Acabo de treure 150 euros del caixer. Per qui no estigui al cas, es tracta de seguir una iniciativa que ha circulat a la xarxa, com no, i que consisteix en extreure aquesta quantitat precisament avui, com una manera de protestar contra l'abús de caixes i bancs, culpables (entre d'altres) de l'actual crisi econòmica.

Sóc molt reaci a mogudes d'aquest tipus. Trobo que si no tenen un seguiment majoritari es queden en una anècdota testimonial, sense cap tipus de resultat. Si l'he seguida és bàsicament per dues raons. La primera és que es tracta d'una acció consistent i mínimament original sorgida de tot l'enrenou d'indignats i acampats. Després de tanta cassolada, de tant cartró amb missatge "maig del 68", de tanta proclama reactiva, apareix aquesta proposta concreta fàcilment assumible per una majoria de ciutadans. 

La segona raó és perquè la iniciativa no ha transcendit als grans mitjans de comunicació i això és molt indicatiu de qui té la paella pel mànec. Quan des de sectors ecologistes es va proposar apagar els llums durant cinc minuts, tots els diaris, ràdios i televisions ens van ratllar una vegada i una altra amb el tema. La imatge de la Sagrada Família o d'altres edificis públics a les fosques va ser la notícia de portada. Davant d'aquella collonada vaig reaccionar encenent tots els llums de la casa durant cinc minuts. Ara és al revés, davant l'eloqüent silenci dels media m'ha fet gràcia passar-me pel caixer i tocar-ne de calents.

L'expectativa d'unes primàries a cal PSOE entre Rubalcaba i Chacón han quedat tallades d'arrel amb la renúncia de la segona a concórrer-hi i amb la designació "a dit" del primer per part de Zapatero. Roma locuta, causa finita. En nom de la unitat, del pragmatisme, del que sigui, el veterà partit espanyol cau, una vegada més, en els també veterans vicis dels grans partits: por al debat, por a la confrontació de projectes, por a la sobirania dels militants. Han tornat a guanyar les maniobres de palau i les confabulacions de passadís (fixeu-vos que la renúncia de la nova Carmen de España i la consagració de Rubalcaba s'han produït de forma successiva i perfectament planificada).

Em pregunto: el que ha passat al si del PSOE difereix gaire del dedazo d'Aznar en el seu dia? Va elegir com a successor Rajoy enfront de Rato i no sé quin altre. Tothom va obeir sense protestar. El que es mou no surt a la foto. Ara, el polític del talante ha fet més o menys el mateix. La partitocràcia: això és el que cal canviar de la política, catalana o espanyola. Estarà en el full de ruta dels nostres intrèpits "indignats"?

Ha aparegut el cinquè número de Colors. Es tracta d'una publicació gratuïta anual, curosament editada per H2O, el col·lectiu LGTB del Camp de Tarragona. L'exemplar d'enguany inclou una entrevista amb Esther Nolla, presidenta de l'Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes, i articles sobre el cruising a Tarragona, cine gai o literatura lèsbica contemporània.

H2O i Colors són els referents del moviment gai a les comarques tarragonines, un territori bastant comanche en aquest sentit, si se'm permet la incorrecció política. I puntual com la revista, el col·lectiu també convoca enguany els premis Ploma d'Or, Ploma de Plom i les mencions honorífiques. Aquestes s'han concedit al transsexual Moisés, protagonista del documental El camino de Moisés, i a Manel Vernet, un veterà reusenc amb una vida que justifica plenament l'homenatge que se li retrà.

Per la seva banda, els premis seran per votació popular. Aquestes són les candidatures a la Ploma d'Or (els "bons"):
- la sèrie de TV per internet Gaixample
- el programa de televisió El intermedio, i
- la cantant Mónica Naranjo

Els candidats a Ploma de Plom (els "dolents") són:
- el periodista d'Intereconomía Xavier Orcajo
- l'alcalde de Badajoz, Miguel Celdrán
- la jutgessa María Rosa Gutés Pascual

Es pot votar a la web d'H20 o a l'estand d'aquesta associació a la Fira d'Entitats, que demà se celebra a Reus.

Coincideixen en el temps, en l'intens temps que estem vivint, dos fenòmens diametralment oposats però que tenen algun punt en comú. Em refereixo a les acampades d'"indignats" i a la irrupció (o millor dit, creixement) de Plataforma per Catalunya.

Per poc que se'm conegui, a ningú estranyarà que digui que això de les acampades no em fa peça. L'espectacle de tendes, gent tirada, proclames reivindicatives en cartrons... és formalment deplorable, però denota un estat d'insatisfacció que es palpa en molts segments de la societat. Si se'm pregunta pel fons de la qüestió, ja és més difícil donar el meu parer sobre el fenomen, perquè la disbauxa en la varietat de demandes, opinions, aportacions al debat o objectius és realment antològica. Què tindrà a veure el desig d'una "democràcia real" amb la protesta contra les retallades? I blasmar els privilegis bancaris, com lliga amb la demanda de llistes electorals obertes? Res, llevat del que dèiem al principi. La gent està farta de la situació política general o per la falta d'expectatives vitals particulars. Internet, les xarxes socials, el twitter, el "passa-ho" de tota la vida ara tecnològic, han provocat (de forma espontània? Parlem-ne) aquestes concentracions que a dia d'avui continuen a les nostres places. Veurem quantes continuen dissabte, a l'hora del futbol, però quedi aquí el reconeixement de que, com a mínim, han posat en la centralitat mediàtica un indefinitat estat d'insatisfacció que per superar-lo caldrà fer alguna cosa. Quina cosa? Colpejar cassoles no, evidentment.

I emmig d'aquest sarau, les eleccions municipals. Potser tampoc és anecdòtica la coincidència. Repeteixo el meu escepticisme sobre l'espontaneïtat de les acampades. Un dels molts titulars que ens han deixat els comicis ha estat el fort augment de regidors de Plataforma per Catalunya, en significatius municipis del nostre país. Com en el cas de les acampades, també aquest èxit de les candidatures xenòfobes és deplorable des de molts punts de vista (en l'aspecte formal, i aquí també en el contingut de la seva propaganda, de les seves anàlisis i de les seves propostes), però se li ha de reconèixer la virtut de contribuir, esperem que definitivament, a fer que la problemàtica de la immigració comenci a ser abordada seriosament. Portem molts anys sense agafar el toro per les banyes, sense dir les coses pel seu nom, amagant el cap sota l'ala del bonisme i de la correcció política. Quan algun polític demòcrata es decidia a fer-ho, i estic pensant en l'alcalde de Vic, es sentia dir de tot, mentre menyspreàvem l'aposta d'Anglada, pensant que no tenia futur. Doncs resulta que sí, i ara tot són marrameus.

Deixem podrir els problemes, i després passa el que passa.

Primera alegria. A l'ajuntament de la meva ciutat de naixença, Barcelona, s'ha produït per fi el canvi polític. Després d'anys i anys de govern progressista (més "progre" que "sista"), d'experiments amb gasosa, de fòrums i olimpiades pirinenques, de cosmopolitisme aigualit, de permissivitats xupi-guais, d'alcaldes ballant la samba, de costosíssims referèndums urbanístics, després de tot això, entrarà el sentit comú a la Casa Gran. Tot arriba en aquesta vida.

Segona alegria. El bon resultat de Compromís al País Valencià. No tot està perdut a l'imperi dels tratxos i dels aeroports fantasma. Una força política democràtica, honesta i valenciana reneix quan més falta ens feia a tots plegats. Gràcies, Bloc i companyia.

Tercera alegria. El triomf de Bildu a Euskadi. I encara discutien si tenien dret o no a presentar-se. S'ha de tenir pa a l'ull.

I un motiu per estar trist, però no té res a veure amb les eleccions. La mort d'Elisabeth Eidenbenz, la fundadora de la casa de maternitat d'Elna. Que reposi en pau, perquè s'ho ha ben guanyat.

Solidaritat Catalana a Tarragona, de la candidatura de la qual formava part, ha tret uns molt migrats resultats. No hem arribat a la modesta previsió que jo m'havia fet. És el moment d'acceptar-ho i lamentar-se'n, però també comentar tres aspectes en descàrrec nostre.

Primer, el més important, cal remarcar l'escàs període de temps disposat per preparar una candidatura, un programa i una campanya com cal. Un èxit electoral municipal demana cocció lenta, treball constant i molta planificació prèvia; dintre de quatre anys, tot serà ben diferent.

Segon, no diré boicot però sí que ha exisitit un clar menysteniment (els espanyols fan servir ninguneo) de la nostra candidatura. Acabar amb aquesta mena de discriminacions entre partits de primera i de segona també ha de formar part de la regeneració democràtica que tants volem: per què ICV, que tenia tants regidors a la ciutat com SI, és a dir, zero, va comptar amb tanta cobertura mediàtica?

I tercer, constatem una vegada més que Tarragona és plaça difícil. La tòpica ciutat de funcionaris, militars i capellans, la Tarragona semenfotista i adormida, conservadora i tèbia nacionalment, ha donat, com sempre, la nota discordant com ja ho va fer amb els decebadors resultats de la consulta per la independència. Esquerra torna als llimbs (la cabra pels seus pecats porta els genolls pelats) i el PP no és segona força per tres vots (!) que la separen de Convergència.

[En compliment de la normativa electoral vigent, l'apunt d'avui no demana el vot per cap partit, ni tan sols per Solidaritat Catalana per la Independència]

Un director de cinema porno, ja mig oblidat, decideix tornar a la càrrega amb una superproducció titulada El alzamiento nacional, ambientada a la guerra civil espanyola. Per aconseguir-ho, recupera els seus actors fetitxe, que ara es guanyen la vida amb feines tant dispars com striper o venedor de pollastres.

És una polsosa (i mai millor dit) comèdia espanyola que pretèn fer una paròdia dels films porno. Només em va fer riure una escena, però ja no recordo quina és del reguitzell de pretesos gags protagonizats per la nòmina d'Antena 3, productora de l'artefacte. Els jocs de paraules que fan amb els títols de les pel·lícules porno de ficció (Tetánic o Los santos indecentes) donen el to de tot plegat.

Una evidència de la qualitat d'aquesta cinta és que a la sala on la vaig veure (als nous cinemes del centre comercial Arenas) hi havia, exactament, una persona: jo. No us negaré que fa una certa impressió veure una pel·lícula rodejat de centenars de butaques tant buides com el sentit de l'humor del guionista.

Els caps de llista tarragonins (avui: PxC i SI)

Acaba la campanya electoral (per sort) i acaba també aquesta sèrie sobre tots els caps de llista que han ensenyat el careto als cartells en un moment o altre. Ens en queden dos.

El que representa Plataforma per Catalunya no recordo ni com es diu, però no fa falta. Rostre arrodonit, amb tendència al sobrepès, melena llarga i llisa, jo diria que tenyida de ros... Em recorda el capità Enciam, aquell patètic personatge que es va treure de la màniga el pujolisme semi-ecologista. I si no, recordaria també aquests adolescents que tot el dia estan a casa rapapats al sofà matant marcianets amb algun artilugi electrònic, criant greix a base d'endrapar porqueries nord-americanes. De la ideologia d'aquest personatge, més val no parlar-ne. No cal donar-los més protagonisme del que es mereixen, però sí cal acudir a les eternes lleis del mercat per explicar l'aparició d'aquest tipus de forces polítiques: on hi ha demanda, hi ha oferta. Deixem-ho aquí.

Ens queda Xavier Almagro, de Solidaritat Catalana. Si algú es pensava que pel fet de formar jo part de la llista el Xavier es lliuraria del meu inmisericorde retrat, va ben errat. Rebrà com tots. Almagro, amb aquella mirada lleugerament oriental, aquell serrell i aquell somriure tant característics, em transporta a la Xina dels manxús. Li escauria una llarga cua (al cabell, vull dir) i un vestit de seda vermell amb dracs brodats. Però aquí s'acaba la broma. Que ningú es pensi que al Xavier l'enganyaran com a un "xino", tot al contrari. I ja parlant seriosament de totes totes, ell representa la tríada de valors que la ciutadania de Tarragona reclama: proximitat en el tracte, honestedat en la gestió i profund coneixement dels intríngulis de la ciutat i del seu ajuntament.

Va, voteu Solidaritat Catalana per la Independència, feu-me cas.

La crònica

Dimarts, 17 de maig de 2011

Acte central de Solidaritat a Tarragona. Algunes tasques pendents, relacionades amb la campanya electoral, fan que hagi d'agafar el cotxe (anatema per mi) per arribar-hi a temps. I, efectivament, arribo justet-justet. Tinc l'oportunitat de saludar un dels oradors, Alfons López Tena, que em fa una cara que no sé si interpretar de fàstigueig, de cansament o és que és així sempre.

Presenta l'acte Jaume Renyer, que ens recorda, quines coses, que fa exactament dotze anys al mateix lloc (l'antiga Audiència) ell era darrer de la llista electoral, com ara, i presentava en un acte similar el cap de llista, Xavier Almagro, com ara. Què ha canviat? El partit, que ja no és Esquerra (que en aquell moment era ERC) sinó Solidaritat. Significatiu, oi?

La primera a parlar és la número 2, Noèlia Flores. Molt bé, francament. Després la Núria Cadenes, lluint el mateix optimisme (aplaudiments) i el mateix calçat (xiulets) que lluïa l'altre dia a Reus. Els que bonament segueixen aquestes cròniques ja sabran de què parlo. Després l'Alfons López Tena fa interessants aportacions de política internacional, comparant les evolucions d'Escòcia, Gal·les, Quebec i Catalunya; a la primera de les nacions els sobiranistes van plantejar les coses clares des del principi, ja tenen majoria absoluta i estan preparant un referèndum, però altres...

L'alcaldable Almagro xerra una bona estona i parla una mica de tot, d'independència, de regeneració, de mancances ciutadanes, de malversació en aparcaments, de tot. Ell, que sap i que pot.

Dimecres, 18 de maig de 2011

Acte als Pallaresos. Casi una tertúlia (no som molts) amb parlaments d'Hèctor López Bofill, Jaume Renyer de nou i el cap de llista, Cristóbal Cuesta. Aquest, en la seva intervenció, no pot evitar emocionar-se (però de veritat, amb llàgrimes i tot) quan parla dels seus orígens andalusos, la seva integració a Catalunya, els seus sentiments identitaris, el seu activisme en diversos camps... Va ser un dels impulsors de la colla castellera de Sant Pere i Sant Pau i va presidir l'associació de veïns d'aquest barri.

Després, pica-pica. Em descontrolo menjant patates fregides i cacauets i bevent coca-cola. Aquestes campanyes electorals són nefastes per l'estètica i per la salut. Sort que ja s'acaba (no la salut, sinó la campanya).

[A la imatge, Casa Bofarull, als Pallaresos, obra de l'arquitecte Jujol]

La crònica

Acte de Solidaritat al Centre Cultural del Catllar. Una vegada començat, ha calgut desplegar més cadires de les preparades, de tanta gent com hi havia. Presentació a càrrec del reconegut filòleg Jordi Ginebra, veí de la població, que ha posat un bon exemple per explicar què tenen a veure els ajuntaments en la consecució d'un estat propi. És la mateixa diferència que hi ha entre posar pedres i construir una catedral: els ajuntaments són les pedres per construir la catedral de la independència. Breus parlaments d'Hèctor López Bofill i Jaume Renyer. Després, diferents membres de la candidatura han anat explicant, a vegades fins al detall, aspectes del programa municipal: ensenyament, joventut, mobilitat, urbanisme, cultura, turisme, festes... res no ha escapat a la minuciosa anàlisi dels amics catllarencs. La cap de llista, Montserrat Solé, una dona de caràcter i amb experiència municipal, ha clos l'acte demanant, com no, el vot per Solidaritat Catalana per la Independència.

Després ens esperava una sorpresa, en forma de llesques amb escalivada, vi i refrescos. L'original pica-pica ha servit per estrènyer la relació entre els membres de la candidatura i els nombrosos veïns. No hi ha dubte de l'èxit de l'acte, com no hi ha dubte tampoc de l'èxit el dia 22 de maig, que farà que també el Catllar col·loqui una voluminosa pedra de la nostra somniada catedral. Esperarem expectants.

L'agenda

Dimarts, 17 de maig, 11 h. Cafè al Campus Universitari, organitzat per la Federació d'Entitats d'Acció Social, amb assistència de representants de les diferents candidatures.

Dimarts, 17 de maig, 19,30 h. Acte central de Solidaritat Catalana a Tarragona, amb la intervenció de Noèlia Flores, Núria Cadenes, Xavier Almagro i Alfons López Tena. A l'Antiga Audiència, plaça Pallol, 3.

Dimecres, 18 de maig, 19,30 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana als Pallaresos, amb la intervenció de Jaume Renyer, Hèctor López Bofill i Cristóbal Cuesta, cap de llista. Al Casal Municipal, carrer Major, 17.

Dimecres, 18 de maig, 19,30 h. El cap de llista de SI per Tarragona, Xavier Almagro, intervé al "Moutímetre". Al pub Highlands, Rambla Vella de Tarragona.

Dimecres, 18 de maig, 20,15 h. Trobada amb l'Associació de Veïns del Port, al local de l'associació, carrer Reial 9, de Tarragona.

Els caps de llista tarragonins. Avui: PP i Esquerra

Quan veig el cap de llista del PP, Alejandro Fernández, amb aquella mena de mitja barba que porta, no puc evitar pensar en un personatge del Segle d'Or castellà, d'hàbits negres i golilla al coll, parlant recargoladament:

- voto al chápiro, traedme al punto pluma y recado de escribir, pardiez!

Naturalment, el senyor Fernández és un individu del segle XXI, que du ulleres de coloraines, a la moda, i no escriu amb pluma i recado, sinó amb una Blackberry (o com es digui). El que ja no sé si és gaire actual és la seva proposta estrella, la defensa a ultrança de la capitalitat provincial decimonònica de Tarragona. Sigui per aquesta promesa o per altres, hi ha seriosos indicis de que el PP incrementi la seva representació a l'Ajuntament i sigui decisiu a l'hora d'escollir alcalde, que potser serà ell mateix. Posarem un ciri a santa Tecla per tal d'evitar-ho.

Situat a l'altre extrem ideològic, l'alcaldable d'Esquerra, Sergi de los Ríos, intentarà també ser decisiu com ja ho ha estat fins ara. Què és de los Ríos en la meva desbordant imaginació? Doncs em recorda un professor universitari, amb ulleres de miop i americana sense estil, explicant desganadament la lliçó com qui recita la lletania del rosari. Els dits bruts de guix; la mirada diòptrica perduda en un punt de l'horitzó; la ment, pensant en l'hora de sortir pitant cap a casa. No, el Sergi no té glamour. Què hi farem.

L'agenda

Dilluns, 16 de maig, 19 h. Debat polític "Tarragona, capital d'oportunitats". A l'Hotel Ciutat de Tarragona, amb assistència dels caps de llista.

Dilluns, 16 de maig, 20 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana al Catllar, amb la intervenció de Jaume Renyer, Hèctor López Bofill i membres de la candidatura municipal. A la Sala Polivalent.

Dimarts, 17 de maig, 11 h. Cafè al Campus Universitari, organitzat per la Federació d'Entitats d'Acció Social, amb assistència de representants de les diferents candidatures.

Dimarts, 17 de maig, 19,30 h. Acte central de Solidaritat Catalana a Tarragona, amb la intervenció de Noèlia Flores, Núria Cadenes, Xavier Almagro i Alfons López Tena. A l'Antiga Audiència, plaça Pallol, 3.

Dimecres, 18 de maig, 19,30 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana als Pallaresos, amb la intervenció de Jaume Renyer, Hèctor López Bofill i Cristóbal Cuesta, cap de llista. Al Casal Municipal, carrer Major, 17.

Dimecres, 18 de maig, 19,30 h. El cap de llista de SI per Tarragona, Xavier Almagro, intervé al "Moutímetre". Al pub Highlands, Rambla Vella de Tarragona.

Dimecres, 18 de maig, 20,15 h. Trobada amb l'Associació de Veïns del Port, al local de l'associació, carrer Reial 9, de Tarragona.

Els caps de llista tarragonins. Avui: PSC i ICV

L'actual alcalde socialista (és un dir) de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, aspira a la reelecció. Si per ell fos, no ho tindria difícil: uns contrincants bastant fluixos i una bona imatge personal l'han d'ajudar per força. Altra cosa és el partit que li dóna suport. Imatge, efectivament, de bon noi, de marit ideal amb qui somnien les senyores formals per la seva filla. Seriós, pulcre, educat, receptiu, com de director de sucursal bancària:

- no pateixis pel teu crèdit, Ramon, et garanteixo que el tindràs

Ballesteros no és Don Ángel Sí Señor, conegut personatge de tebeo, però sí en Fèlix Sí Senyor. Aquest és el seu taló d'Aquil·les, dir que sí sempre i a tothom, i això en política s'ha demostrat que, a la llarga, és nefast, perquè no es poden complir tots els compromisos contrets en moments d'eufòria o de falsa confiança en un mateix. Apoyaré...

Arga Sentís és l'alcaldable dels ecosocialistes. Cara rodoneta, mirada fixa, somriure aparentment simpàtic, la boca forçadament tancada... té un no sé què de nina inquietant. Un s'imagina que en qualsevol moment posarà els ulls en blanc, girarà el cap sobre si mateix i ens abocarà a sobre un espès vòmit verd (lògic, és ecologista) de propostes progres. 

L'agenda

Dilluns, 16 de maig, 19 h. Debat polític "Tarragona, capital d'oportunitats". A l'Hotel Ciutat de Tarragona, amb assistència dels caps de llista.

Dilluns, 16 de maig, 20 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana al Catllar, amb la intervenció de Jaume Renyer, Hèctor López Bofill i membres de la candidatura municipal. A la Sala Polivalent.

Dimarts, 17 de maig, 11 h. Cafè al Campus Universitari, organitzat per la Federació d'Entitats d'Acció Social, amb assistència de representants de les diferents candidatures.

Dimarts, 17 de maig, 19,30 h. Acte central de Solidaritat Catalana a Tarragona, amb la intervenció de Noèlia Flores, Núria Cadenes, Xavier Almagro i Alfons López Tena. A l'Antiga Audiència, plaça Pallol, 3.

La crònica

Dimecres, 11 de maig de 2011, vespre

Trobada del cap de llista de SI, Xavier Almagro, amb l'Associació de Veïns La Unió de Sant Pere i Sant Pau. Interessant exercici en el qual ells exposen els seus problemes i les seves reivindicacions i nosaltres fem propostes i donem a conèixer les línies mestres del nostre programa. Sant Pere i Sant Pau és, de llarg, el barri més poblat de Tarragona i hom diria que també el més oblidat. La seva junta veïnal, presidida pel jove Manu Barea, ens fa partícips de les mancances del seu barri. Són molt semblants als d'altres barris, però són les que els afecten a ells: passos de vianants, il·luminació, centre de dia per la gent gran, CAP obert les vint-i-quatre hores, contenidors soterrats... petites i grans demandes que ens entreguen curosament redactades en un petit dossier.

Al sortir de la trobada, feta al local de l'Associació, el Barça acaba de proclamar-se campió de lliga, i els habitants de Sant Pere i Sant Pau ho celebren com el que més.

(a la imatge, castellers de Sant Pere i Sant Pau, una de les moltes mostres de vitalitat de la societat civil d'aquest barri tarragoní)

Divendres, 13 de maig de 2011, vespre

Nova trobada amb ciutadans de Tarragona. Aquesta vegada al mateix local de Solidaritat, amb els veïns de Terres Cavades i Camí del Llorito. Ens expliquen la seva problemàtica que es pot resumir així: unes vuitanta famílies a qui des de les més altes instàncies municipals se'ls va prometre que podrien seguir vivint a les seves cases, comproven ara amb sorpresa com el nou pla urbanístic no tant sols no ha tingut en compte les seves al·legacions sinó tindran un màxim de quatre anys per abandonar els seus habitatges. Cap dels partits actualment amb representació a l'Ajuntament de Tarragona ha escoltat la seva problemàtica. Solidaritat Catalana sí.

L'agenda

Dilluns, 16 de maig, 19 h. Debat polític "Tarragona, capital d'oportunitats". A l'Hotel Ciutat de Tarragona, amb assistència dels caps de llista.

Dilluns, 16 de maig, 20 h. Acte electoral de Solidaritat Catalana al Catllar, amb la intervenció de Jaume Renyer, Hèctor López Bofill i membres de la candidatura municipal. A la Sala Polivalent.

Dimarts, 17 de maig, 11 h. Cafè al Campus Universitari, organitzat per la Federació d'Entitats d'Acció Social, amb assistència de representants de les diferents candidatures.

Dimarts, 17 de maig, 19,30 h. Acte central de Solidaritat Catalana a Tarragona, amb la intervenció de Noèlia Flores, Núria Cadenes, Xavier Almagro i Alfons López Tena. A l'Antiga Audiència, plaça Pallol, 3.

La crònica

Dimarts, 10 de maig de 2011

Convoquem els mitjans de comunicació a les portes del fantasmagòric aparcament de Jaume I. Obra faraònica de dubtosa utilitat, es va pressupostar en 4 milions d'euros i en va acabar costant 28, reconeguts pel mateix Ajuntament de Tarragona, corresponsable (almenys políticament) juntament amb la UTE concessionària del projecte, de les obres. Si la desviació pressupostària ja és de per si prou escandalosa, s'hi ha d'afegir la gens menyspreable dada de que una bona part d'aquests milions no han estat justificats. El jutjat que porta el cas ha reclamat les corresponents factures que, a dia d'avui, no han aparegut. Per recordar l'assumpte quan més ho hauria de saber la ciutadania, Solidaritat Catalana ha fet aquest petit acte reivindicatiu (a la imatge). Una possible electora que passava per allà dóna la seva peculiar i dràstica opinió sobre el tema:

- jo ho tiraria tot a terra!

De moment, tirar terra a l'assumpte és el que estan desitjant alguns...

Dimecres, 11 de maig de 2011

Passejada per carrers cèntrics repartint tríptics de Solidaritat. Plaça Fòrum, Merceria, carrer Major... fins arribar a l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, actualment abandonada. Una innocent acció, consistent en fixar un cartell a la porta reclamant que l'edifici es destini a centre cívic per a la ciutat, ha provocat un petit incident. Alertat per algú de la zona, un cotxe de la Benemérita acudeix amb envejable promptitud. El cap de llista, Xavier Almagro, curtit en la relació amb forces vives de tot tipus, ha d'atendre el requeriment-ordre de treure el rètol de la façana (perquè no teníem permís!). Increïble: l'edifici, cedit en el seu moment a l'Ajuntament quan va deixar de ser una caserna, resulta que continua sent titularitat dels del tricorni. O sigui, deixen degradar les instal·lacions, per dintre i per fora, però no accepten que s'hi enganxi un simple rètol a la porta (amb cel·lo de doble cara, que ni tan sols ha afectat la fusta!).

Una mica més, i ja ens vèiem tots al cuartelillo. Els temps canvien, però no del tot.

L'agenda

Dimecres, 11 de maig, 20,30 h, a l'Associació de Veïns La Unió de Sant Pere i Sant Pau, de Tarragona. Trobada amb el cap de llista de SI, Xavier Almagro.

Divendres, 13 de maig, 19,15 h, al local de Solidaritat Catalana, c. Colom, 5-7 de Tarragona. Trobada amb l'Associació de Veïns de Terres Cavades i Camí de Llorito.

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

 

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

 

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

 

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

 

 [ donacions solidàries aquí: http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1 ]