tema del californià amb Agramunt del tot desinhibit amb la guitarra elèctrica. Va ser un bon final de concert dels de Vilanova i un genial preludi de l'entrada de Davenport a l'escenari.

Quan el cap de cartell va pujar a la tarima de la [2] la sala ja presentava un aspecte ben digne per on hi corrien gent com el Kiko Amat o la Russian Red. Certament la mitja d'edat del concert s'apropava més a la trentena que a la vintena d'anys, un ambient íntim que va rebre amb molts aplaudiments a un Bart Davenport que va arrancar el concert amb un tema a capella, heineken en ma, que va aconseguir captar l'atenció de tothom abans de començar el gruix del seu concert. Sol a l'escenari i només acompanyat de la seva guitarra va anar desgranant les cançons del seu darrer Palaces de menys a més i deixant temes com "Jon Jon" o "Euphoria" pel final. El cert és que pràcticament no coneixia aquest artista més enllà d'alguna escolta del seu darrer disc, però va aconseguir hipnotitzar a tothom amb la seva vessant de cantautor elegant durant l'hora que va durar el recital. Va sortir-ne tothom content i jo amb ganes de veure'l una altra vegada, això sí, amb banda.

Ahir es va presentar el una bona part del que serà el gruix del cartell del proper Primavera Sound. Hi ha coses interessants, bandes clàssiques que, encara que vinguin de repetició, tinc ganes de veure (o re-veure): Sonic Youth, Jarvis Cocker, Yo la Tengo o El-P. Altres per descobrir en directe després d'haver escoltat la seva música en disc, com The New Year, Fucked Up, My Bloody Valentine, Damien Jurado, Deerhunter o The Extraordinaries. I molts més, es clar. Tot i això, ahir vais passar per la roda de premsa on es feien públics els noms i només vaig girar el cap d'alegria dues vegades: quan en Santi Carrillo va dir el nom de Ghostface Killah (Wu-tang clan ain't nuttin ta fuck wit) i el de The Pains of Being Pure at Heart.

Crec que mai havia explicat que tinc molt mala memòria per recordar els noms. Em podreu veure dir que el darrer disc dels Wilco és el Blue sky Blue, en comptes de Sky Blue Sky. Inventant tot tipus d'artistes com Billy "Price" Bonie en comptes de Bonnie "Prince" Billy o canviant les lletra de tot tipus de cançons, siguin en català, castellà o anglès. Per aquest mateix motiu mai em sentireu parlar dels The Pains of Being Pure at Heart, perquè puc dir qualsevol bestiesa en comptes del seu nom correcte. El que si que puc es escriure'n mentre escolto un disc que em té encisat com un ratolí a una flauta hammelinesca.

Una mescla del power pop amb la iluminació de Nada Surf o Teenage FanClub mentre distorsionen com els Jesus & Mary Chain. Tot i això, els mitjans no es possen massa d'acord si acabaran tirant més cap un pop estil The Smith o pel contrari acabarán sent uns My Bloody Valentine de la vida. En qualsevol cas, el seu disc, de títol homònim, arriba després de dos ep's i una llarga llista de clubs trepitjats a la seva ciutat natal, Nova York.

Pop distorsionat en forma de 10 hits que vas repetint una vegada i una altra. Perquè una de les coses bones d'aquests The Pains of Being Pure at Heart és que cada cançó té quelcom que t'atrapa: Des del hey paul where have you gone de "Hey Paul" fins un post-punk amb un inici molt ramonià de la lluminosa "Come Saturday". La poppie "Young Adult Friction" o el primer senzill de disc de The Pains of Being Pure at Heart: "Everything With You", una cançó deliciosa que s'acompanya d'un video gravat en Super 8, lluny de les complicacions actuals per treure un vídeo visitablement rentable al youtube.

Un disc compacte (i no em refereixo al format), lluminós, distorsionat i, potser, poc original, que els col·loca a totes les apostes per saber quin serà el grup revelació de l'any.

He dit que podia escriure'n, també els podreu veure, com ja he dit, al Primavera Sound (Festival del que, per cert, he escrit un article aquí).

Era el torn de Barcelona perquè Travis presentés el seu darrer disc, Ode to J. Smith, a la sala Razzmatazz del Poble Nou. Amb una bona afluència de gent, tot i que no s'havien esgotat les entrades, es pot dir que no hi havia  aglomeracions. Tres motius, aparents, per no penjar el sold-out en la visita d'una de les bandes de pop-rock més grans d'aquest inici de mil·leni: uns preus un pel desorbitats per uns habituals de la ciutat (tres vegades en un any i mig), un últim disc que peca d'irregular i la abasta oferta de concerts a Barcelona. Segurament si el dia següent no haguessin tocat els Oasis a Badalona, s'haguessin esgotat les entrades de Travis, és de calaix.

El cert és que els de Francis Healy van anar per feina i van anar despatxant les cançons de l'últim disc ràpidament, com si fos una obligació i amb puntualitat i precisió britànica. Sembla que Travis vol oblidar quan abans millor un àlbum que no aporta gaire al gruix de la seva llarga llista de cançons en el que basen la seva existència. Els que érem allà no vam acabar de respondre als primers temes (normal) fins que es van posar en matèria, i això traduït en Travis volia dir fer un punt i seguit amb "Something Anything" i "Long Way Down" seguits i sense pausa per començar a entonar "Side", segurament el primer tema dels escocesos que van radiar abastament a les radio estatals.  A partir d'aquí el risc de la banda va ser zero. Un per un van anar caient, com una bateria, els innumerables hits de la banda. Amb un so que va millorar per moments (per tornar a decaure al final), els Travis van anar despatxant "Sing" (llagrimeta),"Re-Offender", "Driftwood" o "Writing to reach you" (demostrant que el The Man Who és un dels millors discs de la banda).

L'actitud de la banda va ser la que ens tenen habituats. Healy exercint de frontman perfecte, agradant i agradant-se (amb els crits groopies de les primeres files incorporats, evidentment). Cal agrair, com sempre, l'entrega d'aquest home al seu públic: ballant, saltant, interectuant i agraint al respectable el fet d'haver pagat més de 30 euros per anar al seu concert. Poc abans d'enfilar la part final del gruix del concert va arribar el torn dels moments més pastels, un dels pecats habituals de Travis i que en marca la seva fisonomia. Em refereixo a "Song To Self"  i "Before You Were Young", que Healy va baixar a cantar amb el públic. Imaginem que a les primeres files els va encantar però els que estàvem a les darreres files començàvem a agafar cert insomni. Do you feel like dancing? Aquesta frase sortida dels llavis del vocalista de Travis ens va despertar de la letargia momentània. Sona "Selfish Jean" i amb ella el concert torna a agafar un ritme que seguira amb "Turn", una cançó tan bona com una lletra ridiculament cursi.

Després d'haver repassat els set-list de la banda a la gira J.Smith a diversos punts d'Europa (coses de fans), sabia que el millor seria els bisos. La sopresa va ser que després de tornar a l'escenari ens obsequiarien amb "My Eyes", un tema genial que no havien tocat a la majoria de gira. El que venia llavors, ja ens ho sabiem de memòria. Es quasi insultant que després de 18 mesos segueixin fent el mateix show per acabar: "Flowers in the Window" en acustic i només amb Healy a la guitarra i "Where does it always rain on me" amb el numeret de parar i fer botar a tothom. I aquí volia arribar, a les dues darreres cançons. És ridícul que no hagin innovat el més mínim i que segueixin els mateixos patrons any rere any (inclós els mateixos moviments) sense avançar res. Clar, ens tenen a tots guanyats i és que un es va quedar mig afònic amb el Before I swore that I would be alone forever more I li feien mal les cames després de botar com un boig. El problema és que això no aportarà nous militants a la causa si no arriben noves cançons amb una mica de carisma. Personalment, i sent molt -molt- seguidor de la banda, m'ho pensaria abans de tornar a un concert de Travis a Barcelona. No pot ser que escoltar els hits dels escocesos en un concert siguin una rutina, per molt que les cançons siguin magnífiques

I aquestes paraules, que surtin de la meva boca, volen dir alguna cosa no va bé

Avui em serveixo d'una cançó que, com totes les de La Casa Azul, un s'ha de prendre mig seriosament, mig en broma, com es prefereixi. El tema en sí no té massa gràcia, tot i que és una de les seves cançons més conegudes del darrer disc. "El momento más feliz" parla d'aquelles petites coses que t'alegren un dia, d'una abraçada a temps, d'un matí de tranquil·litat o d'aquell gol de Deco contra el Chealsea (paradoxalment, el seu actual equip) un dimarts de la Champions. Com podeu comprovar, la profunditat de les lletres d'en Milkyway no són les d'en Dylan tot i tenir part de raó en no voler complicar coses que són prou fàcils.

Sovint són aquestes coses fàcils les que t'apaivaguen problemes més preocupants. Aquí rau la importància del moment més feliç, que sovint és sobri, humil i sense estridències. Ara mateix, les coses a l'ADN.es no són les millors i em trobo a mitja passa d'acabar la carrera. Mal de cap, stress, feina, feina, feina. Llavors es quan sembla més difícil trobar el moment però alhora el trobes més fàcil.

"A setting sun". Aquest és el meu moment, ja fa dies. El tema és dels The Grand Archives, una banda que sorgeix d'un antic membre de Band Of Horses, amb els que comparteixen estil, arrels i discogràfica (Sub Pop). Va parlar d'aquesta banda de Seattle l'Eduard Gras, amic i crític ortogràfic d'aquest bloc. Ara ja no actualitza el seu Sally can't wait i és una pena, però fa un any escrivia això sobre els The Grand Archvies.

Feu-me cas, de debó. Si esteu a la feina agafeu els auriculars i mireu que ningú se'n adoni (cladestinament, com s'està escrivint aquest text). Si sou a classe i no podeu escoltar-ho, deixeu-ho per més tard, però assegureu-vos de no que no se us oblidi. Si sou a casa, pogeu el volum dels altaveus. Potser no serà el moment més feliç del dia, però segur - segur- que us agrada.

Per cert, la nova capçalera és aquí per obra i gràcia del senyor Edu J. Montoya, dissenyador ditxaratxero on n'hi hagi que té una web on podeu contemplar les seves creacions: pordefecto

Ahir es van repartir els premis Enderrock 2008. Ha estat un gran de música en català i s'havia de cel·lebrar. El fet és que per l'escenari de la Sala Bikini van desfilar alguns dels indiscutibles protagonistes de l'any acompanyats de l'star system català i guapo (Roger Coma, Flora Saura, Helena Miquel...). També hi havia la Núria Feliu, que no sé si entra al terme Star System, ni al guapo. On segur que entra és al "català". I orgullosa.

Però com totes les nits de farandurla, queden algunes preguntes a l'aire. Si algú les vol respondre estaré encantat de llegir-ho.

Cues

D'acord que les dues persones que m'acompanyaven i jo vam entrar per la via ràpida (gràcies a un estressat Palà). Però les altres SET persones que eren a la meva llista es van quedar fora. Cua cua i més cua, una pena. Potser que la Sala Bikini s'ha quedat petita?

Mazoni i Sanjosex

El moment còmic de la nit va arribar quan en Jaume Pla no va entendre en absolut el joc que li proposava en Carles Sanjosé alhora de donar els premis per votació popular a Miquel Abras. Potser l'entrevista que abans li havien fet a la revista, o la de després al Maialavida, el van deixar sense capacitat de reacció?

Petanca

L'acudit dolent de la nit el va fer en Ramon Rodríguez després de rebre el (merescut) premi de la crítica al millor disc en altres llengües. Segons va dir el New Raemon, era el segon premi que li donaven a la vida després de guanyar un campionat de petanca. Això vol dir que ningú ha donat mai un premi a Madee? Imperdonable.

Redacció

La pobre gent de l'Enderrock anava de bolit, això els que vaig arribar a veure i saludar. En Roger, en Riba, la Ruth o el Martí. Es planteja la direcció d'Enderrock contractar segurates de La Levantina, tal i com ha fet en Tresserras , per què facin la feina bruta als premis de l'any vinent?

Roger Mas

El triomfador de la nit. Aglomeracions i veure a la Núria Feliu em van produïr un shock del que només vaig despertar després d'escoltar un tema tan gran com "L'home i l'Elefant", brutal. Això sí, serà sempre en Mas un home de tan poques paraules quan li treus la guitarra?

Hype

Ahir els Manel no van sonar gens bé. La quarta vegada que els veia i no van despendre res d'aquella originalitat que ens tenen acostumats. Segurament no van escollir ni les millors cançons (nois, era la nit de "En la que el Bernat se't troba" i "Al mar") ni el millor so. Tot i que ahir no va sonar gens bé, podem seguir assegurant "Captatio Benevolantiae" és una de les millors cançons escrites mai en català, oi?

Retorns

Va sortir el Pep Sala i va tornar a fer les cançons de Sau, les de sempre vaja. Tot i que estic radicalment en contra dels artistes que segueixen vivint de cançons amb un mínim de quinze anys d'antiguitat...puc reconeixer que vaig cantar - per dintre i per fora- "El tren de mitjanit"?

Crítica i públic

De debó que estem tant lluny -però tant- entre els que hem votat com a "crítics" i el públic? Doncs sí, lluny i més pel que sembla.

(la foto és de Josep Tomàs)

Vaig començar a parlar d'aquest disc en un llunyà post del mes d'octubre. Mazoni, la banda del bisbalenc Jaume Pla ja es trobava en plena fase de gravació del que seria el seu quart treball (tercer en català). Avui 1 de febrer el disc ja hauria d'estar a totes les botigues i ha arribat el moment de poder parlar-ne amb total llibertat. Llibertat, l'artística, que s'ha pres Mazoni alhora de treure un disc que s'allunya de la comercialitat i la normalitat. Eufòria 5 - Esperança 0 (Bankrobber, 2009) s'agafa d'un símil futbolístic per alliçonar-nos sobre una manera de fer i de pensar.

No conec el que Pla explica sobre aquest àlbum i no m'agradaria reproduir notes de premsa de Bankrobber per parlar d'aquest disc. He preferit escoltar i escriure el que em sembla sense aturar-me a opinions externes per explicar el que transmet. La percepció personal és que eufòria, com a terme, es cert que guanya, i per golejada, a l'esperança, almenys a aquest disc. L'eufòria de tenir llibertat artística, del do it yourself entès com les nul·les ganes d'allunyar-se tendències del voltant i fer allò amb el que un es sent a gust. Però d'esperança poca, tan d'una vida i una societat que Pla sembla avorrir com la que forçosament transmet aquests disc als seus responsables, com a mínim a nivell comercial.

El disc comença amb aires de revolta o com a mínim de desencisis nihilista repartint llenya a tot allò que odia (odiem). Cines multisales, opinadores multitemes, jugadors de futbol tramposos venerats com ídols. Mazoni crida "Apocalipsi Now", pel·lícula bèl·lica però acaba conformant-se en un exili voluntari a la Garriga. Tot això amb un aire al Manchester modern, el del Dig out your soul dels germans Gallagher, on la melodia deixa pas a la contundència sonora mentre ens mostra que la música pop és una etapa passada pel de la Bisbal.

Els referents d'Esperança 5 - Eufòria 0 canvien d'època, però no de lloc. M'ho va comentar en company d'Enderrock Jordi Riba quan vaig anar a buscar el disc a la redacció, farà un mes aproximadament: "L'he escoltat de lluny i em sonava als Stone Roses". I té raó, el moviment pre-britpop de Manchester dels finals dels 80 està molt present a aquest disc, que destil·la tan a Ian Brown i John Squire, com als primers The Charlatans o The Happy Mondays. Experimentació i psicodèlia, cercant un pas sonor més, a "Bruixes", "Captuxeta" (cançó espectacular, per cert) o "Eufòria". Cançons difícils, tan musicalment com a nivell de lletres que deixen a Mazoni en una posició d'una dualitat més que interessant. Per una banda és arriscat, diferent i valent, elements tots ells que deixen al grup còmodament assentats a la seva coherència. Per l'altra és el treball menys comercial, difícil i, segurament, complicat de portar al directe, de la nova fornada d'un pop en català de la qual Pla renega a gairebé totes les pistes. Serà difícil que Mazoni adopti nous militants per a la causa del pessimisme experimental del de la Bisbal.

 Tot i això, l'àlbum deixa escletxes de llum en forma d'un parell de senzills que poden tenir més tirada al públic general. "Ei, que surt el sol", que ens recorda a "Cap al mar" cançó majúscula sobre el matí després d'una nit de bogeria a Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007). Piano per la posteritat, tornada que enganxa i guinyo al "Lullaby" dels The Cure. "Cercles" és l'altra concessió als seus fans de sempre. De ritme i cors que ens evoquen a la darrera època dels The Beatles, una altra de les bandes venerades per Pla, serà una de les cançons més recordades del disc.

"Mala llet" és un desvariï garatger i noise que reflecteix el que, segons estriem del disc, sembla que és l'estat d'ànim de Pla, que acaba el disc com el comença. No és nou això de donar per tancat un disc amb una cançó lenta on la lletra agafa major rellevància. Per més mostra el darrer disc dels Franz Ferdinand. A "Tres moments" canta: "Estic molt cansat, els ulls se'm tanquen, sento sirenes llunyanes d'ambulància, abans de perdre la consciència" això és el que escoltem abans que aparegui un violi que  diu adéu al darrer experiment de Mazoni.

I després de forces escoltes, aquest disc em segueix deixant la mateixa sensació que al principi. És un bon disc i sobretot, és un disc honest. Un treball de bones cançons que corre el -gran- perill de ser un disc de crítica i no de públic. Seria una pena, demostraria el poc que es paga en aquest país el quilo de innovació. Cert és que a Esperança 5 - Eufòria 0 no hi ha un "Memòria", tampoc un "Se'm moren les faltes" o "Blanca és la neu, negre el fons del pou", per posar tres exemples del disc anterior (podria anar, també a buscar-ne al Esgarrapada). Però això no vol dir res dolent, al contrari. Cal buscar, experimentar i decidir, com ha fet Mazoni... i això que li estem agraïts.

Per cert, celebrar i felicitar des d'aquí a la gent de Bankrobber per haver fet el pas al vinil amb aquest disc. Un 10

Considerar "Hallelujah" com una de les millors cançons de la història no es discutible. Ho deixem, simplement, com una veritat absoluta i no opinable. El que no sabia és que aquesta obra mestra de Leonard Cohen tingués una bonica història al darrera on hi entren centenars de versions fetes arreu del món. A dia d'avui, "Hallelujah" ha estat una de les covers més tocades de sempre, repetint en tots els casos la premissa melòdica que l'autor original va donar a la cançó.

La composició de la cançó li va portar al bo d'en Cohen un any de recolliment escrivint versos i versos de doble interpretació (terrenal i religiosa). Sabia que, com mestre artesà que era, estava al davant de la seva obra mestra, aquella que només farà una vegada. Passa't el temps va anar descartant versos fins quedar-se en 80 i d'aquí, fer la tria final. La cançó tindria 24 versos.

Finalment Cohen la va gravar l'any 1984 i dins del disc Various Pisition. Començava la llegenda d'una de les cançons universals. Un dels primers a versionar-la seria Jeff Buckley, que li va demanar a Cohen després d'un concert i aquest li va enviar fins a 14 planes en fax plenes de versos. Era la primera gran versió de "Hallelujah" d'un autor que moriria pocs anys després ofegat en una piscina de Memphis. Buckley deixaria el món amb només un gran disc de debut, Grace, del que vendria fins a dos milions de cópies.

Després de la de Jeff Buckley arribarien les de Rufus Wainwritgh, Bono, Bob Dylan o John Cale (Velvet Underground) com algunes de les més famoses. Aquest fet, no cal dir-ho, plenària les butxaques de Cohen gràcies als drets d'autor.

Però el que tenen les cançons immortals és això, que mai moren, sempre tornen. El mes de desembre passat, Alexandra Burke guanyava la final del concurs X-Factor anglès després d'emocionar al jurat amb una versió del "Hallelujah" de Leonard Cohen. La cançó va tornar a primera línia mediàtica fins el punt que antics fans de Jeff Buckley van reclamar, també, el valor de la seva versió.

La campanya pro Buckley va començar al facebook, però es va estendre ràpidament fins arribar a les llistes d'èxits. Així, per primera vegada a la història, dues versions d'una cançó ocupaven el primer i el segon lloc de les llistes britàniques (el número 1 era per Burke i el 2 per Buckley). +notícia sobre el tema al diari Público

A tot això, jo avui volira parlar sobre Beirut, que han tret un nou EP amb un senzill de sons mexicans que han anomenat "La llorona". El fet és que Beirut també té la seva versió del "hallelujah" de Leonard Cohen. Aquí el video:

Molta part de la informació extreta d'aquest bloc

Encara sorpresos per l'onada de llum del darrer disc de M.Ward (folkie dels bons, aquest avalat per Howie Gelb i Conor Oberst) ens arriba el nou treball dels Vetiver, banda de California que celebra el seu recent fitxatge amb Sub Pop presentant Tight Knit (SubPop, 2009). A hores d'ara ja no hauríem d'explicar el que ha representat aquest segell per la música independent, bàsicament perquè van ser ells els que pràcticament van inventar el terme indie. Referències passades? El Bleach de Nirvana, L7, Babes in Toyland, Dinosaur Jr, Sonic Youth, Smashing Pumpkins o Mudhoney. Referències actuals? Foals, No Age o els aclamats Fleet Foxes.

Per això, aquest segon disc real dels Vetiver busca la consagració dins els món del folk-indie després del seu primer treball, To Find Me Gone (DiCristina, FatCat Records, 2006). La seva discografia es completa amb una primera maqueta i un disc que també acaba de sortir del forn i que els ha servit d'homenatge als seus referents folk dels 60 i 70. Vetiver versionen  bandes com Mathews Southern Confort o Loudon Wainwright III a Things of the Past (Fat Cap, 2009), un disc que serveix d'aperitiu d'aquest Tight Knit que ja s'ha filtrat a la xarxa.

A diferència d'altres discs d'aquest estil, la primera escolta de Vetiver és senzilla i tendre, res de la sobrietat de Bon Iver o Bonnie "Prince" Billy. Sense l'innegable punt de psicodèlia llenyataire dels Fleet Foxes potser tornem a M.Ward per trobar el referent més immediat dels californians. Folk d'autor amb trabucades de melodies pop optimista que transmeten cançons com "Rolling Sea", "On the other side" o "Everyday", genial i just primer senzill que va regalar Sub Pop i que vam poder escoltar via Sterogum fa uns dies. "More of this" destil·la pop per tot els seus porus i com "Through The Front Door" manté un ritme alegre que trenquen "Stricly Rule" i "Sisters", on els Vetiver ens ofereixen la típica imatge reposada i reflexiva d'una banda de folk.

Molt bon començament d'any. No hi ha dubte que els impressionants Animal Collective serà un dels grans, segurament El Gran, grup d'aquest 2009, però el que està clar és que el folk d'M.Ward o, ara també, Vetiver, apareixeren a les llistes de finals d'any que tan ens agrada llegir. Un fet que no fa més que confirmar que la revolució del fok segueix sense aturar-se.

He tardat gairebé un mes en parlar del documental que la nit del 25 de desembre ens van oferir l'equip de l'Sputnik. Segurament no exagero si afirmo que pràcticament la totalitat de joves nascuts a principis dels 80 ens hem format musicalment gràcies a aquest programa del 33. Sigui amb en Santi, en Bruno o la Tània Sàrrias. Sigui quan sortia un robot a presentar o quan, simplement, ni presentàvem. Hores i hores de clips i música, sempre fugint de la comercialitat i buscant oferir el que enlloc posaven.

Els concerts de NOFX o Blur al Dr Music, l'incident del "estàs gordo, viejo!" al Greg Graffin -cap d'Epitafh i història viva del punk-rock amb Bad Religion- al mateix festival de la vaca. Una cinta posada al video i apretant el rec quan apareixien clips mítics de l'época com aquell "House on Fire" dels Arkarna (a saber on paren aqueta gent), el "Your Woman" dels White Town o el "Leave it alone" dels NOFX. I com no, el "Popular" dels Nada Surf, no sé quantes vegades van arribar a posar aquest video a l'Sputnik.

Això sí, tot i que el documental el van titular Sputnik: Company de viatge, ja fa molts anys que aquest programa va decidir deixar de banda la producció pròpia per deixar-nos, només, documentals. No crec que sigui un final digne per l'Sputnik això de limitar-se a posar un presentador per donar pas a un documental que, això sí, està tot -absolutament tot- subtitulat, cosa que s'agraeix profundament.

Crec que no m'equivoco si dic que tots els que vam creixer veient l'Sputnik vam acabar satisfets després de veure el programa dels 20 anys. Imatges que et transportaven a l'adolescencia mentre bandes del present t'engarrotaven a la cadira escoltant les seves versions. Algunes de millors (sens dubte la de Refree de Loquillo y los Trogloditas) i d'altres no tan aconseguides (segurament les de Sidonie), però tot plegat amb un bon gust com feia temps que no veiem a La Nostra.

Egon Soda, Astrud, una emocinant versió dels Love Of Lesbian del "1979" dels Smashing Pumpkins o Manel, com no. La versió del "Common People" dels Pulp ja l'havíem escoltat a l'Heliogabal, cosa que no va restar les sensacions positives de la nit de Nadal. Però la sorpresa, per mi, va ser el cover que els graciencs van fer del No t'enyoro (Cançó d'amor desesperada), de Els Pets. Crec que els de Constantí encara la fan en directe, de fet la van tocar al darrer Summercase. Segurament si en algo coincideixen els Manel amb Els Pets és que els dos canten cançons quotidianes, però amb un somriure irònic i sarcàstic a tot el que diuen.

Ahir, potser una mica tard, potser perquè mai m'havia fet falta, vaig descobrir com es baixen les cançons del myspace amb alta qualitat. Avui, penjo les dues versions.