Amb la recepció del primer panflet polític, que avui m'he trobat a la bústia, dono per oberta la pre-campanya electoral, aquest sinuós període en què no se sap ben bé què és propaganda i què no, quines coses poden dir els partits polítics i quines no.
El paperet de marres mostra en portada (són quatre pàgines a tot color) la Virgínia Photosop Forns, candidata de Convergència, presentant-se com la "primera alcaldessa" de Tarragona. Ai, carai. Ahir l'alcalde encara era Josep Fèlix Ballesteros, però potser aquesta nit s'ha perpretat, amb nocturnitat i traïdoria, una moció de censura per donar la vara a la cap de llista convergent. Vull creure, més aviat, que els nostres amics (o així) de CiU van com una moto, avançats en el temps, i ja proclamen com una realitat el que només són uns desitjos que les urnes hauran d'aprovar en el seu moment.
A l'interior de l'opuscle carrega contra la gestió del patrimoni arqueològic de la ciutat assegurant que "no s'ha fet res" (amb lletres ben grosses). Em permeto discrepar d'aquesta afirmació, perquè precisament la gestió del patrimoni és de les àrees més ben portades pels successius equips municipals, primer amb la Mercè Martorell i després amb la Rosa Rossell. Quina casualitat que totes dues, malgrat la bona feina feta, hauran acabat sortint per la porta del darrera de l'Ajuntament.
Al dors del prospecte, Forns dóna cinc raons per la qual vol ser la nostra alcaldessa. Vol ser. Això confirma les meves sospites de que encara no ho és. Carrega contra el PSC que "arruïna Tarragona" i diu que ella encapçala una alternativa responsable i seriosa, i bla, bla, bla.
Sí, sí, responsable i seriosa. De moment, Victòria Forns, que també és diputada al Parlament (no ho sabíeu, oi?), ha votat en contra de l'esmena de Solidaritat Catalana per ampliar a tota Catalunya, i doncs a Tarragona, una moció finalment aprovada per blindar les polítiques socials de Barcelona. O sigui, la diputada Forns no ha tingut cap inconvenient, seguint les instruccions de la seva formació, en defensar els interessos de Barcelona però no els de Tarragona.
Per molt que la maquillin, per molt que la retoquin digitalment, continua essent una digna representant de la vella política. Potser el 22 de maig la ciutadania començarà a passar-los comptes.
Aquesta vesprada, els dos primers candidats de Solidaritat Catalana per la Independència a l'Ajuntament de Tarragona, Xavier Almagro i Noèlia Flores, han conduït una xerrada-col·loqui a la Cambra de Comerç. Ha estat un contrapunt més formal a la sardinada-presentació de diumenge passat, i ha servit per un primer contacte amb la ciutadania de Tarragona.
Ambdós han tingut l'oportunitat d'exposar els grans eixos sobre els quals es fonamentarà l'oferta que Solidaritat fa als tarragonins: ètica, política, independència i Tarragona. Almagro ha desgranat, en una llarga intervenció com només ell podria fer, aquests grans conceptes: ha parlat d'ètica, contraposant-la a episodis poc clars protagonitzats per l'actual classe política (ha esmentat, per exemple, el pàrquing Jaume I i els tejemanejes de la compra-venda d'accions de la resta d'aparcaments públics; ha parlat de política i de transparència en la gestió dels afers públics, del silenci, la falta d'informació i la mentida descarada sobre temes de ciutat; ha parlat d'independència, en tots sentits, la nacional, la dels consellers de la ciutat respecte dels partits, la de cada municipi respecte del veí...; ha parlat, finalment, de Tarragona, amb orgull i amb un punt d'emoció.
L'exposició ha donat pas al col·loqui i els assistents han començat a dir-hi la seva plantejant qüestions més quotidianes. Perquè Tarragona és una ciutat bonica però "incòmoda" segons l'alcaldable de SI, opinió que em sembla que tots compartim. Els problemes de l'aparcament, el transport pensat amb els peus, el corredor del Mediterrani, els parcs infantils, l'Escola Oficial d'Idiomes, la manca de centres cívics o la situació dels mercats provisional i definitiu (de plàstic i de pedra, en admirable definició d'una de les intervinents) han aparegut un moment o altre del debat.
La ciutat té molts problemes i per solucionar-los cal una renovació de l'aire de la Plaça de la Font. Bé, no de la plaça sinó del seu edifici més representatiu. Fan falta nous representants més propers a la ciutadania, més "escoltadors", més transparents, més honrats (ja és ben galdós que això s'hagi de dir). Avui uns quants hem donat una passa més per aconseguir-ho. La gran oportunitat, però, serà el 22 de maig.
jordicc |
Bloc |
dimecres, 13 d'abril de 2011 | 22:38h
Aquest és l'apunt número mil de Les aigües turbulentes. A què podria dedicar-lo per commemorar aquesta xifra rodona? Autopluja d'idees.
Puc dedicar-lo, entre l'enuig i la decepció, als 62 diputats de Convergència i Unió, que una vegada més han jugat al "sí-però-no", a l'"encara no toca" o a allò tant catalaníssim del "vols dir?". Amb la seva abstenció (per què no votaven que "sí" directament si no estan d'acord amb la llei de la independència?) l'únic que fan és posposar, procrastinar com es diu ara, el que ja és tota una evidència: que el progrés dels catalans i la plenitud nacional, cultural i lingüística de Catalunya només seran possibles amb la consecució d'un estat propi.
Puc dedicar-lo, per exemple, a tot aquest merder de les retallades sanitàries. Costa molt poc criticar-les o posicionar-se obertament en contra. És més complicat proposar quines alternatives hi ha en el context de crisi econòmica i en la necessitat (Europa mana) de reduir el dèficit. Que la tisorada és necessària sembla indiscutible, però que les prestacions bàsiques han de continuar, també. Només dues notes, una mica provocatives. Tot i que les protestes i mobilitzacions d'aquests dies es fan amb la lloable intenció de defensar l'estat del benestar, em pregunto si el que amaguen no són, sobretot, interessos professionals, corporatius o laborals. Que no dic que no siguin legítims, ull. La segona observació és que no deixa de ser una incoherència que qui tant defensa la qualitat del servei sanitari (els propis professionals) ho faci amb vagues o tallant carrers. Bonica manera de contribuir a la qualitat del servei i a evitar la crispació de la societat, francament.
Puc dedicar el meu apunt milenari a la trista situació en què es troba Acció Cultural del País Valencià. Ja se sap, el president Camps (quin greu em sap que es digui com ma mare!) no perdona i la quantiosa multa dels repetidors de TV3 s'haura de pagar sí o sí. Multa més recàrrec més interessos de demora, 800.000 de l'ala. Una vegada més es passarà el plateret i una vegada més la societat, aquesta beneïda societat civil que a vegades no ens mereixem, respondrà per treure ACPV de la delicada situació econòmica a que l'ha portat el xiquet dels tratxes i la seva paranoica política anticatalana.
Essent l'apunt número mil i per tant de celebració, podria haver parlat de satisfacció per haver arribat fins aquí, de ganes de continuar endavant, d'agraïment a tots els meus lectors i comentaristes, però només m'han sortit que autopropostes per parlar de la nostra trista realitat: partits d'aquí que fan el joc als partits d'allà, la crisi de l'estat del benestar (quan no tenim ni estat ni benestar) o l'eterna lluita entre David (nosaltres) i Goliat (ells).
És el que hi ha. Sempre queda el consol de saber que David va acabar vencent Goliat. El problema és saber tirar bé la pedra i encertar. I parlo metafòricament, no cal dir-ho.
Per qüestions de feina, m'ha tocat passar bona part del dia a Barcelona. A la tarda, però, he tingut ocasió d'acostar-me al Parc de la Ciutadella i fer una mena de "solidaritat simbòlica" amb la concentració de davant del Parlament en suport del proper debat sobre la Llei d'Independència. Dic simbòlica perquè tenia deu minuts de rellotge, el temps just d'entrar al Parc, custodiat per efectius de la Guàrdia Urbana (per segons què sempre n'hi ha molts), acostar-me als concentrats, xerrar amb un d'ells, l'Ignasi, veure cares conegudes (el Santiago Espot, gras i fumant, o el Mark Serra, perennement enganxat al portàtil) i marxar pitant per no perdre l'autobús de Tarragona.
Veient el muntatge de la nit passada, amb la policia desallotjant a la gent que oferia resistència pacífica, ja hi ha qui ho ha qualificat de friqui. Doncs que sàpiguen els que diuen això que grans canvis polítics recents, i estic pensant en la independència de l'Índia, el triomf dels drets civils a Estats Units, la revolució de vellut a Txèquia o la fi de l'apartheid a Sudàfrica, van ser possibles, en part, gràcies a aquesta mena de muntatges "friquis". Altres preferim denominar-los actes de dignitat nacional.
La dignitat que estem recuperant pas a pas, vot a vot, llei a llei, fins a la victòria final.
Aquest migdia, i en el marc incomparable de l'esplanada davant del pòsit del Serrallo, Solidaritat Catalana per la Independència ha organitzat una sardinada popular que ha servit per presentar la candidatura municipal a Tarragona de la formació. Un centenar llarg de persones han disfrutat d'una matinal molt agradable, d'un temps excel·lent, d'unes sardines magnífiques (per llepar-se els dits, literalment) i d'un vinet addient.
Ha pres la paraula el cap de llista, Xavier Almagro, que ha fet un curiós exercici de memòria al recordar-nos el seu passat maoista (dada contraproduent si el que vol és recollir el màxim de vots) mentre obviava la seva gestió com a regidor d'ERC (que això sí que li donaria vots). Fora d'aquesta relliscada, ha insistit en el que serà el missatge central de la campanya de Solidaritat: regeneració democràtica, acostar-se a la gent, fer que l'Ajuntament sigui dels ciutadans, no dels partits polítics, participació, transperència, honestedat... També ha parlat la número dos, Noèlia Flores, una eixerida prioratenca que ha insistit en els mateixos conceptes i que després ha confessat un enorme nerviosisme a l'hora d'adreçar-nos la paraula. No, dona, ho has fet molt bé.
Després ha estat el moment de presentar tota la llista. Segueixen al Xavier i a la Noèlia, Jordi Alasà, Maria Rosa Lerín, Miriam Sans, Josep Maria León, Maria del Carme Figueras i David Salas. Ja voldrien algunes formacions aquest equipàs. Un servidor anirà de número 5. Clou la llista un candidat de luxe: Jaume Renyer, conegut maître à penser independentista, amic i company blocaire. Els tres suplents també són "de categoria", com diria la Vicenteta: Francesc Roig, president de l'associació de veïns de Terres Cavades, Adelina Jarque, mestra del CEIP Mediterrani, i Xavier Carreras, periodista i escriptor.
Una sessió de fotos dels candidats en diferents escenaris (cases del Serrallo, barques i les escales de l'església) amb destí a la publicitat electoral ha clos la brillant, en tots sentits, jornada.
Tarragona ja té a qui votar. I si no ho fan, després que no es queixin.
jordicc |
Cultura |
dissabte, 9 d'abril de 2011 | 23:11h
Ahir parlàvem de Barcelona, que demà anirà a les urnes a decidir sobre el futur. Avui també parlem de Barcelona, però no del seu futur sinó del seu passat, amb aquest documental que s'està projectant aquests dies a les sales de la capital.
El petit fil narratiu de la pel·lícula és la família Baladia-Llorach, representativa de la gran burgesia barcelonina (més que catalana) d'entreguerres. Un dels seus descendents va traçant una mena d'arbre genealògic mentre ens explica anècdotes dels seus ancestres. Per il·lustrar-ho, dotzenes de petits fragments de pel·lícules domèstiques, però no només de la família esmentada sinó de moltes altres. Veiem gent "de possibles" com es divertien, com viatjaven, com celebraven els natalicis i els casaments, en definitiva com vivia una classe social ben característica en un espai i un temps també ben característics. Un collage fascinant (com m'agrada aquesta paraula) sobre una època que, efectivament, el temps ha esborrat.
Anotació final: el dia que vaig veure el film, la sala era plena de persones d'edat ben avançada, octogenàries en bona part, potser en consonància amb la temàtica del que vèiem. No sé quina impressió debia fer a aquesta audiència la peça de hip-hop que il·lustra una de les escenes de la pel·lícula, però el contrast és notable.
Els meus benvolguts convilatans, en nombre que depassa llargament el milió, estan cridats diumenge a les urnes per decidir si estan a favor o en contra de la creació d'un estat català independent al si de la Unió Europea. Lliurement, democràticament, pacíficament, com ho fan els pobles més avançats, com haurien de poder fer tots els pobles del món.
No serà, però, un referèndum oficial, beneït pels de dalt. Més aviat al contrari, es celebrarà a pesar de no pocs impediments de tot tipus, legals, mediàtics (vergonyós l'editorial d'El Periódico d'avui mateix), logístics... Tot el que valia per decidir si els barcelonins volien una Diagonal amb aceres al mig o aceres als costats, ara no val; les ingents quantitats pressupostades per aquella consulta fallida ara s'han regatejat per al 10-A: honora als seus organitzadors que es faci sense ni un euro de finançament públic.
La consulta barcelonina culmina, esperem que amb èxit (en realitat nómés arribar fins aquí ja és tot un èxit), l'apassionant procés obert a Arenys de Munt fa un any i mig ja. Obert, però no tancat. Els centenars de processos participatius que han mobilitzat tanta gent (tan voluntaris com votants) diuen molt del renéixer del nostre poble com a nació seriosa, vital, optimista i decidida, que mira al futur amb il·lusió. Aquest és, crec jo, la millor lliçó que ens deixaran les consultes, a més del previsible resultat favorable a la independència de Catalunya, que també.
Barcelonins, barcelonines, diumenge és un altre dia històric. Tots a votar.
La dona d'un empresari francès de províncies, sense altres ocupacions que córrer pels boscos, fer poesies i servir l'esmorzar al marit quan no hi ha el servei domèstic (és un "florero", potiche en francès), es veu obligada, a contracor, a fer-se càrrec de la fàbrica de paraigües familiar. Haurà de lidiar amb una vaga, negociar amb un alcalde comunista i, en definitiva, a enfrontar-se amb problemes "de veritat" fins a ser temptada per la política.
Comedieta agradablement feminista, potser passaria sense pena ni glòria per les pantalles si no fos perquè està protagonitzada pels dos monstres de l'escena gala, Caterine Deneuve, hieràtica i perfectament conservada als seus setanta-i-tants, i Gerard Depardieu, que continua ocupant tota la pantalla (real i metafòricament parlant).
La gràcia de la pel·lícula és que l'acció passa als anys 70 i l'ambientació és perfecta, des dels cotxes fins els horrorosos papers pintats de les parets, passant per un ric mostrari de pantalons acampanats, bruses estampades i ulleres de pasta de mides exagerades.
Breu aparició del nostre Sergi López, en una escena posada en calçador, a major glòria de la Deneuve i el de Vilanova i la Geltrú.
En el transcurs de la concentració de dissabte a la plaça Sant Jaume (sí, la de les 800 persones segons l'"objectiva" guàrdia urbana), un amic (diré el pecat però no el pecador) em suggereix que dediqui un apunt a posar de volta i mitja a Reagrupament per la frustrada coalició amb Solidaritat a les eleccions municipals de Tarragona.
No faré tal cosa. Ser més bocamoll del compte als blocs o a les xarxes socials ha resultat ser contraproduent quan es buscaven determinats objectius. N'hem tingut algun exemple recentment. Reagrupament ha acabat prenent unes decisions després d'unes zigazagues no massa coherents, tot sigui dit de passada. Ja és prou grandeta. Les seves raons ha tingut.
Però no va per aquí la cosa. No cauré en la temptació de posar a caldo la formació política més propera, sobre el paper, a Solidaritat. I per sobre de tot no donaré gust als nostres enemics. Massa actituds caïnistes ens han portat a uns espectacles lamentables que ja van bé a qui ens vol mal. Només cal fer un volt pels digitals i els seus comentaris, o endinsar-se en aquest immens safereig anomenat Facebook. Hem d'acabar amb aquest joc vergonyós.
Solidaritat, Reagrupament, Esquerra, les CUP, un sector de Convergència, fins i tot Iniciativa... tots som com una gran família que, com totes les famílies, té les seves desavinences, les seves baralles entre cunyats i els seus plets per herències, però alguna cosa ens uneix. La famosa unitat de l'independentisme, tan mitificada, tan suada, potser és això: arribar a una mena d'entente cordiale entre tots mentre dediquem les nostres energies a combatre el verdader enemic, que no cal dir quin és.
Quan siguem lliures del tot, ja ens tornarem a esbatussar entre nosaltres. Serà molt divertit, però paciència, perquè encara no és l'hora.
Aquesta tarda, concentració a Barcelona en suport de la proposició de llei sobre la independència, promoguda per Solidaritat Catalana. La plaça Sant Jaume, plena, donant per bo el canvi respecte a l'emplaçament previst inicialment (la veïna plaça del Rei).
Pel faristol han passat els primers espases de la formació. Isabel Clara Simó (brillant com sempre), Toni Strubell (amb pertinents comparacions amb Irlanda o Flandes), Núria Cadenes (sí, home, sí, després de dir sempre no), Uriel Bertran (a qui se li ha caigut la senyera del faristol, mala sort), Alfons López Tena (lluint la jaqueta menys glamurosa que ha trobat al seu fons d'armari, però l'important és el que diu i com diu) i Santiago Espot (treient a colació Joan Fivaller, que el tenia en marbre just davant). Final de festa amb el cant dels Segadors i amb tots els oradors, a més d'algun alcaldable no previst, a la tribuna.
Ha estat un acte sense grans pretensions que no s'ha fet pesat, però que ha servit per moltes coses, des de pressionar Convergència perquè sigui mínimament coherent amb la proposió de llei de la independència, fins a donar el tret de sortida a les eleccions municipals, passant per carregar-nos les piles entre tots, si no les teníem ja prou carregades. Xiular Duran Lleida o esbroncar l'estanquera sempre reconforta, i si es fa entre amics en una agradable tarda de primavera a la plaça més significativa de Catalunya, encara més.
A l'acabar, ens esperava un agradable colofó: el televisor d'un local proper ens informava de que l'equip del règim ha perdut a domicili per zero a un. Ni fet a mida, tu.
jordicc |
Cultura |
dilluns, 28 de març de 2011 | 23:24h
El Palau de Congressos de Tarragona exposa aquests dies dues col·leccions senceres de gravats de Goya. La primera són "Els capritxos". Fets amb la tècnica de l'aiguafort i amb un estil molt característic, el pintor aragonès va plasmar una particular visió de la societat del seu temps. Són dibuixos amb figures caricaturesques, amb caps d'animal i a vegades amb un estil oníric, al·lucinogen si se'm permet, sota els quals hi ha una crítica als estaments socials d'una època molt concreta: l'Antic règim que maldava inútilment per sobreviure. La segona col·lecció, "Els desastres", és molt més realista i retrata amb esperit d'un fotoperiodista del segle XX els esdeveniments bèl·lics i les crueldats de la reraguarda que va viure Goya en primera persona: les represàlies, els acarnissaments, les víctimes de la Inquisició...
Quan els diaris d'aquests dies van plens de revoltes nord-africanes, intervencions militars occidentals, tsunamis asiàtics i accidents nuclears, sembla bastant oportú contemplar aquests "desastres", i fer-ho pel que són: tant una mostra de gran valor artístic com un recordatori de la maldat del gènere humà, que no evoluciona per moltes generacions que se succeeixin.
[L'exposició Goya, gravats estarà oberta al Palau de Congressos de Tarragona fins el 10 d'abril inclòs. L'entrada és de franc.]
S'ha mort Josep Maria Musté, regidor de Tarragona d'Unió Democràtica durant l'època de l'infaust alcalde Nadal. Persona de gran bonhomia i arrelat a la ciutat, hi ha un fet significatiu a recordar d'ell. Quan va plegar de regidor anava dient a tothom que marxava "amb el mateix pis, el mateix cotxe (un sis-cents) i la mateixa dona" que tenia al ser elegit. El comentari era celebrat, curiosament, amb somriures. Dic curiosament perquè en realitat ell estava fent de manera ben gràfica una declaració pública de l'honestedat que, tan llavors com ara, exigim, almenys alguns, a una classe política que no la practica prou. Potser el sentit d'aquestes rialletes era justament el contrari: el de pensar per què aquest home no es va aprofitar més del càrrec, com fa tothom?
S'acosten eleccions municipals. Sentirem grans proclames d'honestedat i integritat política que quedaran en això: paraules que s'endú el vent. Resistirien els actuals regidors o els que aspiren a succeir-los el 22 de maig la prova del "cotó Musté"? Quan parlem de regeneració democràtica, parlem també d'això: el dret a saber amb quin(s) pis(os) i amb quin(s) cotxe(s) deixen el càrrec els nostres representants ciutadans.
Amb quina dona o quin home, això ja no ens interessa.
Aquesta nit (per què entre dues i tres de la matinada?) s'esdevé aquella cosa tan rutinària com fastidiosa consistent en avançar o endarrerir els rellotges una hora. Diuen que és per estalviar energia. Com deia aquell, permítame que me carcajee. Si el que cal és estalviar energia, que s'adeqüin els horaris al sol, i així no fem anar de cul a les vaques (és cert: una de les conseqüències no previstes del canvi d'hora és que les vaques s'estressen perquè les munyeixen a una hora que no toca).
La imminència del canvi d'hora ha propiciat la publicació d'un interessant article de Vilaweb sobre les hores reals i fictícies, per a asabentar-nos de que l'hora oficial espanyola (que és una més respecte a Greenwech) és la mateixa que la de l'Alemanya nazi, i que per seguir la lògica geogràfica i no política hauríem de tenir la mateixa hora que ja tenen països com Anglaterra, Portugal o les Canàries.
Periòdicament torna el debat sobre si s'han de treure aquestes una o dues hores de més, però passat el petit foc d'encenalls, la qüestió retorna al calaix de polsosos expedients a l'espera d'una solució que mai no arriba. El que sí que arriba, puntualment cada sis mesos, és aquesta tabarra d'haver de canviar tots els rellotges de la casa. Per sort, el de l'ordinador canvia de forma automàtica. El que tinc al cotxe, per contra, no sé com es fa per canviar-lo (jo sóc de lletres, com és sabut) i sempre marca l'hora de l'estiu, la que demà comença.
jordicc |
Cultura |
dimecres, 23 de març de 2011 | 19:48h
Un record per a Elizabeth Taylor, la gran actriu angloamericana que avui ha mort a Los Angeles. El color d'ulls més famós de la història del cinema. Una Cleòpatra inoblidable, encara que la pel·lícula fos un fracàs comercial. La dona, a vegades sí, a vegades no, de Richard Burton, un actor a la seva alçada (memorable el duel interpretatiu de Qui té por de Virginia Woolf?). La dona de caràcter, dins i fora de la pantalla. La reina del paper couché durant molts anys. La col·leccionista de pedres, a quina més valuosa. La generosa benefactora de la causa contra la sida. Una gran actriu. Adéu, Liz.
Amb la recepció del primer panflet polític, que avui m'he trobat a la bústia, dono per oberta la pre-campanya electoral, aquest sinuós període en què no se sap ben bé què és propaganda i què no, quines coses poden dir els partits polítics i quines no.
Aquesta vesprada, els dos primers candidats de Solidaritat Catalana per la Independència a l'Ajuntament de Tarragona, Xavier Almagro i Noèlia Flores, han conduït una xerrada-col·loqui a la Cambra de Comerç. Ha estat un contrapunt més formal a la sardinada-presentació de diumenge passat, i ha servit per un primer contacte amb la ciutadania de Tarragona.
Aquest és l'apunt número mil de Les aigües turbulentes. A què podria dedicar-lo per commemorar aquesta xifra rodona? Autopluja d'idees.
Per qüestions de feina, m'ha tocat passar bona part del dia a Barcelona. A la tarda, però, he tingut ocasió d'acostar-me al Parc de la Ciutadella i fer una mena de "solidaritat simbòlica" amb la concentració de davant del Parlament en suport del proper debat sobre la Llei d'Independència. Dic simbòlica perquè tenia deu minuts de rellotge, el temps just d'entrar al Parc, custodiat per efectius de la Guàrdia Urbana (per segons què sempre n'hi ha molts), acostar-me als concentrats, xerrar amb un d'ells, l'Ignasi, veure cares conegudes (el Santiago Espot, gras i fumant, o el Mark Serra, perennement enganxat al portàtil) i marxar pitant per no perdre l'autobús de Tarragona.
Aquest migdia, i en el marc incomparable de l'esplanada davant del pòsit del Serrallo, Solidaritat Catalana per la Independència ha organitzat una sardinada popular que ha servit per presentar la candidatura municipal a Tarragona de la formació. Un centenar llarg de persones han disfrutat d'una matinal molt agradable, d'un temps excel·lent, d'unes sardines magnífiques (per llepar-se els dits, literalment) i d'un vinet addient.
Ahir parlàvem de Barcelona, que demà anirà a les urnes a decidir sobre el futur. Avui també parlem de Barcelona, però no del seu futur sinó del seu passat, amb aquest documental que s'està projectant aquests dies a les sales de la capital. 
En el transcurs de la concentració de dissabte a la plaça Sant Jaume (sí, la de les 800 persones segons l'"objectiva" guàrdia urbana), un amic (diré el pecat però no el pecador) em suggereix que dediqui un apunt a posar de volta i mitja a Reagrupament per la frustrada coalició amb Solidaritat a les eleccions municipals de Tarragona.
Aquesta tarda, concentració a Barcelona en suport de la proposició de llei sobre la independència, promoguda per Solidaritat Catalana. La plaça Sant Jaume, plena, donant per bo el canvi respecte a l'emplaçament previst inicialment (la veïna plaça del Rei). 
El Palau de Congressos de Tarragona exposa aquests dies dues col·leccions senceres de gravats de Goya. La primera són "Els capritxos". Fets amb la tècnica de l'aiguafort i amb un estil molt característic, el pintor aragonès va plasmar una particular visió de la societat del seu temps. Són dibuixos amb figures caricaturesques, amb caps d'animal i a vegades amb un estil oníric, al·lucinogen si se'm permet, sota els quals hi ha una crítica als estaments socials d'una època molt concreta: l'Antic règim que maldava inútilment per sobreviure. La segona col·lecció, "Els desastres", és molt més realista i retrata amb esperit d'un fotoperiodista del segle XX els esdeveniments bèl·lics i les crueldats de la reraguarda que va viure Goya en primera persona: les represàlies, els acarnissaments, les víctimes de la Inquisició...
S'ha mort Josep Maria Musté, regidor de Tarragona d'Unió Democràtica durant l'època de l'infaust alcalde Nadal. Persona de gran bonhomia i arrelat a la ciutat, hi ha un fet significatiu a recordar d'ell. Quan va plegar de regidor anava dient a tothom que marxava "amb el mateix pis, el mateix cotxe (un sis-cents) i la mateixa dona" que tenia al ser elegit. El comentari era celebrat, curiosament, amb somriures. Dic curiosament perquè en realitat ell estava fent de manera ben gràfica una declaració pública de l'honestedat que, tan llavors com ara, exigim, almenys alguns, a una classe política que no la practica prou. Potser el sentit d'aquestes rialletes era justament el contrari: el de pensar per què aquest home no es va aprofitar més del càrrec, com fa tothom?
Aquesta nit (per què entre dues i tres de la matinada?) s'esdevé aquella cosa tan rutinària com fastidiosa consistent en avançar o endarrerir els rellotges una hora. Diuen que és per estalviar energia. Com deia aquell, permítame que me carcajee. Si el que cal és estalviar energia, que s'adeqüin els horaris al sol, i així no fem anar de cul a les vaques (és cert: una de les conseqüències no previstes del canvi d'hora és que les vaques s'estressen perquè les munyeixen a una hora que no toca).
Un record per a Elizabeth Taylor, la gran actriu angloamericana que avui ha mort a Los Angeles. El color d'ulls més famós de la història del cinema. Una Cleòpatra inoblidable, encara que la pel·lícula fos un fracàs comercial. La dona, a vegades sí, a vegades no, de Richard Burton, un actor a la seva alçada (memorable el duel interpretatiu de Qui té por de Virginia Woolf?). La dona de caràcter, dins i fora de la pantalla. La reina del paper couché durant molts anys. La col·leccionista de pedres, a quina més valuosa. La generosa benefactora de la causa contra la sida. Una gran actriu. Adéu, Liz.
[Avui és el Dia internacional de la poesia; doncs aquí en teniu una]
