Amb pocs dies de diferència, dos prominents representants de la nostra societat (no sé si civil, en tot cas aliens a la política, que és el que m'interessa destacar), sembla que s'hagin posat d'acord en aparèixer, potser sense proposar-s'ho, com els líders que tanta falta ens fan com a poble. En ocasió de rebre la medalla del Parlament, Guardiola ens va recomanar "llevar-nos ben d'hora per tal de ser imbatibles". Abans d'ahir, Joaquim Maria Puyal, en el seu magnífic pregó de la Mercè, insistia en aquesta línia guardioliana d'animar a la nostra soferta societat a excel·lir, a treure's les pors, a enfrontar-se al futur, i a fer-ho amb unitat i amb confiança. Caldrà veure quin és el cas que en fan els polítics, els teòricament verdaders líders de la nostra societat. Deixarien ser substituïts per Guardiola o Puyal? I aquests, ho acceptarien? Pregunto.

Rectificar és de savis, i l'actualitat d'avui ens dóna dues petites mostres de saviesa.

Una, l'ínclita ministra espanyola d'Economia, Elena Salgado, ha acabat cedint en la qüestió del límit del dèficit de les autonomies, fent bona així la decisió de Mas-Colell de no cumplir amb els objectius marcats per Madrid, més que res perquè eren totalment inassumibles.

L'altra és la increïble proposta de controlar políticament els continguts dels informatius televisius abans d'emetre'ls, adoptada per l'organisme de control de RTVE. Si és per informació, per què no s'esperen a la seva difusió? I si és per manipular-los o donar directrius als periodistes... llavors a això al meu poble se'n diu censura. No han passat ni vint-i-quatre hores perquè rectifiquin la decisió, presa, per cert, pels representants del PP i de CiU, segurament amb un ull posat a TV3. Que els governs i els partits d'oposició volen uns mitjans de comunicació domesticats i al servei dels seus interessos és sabut i en certa manera és comprensible però, carai, com a mínim que ho facin més dissimuladament!

 

Excepcionalment aquesta tarda he sentit el Xavier Sala i Martín en l'espai que té a Divendres de TV3. Amb el seu estil didàctic i abillat amb una discreta americana vermell cridaner, ha parlat del possible impost sobre el patrimoni que l'agonitzant govern socialista espanyol (o millor dit, espanyol socialista) recuperarà en les properes setmanes.

Parlant de fiscalitat, m'ha agradat, però, sentir explicar a un expert economista com ell el que sempre he pensat. A saber, el repte que té plantejat la nostra societat no és tant gravar més o menys els patrimonis i les rendes dels més rics, sinó perseguir amb més eficàcia el frau fiscal. Potser cal començar a treure's del damunt aquesta idea simplista i maniquea, molt pròpia de les esquerres tradicionals, de dividir la societat en "rics i pobres". No dic que no hi hagi desigualtats socials ni que no s'hagi de fer el possible per superar-les, però hauria d'incorporar-se una altra idea en l'imaginari col·lectiu: la societat també es divideix entre gent que defrauda (o que té l'oportunitat de fer-ho) i la que no. Un assalariat amb ingressos mitjans sempre acaba pagant més que un professional liberal amb ingressos més alts però que pot maquillar la seva comptabilitat. El mileurista també contribueix més que aquests pintors i paletes que s'anuncien amb papers enganxats als fanals.

Lluitar contra el frau fiscal, autèntic robatori col·lectiu amb mil·lers i mil·lers de culpables, exigeix administracions íntegres i eficaces i ciutadans honrats i conscienciats. Els tenim? Pregunto.

No va estar gaire fi Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio d'ahir. L'entrevista amb Vicenç Navarro va esdevenir un tercer grau on el periodista va intentar posar contra les cordes l'economista, que difícilment va poder exposar els seus arguments davant les preguntes i interrupcions de Fuentes. Naturalment, tot plegat va ser carn de digital, pluja de comentaris de tot tipus i creació de l'inevitable hashtag de Twitter demanant la dimissió del periodista. Avui, aquest s'ha disculpat públicament pel seu comportament.

Vaig escoltar el contingut íntegre de l'entrevista, amb el secret objectiu de posicionar-me entusiàsticament a favor d'un dels dos i posar a parir l'altre, però no va poder ser. Per la forma, per les formes, li vaig donar la raó a Vicenç Navarro, presoner de les incissives interrupcions de Fuentes (l'escola de Mònica Terribes ha produït aquest tipus de petits monstres periodístics), sobretot a l'acomiadar-se educadament dient "vostè senyor Fuentes és un maleducat". Però entrant en el fons de l'assumpte, no tinc més remei que simpatitzar amb el periodista. Jo no coneixia qui era Vicenç Navarro, i una ràpida llambregada a la xarxa em va permetre descobrir que aquest senyor va col·laborar amb el Xile d'Allende i la Cuba castrista i que actualment és rector emèrit de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya, potinera imitació de la Universitat Catalana d'Estiu. Un sectari, segons els comentaristes més exaltats. Per a mi, un senyor que no és de la meva corda.

Sembla ser que Fuentes ha convidat Navarro al seu programa, oimés quan aquest va acusar el primer de no ser prou pluralista. És una bona notícia que les aigües (turbulentes o no) tornin a la llera d'on no han de sortir mai.

Els mitjans en van plens i la notícia ve de Tarragona. La Guàrdia Urbana de la meva ciutat d'adopció ha denunciat una família perquè des de fa un any el nen assaja a casa amb un trombó, amb les consegüents molèsties per al veïnat. La mare ha al·legat que el fill és alumne de l'Escola de Música i que ha tret un 9 de nota (fantàstic!) i que només toca de dia, evitant l'hora de la migdiada (només faltaria!). El que no ha dit la mare és que s'havia intentat una mediació per solucionar el problema i que s'havia acordat que el nen toqués l'instrument (el trombó, vull dir) amb sordina, condició que no s'ha respectat.

Estic completament d'acord amb la imposició d'aquesta multa (que és de 800 euros), naturalment. Una de les moltes batalles de la societat d'avui en dia és contra la contaminació acústica, una batalla que no ha fet més que començar. Els decibelis, projectats a la màxima potència, circulen en completa llibertat sense respectar no sols el dret al descans, imprescindible, sinó també el què podríem denominar "dret a la quietud, a la remor llunyana o al silenci", depenent de les circumstàncies. No està recollit a la Declaració Universal de Drets Humans, però tot és posar fil a l'agulla, si es vol. Trombons, televisors, motocicletes, xunta-xunta dels cotxes, músiques ambientals sobreres, crits... Trieu i remeneu. N'hi ha de tot tipus si voleu acabar amb el cap com un bombo, un altre instrument musical potencialment conflictiu.

De moment, només demano a la Guàrdia Urbana de Tarragona que el mateix zel que ha tingut amb el trombó d'aquell xiquet, el tingui amb altres manifestacions de la contaminació acústica urbana. Per posar un exemple, les festes majors dels barris, que acaben els seus recitals de boleros i músiques discotequeres a les tantes de la matinada. Per exemple.

Les notícies sobre la ja cèlebre interlocutòria judicial de la sentència contra la immersió lingüística continuen succeint-se, amb algunes anades i vingudes sorprenents: que si afecta només tres famílies, que si afecta tot l'entremat educatiu... Ni el Tribunal sap exactament què pretèn.

Els que sí que ho saben són els instigadors de tot plegat, una mena de caverna anomenada Plataforma Cívica Ciutadana, o com es digui. El pitjor d'aquesta i altres iniciatives és que intenten crear un problema on mai no ha existit. Mira que hi ha coses que van malament a la nostra societat, però una que havia anat fent passes esperançadores en la direcció correcta, amb un consens generalitzat social i polític, havia estat fins ara la immersió lingüística i l'adopció del català com a llengua vehicular (i integradora) de l'ensenyança. Un problema ben artificial, perquè la finalitat de la seva pertinaç gestació no és defensar el castellà a Catalunya, és clar, sinó proporcionar una còmoda majoria del PP a Espanya. Els Caja i companyia són, en realitat, els titelles de la funció.

Mentre, la societat civil catalana torna a mobilitzar-se en defensa dels nostres drets com a nació. I ho farà, de nou, encapçalada per Muriel Casals, que va guanyant punts per la seva claredat en les idees i fermesa en les accions. Una claredat i una fermesa que en el ram estríctament partidista ens costa molt més de trobar. Se m'acut una idea: per què no demanem a Muriel Casals que es presenti candidata al Senat? Per què no fem que sigui un nou Xirinacs? Si fos elegida, no importa massa què hi anés a fer allí (en el darrer apunt ja vaig opinar clarament sobre això), potser no caldria ni que agafés el TGV, però serviria per personificar aquest amplíssim consens que existeix entre la societat catalana sobre el país i sobre la llengua (el consens del 10-J, per entendre'ns).
Dit d'una altra manera, seria com mirar-nos al mirall i agradar-nos de nou, que prou falta ens fa.

Solidaritat per la Independència ha realitzat una consulta interna entre els seus adherits per saber la seva opinió amb relació a la posició que ha de prendre el partit a les properes eleccions espanyoles.

Hi havia quatre opcions a triar. M'avanço a revelar que la meva ha estat  la de no presentar-se a les eleccions, que ha resultat minoritària respecte a la que defensa presentar-se en una coalició de partits independentistes. Mai no he estat massa entusiasta de seguir aquestes veus, a vegades ingènues, a vegades imperatives, quasi comminatòries, vull creure que benintencionades, que conviden totes les forces dites independentistes a unir-se en una única opció electoral. Podríem trobar molts arguments per no seguir aitals veus o, com a mínim, per fer-nos reflexionar sobre la seva conveniència o oportunitat. Alguna vegada ja m'he explaiat sobre l'assumpte en aquest bloc: la disparitat ideològica, la dificultat per confegir llistes (no m'imagino jo elegint candidats en unes primàries entre diverses forces polítiques de naturalesa i organització interna dispars), etc.

Però és que les eleccions espanyoles ofereixen encara més arguments en contra, crec jo, d'aquesta pretensió. Unir-se en una sola candidatura independentista per fer què exactament? A apuntalar el govern de torn (que serà del PP) segur que no. A fer una oposició a aquest mateix govern no excessivament diferenciada ideològicament parlant del PSOE, de Convergència o d'altres partits nacionalistes i regionalistes, tampoc. Si és per fer allò que en diem "pedagogia" de l'independentisme, ¿no havíem quedat que ja era inviable i inútil?

A Madrid només s'hi poden anar a fer dues coses: o defensar Espanya o continuar amb el peix al cove. No queda més remei, doncs, que triar el mal menor. Ja sé que és donar protagonisme a Duran, que no és sant de la meva (ni de molts) devoció. Ja sé que és més del mateix. Ja sé que això presuposa apuntalar el govern de torn (que per si algú no ho sap encara, torno a recordar que serà del PP). És un mal, sí, però menor.

Quan Heribert Barrera apareixia a la televisió, parlo dels anys setanta i vuitanta, el meu pare deixava anar una frase entre vehement i irònica: "Heribert, calla!". No és que no estigués d'acord amb el que deia. Al contrari, hi estava molt identificat per generació i per coincidència ideològica. Si el meu pare deia allò era perquè era conscient que Barrera parlava sempre clar en un moment en què la prudència, el pragmatisme i el que ara en diem correcció política estaven a l'ordre del dia. Temes llavors tant evitats com la independència, el republicanisme o la radicalitat democràtica eren tractats per l'Heribert sense miraments i sense importar-li les conseqüències que li pogués comportar, d'aquí el sentit irònic de la frase del meu pare.

Donc bé, aquest polític que sempre parlava clar (fins i tot en una sonada ocasió que va tenir la immigració com a protagonista), ens ha deixat. Quina lliçó per a les noves generacions de polítics! Quin exemple per als ciutadans demòcrates i patriotes! Descansi en pau, que s'ho ha ben guanyat. 

La Constitució espanyola, aquell text sacrosant intocable, que havia de ser inmutable i etern ("permanent i inalterable", com els Principios del Movimiento Nacional, potser?), resulta que sí que es pot tocar. Una proposta de reforma, llançada per Zapatero amb la seva proverbial lleugeresa i recollida favorablement per Rajoy, és possible que s'obri camí en les properes setmanes. I ho farà pel tràmit d'urgència, atesa la proximitat de les eleccions espanyoles!

Sóc diametralment oposat a la manera de pensar del professor Francesc de Carreras, però he de reconèixer que estic d'acord amb part de l'argumentació que avui exposa al seu article de La Vanguardia. La jugada zapateril i l'aquiescència popular són un menyspreu al text constitucional (agradi o no el seu contingut, que aquest és un altre tema). S'han passat anys i anys negant-se en rodó a admetre la possibilitat d'introduir millores a la denominada Carta Magna (i n'hi ha diverses, des d'adaptar-la a la realitat europea fins a canviar la composició del senat, des de suprimir definitivament la pena de mort fins a millorar els capítols de drets i llibertats) i ara els han agafat les presses i, en vigílies electorals, d'un dia per l'altre, introduiran un canvi perfectament abordable en un futur, amb més tranquil·litat.

Quant al fons de la qüestió, un hom està d'acord amb fixar constitucionalment un topall a la despesa pública. Anunciat així només provocarà rebuig frontal als amants de l'intervencionisme a qualsevol preu, avui sortosament en minoria. El problema, és clar, és que el canvi servirà per limitar encara més el marge de maniobra de les comunitats autonòmiques i, doncs, Catalunya. Una pista? PSOE i PP s'han posat ràpidament d'acord amb la reforma constitucional. Els dos partits que diàriament s'evisceren en seu parlamentària no han tingut cap problema en pactar una mesura que ens perjudicarà segur. Ja ho deia Pla o Fuster (mai no recordo quin dels dos va ser) que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres quan es tracta d'anar contra Catalunya.

Avui es commemoren els cent anys del naixement d'Enric Valor i la blogosfera s'ha organitzat ben eficientment per fer-ne memòria i retre-li un merescut homenatge. Fer memòria de la seva introducció de les normes fabrianes o de la defensa de la catalanitat d'Alacant en temps de la República. Retre-li un homenatge per la seva fecunda tasca com a escriptor i lingüista o pel seu capteniment en la lluita contra la dictadura, que el va tancar a la presó durant una temporada. Reviso la seva biografia i, dels molts mèrits a destacar, em crida l'atenció el fet de que aconseguís treure a la llum la primera revista en valencià (Gorg) en plena dictadura.

És massa fàcil fer un joc de paraules amb el cognom del personatge, però no hi ha més remei que reconèixer el valor que va tenir en temps ben difícils per tots plegats. El mateix valor, potser, que trobem a faltar avui en les nostes elits polítiques, culturals, empresarials, a l'hora de donar una passa endavant, potser la definitiva per aconseguir, d'una vegada per totes, la llibertat del nostre poble i la plenitud de la nostra llengua i de la nostra cultura que Enric Valor, i tants altres, van somniar fins el dia de la seva mort.

Els transportistes catalans o espanyols, tant fa, han estat novament atacats per energúmens francesos o catalans o occitans, tant fa, i els han llançat la càrrega de fruites i verdures, per enèssima vegada. Trobo intolerable la impunitat amb què es desenvolupen aquest tipus de protestes, a les quals no es troba mai una solució.

M'han cridat l'atenció les declaracions de Joan Caball, coordinador de la Unió de Pagesos, sobre l'assumpte. Ha vingut a dir que si els agricultors francesos tenen problemes amb el preu a què els paguen els productes que dirigeixin les seves protestes a les instàncies polítiques corresponents, però que no rebin els transportistes d'un altre país perquè no en tenen culpa. Quins pebrots que té (i mai millor dit, perquè crec que era una de les hortalisses tirades a la carretera l'altre dia). Quan els pagesos d'aquí se'ls ocorre tallar carreteres amb desfilades de tractors o amb crema de pneumàtics, a qui estan perjudicant si no a conductors, és a dir, a terceres persones que no tenen res a veure amb el problema?

Com era allò de la palla i la biga?

Sense prentendre-ho, avui el telenotícies ens ha ofert una nova notícia perfectament equiparable amb la que comentàvem diumenge passat (la de les multes als turistes que dormen a les platges). Avui la cosa anava dels dispositius policials que es munten per perseguir els pobres pringats que es dediquen a malvendre el que troben a les escombraries. Ho intenten a les Glòries de Barcelona, a un mercat que fan a Badalona, etc., però les respectives guàrdies urbanes es veu que no tenen altra cosa a fer que anar en cerca i captura del venedor indocumentat.

Com en el cas dels guiris de les platges, tampoc entenc massa bé el sentit de la persecució d'aquesta activitat. El que ven aquesta gent (per quatre duros, òbviament) se suposa que no és robat sinó recollit de les deixalles. M'imagino que hi ha alguna ordenança que obliga a algun tipus de permís que aquesta gent no té, però per què és necessari un permís? És una activitat econòmica fiscalment irrellevant, l'ocupació de la via pública és mínima, no venen res falsificat (bambes usades, ja veus tu), fins i tot practiquen la sostenibilitat quan reciclen articles. En fi, que només se m'acut la mateixa explicació que l'altre dia: la pressió dels totpoderosos comerciants, a qui deu semblar que aquesta activitat innòcua els ocasiona gravíssims perjudicis econòmics, molt en la línia d'aquests deliris persecutoris que pateixen determinats col·lectius en temps de crisi.

Per acabar-ho d'adobar, les multes que s'imposen a aquesta gent (de procedències geogràfiques i ètniques ben diverses) són de difícil cobrament. Sentit comú, estàs per aquí?

L'informatiu del migdia d'avui diumenge ens oferia, entre altres notícies per omplir la mitja hora, un reportatge sobre els turistes, joves la gran majoria, que es queden a dormir a les platges de Barcelona. Com que tal cosa està prohibida per l'omnipresent ordenança cívica, s'ha vist com la guàrdia urbana es presenta de bon matí i els fa fora amb amenaça d'una multa de, crec recordar, tres-cents euros.

Hi ha coses que no acabo d'entendre. Per qui em conegui, no sóc gens sospitós de ser un crític de la famosa ordenança cívica, al contrari, crec que s'ha d'exercir la màxima contundència contra moltes de les conductes que contempla. Però això de perseguir, com si fossin vulgars delinqüents, els quatre (o quatre-cents) guiris que no volen o no poden costejar-se una pensió o un alberg és portar les coses una mica massa lluny. Els espanyols en diuen rizar el rizo. Contra les borratxeres, els pixats, els escàndols... mà dura, i tant que sí, però això altre crec que no.

Quina és la conducta a reprimir? Que dormen a la platja? Jo també em quedo adormit a la platja (de dia, però). Que ocupen un espai a la sorra? Ídem, amb l'atenuant que de nit les platges es buiden. Si el problema és la brutícia que deixen, això no té res a veure amb el fet de dormir a la platja o no. Sospito que, en realitat, tot obeeix a pressions del totpoderós lobby hoteler de Barcelona, delerós d'omplir com sigui la seva oferta generosa en quantitat i esquifida en qualitat. Aquest mateix lobby que ha fet tot el possible per atreure gent de tot arreu (tot s'aprofita) fins a desnaturalitzar la ciutat i convertir-la en un parc temàtic de sangria, barrets mexicans i aquelles estranyes figures de trencadís pseudo-gaudinià.

Per il·lustrar el tema, res millor que veure "Mitjons blancs", el video dels Terratombats. Genial.

Tot ha estat anunciar eleccions espanyoles el 20 de novembre i agafar la majoria dels partits amb els pixats al ventre, com se sol dir. Mira que feia temps que s'intuïa que tal cosa passaria. Ho demanava el món econòmic (amb bon criteri) i l'oposició. La lògica deia que l'actual govern no podria aguantar fins un encara llunyà març de 2012.

Als socialistes catalans, pobres, la notícia els ha obligat a ajornar el congrés que tenien previst fer per decidir que seguirien sense grup parlamentari, i a Esquerra, pobra també, l'enganxa enmig d'un procés de canvi. El cas és que el cap de cartell, fins ara Ridao, sembla que no és gaire de la corda de la futura directiva encapçalada per Junqueras, que hi vol posar algú altre. A dit o casi. Potser serà Alfred Bosch (seria un bon candidat si vestís millor). Ferran Requejo ja ha dit que nanai. Ara surten les bases, que se suposa que són les que han de decidir els noms (que no eren assemblearis?) dient que ja els està bé Ridao. Tot això sense tenir massa clar si Esquerra arribarà a aconseguir representació parlamentària, al pas que va. O siguem optimistes: la tindrà, però sense tenir clar exactament què hi va a fer a Madrid.

Abans de començar a fer camí, la nova (?) cúpula d'Esquerra ja comença a deixar traces de que és la de sempre. És llàstima. Una vegada, el veterà partit va idear un eslògan que va fer fortuna: "som com som". La realitat s'encarrega, any rera any, a donar-los la raó.