El meu apunt d'ahir ha rebut un comentari signat per "Elena". No explica exactament per què els homes no són admesos al II Congrés de Dones, es limita a dir que no es pot començar la casa per la teulada (traduït: és una qüestio de detall, sense importància). Em suggereix també que dediqui el meu temps a dir per què hi ha entitats que no admeten dones. No sé si n'hi ha, però li contesto igualment: perquè són entitats privades i poden organitzar-se com millor els plagui i, en canvi, aquest congrés és públic o, si no ho és, està auspiciat, beneït i generosament subvencionat per les administracions. Per cert, Elena, què vol dir admetre dones en un 50%? O s'admeten o no.

Potser que la causa feminista, enlloc de perpetuar discriminacions (que tan critica quan és ella la perjudicada), es dediqués a preguntar-se perquè després de tants anys de suports institucionals, lleis afavoridores, congressos, plans i actuacions de tota mena no ha aconseguit, per posar un exemple, que hi hagués cap dona a la signatura del Pla d'Infraestructures de Catalunya de l'altre dia. A la foto "de família" tot eren corbates: hi havia vuit consellers, tres portaveus parlamentaris, tres presidents de Diputació, dos presidents d'entitats municipalistes i tres líders socials. Tots pertanyents a partits i sindicats notòriament favorables a la causa feminista. Alguna cosa falla, senyores.

Fa algunes setmanes em vaig assabentar, mitjançant un anunci al metro, de la propera celebració del II Congrés de Dones de Barcelona, auspiciat, no cal dir-ho, per les administracions públiques. No vaig tardar ni un minut a treure la llibreteta que duc sempre a sobre per anotar idees per al meu bloc, mentre pensava "Jordi, aquí hi ha tema". Les preguntes que em sorgien espontàniament eren moltes: algú recorda res del I Congrés? Quines millores reals va representar per les dones? I pel conjunt de la societat? Quan costarà l'organització d'aquest II Congrés? I la pregunta del milió: admetran homes?

Doncs ahir es va inaugurar el II Congrés de Dones de Barcelona i les informacions d'avui ens donen la resposta a la darrera de les preguntes: no, no han admès homes. Es miri com es miri, es tracta d'una discriminació, d'aquelles que tantes vegades elles denuncien i amb raó. L'organització de la trobada al·lega una raó logística (limitació d'aforament) i una altra de més "ideològica": la necessitat de parlar lliurement. Perdonin-me, senyores organitzadores, però no ho entenc. Potser perquè sóc un home... De què parlaran que no puguin sentir-ho els homes? Quines idees, quins raonaments s'exposaran que no puguin ser considerats i acceptats o rebutjats per la meitat de la societat?

Pel que fa al Congrés en sí, res de nou: paperassa, càtering, currículum per unes quantes, medalleta per les administracions i una proposta "estrella": demanar a l'ONU que gestioni una petició formal de perdó a totes les dones del món. Mesura transcendental i eficacíssima, sens dubte.

Salvador Sostres, el controvertit articulista de l'Avui, amb qui discrepo sovint, va dir una vegada una cosa molt assenyada: la causa de les dones és la més noble i la més justa de la humanitat, però també la més mal defensada.

Rebo un correu d'aquests que es reenvien de forma piramidal. Es titula "L'estafa de les grans superfícies" i qüestiona obertament les campanyes que s'estan fent en contra de les bosses de plàstic dels supermercats. Entre altres dades i arguments, diu que les bosses són 100% reciclables i que no és cert que tardin 400 anys en desaparèixer sinó que es descomposen en mesos; també diu que per reciclar el plàstic cal una temperatura de 200º, mentre que per al vidre (reciclatge que està subvencionat) en calen 1.300º. Propaganda dels fabricants de bosses o de les companyies petrolieres? És possible. Però no deixa de fer pensar aquesta dèria, ara, justament ara, per desfer-se de les bosses de plàstic.

I comencen les preguntes: les bosses són l'únic que no es destrueix en segles? I tots els altres productes, ampolles, iogurts, plats per microones, precintes, etc.? Tot això desapareix o no? es recicla sí o no? No sé vosaltres, però jo cada dia de l'any faig un viatge al contenidor groc de sota casa.

Més preguntes: ja que tothom està tan sensible, per què les empreses no entren a fons amb la qüestió dels envasos, siguin de paper o de plàstic? Només cal donar-se una volta pels mateixos supermercats o grans superfícies que han abraçat entusiàsticament la fe anti-bosses: la quantitat de papers, cartrons, envolcalls i plàstics de tota mena que exhibeixen és realment sorprenent. Tot això és realment necessari, per molt que es pugui reciclar? De la propaganda, millor no parlar-ne.

Se'ns diu que a partir d'ara ens cobraran una petita quantitat per cada bossa que fem servir, per tal de desincentivar-ne l'ús. Doncs pel que fa a mi, em temo que no ho aconseguiran. Acostumo a comprar al súper tot tornant de la feina i, òbviament, no duré a sobre una bossa de roba ni menys un cabàs. I una altra raó: en contra del que diu la histèria anti-bosses de plàstic, no són d'un sol ús, perquè jo no les llenço a l'arribar a casa, sinó que les aprofito com a bosses de la brossa, que hauria de comprar més cares si no tingués de les altres.

Ecologisme? Sí. Que hem d'avançar cap una societat molt més respectuosa amb la naturalesa i el medi? Naturalment. Que hem de deixar un món millor a les generacions futures? Per suposat. Però per aconseguir-ho no serveix de res deixar el lloro sense xocolata, pobret.

Tinc la meva teoria sobre la proliferació de notícies relacionades amb la prostitució (reportatges, denúncies, declaracions, propostes i promeses): mentre més se'n parli, menys es parlarà del què realment interessa al país aquesta setmana: la consulta popular de diumenge a Arenys de Munt.

Per tant, tot i tenir algunes opinions formades sobre el tema, no cauré en la temptació de perdre gaire estona en una qüestió que, desenganyem-nos, és vella com la vida mateixa. Ja trobarem el moment.

Posats a relacionar una notícia amb l'altra, fixem-nos que s'ha assenyalat com a possibles culpables de l'actual desgavell barceloní als ministres (espanyols, és clar) d'Interior i de Treball, i s'ha apuntat com una possible solució una llei també estatal que reguli la prostitució. O sigui, fins i tot per adecentar la Boqueria a mitja nit hem d'esperar instruccions d'Espanya. Independència, ja.

Aquest bloc aviat farà tres anys i comença a generar alguna tradició. Per exemple, quan arriba el setembre, parlar del començament de temporada, de la rentrée, com diuen els francesos.

Com cada any ens arriben, fora de temps, aquestes orenetes de tardor anomenades col·leccions en fascicles (les foteses més inversemblants que s'obliden de seguida) i aquesta aigua de maig al setembre anomenada lliga de futbol (amb Ibras, Xigrinskis i porcellanes portugueses).

Esperem que amb la invasió de fascicles i pilotes més d'un superarà aviat la carallotada aquesta del traume post-vacacional. Traume post-vacacional! Som de fireta o què? Benvinguts a la rutina.

La casa Tous, que ha creat un perfum anomenat H2O, destinarà una part dels beneficis (no sabem quants) a projectes de potabilització d'aigua en països en vies de desenvolupament. Cada flascó venut representarà, en algun lloc del món, 15 litres d'aigua potable durant deu dies. La iniciativa compta amb la col·laboració de l'ONG Intermón-Oxfam.

Encara que reconeixent les bones intencions que puguin animar a ambdues entitats, especialment la darrera, no puc estar d'acord amb aquesta i amb altres iniciatives similars (recordo que no fa gaire una marca de llet també prometia destinar un cèntim a projectes al tercer món per cada bric comprat). Per què? Doncs perquè l'acció solidària, caritativa, o com se'n vulgui dir, es concreta en una compra que reforça el consumisme de la nostra societat però que no sembla que ajudi prou a eliminar la perpètua pobresa d'altres societats. Hem avançat una mica, tot s'ha de dir: ja hem superat allò del peix i la canya. Ara ja ensenyem a pescar als desafavorits, però assegurant-nos primer de tenir el rebost (peixater o no) ben ple, no fos cas.

Mentre, Tous podrà anotar-se a l'actiu de la seva comptabilitat el concepte "política solidària d'empresa", prou rendible publicitàriament. Mentrestant també, el comprador del perfum tranquil·litzarà la seva mala consciència: mentre es ruixi amb la fragància, pensarà, complagut, en els 15 litres d'aigua que algú, en algun lloc remot, tindrà gràcies a la seva compra. És com aquell acudit dels xinesos, però al revés:

- (professor) cada vegada que respirem, es moren tres xinesos
- (l'alumne respira profundament tres vegades)
- (professor) però què fas?
- (alumne) m'acabo de carregar nou xinesos!

Sí, l'acudit és políticament incorrecte, però quan l'explicava el Cassen no. Llavors tothom reia i ara no, perquè el món ha canviat. Ha canviat? Segur?

Parlàvem l'altre dia dels impediments que es posen a l'ús del burquini en algunes piscines públiques. Curiosament, i per motius ben diferents, també la Federació Internacional de Natació està posant pegues a aquesta mena d'escafandres que últimament s'estil·len a les competicions.

Doncs a Barcelona, la tendència és a la inversa: es vol evitar que la gent passegi pels carrers mig despullada o del tot conilla. Lideren la protesta els botiguers, els hotelers i els restauradors. Té nassos la cosa: els mateixos que han provocat (o almenys no han evitat) que la ciutat comtal s'ompli de turisme dit d'espardenya, o de xancleta, o motxiller, en una paraula, de turisme barat, ara s'exclamen de que aquests turistes deambulin com si estiguessin a casa seva.

Espero que ningú es sorprengui si dic que estic d'acord amb què la gent es passegi com vulgui, amb roba o sense. Es tracta d'un exercici de llibertat personal i la via pública és això, pública, tothom pot fer-hi el què vulgui si no molesta els altres. Que és antihigènic? Si un es renta, no. Que és antiestètic? Més antiestètics són els barrets de mexicà o les sandàlies amb mitjons... Que és immoral? Replico amb un argument ben conservador: què més natural que anar tal com Déu ens va portar al món?

Aquest dret a anar amb poca roba o gens (que jo personalment no tinc intenció d'exercir) seria, però, poc pràctic: es limitaria a l'espai exterior (a les botigues, als restaurants o als transports públics sí el proscriuria) i a les èpoques més caloroses. Que cadascú faci el què vulgui, però que no ens vinguin amb romanços sobre la imatge de Barcelona, perquè aquesta (mala) imatge fa massa anys que dura i els principals culpables no són ni els guiris ni els nudistes.

Juraria que en els darrers anys ha augmentat molt el nombre de gossos a la nostra societat. Aquest estiu se'n veuen molts als carrers i se'n senten també molts a les cases dels veïns. Segurament la bonança econòmica, que en pau descansi, va fer molt perquè tothom s'apuntés a la moda de tenir un gos (o un gat o un lloro o un hàmster) com a mascota.

Odio els gossos. Els perillosos em fan por, els grossos em fan angúnia i els petits em provoquen indiferència. Són bruts i sorollosos. Ens omplen els carrers de deposicions (la culpa és dels amos, però si no hi hagués gos, no hi hauria caca), amb les llargues corretges corres el perill d'entrebancar-te i quan es troben entre ells, ja la tenim armada.

Si cal buscar-li un aspecte positiu, els gossos han generat un sector de gran vitalitat econòmica. Menjar, complements, cistells per transportar-los, perruqueries, fins i tot hotels. Avui mateix he descobert una empresa que es dedica a rentar-los i pentinar-los... a domicili. Han tingut l'ocurrència de batejar-la com Anubis, el déu egipci amb cap caní. Francament...

Sempre m'he preguntat a què es dediquen els joves socialistes. Els membres de les Joventuts Socialistes, s'entén. Els cadells dels partits dits "socialistes", vaja. Sembla que no existeixin però, com les bruixes gallegues, d'haver-n'hi, n'hi ha. Quina funció tenen? Com justifiquen les segurament generoses subvencions que reben?

Doncs la resposta la tenim a la premsa d'avui. Les Joventuts Socialistes de les Comarques Tarragonines han posat el crit al cel pel cartell anunciador (a la foto) del festival Aftersun de música electrònica, que cada any s'organitza a Maspujols (el Baix Camp). I per què? Doncs perquè el motiu d'enguany és una mena de maniquí i això, segons ells és "sexista i discriminatori", "perpetua els estereotips de cànons estètics femenins que no es corresponen amb la realitat" i "s'utilitza la imatge de la dona com una simple joguina al cartell". Han demanat a l'Ajuntament (que, oh casualitat, és de Convergència) que retiri la publicitat i han amenaçat amb denunciar-ho a no-sé-quin dels molts organismes que vigilen aquestes coses de la correcció política.

De manera que no pentinen el gat, però es dediquen a buscar tres peus a l'ídem. Cal ser molt recargolat per trobar una motivació "sexista i discriminatòria" al cartell, i s'ha de tenir molt poca feina per molestar-se a fer-ho públic, amb la quantitat d'assumptes realment greus, de tota índole, que afecten la nostra societat.

Dissabte que ve, dia 29, tothom al poliesportiu de Maspujols, a gaudir de l'Aftersun, una bona mostra de la trempera dels joves de les nostres comarques. I això de trempera... serà sexista i discriminatori? No sé, no sé...

Aquest estiu parlar de roba està de moda: la que es compra (ehem...) el president Camps, la que no duen els guiris que es passegen per les Rambles i la Boqueria barcelonins i la que fan treure a determinades banyistes...

Parlem d'aquesta darrera, per exemple. En una piscina pública francesa han prohibit l'entrada i l'ús de les instal·lacions a una dona pel fet de pretendre banyar-se amb un peculiar vestit de bany anomenat burquini, que combina la comoditat (?) d'un banyador tradicional amb el compliment d'una determinada manera d'entendre els preceptes de l'Islam. Els responsables de la piscina no han adduït, però, arguments de tipus moral o religiós per prendre la seva decisió, arguments sempre destinats a alimentar el voraç monstre de la inacabable polèmica sobre la multiculturalitat, la seva naturalesa i els seus límits.

L'argument que s'aporta per prohibir el burquini en uns banys públics és d'ordre més pràctic: es diu que és anti-higiènic. Home, doncs no. Si seguim aquest criteri, quantes peces de bany no s'haurien de prohibir? Pensem en aquests horrorosos pantalonots de bany que arriben fins el genoll de l'home, amb els quals es passegen pel carrer, s'asseuen per menjar, no se'ls treuen per dormir i, naturalment, usen per ficar-se a les calentes i clorades aigües de les piscines públiques. Per què ha de ser més net un biquini de cotó que un burquini fet de licra? Per què en alguns llocs obliguen a posar-se una gorra de bany i a altres no? Els calbs n'han de dur? I si els calbs llueixen una poblada barba? Ja no parlem del personal que s'orina dins l'aigua, criatures i no tant criatures. Podríem seguir.

Això del burquini (la paraula, no el concepte) m'ha dut a la memòria el triquini. Recordo haver-los vist a la venda en botigues de Salou, fa anys. Era una mena de biquini, però de tres peces: les calces de sempre i dues peces a dalt, que s'aguantaven una a cada pit, però no amb cap cinta sinó amb una misteriosa ventosa interior. L'estrambòtic invent no va tenir cap èxit entre les dones, en una època en què s'anava obrint camí el top less, de manera que va durar de Nadal a Sant Esteve. Millor dit, com que era un producte típicament estiuenc, va durar de Sant Jaume a Santa Anna.

Encara que quedi lleig dir-ho, que bé els va als mitjans de comunicació la mort del capità de l'Espanyol, Dani Jarque. La sequedat informativa d'un diumenge d'agost ha rebut una petita pluja amb aquesta trista notícia, que ha permès a diaris i televisions omplir pàgines i temps, respectivament.

Sense anar més lluny, el Telenotícies de TV3 d'aquest migdia ha dedicat uns vint minuts, si no he comptat malament, a parlar de tots els detalls relacionats amb la inesperada desaparició del flamant capità de l'Espanyol, incloses connexions des d'Itàlia, Cornellà i, inevitablement, el lloc on s'està el Barça, que és Califòrnia.

De tot l'arsenal d'informacions, n'hi ha una que m'ha cridat l'atenció. Mentre es parlava de quan tornaria el cos del jugador a Catalunya, la corresponsal ha dit que la burocràcia italiana (sic) té establert un període de tres dies per acabar el procés d'autòpsia i repatriació. Seguidament ha sortit una representant del consolat espanyol dient que farien els possibles per escurçar aquest termini. O sigui, la legislació italiana (no la "burocràcia", senyora periodista) té establerts uns terminis concrets, però com que es tracta d'un esportista important, l'aparell administratiu de l'estat espanyol es mobilitza (un diumenge d'agost, no ho oblidem), perquè l'espera sigui més curta. Ho fan en tots els casos? Em temo que no. Decididament, el futbol és l'esport rei.

Naturalment, és un tema menor i no cal perdre-hi més temps. Per cert, estic d'acord amb què l'estadi Cornellà-el Prat dugui el nom de qui va ser el jugador del planter periquito. Potser així ens estalviarem una fatigosa i estèril polèmica sobre la denominació del nou camp.

La grip aquesta de tants noms va cobrant-se vides molt lentament. Ahir, la primera del Principat. Sense menysprear els seus efectes, i amb el degut respecte a les víctimes passades o futures, opino que estem una vegada més davant d'un fenomen que ja ens és familiar.

A partir de les primeres infeccions d'una nova forma de virus, els mitjans de comunicació despleguen el seu aparell més tremendista mentre les administracions (totes, des de l'OMS fins a la nostra estimada Marina Geli) reaccionen desconcertades, entre la prudència, la ignorància i la necessitat de que les coses no surtin de mare. Mentrestant, unes societats que s'empassen tot el que els diuen, acrítiques a més no poder, corren a posar-se mascaretes mentre que, oh sorpresa, apareix la multinacional farmacèutica de torn amb el medicament adequat.

Sense creure en conspiracions universals, sembla ben bé un complot de governs i empreses per tenir la gent acoquinada i obedientment consumista. Circula per Youtube un vídeo (excel·lent en el contingut i també en la presentació) sobre l'aparició d'aquesta grip i de les seves derivades polítiques i econòmiques. Són nou minuts molt il·lustratius.

Als semàfors de Tarragona s'està implantant aquell sistema que permet als vianants saber el temps que els queda de via lliure per passar. A sota del compte enrere en segons, el clàssic homenet verd caminant ha estat substituït per un en moviment que corre desesperadament.

Ho trobo molt coherent i en consonància amb el món en què vivim, ple d'invitacions a anar depressa i tenir-ho tot en un plis-plas: el microones que ens descongela el plat preparat (clinc!), els cotxes fabricats per anar a 260 km/hora (per què, si està prohibit?), el menjar ràpid (demanat, consumit i a vegades digerit en cinc minuts), el sexe sense massa prolegòmens...

Anar tant de pressa no pot ser bo, ni pel cos, ni per la ment. Ja fa anys que va néixer un moviment que propugna un estil de vida més assossegat, més humà, més d'acord amb la natura. Se'n diu Slow Movement i ho contempla tot: les ciutats (crec que Pals, al Baix Empordà, s'hi va adherir), la cultura, el menjar, les relacions personals...

Seria ideal que la nostra societat anés adaptant mica en mica (en coherència amb l'esperit del moviment) els seus plantejaments. Així, per exemple, els semàfors de les nostres ciutats tornarien a l'homenet verd caminant xino-xano. O millor encara, no hi haurien ni semàfors ni cotxes, però això ja és demanar massa.

Vaig veure la transmissió televisiva de la inauguració del nou camp de l'Espanyol, a Cornellà. Algunes notes apressades:

* Tot està inventat en aquest tipus d'espectacles i, per tant, tocava presenciar multituds fent figures, saltimbanquis penjats made in Fura dels Baus i un intèrpret musical cantant un himne. Ridícul el número del llacet blau. Guapo el dels acròbates vestits de blanc fent exercicis amb pilotes. Després hi vaig caure: figurava que eren periquitos.

* Impressionant la llotja d'autoritats: flanquejant Sánchez Llibre (el de les escupinyes), el Baix Llobregat power, Montilla, Corbacho i Balmón, el successor del primer com alcalde de Cornellà. Aquests sí que tallen el bacallà. Anem badant, anem...

* En l'inevitable capítol de símbols identitaris (així som tots de punyetetes), vaig distingir nítidament una bandera espanyola, però juraria que també hi havia una estelada. En fi.

Avui, la premsa dedica una desigual cobertura a l'esdeveniment. Avui i Mundo Deportivo en parlen en portada, però a la meitat inferior, no fos cas. Sport, en canvi, hi dedica un espai irrisori. Jo entenc que el Barça arrossega passions i, per tant, fa vendre exemplars, però ahir la notícia del dia era l'estrena de l'estadi de l'Espanyol, equip que també es mereix el seu minut de glòria. Que consti que jo tinc tant de periquito com d'arquebisbe de Manila. En contrast, el rotatiu La Razón, espanyolista (d'Espanya), dóna un exagerat bombo a l'esdeveniment. Per alguna raó serà. Torno a repetir: anem badant, anem...

 

Demà és el 28-J, el Dia de l'Alliberament Gai. Amb aquest motiu, al Camp de Tarragona, i concretament a Reus, també es van fer activitats, tot i que quedessin una mica desdibuixades emmig de la festa major de Sant Pere. Enguany, però, els amics d'H20 (l'associació GLBT de les nostres comarques) han tingut l'habilitat d'incloure aquests actes com a part del programa oficial de festes.

El Consell Municipal de Polítiques d'Igualtat es va reunir a la Casa Rull i va aprovar el manifest d'aquest any. Seguidament, va ser penjada al balcó la bandera de l'Arc de Sant Martí, un gest simbòlic que es repeteix a moltes altres ciutats. Entre els assistents vam distingir el president d'H20 Miquel Reverte i els regidors Empar Pont i Ariel Santamaria.

Finalment, la Sala Santa Llúcia va ser l'escenari d'una xerrada sobre "Persones transsexuals, la família, el món laboral i la discriminació". Tres representants d'aquest col·lectiu ens van parlar d'història (personatges com Heliogàbal, Santa Joana d'Arc, la Monja Alférez, el cavaller d'Eon i les primeres persones operades), ens van parlar dels problemes en el mercat laboral (el rebuig que encara crea una realitat poc o mal coneguda com és la dels transsexuals), i ens van parlar de discriminacions i de lluites (les esglésies, els entorns familiars, les escoles, les lleis...). 

La casualitat va fer que en unes dependències annexes es preparessin per actuar els nous components de Dames i Vells de Reus, i els de Tarragona, que els feien de padrins. Es tracta d'un ball parlat molt antic i caracteritzat perquè part dels seus membres es transvesteixen. Transsexualitat i transvestisme, dos conceptes que encara alguns indocumentats confonen i que no tenen altra similitud que formar part d'aquesta diversitat que tant costa que es respecti. Actes com el d'ahir a Reus o els d'avui i demà a Barcelona hi ajudaran de ben segur.