Mentiria si digués que no m'ho esperava. Finalment ha passat: l'Avui ha prescindit del seu columnista més polèmic, Sostres. L'argument, poc creïble: era reiteratiu. La causa profunda: Sostres traspassava massa vegades la ratlla i trepitjava determinats ulls de poll. Ja fa temps que noto en l'Avui un aire una mica enrarit. Periodistes i col·laboradors sembla que comencin a posar el fre a notícies i articles relacionats amb l'actual estat d'entusiasme nacional: consultes populars, Reagrupament, Laporta... sembla (dic sembla) que sobre tot plegat hi passi de puntetes el diari. Exemple, l'article de Sanchis de l'altre dia. Haurem d'estar amatents.

Lamento la marxa de Sostres, però no puc dir que estigués molt d'acord amb moltes de les coses que escrivia. Em molestava la seva prepotència parlant de tòfones en restaurants de luxe, dels gin-tònics a no sé quin local (de la part alta de Barcelona, és clar) i dels seus viatges com qui no vol la cosa a Londres o a Nova York, mentre una bona part de la societat les està passant magres. El seu classisme de Drolma, de senyors i de minyones. Em molestava també la seva falta de respecte, ratllant l'insult, cap a molts col·lectius (els votants d'Esquerra, per exemple). Però me'l llegia cada dia, sens falta. Cal reconèixer-li la seva valentia, la seva desimboltura a l'hora de tractar qualsevol tema, la seva incorrecció política... Al país ens fan falta aquestes actituds, determinació, confiança, una determinada fe, fidelitat a uns orígens, identificació amb uns valors... només que dits d'una manera més elegant i respectant tothom.

Sostres, l'escriptor, el columnista, el showman (patètiques les seves intervencions a una televisió privada), l'agitador... comparat alguna vegada amb el Losantos, versió quadribarrada, perd una batalla, però no la guerra.

He gaudit de Petit indi com ho vaig fer amb les altres dues pel·lícules que conec de Marc Recha (L'arbre de les cireres i Pau i el seu germà). Insisteix amb la fórmula màgica: pocs diàlegs, trama mínima (potser en aquesta he trobat a faltar que passin més coses) i uns paisatges poètics, com fa sempre. Especialment meritori si tenim en compte que el paisatge de Petit indi no és cap vall idíl·lica del Pirineu, sinó horts, camins i cases autoconstruïdes del baix Besòs.

Ens mostra el dia a dia d'un noi amb una existència no fàcil (ambient humil, mare a la presó, feina precària en un magatzem de cerveses...) però que té suficients al·licients per tirar endavant: el seu cercle social, el seu espai de llibertat, el contacte amb la (relativa) natura i els seus ocells de concurs. A través de l'existència del protagonista, Recha fa que descobrim una Barcelona insospitada i uns ambients en perill d'extinció: societats d'ocellaires, el canòdrom de la Meridiana (que ja està extingit de veritat)...

A destacar els papers de Sergi López (artistàs, com sempre) i un patiller Eduardo Noriega. Recomanable, de totes totes.

Asterix (sense accent a la e, com hem sabut aquests dies), compleix cinquanta anys. Enhorabona. Els àlbums d'Asterix i Obelix van entrar a casa de ben petit, i al costat dels Tintín i el Cavall Fort van ser el meu primer contacte amb el català escrit. Recordo haver-me divertit molt amb les còmiques aventures dels gals i amb les seves situacions anacròniques: Cleòpatra i Cèsar, els Jocs Olímpics, la volta a la Gàl·lia, les processons d'Hispània, el te dels britànics, les fondues helvètiques... o les baralles a dins de l'aldea per un peix en mal estat. Tot era possible en aquella Gàl·lia ocupada pels romans. Tota? No!

Avui obre el Festival del Manga a Barcelona, però res com aquells dibuixos de l'escola franco-belga de la nostra infància i adolescència.

Prèvia: ni m'he llegit les tres novel·les de la sèrie Millenium, ni penso fer-ho, ni he vist la primera de les pel·lícules. Vull dir amb això que vaig anar a veure La noia que somiava amb un llumí i un bidó de benzina sense altres referents que ser conscient de l'èxit que té l'anomenat "fenomen Larsson", però entrant al cinema completament peix.

La cosa va d'una publicació sueca, anomenada Millenium (que és el que dóna títol a tot plegat), a la redacció de la qual treballa un periodista-investigador, que figura que és l'heroi. En aquesta pel·lícula toca el tema de les màfies de la prostitució de països de l'est. D'altra banda, hi ha la protagonista, que és la que somia amb llumins i bidons de benzina (al film s'explica perquè), una after-punki que està com un llum de ganxo, la pobre. El descobriment d'uns cadàvers als primers minuts farà que l'espectador vulgui saber, intrigat, la relació entre tot plegat: els morts, la investigació del periodista i les rareses de la noia dels llumins.

No veig res que justifiqui l'èxit d'aquestes novel·les i les seves (inevitables) versions cinematogràfiques, com no sigui el morbós fet de que l'autor va morir abans d'hora i de que els escenaris de l'acció (assassinats i sang i fetge) no siguin anglosaxons sinó suecs. A Estocolm també hi ha marro, qui ho diria.

Postdata, per al debat: al cinema de Reus on vaig veure la pel·lícula (una sala freda i humida) érem set persones i la versió era en castellà. 

 

Potser la notícia no ha passat del Gaià, però per això està aquest bloc: a Tarragona ha tancat les portes el darrer cinema situat en zona urbana. A partir d'ara, qui vulgui gaudir del setè art (i parlo d'"art" amb tota la ironia del món) haurà d'agafar el cotxe i anar fins el Centre Comercial Les Gavarres, entre macrobotigues d'esports i bricolatge i locals de menjar ràpid.

La primera reacció seria de tristesa. Un altre cinema que plega, al costat del Capitol, el Coliseum, el Cèsar, els Òscar, i més que m'oblido. Però pensant-ho millor, la notícia em produeix indiferència. Desenganyem-nos, el rollo Cinema Paradiso fa molts anys que es va acabar. El que ens oferien els cinemes Lauren ja no era per tirar coets: una oferta similar a les sales de les Gavarres. Entre film violent d'efectes especials i comedieta tonta es colava alguna cinta interessant. Les produccions europees eren una raresa, igual que les versions en català (la benintencionada llei de Treserres arribarà un pèl tard a la nostra ciutat). Documentals? Connais pas.

Potser és el moment ideal per prendre la iniciativa i obrir una sala que ofereixi un producte menys comercial i de més qualitat. Que tracti a l'espectador com a major d'edat i amb dos dits de front. Que acompanyi el visionat de les pel·lícules (de les excel·lents pel·lícules que es continuen fent a tot el món) amb presentacions o col·loquis. Que tingui seients còmodes amb passadissos amples, menys publicitat i que baixi el volum sonor a nivells humans. Que deixi de vendre crispetes i begudes. Que...

Per fer això calen diners i ganes. Quina de les dues coses falta?

Demà, dues activitats pràcticament a la mateixa hora. Quina és millor? Quin dilema.

Passi de la pel·lícula de Billy Wilder El crepúsculo de los dioses. A l'antiga Audiència, a les 18 h.

Conferència sobre "Sants conflictius", a càrrec de Fernando Baños, dins el cicle "Entre mite i religió" que organitza CaixaForum. A les 19 h, a la seu de CaixaForum.

 

 

La pel·lícula narra els enfrontaments religiosos a l'Alexandria del segle IV i les vicissituds personals d'Hipàtia, una dona amb grans coneixements científics. El darrer treball d'Alejandro Almenábar s'enfronta al tema de la intolerància i ja amb el títol ens dóna el seu missatge: l'àgora, efectivament, era la plaça pública on es parlava i es dialogava, i aquest hauria de ser l'ideal de tota societat. L'àgora del film, però, és un continu camp de batalla.

El cristianisme de l'època (que ja gaudia de poder polític i molta influència a la societat) és presentat com una multitud irracional, liderada per uns individus disposats a escombrar les últimes restes de paganisme romà o egipci. Aquests, juntament amb el judaisme també present, deixa'ls anar també. Mentre la protagonista es dedica a fer-se preguntes (i a intentar respondre-se-les) sobre física o astronomia, els seus veïns es dediquen a apedragar-se, estomacar-se o directament assassinar-se, sense altres argumentacions que la suposada voluntat dels déus respectius o la interpretació forçada d'un text sagrat.

La pel·lícula, tècnicament ben feta, està tant allunyada de les produccions dels anys 50 i 60 (Charlton Heston transcendent, coloraines, corals embafoses i moralina judeocristiana) com de les del segle XXI (Brad Pitt vigorèxic, manipulacions informàtiques evidents i pur espectacle de crispeta). Amenábar sap fer pel·lícules i ens ho torna a demostrar.

Dos homes i dues dones, l'amistat i l'amor entre ells, les petites discussions que es tenen, els seus projectes i il·lusions... tot en clau de comèdia urbanita. El Cesc Gay de Krampack i En la ciutat torna a sorprendre'ns amb aquesta adaptació d'una obra de teatre del mateix nom i dels mateixos actors.

Aquí la innovació rau en el fet que l'acció es desenvolupa en uns decorats que alhora són part d'un plató cinematogràfic. Juga, doncs, a allò del "cinema dins el cinema" però des d'una òptica diferent, creant la il·lusió que els personatges viuen dues històries paral·leles mentre transiten de l'una a l'altra sense solució de continuïtat.

Els dos homes figura que són bascos (un parla igualet que l'Arnaldo Otegui) i això origina un peculiar ús dels tres idiomes del film (català, castellà i algunes expressions en euskera) com a mínim discutible. Sentir les protagonistes (les televisives Àgata Roca i Vicenta Ndongo) com canvien del català al castellà enmig d'un diàleg no és que em molesti, però no ho entenc. Potser es fa per afavorir més la distribució de la pel·lícula a les Espanyes (que també hi han posat calers).

Pel que fa a la trama, en realitat no h'hi ha gaire i tot es redueix a uns diàlegs més o menys divertits (és una obra de teatre, no ho oblidem), amb algun punt d'enginy, com quan un diu que a Barcelona sembla que confonguin un orgasme amb un infart de miocardi. Una mica de raó sí que la té, mira.

Un esbojarrat periodista gai, amb un serrell que em recorda un jugador del Reial Madrid (no recordo quin) i amb debilitat per la moda i el culte al cos, emprèn la búsqueda de la fama i de l'amor.  És igualeta, igualeta que Borat, amb la diferència que aquí no posa èmfasi en el contrast entre cultures sinó en l'excel·lent salut que gaudeix, encara, la intolerància al món.

Jugant amb l'ambigüetat que dóna no saber mai fins a quin punt les escenes són reals o preparades, el nostre protagonista, interpretat per Sacha Baron Cohen, afronta, amb tot el morro de què és capaç, diverses situacions per deixar en evidència l'homofòbia, la impostura de les desfilades de moda, l'adopció de nens africans per celebritats (una de les "mares" va actuar ahir a Barcelona), i més. I parlant d'homofòbia, en troba per tot arreu, desde capellans "reformadors de gais" (sic) fins a ultraortodoxos jueus, passant per una colla de bèsties d'Arkansas.

Si us va agradar Borat i vau entendre i acceptar el seu missatge transgressor i incorrecte (absolutament necessaris als temps en què vivim), us agradarà Brüno. Per cert, llueix unes peces de roba precioses...

 

Finalment ahir vaig comprar i instal·lar l'adaptador de TDT per a la tele de casa. Des d'avui puc veure, amb una gran nitidesa d'imatge, una variada oferta televisiva, com per exemple, concursos amb paia esperant la trucada que mai no arriba, bruixots tirant les cartes del tarot i gastant saliva, espais de tele-botiga oferint andròmines innecessàries (aparells per aprimar-se, afiladors de ganivets, eliminadors d'insectes per ultrasons)... Oferta a afegir als tradicionals canals públics i privats, només que amb la TDT multipliquen per quatre el seu temps i poden repetir ad nauseam els programes. Quasi tot en castellà, és clar.

Un gran avenç, com es pot comprovar.

Un noi del montón intenta apalancar-se una argentina que coneix casualment, però no hi ha manera de que ho aconsegueixi. Al principi, la pel·lícula promet ser la típica collonada espanyola de joves enrotllats i urbanites, com altres mil, però acaba sent una comèdia fresca on a mesura que passen els minuts es van encadenant seqüències i diàlegs francament divertits. Els protagonistes, actors novells, estan molt creïbles, ell en el seu paper de jove de vint-i-tants obsessionat amb trobar la dona de la seva vida, i ella en el d'immigrant emmerdeuse i escalfabraguetes (que n'hi ha per tirar-la de daltabaix del balcó). La pel·lícula ens ensenya també diversos conceptes en els sempre complicats mons del ligue i de l'aparellament (fer la cobra, la tàctica del coala o què és el "pagafantas" del títol). Tot amanit amb música d'Enrique Bunbury, que té presència continuada en el guió.

Per omplir dues hores de tediós estiu, vaja.

Algunes propostes per aquest estiu:

(Teatre) "El Joc dels Idiotes", de Francis Veber, amb Joan Pera i Lloll Bertran, dimarts, 14 de juliol, 22 h

(Teatre musical) "Aloma", de Mercè Rodoreda, amb Dagoll Dagom, dijous, 30 de juliol, 22 h

(Música) "Haydn in London", Orquestra Simfònica Camerata XXI, divendres, 31 de juliol, 22 h

Totes les activitats, al Camp de Mart de Tarragona.

Un record per Alfons Figueras, el dibuixant de les historietes d'Aspirino i Colodión (publicades a les revistes Bruguera de la nostra infància) i de les tires de Mr. Hyde, aparegudes fins fa poc a l'Avui. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú fa 86 anys.

Documental de Carles Balagué (el de La Casita Blanca) sobre Manuel Delgado Villegas, el Arropiero, que afirmava haver comès 48 assassinats, si bé només se'n van provar set. Al film s'entrevisten els policies que van portar les investigacions, testimonis d'algun dels crims, psiquiatres i periodistes. No hi ha escenes reconstruïdes, per donar més veracitat a una història certament increïble, datada al tardofranquisme.

El Arropiero era un home amb algun problema psíquic no aclarit (era portador d'un cromosoma XYY, però avui en dia es discuteix que això predisposi a res) que matava sense una causa aparent i a tot tipus de persones. No era, per tant, el típic assassí en sèrie que es fixa amb una tipologia concreta de víctima. Per afegir més pecularitats al cas, aquest home no va ser mai jutjat. A part d'extraviar-se el sumari, en un moment determinat policia, fiscalia i jutges van decidir salomònicament donar els casos per tancats i confinar l'infeliç en un manicomi de Santa Coloma de Gramenet.

La pel·lícula acaba amb unes colpidores declaracions del mateix Arropiero al final de la seva vida: un home degradat per l'aïllament, els electroxocs i el tabac (que fumava sense parar) balbuceja algunes reflexions sobre la seva existència. Impressionant, de veritat.

Mai no em va agradar aquest home. Tenia aquell aire de suficiència, com de tenir les coses massa clares. No les hi debia tenir tant, perquè li hem conegut moltes piruetes ideològiques, a conveniència seva. Va començar essent, pel que diuen, anarquista, però en un viatge a la Xina, per un reportatge a Destino, va caure del cavall i es va declarar fascinat pel règim d'aquell país. Després va venir la seva etapa monàrquica però també es va situar a recer del pujolisme, que li va muntar un tinglado a mida, l'Institut Català de la Mediterrània, d'incertes competències i generosa dotació econòmica.

Millor no retreure-li més coses en un apunt que se suposa que és d'homentage i reconeixement de la seva figura, l'endemà de deixar-nos. Reconeixement del gran escriptor que era, el millor de les lletres catalanes en aquest moment, si fem una apressada recopilació dels balanços que n'han fet els experts ahir i avui, fins el punt de ser considerat el nostre candidat al Premi Nobel de Literatura. Qui omplirà el buit? S'admeten polèmiques.