Enèsima incidència ferroviària a Catalunya. Aquesta vegada, un accident a Mataró que ha deixat el conductor greu, diversos ferits, la capçalera d'un vagó destrossada i, m'imagino, un bon ensurt per la gent que ha presenciat tot plegat. No fa massa, van ser notícies els xocs en un túnel prop de l'estació del Clot, a Barcelona. Tampoc ha sigut una bona notícia la reducció de serveis a la línia de la Pobla de Segur, vitals per a la mobilitat d'una gent massa oblidada pels centres de decisió. I en la memòria de tots hi ha la tragicomèdia de rodalies quan les obres del TGV (AVE per alguns) ho van posar tot potes enlaire.
Però què passa amb els trens en aquest país? D'acord que hi ha una crisi econòmica que agreuja la ja tradicional insuficiència de les inversions en infraestructures ferroviàries, digueu-li línies noves, modernització del parc mòbil o seguretat. D'acord també que aquest país (i el veí també) ha mirat amb un cert reüll el tren i, en general el transport públic: fa "pobre" i encara fa "olor" de posguerra i, a més, tot quisqui vol tenir el darrer model d'automòbil, per fer-lo servir sempre i a tot arreu. D'acord que hi ha tots aquests condicionants, però sembla que hi hagi una mà negra, amagada en algun despatx desconegut, que mou els fils perquè els usuaris avorreixin definitivament el tren com a mitjà ràpid, còmode i eficient per moure's pel territori. Si no, no s'entenen tants inconvenients, tants retards, tantes incidències, tantes incomoditats... que fan que la gent els defugi i justificar així la seva eliminació (el tren, no la gent) amb la fal·làcia de que no és rendible.
En la línia de perjudicar tothom tant com sigui possible, n'hi ha alguns que sembla que hi vulguin col·laborar. Ara, els sindicats del metro i l'autobús barcelonins han convocat una vaga justament els dies del Mobile World Congress, potser l'esdeveniment més important de l'any a Barcelona. D'això se'n diu altura de mires, sí senyor.
jordicc |
Societat |
divendres, 27 de gener de 2012 | 22:45h
Quan aquest vespre he sentit a les notícies que Spanair cancel·lava de manera imminent els seus vols, no he pogut evitar un sentiment de desànim. Es confirmava el que ja es veia venir des que vam saber que s'allunyava la solució qatarí a la problemàtica situació financera de la companyia.
Resulta realment frustrant que un projecte com Spanair acabi (de moment) d'aquesta manera. Ara ja surten tertulians i comentaristes dient que això no podia anar de cap manera, que la idea d'una "companyia de bandera" era forasenyada, que les administracions no tenien que haver donat ni un duro (això no és cert, la participació no era en forma de subvenció sinó de participació accionarial) i tot el que volgueu. Però personalment vaig considerar sempre Spanair com una aposta estratègica molt seriosa per dotar Catalunya d'una companyia aèria de primer nivell, que l'enllaçava amb el món i que contribuiria a aconseguir allò que només els interessos polítics espanyols segueixen impedint: que l'Aeroport del Prat esdevingui un hub internacional, gestionat eficaçment pel propi territori.
El final de Spanair, esperem que no definitiu, arriba barrejat amb notícies sobre milions d'aturats, un triple crim a Barcelona i no sé quantes coses més. Aclapara tanta negror, però no hem d'abaixar la guàrdia. Ens en sortirem. O per fer un símil amb el tema que ens ocupa, ens enlairarem de nou.
La detenció dels responsables de Megaupload, aquesta web de nom impronunciable que permetia allotjar arxius de tota mena, inclosos, naturalment, els obtinguts de manera no legal, ha posat novament sobre la taula un debat que es pot resumir amb la pregunta: què hem de fer amb internet, anys després de la seva aparició? Tota la retòrica sobre la llibertat d'informació o l'accés a continguts de tota mena a internet està molt bé, però ja se sap que, tard o d'hora caldrà regular-ho tot de manera precisa. A Estats Units, amb la SOPA o la PIPA, ja han començat a fer-ho. Hi ha molts interessos en joc, és cert, però també molts drets a protegir: la propietat intel·lectual i de creació artística, la protecció de la infància, la privacitat dels ciutadans, etc.
Quan es parla de posar límits a les potencialitats d'internet sempre apareixen sectors oposats (a tot el món els Anonymous i sense anar més lluny els nostres Pirates, així es fan dir) que sota el lema d'allò tan repetit de "no es poden posar portes al camp" pretenen, en realitat, una mena de barra lliure. Ja se sap, tothom ho vol tot, ho vol ja i ho vol de franc. Doncs no podrà ser.
No seré jo qui qüestioni internet com un espai d'absoluta llibertat d'expressió i d'accés democràtic de tota mena de continguts, però insisteixo que els drets no són absoluts. Caldrà, doncs, que els estats prenguin decisions (no sé ben bé quines) que impedeixin que qualsevol espavilat, i penso en l'autodenominat Kim Dotcom, el cap de Megaupload, monti el seu xiringuito informàtic i acabi gaudint d'un estil de vida hortera i excessiu, cadillacs roses inclosos.
Tradicionalment, la setmana que queda emmig del gener és coneguda com la dels tres barbuts i considerada la més freda de l'any. Enguany, sant Pau ermità, sant Maür abat i sant Antoni abat han decidit retirar-se discretament d'escena (la prova és el poc fred que està fent aquests dies) i el seu lloc ha estat ocupat no per tres barbuts sinó per tres barruts. Vegem-los.
El primer és el president de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, principal impulsor a l'arxipèlag de la desacomplexada política pepera contra la llengua catalana, que abraça tots els camps: administratiu, educatiu, comunicacional... Doncs bé, aquest senyor que vol reduir la llengua a un estat preagònic o directament vegetatiu ha tingut la barra de dir, en un pregó: "Visca també es català, que és es nostre patrimoni". El nostre sí, el d'ell i d'uns quants com ell, ho dubto. Va ser convenientment escridassat, és clar.
El segon és un tal Képler Laveran Lima Ferreira, molt més conegut com Pepe, jugador del Real Madrid que ha estat notícia aquesta setmana per haver estampat el seu autògraf pedestre (mai millor dit) a la mà de Messi. Posteriorment, en l'inevitable acte de contrició que tot esportista fa després de protagonitzar alguna malesa, ha tingut la barra de dir que la seva acció va ser "involuntària". I nosaltres que ens ho creiem. Si dimecres que ve és alineat pel seu compatriota Mourinho, el Camp Nou li reservarà una rebuda diguem-ne calurosa.
El tercer és Francesco Schettino, el capità del creuer "Costa Concordia", que va naufragar davant d'una illa italiana. La seva actuació durant l'accident, la seva fugida abans d'hora, les seves declaracions contradictòries, els punts foscos de tot plegat (què hi pinta la moldava que no figurava a la llista de passatgers i que feia de "traductora"?), fan que ens trobem davant d'un barrut de cap a peus. Abans es deia que alguns es treuen el carnet de conduir en una tómbola; pel que sembla ara també rifen galons de capità.
Ja ho diu la dita (la copio de Vickipèdia), "per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans".
Encara no entenc com Vilaweb, mitjà de reconeguda solvència i rigor en les informacions que publica, ha perdut el temps i els mitjans de què disposa en informar d'una cosa tan tonta com la No Pants Subway Ride. Sota aquesta denominació oficial s'hi amaga una flash mob, és a dir una concentració de gent prèviament convocada en una hora i lloc determinats per a fer-hi alguna acció sorprenent, gravar-la i penjar-la a la xarxa. L'acció sorprenent era, en aquest cas, treure's els pantalons i passejar-se per diverses estacions del metro de Barcelona, en allò que els tebeos de la nostra infància denominaven paños menores.
Cadascú és ben lliure de fer el que vulgui a la societat si és legal i no molesta ningú, i aquesta acció era legal i no molestava a ningú, això per descomptat. Però que algú m'expliqui la gràcia o la intenció d'aquesta performance. No reivindica ni anuncia res, no és una crítica contra res, no té res d'original (va començar fa onze anys a Nova York, una eternitat per considerar-ho una innovació en els temps en què vivim). Observant els nois i noies que deambulaven per Sants o per Espanya ensenyant calçotets i calces (l'organització prohibia les tangues), em va cridar l'atenció el posat més aviat tristoi de tots, cosa que em reafirma en la idea de que vivim uns temps en què la gent ja no sap què fer per passar l'estona.
Per cert, que la web que convocava la moguda és en (i només en) castellà, en perfecta coherència amb aquest tipus de banalitats cosmopolites importades. Torno al principi. Vilaweb no hauria de donar-li el tractament que ha rebut.
jordicc |
Societat |
dimecres, 21 de desembre de 2011 | 20:53h
Després de molts anys de parlar-ne, s'implanta una taxa turística. Dormir en un hotel, en un apartament, en una casa rural o en un càmping costarà un euro suplementari per persona i nit. El que els francesos denominen taxe de séjour és un invent de llarga trajectòria i provada necessitat en països seriosos. Aquí, l'empresariat sempre ha estat una mica reticent si l'impost no repercuteix directament en el sector o bé en l'entorn afectat. Hi estic d'acord. Sempre s'havia argumentat que la taxa turística havia de beneficiar bàsicament les sempre eixutes arques municipals dels ajuntaments netament receptors de visitants (Lloret, Salou, Calella sempre, Barcelona els darrers anys), que han d'afrontar despeses de tot tipus provocades per unes persones que no tributen per res: es beneficien dels equipaments urbans, de la llum pública, de les platges, de la neteja, de la recollida de la brossa, del servei de clavagueram, etc. Si la taxa turística anunciada avui pel professor Mas-Colell serveix només per fer quadrar els números públics, malament rai. Una altra cosa: és conscient el govern de la Generalitat de la gran quantitat d'oferta d'apartaments no controlats per l'administració? Quants milions d'euros s'escaparan per aquesta banda? És un tema complicat de resoldre (sé de què parlo), però potser ara que en depenen molts quartos a algú se li encendrà la llumeta per resoldre d'una vegada per totes aquest problema.
jordicc |
Societat |
dimarts, 13 de desembre de 2011 | 21:45h
Abans, Conducta Ejemplar era l'estrany nom d'un restaurant de Barcelona (ignoro si encara existeix). Ara, la conducta exemplar és allò que s'espera dels personatges amb rellevància pública. Els gendres dels reis, per exemple.
Que bé que ha anat l'afer Urdangarin per obrir la caixa dels trons de tots els antimonarquismes haguts i per haver. Dic antimonarquismes (potser un neologisme que m'invento) perquè el republicanisme és tota una altra cosa. Ara tothom s'apunta al "tir al monarca". Al tradicional foc d'encenalls (i de retrats de reis) de certes esquerres i certs independentismes s'hi ha afegit un perillós neorepublicanisme urdit a les calderes de determinada caverna mediàtica madrilenya (el que somiava amb un Aznar president de la III República Espanyola) i, afegint-se al carro de l'oportunisme, els mils i mils d'opinadors de la xarxa que, des del còmode anonimat, pontifiquen contra qualsevol aspecte de l'actual forma de govern de l'estat, sense tenir-ne, com dirien ells mateixos, ni repajolera idea.
Posar a caldo la institució, amb els seus vicis i virtuts, criticar-la i menysprear-la fins a la grolleria, s'ha tornat un exercici sorprenentment fàcil, quan fa quatre dies tothom observava un espès silenci, sense saber on acabava el respecte i començava la por, on acabava la prudència i començava la ignorància. Ara, la divulgació d'informacions referides a Iñaki Urdangarin ha servit perquè, de sobte, tothom es vegi en cor de practicar el bonic esport d'atacar la monarquia i desitjar vehementment l'establiment d'una república espanyola que, com tothom sap, seria la panacea de tot: en quatre dies se solucionaria la crisi econòmica, tothom seria feliç i els catalans aconseguiríem un estat propi... Alerta amb precipitar-se massa amb segons quines opcions. Recomano l'article de Toni Soler a l'Ara de diumenge passat. El subscric de cap a cap.
I la conducta exemplar del gendre? Fins a quin punt tenim el dret a entrar a sac en la investigació posada en marxa i a fer prejudicis abans d'hora, només per ser qui és l'imputat? La presumpció d'innocència val per tothom, tan ara com després que el poble sobirà decideixi una altra forma de govern.
jordicc |
Societat |
dimecres, 7 de desembre de 2011 | 22:38h
Interessant però també irritant el reportatge de Trenta minuts, a TV3, el passat diumenge. Va tractar del malbaratament del menjar als països desenvolupats. No m'agradaria equivocar-me, però em va semblar entendre que una quarta part dels aliments que es produeixen acaben a les escombraries mentre, com és ben sabut, mitja humanitat pateix fam o falta de prou nutrients. Escolars de menjadors col·lectius que es serveixen més menjar del que consumiran (no els sap greu perquè "el paguen"); grans superfícies comercials (no van donar noms) que tenen com a política la contínua rotació de productes a les lleixes, encara que no hagin caducat; mestresses de casa que arriben a la ídem amb carros plens de viandes de tota mena i que es veuen obligades a buidar la nevera... Tot acaba a les escombraries (per cert, sense reciclar: les salsitxes, els iogurts... tot al mateix sac).
Jo sóc d'una generació que és filla d'una altra que va passar una guerra i una postguerra, on la necessitat, el sentit comú i l'ètica, les tres coses alhora, duïen a una acurada administració del menjar que es comprava, que es cuinava i que es consumia. Les sobres d'un guisat s'aprofitaven l'endemà en un plat de pasta, la verdura no consumida acabava triturada en una sopa (la cultura del mini-pimer) i si un plàtan madurava per un cantó, es tallava una meitat i s'aprofitava l'altra mitja.
Però sembla que aquesta assenyada política, tan beneficiosa per a l'economia domèstica i per a la sostenibilitat del planeta, ha passat a la història. El consumidor actual s'ha convertit en un comprador compulsiu que exigeix trobar de tot al súper, com si fos l'antítesi d'un economat soviètic, i que rebutja el tomàquet que presenti el cop més imperceptible. No es tracta de posar-se tremendistes (ni de dir allò que sentíem de petits: "com es nota que no heu passat una guerra" quan no ens acabàvem el plat de cigrons), però una reflexió individual i col·lectiva del perquè som així de consentits i un propòsit d'esmena en les nostres conductes consumeristes no estarien de més. La crisi que a tots afecta, intensament i extensament, ens hi ajudarà de ben segur.
jordicc |
Societat |
dilluns, 28 de novembre de 2011 | 20:35h
La Plaça de Catalunya de Barcelona acollirà aquest Nadal una pista de gel per patinar. La iniciativa ha sorgit del sector comercial per intentar atreure la gent cap el centre de la ciutat i animar-lo, com no, a comprar en una època en què tothom s'ho pensarà dues vegades abans de fer servir massa la targeta de crèdit, qui en tingui (de targeta o de crèdit).
Estic d'acord en què s'han d'insuflar ànims a l'activitat comercial, sempre decaiguda i ara més. No comparteixo les crítiques dels que diuen que és una abusiva ocupació d'un espai públic (ho diuen per les carpes de la Caixa o pel parc temàtic dels indignats d'aquest estiu?) ni dels que asseguren que no és sostenible ecològicament (tan sostenible com els llums dels carrers, el paper d'embolicar regals, els llacets...). El que no em convenç gens és aquesta mena de provincianisme que a molts ha agafat de saludar la instal·lació perquè és una rèplica de la que s'instal·la cada hivern a Rockefeller Center de Nova York, tan coneguda per les pel·lícules i les sèries de televisió de la invasió cultural ianqui que fa dècades que patim.
Si realment la iniciativa obeeix a aquesta intenció, es demostrarà novament la poca originalitat que tenim a l'hora d'organitzar la nostra vida col·lectiva. A Nova York els hiverns són gèlids, per morir-se; a Barcelona, no. No és el mateix escenari, hi és una mica postís. És una situació que recorda els Carnavals, una altra mostra de seguir el corrent d'altres latituds: en ple mes de febrer, fred i humid, ens entossudim en disfressar-nos amb (poca) roba com si estiguéssim a Rio de Janeiro.
Rient rient, al món ja som set mil milions de persones. Abans haguéssim dit d'ànimes, però l'enorme diversitat en les creences de tanta gent ha obligat a abandonar la paraula. Quan dic abans em refereixo a quan jo era jove i la població debia rondar la meitat que ara. Encuriosit, he corregut a consultar l'Atlas de geografía general y de España, dels professors Vicens Vives i Santiago Sobrequés (poca broma), amb el qual vaig estudiar el batxillerat. Efectivament, el cens a finals dels seixanta era de 3.010.000.000 habitants.
Davant d'aquesta més que duplicació de la humanitat en menys de cinquanta anys, és inevitable treure de nou a col·lació, encara que no es vulgui, les velles pors malthusianes. Hi haura menjar per tothom? I energia? Hem de seguir fomentant la natalitat com sempre ha fet l'Església Catòlica o com ara s'està plantejant la Xina perquè diu que li falta mà d'obra? O pel contrari, ens hem de posar més seriosos a l'hora de planificar la demografia amb més educació i responsabilitat sexuals? Què farem amb tanta gent, tenint en compte que milions i milions estan concentrats en unes poques mega-metròpolis, preferentment a l'abans denominat Tercer Món?
Mira si surgeixen preguntes pel simple fet de que en algun racó del món (diuen que a Filipines: com es pot saber això?) ha nascut l'habitant número set mil milions! Ha estat una nena. Felicitats, maca. No saps on has anat a parar.
Amb motiu de la mort de Steve Jobs, el fundador d'Apple, s'ha desfermat un fenomen cada vegada més habitual en el món d'avui. Em refereixo a aquesta mena d'idolatria que porta tanta gent a expressar, per tots els mitjans possibles, sentiments de pena, d'agraïment o de record per la desaparició d'un personatge. Especialment si aquest personatge és de l'àmbit musical, cinematogràfic, esportiu o del món diguem-ne tecnològic, com el cas que avui ens ocupa.
Quan he vist les imatges televisives de diferents botigues de la companyia de la poma arreu del món, amb gent dipositant rams de flors, espelmes, missatges... no he pogut evitar fer la comparació amb altres formes de religiositat molt més tradicional (imatges, flors, ciris, llàgrimes, oracions...), ignorades, menyspreades, vituperades, a vegades fins l'insult, per amplis sectors de la societat. Quan el fenomen és modern, cosmopolita o tecnològic, llavors està ben vist, i avui hem pogut contemplar urbanites barcelonins, amb les seves ulleres de pasta i bosses de costat, dipositant el seu post-it dedicat a la memòria de Jobs (segurament redactat en anglès) com abans (i ara també) les nostres tietes posaven una llàntia a la Mare de Déu de Montserrat.
Dit això, lamento la mort de Steve Jobs pel que té de desaparició d'algú de qui tots plegats hem d'aprendre molt: treball, imaginació, innovació, visió de futur... Com he sentit dir, el responsable de la tercera poma més transcendental de la història de la humanitat, després d'Adam i Eva i de Newton.
jordicc |
Societat |
dilluns, 26 de setembre de 2011 | 20:00h
Ahir diumenge es va celebrar la darrera corrida de toros a Catalunya. Cert sector social, contrari a la seva prohibició, ha continuat manifestant-ho fins el darrer minut. La pataleta ha seguit dues línies, com la investigació del ministre aquell. Una, dient que els toros es prohibeixen perquè fan "olor a Espanya" (torero dixit). Doncs no senyor. Ens és igual si els toros son "espanyols" o no. Obro parèntesi: mai no s'havien vist tantes senyeres ni tant ús del català com a les darreres curses; curiós. Tanco parèntesi. Si els bous son espanyols ho són en la mesura que Espanya ha volgut que ho siguin, però el que ha animat Catalunya a suprimir la festa és el seu caràcter de crueltat contra els animals. Sembla mentida que calgui insistir en aquest punt tan obvi, però és així. L'altra fil argumental es resumeix en una paraula-talismà: llibertat. No han parat de cridar-la els assistents a la corrida d'ahir diumenge. Llibertat, si, sobretot per al pobre animal que haurà mort entre estocades i bandarilles. "No esmentaràs la paraula 'llibertat' en va" hauria de ser un dels primers manaments d'un hipotètic decàleg laic de la democràcia.
jordicc |
Societat |
dijous, 15 de setembre de 2011 | 20:26h
Excepcionalment aquesta tarda he sentit el Xavier Sala i Martín en l'espai que té a Divendres de TV3. Amb el seu estil didàctic i abillat amb una discreta americana vermell cridaner, ha parlat del possible impost sobre el patrimoni que l'agonitzant govern socialista espanyol (o millor dit, espanyol socialista) recuperarà en les properes setmanes.
Parlant de fiscalitat, m'ha agradat, però, sentir explicar a un expert economista com ell el que sempre he pensat. A saber, el repte que té plantejat la nostra societat no és tant gravar més o menys els patrimonis i les rendes dels més rics, sinó perseguir amb més eficàcia el frau fiscal. Potser cal començar a treure's del damunt aquesta idea simplista i maniquea, molt pròpia de les esquerres tradicionals, de dividir la societat en "rics i pobres". No dic que no hi hagi desigualtats socials ni que no s'hagi de fer el possible per superar-les, però hauria d'incorporar-se una altra idea en l'imaginari col·lectiu: la societat també es divideix entre gent que defrauda (o que té l'oportunitat de fer-ho) i la que no. Un assalariat amb ingressos mitjans sempre acaba pagant més que un professional liberal amb ingressos més alts però que pot maquillar la seva comptabilitat. El mileurista també contribueix més que aquests pintors i paletes que s'anuncien amb papers enganxats als fanals.
Lluitar contra el frau fiscal, autèntic robatori col·lectiu amb mil·lers i mil·lers de culpables, exigeix administracions íntegres i eficaces i ciutadans honrats i conscienciats. Els tenim? Pregunto.
No va estar gaire fi Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio d'ahir. L'entrevista amb Vicenç Navarro va esdevenir un tercer grau on el periodista va intentar posar contra les cordes l'economista, que difícilment va poder exposar els seus arguments davant les preguntes i interrupcions de Fuentes. Naturalment, tot plegat va ser carn de digital, pluja de comentaris de tot tipus i creació de l'inevitable hashtag de Twitter demanant la dimissió del periodista. Avui, aquest s'ha disculpat públicament pel seu comportament.
Vaig escoltar el contingut íntegre de l'entrevista, amb el secret objectiu de posicionar-me entusiàsticament a favor d'un dels dos i posar a parir l'altre, però no va poder ser. Per la forma, per les formes, li vaig donar la raó a Vicenç Navarro, presoner de les incissives interrupcions de Fuentes (l'escola de Mònica Terribes ha produït aquest tipus de petits monstres periodístics), sobretot a l'acomiadar-se educadament dient "vostè senyor Fuentes és un maleducat". Però entrant en el fons de l'assumpte, no tinc més remei que simpatitzar amb el periodista. Jo no coneixia qui era Vicenç Navarro, i una ràpida llambregada a la xarxa em va permetre descobrir que aquest senyor va col·laborar amb el Xile d'Allende i la Cuba castrista i que actualment és rector emèrit de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya, potinera imitació de la Universitat Catalana d'Estiu. Un sectari, segons els comentaristes més exaltats. Per a mi, un senyor que no és de la meva corda.
Sembla ser que Fuentes ha convidat Navarro al seu programa, oimés quan aquest va acusar el primer de no ser prou pluralista. És una bona notícia que les aigües (turbulentes o no) tornin a la llera d'on no han de sortir mai.
Rient rient, al món ja som set mil milions de persones. Abans haguéssim dit d'ànimes, però l'enorme diversitat en les creences de tanta gent ha obligat a abandonar la paraula. Quan dic abans em refereixo a quan jo era jove i la població debia rondar la meitat que ara. Encuriosit, he corregut a consultar l'Atlas de geografía general y de España, dels professors Vicens Vives i Santiago Sobrequés (poca broma), amb el qual vaig estudiar el batxillerat. Efectivament, el cens a finals dels seixanta era de 3.010.000.000 habitants. 
Ahir diumenge es va celebrar la darrera corrida de toros a Catalunya. Cert sector social, contrari a la seva prohibició, ha continuat manifestant-ho fins el darrer minut. La pataleta ha seguit dues línies, com la investigació del ministre aquell. Una, dient que els toros es prohibeixen perquè fan "olor a Espanya" (torero dixit). Doncs no senyor. Ens és igual si els toros son "espanyols" o no. Obro parèntesi: mai no s'havien vist tantes senyeres ni tant ús del català com a les darreres curses; curiós. Tanco parèntesi. Si els bous son espanyols ho són en la mesura que Espanya ha volgut que ho siguin, però el que ha animat Catalunya a suprimir la festa és el seu caràcter de crueltat contra els animals. Sembla mentida que calgui insistir en aquest punt tan obvi, però és així. L'altra fil argumental es resumeix en una paraula-talismà: llibertat. No han parat de cridar-la els assistents a la corrida d'ahir diumenge. Llibertat, si, sobretot per al pobre animal que haurà mort entre estocades i bandarilles. "No esmentaràs la paraula 'llibertat' en va" hauria de ser un dels primers manaments d'un hipotètic decàleg laic de la democràcia.
No va estar gaire fi Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio d'ahir. L'entrevista amb Vicenç Navarro va esdevenir un tercer grau on el periodista va intentar posar contra les cordes l'economista, que difícilment va poder exposar els seus arguments davant les preguntes i interrupcions de Fuentes. Naturalment, tot plegat va ser carn de digital, pluja de comentaris de tot tipus i creació de l'inevitable hashtag de Twitter demanant la dimissió del periodista. Avui, aquest s'ha disculpat públicament pel seu comportament.
