Un amable blocaire, en Josep M., ha fet un comentari al meu post d'ahir, sobre la doble denominació patates i creïlles, a l'Eroski de Tarragona. Sota el títol "Tampoc cal filar tant prim" (efectivament, és una qüestió molt anecdòtica, però també simbòlica, i per això la comento), em ve a dir que casi millor usar creïlles, que és un mot que li agrada més i que s'acabarà imposant com s'ha imposat festucs (a pistatxos). Tot són gustos, és clar, i sobre això polemitzaríem i no acabaríem. Però el meu post no es proposava discutir com s'han d'anomenar en català estàndard els tubercles, sinó posar de relleu que en un centre comercial es fan servir, simultàniament, els dos mots donant a entendre que corresponen a dues llengües diferents, quan no és així.

El comentarista acaba la seva intervenció convidant-me a anar a protestar a Mercadona. Aquesta cadena constitueix tot un camp d'actuacions, efectivament, i acceptaré gustosament la seva ajuda.

Per cert, també en podem dir trumfes...

La cadena Eroski s'ha destacat sempre, pel que fa a usos lingüístics, per creure's tot allò de l'Espanya plural, és a dir quadriilingüe. De tots és sabut (o així hauria de ser) que els productes que ven de la seva marca blanca estan etiquetats en les quatre llengües més importants de l'estat. Es tracta d'una mesura que en el seu moment va prendre i que l'ha anat mantenint amb el temps, sense que l'empresa hagi patit, que se sàpiga, cap desastre en el seu compte de resultats, més aviat al contrari.

Els centres comercials llueixen, de fa poc, uns rètols també quadrilingües per indicar els productes que exposen les lleixes. Molt bé. Quina no seria la meva sorpresa, però, quan ahir vaig descobrir a l'Eroski de Tarragona que les patates les anuncien de cinc maneres: l'última, creïlles. Dedueixo que, fent servir la forma valenciana d'anomenar aquest turbercle, estan dient implícitament que consideren que es tracta d'una llengua diferent. Davant d'això, només se m'ocurreixen dues reaccions: o escriure'ls recordant-los que patata i creïlla signifiquen el mateix i en la mateixa llengua, o bé escriure'ls dient-los que, si es tracta d'esmentar varietats dialectals, s'obliden d'una: papas (patates en canari).

Algú s'anima a fer-los aquesta observació?

Avui no hi ha hagut cap batalla per la llengua, però sí una situació que podia haver-hi donat lloc. Al quiosc on compro els diaris un client ha hagut de preguntar on era l'Avui, de tant amagat com estava. Quan l'ha localitzat, li ha sortit de l'ànima aquest comentari:

- ja l'he trobat, estava amb la premsa estrangera...

Ell i jo ens hem mirat amb complicitat. Literalment, l'Avui es troba bastant arraconat, al costat d'una publicació que es diu Today. No fa falta que us digui el "difícil" que és trobar la premsa esportiva o la Brunete mediàtica.
Podíem haver donat la batalla, aquest senyor i jo, davant el quiosquer però, prudent i poc llançat com sóc, aquí ha quedat la cosa.

Aquesta batalla, a diferència de les anteriors (posts de 22 de febrer, 5 d'agost, 21 d'agost i 2 de novembre), m'ha deixat molt bon gust de boca, i no només perquè hi havia cafè entremig.

Demano dos cafès al cambrer i uns segons després, adonant-me que havia estat una mica sec amb ell, afegeixo un "si us plau". Ell contesta:

- eso, si us plau

Quan ens els porta, ens diu el que hem de pagar i torna a afegir un "si us plau", que li permet esplaiar-se tot explicant-nos la seva situació identitàrio-lingüística en un minut: que porta quaranta-nou anys vivint a Catalunya, que s'ha d'integrar d'una vegada per totes, que els seus fills li parlen només en català, que Catalunya és la millor terra del món...

Tot un exemple sociològic ideal. El "però" el posarem, com sempre, els catalanoparlants de tota la vida, demanant-li els cafès en castellà, per esma, per distracció, per por, per (falsa) educació... No ho tindrà fàcil, aquest cambrer, per practicar més la nostra llengua, a pesar de la seva bona disposició: treballa a una de les cafeteries de l'aeroport de Barcelona, un dels llocs de Catalunya on més llengües es deixen sentir.

Lloc: cua de la caixa de la sabateria. La dependenta i la clienta que va davant meu parlen en català totes dues. Quan em toca a mi, em diu el que he de pagar:

- cuarenta y cinco con ochenta y cinco...

- com diu?

- quaranta-cinc amb vuitanta-cinc

És una situació quotidiana, perfectament estudiada i analitzada pels sociolingüistes: a Catalunya, la llengua dels desconeguts, per defecte, és el castellà. Es tracta d'un misteriós xip d'autoodi lingüístic difícil de substituir. Per aconseguir que una dependenta catalanoparlant se m'adreci en català (què menys!) he hagut de fer-me passar per dur d'orella, tot i haver-la sentit i comprès perfectament a la primera.

En fi, cal batallar fins i tot en les situacions més anodines.

[Les anteriors edicions de "La batalla diària per la llengua" van ser publicades el 22 de febrer, el 5 d'agost i el 21 d'agost]

La meva campanya particular "Les Quatre Raons", una mena de creuada d'estar per casa per aconseguir que la propaganda que ens tiren a les bústies estigui en català, segueix el seu curs. Avui toca donar algunes notícies positives que, en els temps que corren, són d'agrair.

En primer lloc, cal destacar que els dos grans centres comercials de Tarragona, Carrefour i Eroski, ja usen en aquests moments el català en la seva publicitat domiciliària. Juraria que fa molt poc no ho feien. La meva campanya no hi té res a veure, naturalment, però és bo constatar com, mica en mica, van normalitzant la seva estratègia comunicativa. De fet, Eroski sempre ha estat sensible a la realitat plurilingüe de l'estat, i així ho reflecteix en l'etiquetatge de les seves marques blanques; ara falta més sensibilitat en les revistes que edita. Pel que fa a Carrefour, sempre havia estat molt més refractari al tema.

Segonament, cada vegada he d'enviar menys correus electrònics a les empreses demanant, si us plau, que usin el català en la seva publicitat, argumentant-ho per quadruplicat. Efectivament, cada vegada em trobo menys material problemàtic a la bústia, i això també és una alegria.

Per últim, una perla. La publicitat d'una perruqueria xinesa (sembla que ara estan de moda) redactada de manera impecable en la llengua de Verdaguer: rentar, tenyir, extensions... També hi ha alguna anotació en la llengua dels veïns, tot s'ha de dir, però no deixa de ser remarcable, atès el tradicional tancament de la comunitat xinesa a la societat que l'acull.

Tres bones notícies. Seguirem informant.

 

És com una deformació personal. Analitzo l'ús de les llengües en qualsevol rètol o escrit que veig. I la cosa dóna per molt. Fixeu-vos, per exemple, en el què han escrit avui a la pissarra instal·lada enfront del bar de sota casa (respecto la puntuació): "Futbol: 17 hrs. Barça vrs. Atletíco". Els nois que porten el bar (obert fa pocs dies, per cert) són argentins i hi ha un 99% de probabilitats per pensar que el rètol s'ha redactat conscientment en castellà. Doncs no senyor. Si us hi fixeu, està en català (Futbol, sense accent) i en llatí (vrs., és a dir, l'abreviatura del versus, de freqüent ús anglosaxó). La resta són noms propis. El castellà, en sentit estricte, no figura enlloc.

Poc es poden imaginar els meus veïns argentins que, inconscientment, han contribuït una miqueeeeeeeeeeeeeta a la normalització de la nostra llengua, ni que sigui per un sol dia.

Bernat Joan arriba a la Secretaria de Política Lingüística amb un currículum immillorable a favor del català, últimament des de la pèrfida Europa. Esperem que continuï, i millori si pot ser, l'actuació de Miquel Pueyo, criticat per alguns pel seu optimisme i les seves dentetes. Ja m'agradaria veure algun d'aquests crítics al silló de Pueyo. Gestionar una cosa tan delicada com la normalització del català, amb la que cau, no és tan senzill.

Incident lingüístic a una casa-cuartel de la Guàrdia Civil a Mallorca. Els detalls ja els sabeu. L'enèssima mostra de com estan les coses al nostre país, encara, no mereixeria afegir-hi gairebé res, però ens ha sorprès gratament la persona que l'ha protagonitzat. Doncs sí, també hi ha "mores catalanistes", persones que, com la Saïda, ens han donat una bona lliçó a nosaltres, els catalans "de tota la vida" i "de moltes generacions", que ens arruguem a la mínima, que canviem de llengua quan no és necessari i que no ens queixem mai per res. L'incident ha coincidit amb una culpidora carta, a El Punt, d'una persona de nom inequívocament magribí, rendint-se davant de l'evidència de que els catalans d'origen no li corresponem mai a l'esforç que ha fet d'entendre, estudiar i parlar el català. Al contrari, en una sibil·lina mostra de xenofòbia, tothom li parla en la llengua dels veïns al fixar-se en el seu aspecte físic.

Els dos casos ens haurien de servir, una vegada més, de reflexió davant la nostra relació amb dues matèries tan important i tan sensibles com la llengua i la immigració.

Segons comenta la Isabel Clara Simó, en el seu article diari a l'Avui, el Jutjat de Pau de Salt s'ha dignat, amb un any i mig de retard (!), registrar en català la defunció de Francesc Ferrer i Gironès, i ho ha fet després d'insistir-hi la família. L'estat espanyol, amb aquest miserable regateig, demostra per enèsima vegada el concepte que té d'una part de la seva ciutadania, distribuïda en una àmplia franja a l'est de la península ìbèrica.

És el súmmum. Francesc Ferrer i Gironès, com tothom sap, va ser el primer batallador per la normalització lingüísitica, en la teoria i en la pràctica i amb projecció pública. Cèlebre és la seva primera batalla per aconseguir una cosa tant senzilla com que l'administració li adrecés els escrits amb la forma correcta dels seus nom, adreça i població (la i de Girona...), tot documentant la seva lògica petició.

La seva lluita constant pels drets lingüístics, que proseguí al Senat espanyol, ha tingut eficaç continuïtat i segueix essent més necessària que mai. El seu problema, pòstum, al Jutjat de Salt demostra que Catalunya continua necessitant "treballadors per la llengua i obrers de la Pàtria", citant textualment la dedicatòria que em va escriure gentilment al seu llibre La persecució política de la llengua catalana.

A Tarragona hi ha una ferreteria que ven "aire sòlid". M'he apressat a buscar al DIEC què cony és això, però no hi figura. Sempre m'han fascinat aquestes combinacions contradictòries. En castellà en diuen oxímoron, però en català aquesta paraula no és normativa.

Juraria haver sentit que s'ha arribat a vendre gelats calents. Recordo també haver vist en algun lloc expressions d'aquest estil: "contribució voluntària obligatòria" o, referint-se a unes eleccions, "resultats provisionals definitius". Lluís Carandell, en el seu memorable Celtiberia Show, també n'esmentava algun; recordo un rètol que deia "Patrimonio Nacional. Propiedad privada". Tornarem a parlar d'aquest llibre, que és una verdadera joia. És també cèlebre la broma en relació al diari El Pensamiento Navarro: crec que va ser Pío Baroja qui va dir que era impossible ajuntar les dues paraules...

Però tot plegat no deixa de ser una figura retòrica. Les contradiccions enganyoses, no en els termes sinó en les idees i les argumentacions, són les que presideixen les trajectòries dels nostres polítics, periodistes i creadors d'opinió. Aquests són capaços de vendre'ns aire sòlid, gelats calents i federalismes espanyolistes. Són uns verdaders artistes.

Dia: ahir al vespre. Lloc: pizzeria a Reus. Demanem el sopar començant per la beguda:

- una canya i una gerra de cervesa

- una caña y qué más?

- una gerra de cervesa

- ah! una jarra. Me lo dice en catalán, no? No le entendía muy bien porque nadie me lo pide así...

Doncs aquest és el problema de base, amics, tal i com ens expliquen els sociolingüistes. La cambrera sudamericana que ahir ens va atendre (simpàtica i eficient, d'altra banda) no necessitava saber que "gerra" vol dir "jarra" en la llengua del nostre país, per la senzilla raó que als catalanoparlants no se'ls acut de dir "gerra" a la cambrera si aquesta presenta algun indici de ser immigrant. Comportament xenòfob, d'altra banda.

En definitiva, tot es redueix a una qüestió de xip personal i de voler canviar-lo. I no costa tant, de veritat.

Ja fa quasi dos mesos que vaig iniciar aquesta modesta -modestíssima- acció consistent en enviar un correu electrònic a tota quanta empresa em diposita publicitat a la meva bústia sense usar el català. Els dono quatre raons, però podrien ser més: és la llengua pròpia del meu país, és una llengua minoritzada, el seu ús és un factor de qualitat i proximitat al client, i hi ha una llei que hi obliga, al tractar-se d'una oferta de serveis.

A hores d'ara puc fer un primer balanç: he enviat nou correus, amb el següent resultat:

- una resposta protocol·lària (Sony): ho tindran en compte per millorar l'atenció als clients (el text és en català, però l'assumpte és "publicidad"...)

- un acusament de rebuda generat informàticament (Leroy Merlin)

- un correu no ha arribat a destinació (Tu Mueble): overquota, o sigui bústia plena que no buiden

- sis sense cap resposta (cal dir que dos els he enviat avui mateix)

Conclusió: sembla que les empreses haurien d'espabilar-se una mica més, quan es tracta de retenir o guanyar clients, però així funciona l'empresariat. Seguiré amb el tema, és senzill, legítim i, a la llarga, efectiu, i us animo a fer el mateix.

***

Postdata primera:

Hi ha dues grans empreses que dipositen contínuament publicitat, però que no els he enviat res: Carrefour i Eroski. Entenc que la primera, per la seva dimensió, necessita un tipus d'acció més efectiva des d'un primer moment. Pel que fa a Eroski, cal dir en descàrrec seu que fa anys va apostar per l'etiquetatge quatrilingüe en molts dels productes que ven; també usa algunes frases en català a la revista que edita.

Postdata segona:

He rebut també una publicitat que presenta una casuística ben peculiar: és una agència de viatges que ofereixen excursions pels vells (la tercera edat, com diu la correcció política). Tot en castellà, però en un raconet al final de tot indica textualment "si desitja rebre aquesta informació en català, truqui'ns i la hi enviarem per correu". És fantàstic. Espero que em vingui la inspiració per saber quin tipus de comentari mereix aquesta subtilesa lingüística.

La batalla per la llengua sempre ofereix oportunitats en les circumstàncies per inesperades. Avui, anant pel carrer, se m'han acostat dues noies somrient mentre em lliuraven un opuscle. Han resultat ser dues testimonis de Jehovà. El fet que l'opuscle, com totes les publicacions d'aquest grup religiós, fos en castellà, ha resultat ser molt oportú per plantejar-los el tema lingüístic.

És sabut que els testimonis de Jehovà estan estesos per tot el món i que, desenvolupant una intensa activitat proselista, no dubten a fer servir dotzenes de llengües, però no pas la nostra:

- escoltin, i perquè no fan servir mai el català en les seves publicacions?

- és que als llocs on prediquem no es parla gaire i preferim el castellà, perquè l'entén tothom (sic)

- i vostès no creuen que fent servir el català arribarien a més gent? Ni s'imaginen les persones que s'interessarien per la seva església només que fessin servir la nostra llengua...

- l'important és el missatge de la Bíblia, no en quina llengua està escrit

- diguin a qui s'ocupi d'aquests temes que facin servir el català, i veuran com els faran més cas

La cosa no ha avançat més. Cal dir que, segons elles, sí que tenen un llibre escrit en català, que me l'enviarien si els donava les meves dades personals, a la qual cosa m'he negat, ja que sóc respectuosament molt crític amb aquests grups religiosos, sigui sectes o no.

No sé si les he convençut de res, però em donaré per satisfet si quan es reuneixin al "Saló del Regne" o a on sigui, traslladin la meva petició i convencin qui sigui de que, si vols arribar a la gent, si vols fidels o clients o votants, has de fer servir la llengua del país. Per lògica i per justícia.