El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure
obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys.
Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al
País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de
les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys,
obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable
d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga
persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver
de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a
dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000),
una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense
ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport
a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat
16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650
signatures recollides per la Iniciativa
Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per
legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del
domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés
espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat
davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest
conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes
que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents
i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és
col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra
tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió.
Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu
una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat):
així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els
diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
Deixo d'escriure al bloc, com a mínim temporalment. De fet, les entrades últimament ja s'havien anat espaiant massa, ja em representava massa esforç haver de decidir si escrivia alguna cosa, què i com. Durant un any aproximadament, he anat escrivint coses meves, reflexions, tonteries i una mica de tot. Mai hi ha hagut un fil conductor ni un objectiu clar més enllà d'escriure el que em donava la gana. De moment doncs, em prenc un descans sense data de caducitat. Me'n vaig cap al Twitter!
Quina vergonya! Vergonya el President Francisco Camps i per extenció tot el PP, fastigosos sense enganyar ningú, vergonya el Zapatero i per extenció tot el PSOE, mirant cap a un altre costat i venent progressisme, vergonya pel Mas i per extenció CIU i el govern de l'altra Generalitat, on era avui la declaració institucional tan necessària? El govern dels millors no ha fet avui el que calia.
Com ja va essent habitual, un o dos passos per davant d'aquesta colla de polítics fastigosos, que potinegen tot allò que tenen a l'abast, la gent del carrer que ha fet gràcies el twitter i el facebook que sí que hi hagués senyal. A vegades accions com aquestes poden ser l'espurna necessària per detonar-ho tot. Ja ha vist el senyor Camps quin mapa ha aconseguit dibuixar ell solet? Senyor Camps, a mi quan vostè es posa a dibuixar francament m'agrada.
Després d'arrancar herba, escampar fems i llaurar el tros, aquest cap de setmana he començat la sembra. De moment, maduixots, alls, cebes, escaroles, enciams, apis i porros. El cap de setmana que ve, faves i pèsols. I de cara a l'abril els tomàquets. Com veieu estic fent d'aprenent de pagès. Espero que la collita ho compensi.
El 18 de novembre és la data del darrer escrit al bloc. Des del 18N han passat moltíssimes coses, però algunes vegades no he tingut temps de comentar-les i d'altres no n'he tingut ganes. A veure si m'hi poso i reprenc l'activitat...
S'acosten les eleccions al Principat. Aniré a votar. Això ja és una gran decisió. Mig any enrera estava convençut que no hi aniria. De fet, si es presentessin únicament els partits amb representació parlamentària actualment no hi aniria. O potser aniria a les urnes però no em feu dir què posaria dintre el sobre, perquè m'ho havia d'acabar de rumiar, en tot cas no era una papereta.
I és que si me'ls miro em fan angúnia. El PP i C's els deixo de banda per feixistes i el PSC per sucursalista. El paper galdós d'IC i ERC aquesta última legislatura parla per si sol. CIU porta jugant a la puta i la Ramoneta des de les primeres eleccions i la cirereta va ser la negociació amb el mentider d'en Zapatero per salvar l'estatut de la vergonya. Per tant, no em deixaven opció. Ni els escolto. Tots plegats m'han acabat els torrons.
De cop, dos partits que es declaren obertament independentistes entren en escena. A TV3 òbviament no, els blocs electorals pactats pels que es reparteixen el pastís no ho permeten. Són gent nova, il·lusionada i il·lusionant. Els dos em mereixen un gran respecte. Cal ser valent. Preferiria una sola opció, però sembla que no hi havia prou cadires per tots. I ara què faré jo?
Podria optar per l'anomenada opció Titot. Penso però que és la millor opció per la pròpia consciència, però probablement és la pitjor opció per l'indepentisme. Per probabilitats, els vots dels indecisos es repartiran equitativament i amb la llei d'Hondt això equival a afavorir als grans.
Prefereixo optar per l'anomenada opció Guia. Potser em deceben, potser me n'adono amb el pas del temps que els més valents, els més intel·ligents, els més honestos, els més íntegres i els que la tenien més llarga eren els altres. Potser sí. Però jo ja he pres la decisió.
L'observador modifica la realitat. L'electró canvia de comportament quan se l'observa. L'electró es comporta com a ona i/o com a partícula. Ja fa dies que estic flipant amb l'experiment de la doble ranura. Això de doble ranura no és res pornogràfic com insinuava la Carme. Ho volia compartir amb vosaltres.
jordig |
dimecres, 10 de novembre de 2010 | 11:48h
Quedaria bé dir que fa 15 anys jo entrava a Vilaweb a diari, però no seria cert. El cert és que no recordo quan hi vaig entrar per primera vegada. Recordo sí, que la primera volta que en vaig sentir a parlar va ser anant en cotxe escoltant l'Internauta. És més, recordo on era, davant de la gasolinera Fontserè anant sol de La Garriga a Granollers per l'antiga carretera general. Es podria afirmar sense gaire marge d'error que tinc una memòria bastant propera a la d'un peix i m'atreviria a dir a la d'un peix petit, taronja, de peixera rodona, i en canvi recordo fets puntuals sense motiu aparent. Les quatre neurones que em deuen quedar, em juguen aquestes bones i males passades.
El que sí que puc dir, quedi bé o no, és que des que el vaig descobrir, ha estat el meu diari de referència. I espero que per molts anys. És quasi una teràpia diària quan entro al despatx, obro el Firefox i m'apareix Vilaweb. Especialment quan vinc de fer el primer tallat al Bar de davant i em trobo amb la premsa escrita que compren i amb aquella televisió. La televisió és de plasma, però les notícies encara són de color sèpia.
Moltes felicitats pels 15 anys. Estic convençut que no hauré d'esperar 15 anys més a llegir la notícia que fa tant temps que esperem. Una abraçada.
Parlo del Barça. He pres una determinació dolorosa, però necessària. No renovaré el carnet de soci. Que se'l fotin on els càpiga.
Sóc dels socis sense cadira, dels nous socis, dels socis que no podíem ser socis abans perquè no hi havia possibilitat de ser-ne i que amb la campanya del "Gran Repte" ens van obrir les portes. Sóc soci només per un motiu sentimental. Potser he anat un cop per temporada al camp durant els darrers 4 anys.
Sóc dels socis que admiro Joan Laporta, per valent, per íntegre, per coherent i per catalanista. Per mi és el gran president de la història del Barça. I no pels títols, que també. Bàsicament per haver dignificat el càrrec. Amb els dos últims precedents que tenia, potser ho tenia fàcil, però més fàcil era seguir el mateix camí, emparat pels mitjans espanyols amb seu a Barcelona. Com ha fet el substitut.
I és que no m'hi sento còmode. Podria seguir renovant el carnet i esperar les properes eleccions per intentar canviar les coses. Però no em ve de gust. La imatge del Club és el President, i a mi aquest noi em remou les tripes. Representa el que representa i deu favors a qui els deu. I va fent a les ordres de qui toca, anar repartint rialletes.
La última, el tema de portar en Laporta als Tribunals. Anar escampant merda, anar insinuant de tot, anar filtrant als mitjans i convoca una assemblea sense que el soci disposi de la informació total i real. I ell vota en blanc, en la decisió més important de la història del Barça. Gamarús!
Aquí et quedes amb els teus. Jo tornaré el rebut (No era hora d'estrènyer el cinturó, doncs jo també me l'estrenyo).
Aquest cap de setmana he fet bricolatge. Fa il·lusió quan estrenes casa nova.
He començat al matí per l'interior, he penjat un mirall, un penjador a l'entrada i un penjador, un prestatge i un calendari a l'habitació de les petites. En total 9 forats, 9 tacs i 9 cargols. Cap esvoranc. Cap trencadissa. Res de l'altre món per la majoria de la humanitat. Tot un repte per un poca-traça com jo.
Ben dinat, sense migdiada, he passat al pati de la meva àvia i he tallat un eucaliptus vell i que només feia que criar formigues i cuques. Això ja són paraules majors. Més que res per les eines amb les que comptava. Una serra i una destral de les de conte de llenyataire. L'eucaliptus va acabar caient, per collons que va caure. Ja tenim una mica de llenya per l'hivern.
A la nit, he caigut rodó. Seguiré explicant les meves petites aventures...
Aquests dies estic d'aniversari. Fa un any que no fumo. A veure quants aniversaris celebro. La veritat és que mentre fumes mai et sembla que sigui el millor moment per deixar-ho, però un cop prens la decisió te n'adones que totes aquelles cigarretes que semblaven tan necessàries de fet no ho eren tan. Te n'adones que ets capaç de fer cafès, cerveses i cubates, veure el Barça i tantes altres coses sense fum. I a sobre t'estalvies un munt de pasta. D'això no te n'adones massa, se'n va per algun altre costat.
En fi que passat un any em trobo bé i em sento millor. Vaig a per un altre.
jordig |
dimecres, 29 de setembre de 2010 | 11:03h
Avui parlen de vaga general. Doncs jo he entrat a treballar abans d'hora i plegaré més tard. La vaga la convoquen principalment els sindicats espanyols. I per descomptat no tinc res en contra dels sindicats, al contrari els veig imprescindibles per garantir els drets laborals dels treballadors. Ara bé els espanyols? D'espanyols ni parlar-ne. Tinc clar que tot el que sigui bo per a espanya o frança és dolent pel meu país. Per tant, tot el que diguin els polítics espanyols, els sindicats espanyols, els escombriaires espanyols i en definitiva els espanyols, a la contra. A fer la mà! El record més precís i més punyent que tinc d'aquests sindicats és la manifestació de l'1 de desembre de 2007. On eren aquesta colla de bandarres que ara diuen defensar els meus drets?
Suposo que la vaga serà un èxit, suposo que totes i tots les obreres i els obrers d'aquest país s'hauran llençat al carrer en massa per reclamar i exigir els seus drets. Ara bé, des de la finestra del despatx veig que totes les petites botigues i comerços del voltant tenen obert, bàsicament per intentar arribar a final de mes. Per cert, aquest si tanquen no tindran ni els 45 dies ni els 20 ni cap. Ah! Ni atur.
