Avui es commemoren els cent anys del naixement d'Enric Valor i la blogosfera s'ha organitzat ben eficientment per fer-ne memòria i retre-li un merescut homenatge. Fer memòria de la seva introducció de les normes fabrianes o de la defensa de la catalanitat d'Alacant en temps de la República. Retre-li un homenatge per la seva fecunda tasca com a escriptor i lingüista o pel seu capteniment en la lluita contra la dictadura, que el va tancar a la presó durant una temporada. Reviso la seva biografia i, dels molts mèrits a destacar, em crida l'atenció el fet de que aconseguís treure a la llum la primera revista en valencià (Gorg) en plena dictadura.

És massa fàcil fer un joc de paraules amb el cognom del personatge, però no hi ha més remei que reconèixer el valor que va tenir en temps ben difícils per tots plegats. El mateix valor, potser, que trobem a faltar avui en les nostes elits polítiques, culturals, empresarials, a l'hora de donar una passa endavant, potser la definitiva per aconseguir, d'una vegada per totes, la llibertat del nostre poble i la plenitud de la nostra llengua i de la nostra cultura que Enric Valor, i tants altres, van somniar fins el dia de la seva mort.

Demà es produirà al panorama periodístic català un fet significatiu. Dues capçaleres històriques, l"Avui" i "El Punt", s'uniran en una de sola, "El Punt Avui". Comprenc les raons d'anomenar el diari d'aquesta mandra, però en discrepi. Comprenc que vulguin primar la capçalera gironina amb l'afegito del degà dels diaris en català, perquè va ser l'empresa del primer qui va absorbir la del segon. En discrepo precisament pel que deia: l'"Avui" es el degà i te una major significació en la memòria col.lectiva. Recodo aquell ja llunyà Sant Jordi de 1976. Amb una gran expectació va entrar a casa el primer numero d'un diari fet tot en la nostra llengua. Ens informava en portada que "20.000 obrers del metall, en vaga", acompanyat d'un acudit del Cesc, ple de tendresa i compromís, com sempre els feia. Naturalment, el primer exemplar es va esgotar en hores i el mateix 23 d'abril ja es cotitzava a mil pessetes de l'epoca. Fruit de la iniciativa popular, amb mils de participacions individuals, el diari va iniciar una llarga caminada de 35 anys, plena d'incidències periodístiques, econòmiques i tecnològiques, com qualsevol altre rotatiu de finals del segle XX, fins que la seva situació financera va determinar que fos adquirit per "El Punt", aquell diari "gironí" (almenys, vist desde Tarragona), que a mi mai no em va convèncer al cent per cent, sobretot pel seu aspecte extern. Demà neix un nou diari i mig mor l'"Avui". Tant de bo reculli el millor de cada casa. El país, la llengua i el periodisme ho necessiten. (*)

Pràcticament en temps de descompte, com ja és bastant habitual en mi, avui he visitat l'exposició "La ciutat de Sagnier" que CaixaFòrum ofereix a Tarragona fins mitjans d'agost.

Enric Sagnier (1858-1931) va ser un arquitecte d'estil eclèctic, fill de família benestant barcelonina, que potser no és prou conegut pel gran públic, però els seus edificis sí: el Palau de Justícia, l'edifici de la Caixa de Pensions de la Via Laietana, el Temple Expiatori del Tibidabo, i centenars de construccions més de tota índole, residències senyorials, pisos d'obrers, esglésies, hotels, etc.

L'exposició dedica un espai important al Tibidabo. S'hi explica que la figura del Sagrat Cor no va ser instal·lada a la cúspide del temple fins el 1961, cosa que ignorava. D'aquella època data una filmació del No-do, on surten totes les atraccions de l'època: l'avió, els autòmates o aquella mena de monorail que s'endinsava per uns túnels que reproduïen les coves d'Artà o l'Alhambra de Granada. Veient aquelles imatges m'he sentit transportat a la meva infància.

També es dedica una atenció especial al primer edifici que va tenir la Caixa a Tarragona, a la Rambla Nova. El fet que després l'ocupés Ràdio Tarragona és l'excusa perquè es reprodueixi una gravació dels anys seixanta del famós personatge radiofònic Maginet. La veritat és que sentir una vegada i una altra els acudits infantiloides del popular Maginet ("¿Valor se acentúa? - Sí, señor, sobre todo en verano", i així tots) contrasta amb la contemplació de l'obra arquitectònica de Sagnier, tot un senyor d'ordre com ja no en queden. Com tampoc queda, val adir, un cert nombre d'obres de l'arquitecte, desaparegudes a les darreres dècades i per motius ben diversos.

[L'exposició La ciutat de Sagnier romandrà oberta al CaixaFòrum de Tarragona fins el 14 d'agost]

Avui s'escau el cinquantè aniversari de la fundació d'Òmnium Cultural, l'emblemàtica entitat de defensa de la llengua, la cultura i la nació (o país, que aquest és el mot que sovinteja darrerament) catalanes. He mig seguit l'acte commemoratiu via internet. Carles Duarte ha fet una magnífica crònica dels il·lusionants anys seixanta, farcits d'iniciatives de la societat civil del moment a favor de la nació catalana i de la seva cultura. Gran lliçó que, en plena dictadura franquista, sorgissin Òmnium, Edicions 62, Serra d'Or, la Nova Cançó... L'actual presidenta, Muriel Casals, ha anunciat després les propostes que durà a terme l'entitat, com a avantguarda de la societat civil que és: un gran pacte per l'ús social del català, impulsar el dret de decidir i plantejar-se una possible insubmissió fiscal si Madrid no accepta (que no acceptarà) el pacte que Catalunya demanda.

Sóc soci d'Òmnium des de fa molts anys. En el passat vaig estar molt vinculat a la delegació del Tarragonès. La mare en fou secretària durant un llarg període i jo mateix hi vaig col·laborar en diverses tasques, des de bibliotecari fins a tresorer, passant per la confecció d'un llibret commemoratiu dels 25 anys de la delegació. La vida cultural tarragonina dels setanta, vuitanta i noranta no s'entendria sense la vitalitat d'aquesta delegació i jo vaig tenir la sort de viure-ho en primera persona. Els premis literaris, l'any Rovira i Virgili, el premi Tarragoní Fidel (després El Balcó), els cicles de conferències... tot organitzat amb molt voluntariat i poca subvenció, just al contrari que ara.

Precisament en ocasió dels 25 anys de la delegació del Tarragonès, un periodista em va preguntar si encara tenia sentit l'existència d'Òmnium. Li vaig contestar que sí, sens dubte, tot i que algunes veus ho qüestionaven en aquell moment (parlo del 1996), atès que ja teníem estatut (el d'abans, vull dir), Generalitat, immersió lingüística i suport oficial de tot ordre. Avui que Òmnium fa 50 anys, la resposta a la pregunta és exactament la mateixa que vaig donar: l'existència de l'entitat té més sentit que mai. I per justificar-ho, només cal donar un cop d'ull a l'actualitat de cada dia. Commemoracions com la d'avui suposen una injecció revitalitzant per continuar endavant en el llarg camí cap a la llibertat.

Darrers anys de la vida de Confuci, des que és nomenat ministre-filòsof de Justícia a la Xina del segle VI abans de Crist, fins a la seva mort, passant per un període de voluntari exili emmig d'un imperi dividit en mil bàndols.

Els xinesos no podien ser menys que la resta de mortals i ja tenen la seva particular Troia: perquè això és la pel·lícula que avui comentem. S'agafa un personatge històric (en aquest cas Confuci, inspirador remot del maoisme) i un periode ben convuls, ple d'acció i exèrcits amunt i avall. Els efectes especials són tant continus com evidents.

Esperava més filosofia d'aquest film de més de dues hores, però ja se sap: entre la semianalfabeta cinefília d'avui en dia la paraula, el discurs, l'argumentació, no cotitzen gaire. Tot i així, entre batalla i batalla s'hi colen alguns pensaments de Confuci. Fins i tot fa una breu aparició el seu antecessor Laozi (o Lao Tse).

I parlant de pensaments confucianistes, aquí en va un, de plena actualitat: "Si el governant s'imposa per les seves qualitats i manté l'ordre en harmonia amb els bons costums, el poble s'avergonyirà d'actuar malament i avançarà pel camí de la virtut".

Organitzada per l'obra social d'una coneguda caixa d'estalvis (no cal donar més detalls), s'ofereix al públic una interessant exposició a Tarragona titulada Romanorum vita. Quina millor ciutat que Tarragona per contemplar-la? No és la típica exposició amb quatre pedrotes i trossos d'àmfora i vas que t'estrelles, no. Es tracta d'una immersió del visitant en un passeig per la vida quotidiana d'una ciutat romana al segle I d.C., amb els seus carrers, cases, utillatge, menjar, fins i tot les seves olors. Tot reconstruït amb la màxima fidelitat. Un muntatge àudiovisual, francament ben aconseguit, fa que el visitant es trobi vint segles enrere, vivint unes situacions del dia a dia molt més semblants a les actuals del que podríem pensar. Per exemple, en aquella època ja hi havia campanyes electorals i els candidats feien la seva propaganda fent pintades pels carrers. No han canviat tant les coses: no fa ni un mes hem viscut/patit una campanya electoral, on noms tant inequívocament romans com Fèlix o Victòria ens demanaven insistentment el vot per regir els destins de la ciutat més romana dels Països Catalans.

[L'exposició Romanorum vita està instal·lada a la plaça Verdaguer de Tarragona i estarà oberta fins el 24 de juny]

Ens deixa Jorge Semprún, un testimoni d'excepció de les atrocitats del segle XX, aquestes atrocitats que semblen difuminar-se en la desmemòria i en diccionaris generosament subvencionats. Ens deixa també un polític que va tenir l'honor, si es pot dir així, de ser expulsat ben aviat d'aquesta locomotora feixuga i perpètuament obsoleta anomenada Partit Comunista. Un polític que deixaria bon gust de boca en la seva única experiència com a gestor, al front d'un ministeri espanyol. Aquest vespre, sentia dir al president Pujol el que jo ja intuïa de feia temps: Semprún és, de lluny, el millor ministre de Cultura que ha tingut l'estat els darrers anys, i el que més esforç va fer per comprendre la realitat catalana. Ens deixa finalment un escriptor i intel·lectual de prestigi. Em pregunto quants en queden, com ell.

[En compliment de la normativa electoral vigent, l'apunt d'avui no demana el vot per cap partit, ni tan sols per Solidaritat Catalana per la Independència]

Un director de cinema porno, ja mig oblidat, decideix tornar a la càrrega amb una superproducció titulada El alzamiento nacional, ambientada a la guerra civil espanyola. Per aconseguir-ho, recupera els seus actors fetitxe, que ara es guanyen la vida amb feines tant dispars com striper o venedor de pollastres.

És una polsosa (i mai millor dit) comèdia espanyola que pretèn fer una paròdia dels films porno. Només em va fer riure una escena, però ja no recordo quina és del reguitzell de pretesos gags protagonizats per la nòmina d'Antena 3, productora de l'artefacte. Els jocs de paraules que fan amb els títols de les pel·lícules porno de ficció (Tetánic o Los santos indecentes) donen el to de tot plegat.

Una evidència de la qualitat d'aquesta cinta és que a la sala on la vaig veure (als nous cinemes del centre comercial Arenas) hi havia, exactament, una persona: jo. No us negaré que fa una certa impressió veure una pel·lícula rodejat de centenars de butaques tant buides com el sentit de l'humor del guionista.

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

 

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

 

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

 

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

 

 [ donacions solidàries aquí: http://acpv.cat/ajudemacpv/ajudes-dp1 ]

S'acosta Sant Jordi, ben amagat aquest any dins la Setmana Santa. Tothom fa propostes de llibres per comprar o regalar aquest dia. Aquesta és la meva tria, absolutament personal:

Bel, Germà: Espanya, capital París. Destino-La Campana. 19 €. La tesi: en la seva obsessió per emular el París jacobí, Madrid ha superat la capital francesa en el grau de centralització i caràcter radial de les comunicacions. Ja ho intuïem, però està molt ben explicat.

Carreras, Xavier: Objectes perduts a nova Barcelona. Aforismes (o no). Arola Editors. Dues obres d'aquest autor de Tarragona, que seran presentades el proper dijous 21 d'abril, a les 20,00, a Casa Canals. Prometen música (Lepenski Vir, duet de música balcànica) i un "sant berenar".

Casadevall i Camps, Jordi: Ben distrets. Lulu Editors. Gratuït aquí. Tercera recopilació d'apunts de Les aigües turbulentes. Espero que ningú trobi malament aquesta auto-cita, però si ni jo em faig publicitat...

Gabancho, Patrícia: A la intempèrie. Columna. 20 €. Una nova visió del desencant de la Transició, aquesta vegada explicat per l'argentina més catalana del món.

Nerín, Gustau: Blanc bo busca negre pobre. La Campana. 15 €. L'autor dóna un bon repàs a les ONG posmodernes, la seva ineficàcia i el seu paternalisme, no tan allunyat del Domund de la nostra infància. Per a reflexió de progres diversos.

Puyal, Joaquim Maria: Aicnàlubma. Columna. 23,50 €. El gran mestre reforça el seu paper de consciència crítica de l'ofici periodístic amb aquest llibre, el primer de tres volums que vol publicar sobre el sector de la comunicació. És el llibre que penso comprar-me per Sant Jordi.

Vernet, Vicenç: Vacances romanes. Silva Edicions. El vitriòlic autor reusenc torna a la càrrega amb aquesta paròdia de les novel·les d'àngels i dimonis, que últimament empestifen les nostres llibreries (les novel·les, no els àngels ni els dimonis).

Segons les informacions que estan arribant en aquests moments, la manifestació que es fa aquesta tarda a València, a favor de TV3, la llengua i la transparència, està resultant tot un èxit. Me n'alegro especialment perquè el País Valencià necessita com aigua de maig aquest tipus de mobilitzacions ciutadanes de reivindicació, festa i solidaritat, a parts iguals.

Trobo indicadíssim un dels lemes de la manifestació: "El País Valencià és el meu país", vàlid pels valencians i també pels que no ho som, i que, potser sense proposar-s'ho, dóna una aportació interessant en l'etern debat de la construcció nacional dels Països Catalans. O sigui, per intentar trobar el desllorigador a tot allò de què som, com ens diem, com es diu la llengua que parlem, quin paper té cada territori en el procés d'alliberament nacional, etc.

Els que no hem pogut assistir a la manifestació tenim una manera alternativa de mostrar la nostra solidaritat amb els valors que l'han inspirada: aportar el nostre granet de sorra, en forma econòmica, perquè Acció Cultural del País Valencià pugui liquidar la desproporcionada multa que li ha imposat el govern "popular". Aquestes són les moltes maneres de fer-ho:

Ahir parlàvem de Barcelona, que demà anirà a les urnes a decidir sobre el futur. Avui també parlem de Barcelona, però no del seu futur sinó del seu passat, amb aquest documental que s'està projectant aquests dies a les sales de la capital.

El petit fil narratiu de la pel·lícula és la família Baladia-Llorach, representativa de la gran burgesia barcelonina (més que catalana) d'entreguerres. Un dels seus descendents va traçant una mena d'arbre genealògic mentre ens explica anècdotes dels seus ancestres. Per il·lustrar-ho, dotzenes de petits fragments de pel·lícules domèstiques, però no només de la família esmentada sinó de moltes altres. Veiem gent "de possibles" com es divertien, com viatjaven, com celebraven els natalicis i els casaments, en definitiva com vivia una classe social ben característica en un espai i un temps també ben característics. Un collage fascinant (com m'agrada aquesta paraula) sobre una època que, efectivament, el temps ha esborrat.

Anotació final: el dia que vaig veure el film, la sala era plena de persones d'edat ben avançada, octogenàries en bona part, potser en consonància amb la temàtica del que vèiem. No sé quina impressió debia fer a aquesta audiència la peça de hip-hop que il·lustra una de les escenes de la pel·lícula, però el contrast és notable.

La dona d'un empresari francès de províncies, sense altres ocupacions que córrer pels boscos, fer poesies i servir l'esmorzar al marit quan no hi ha el servei domèstic (és un "florero", potiche en francès), es veu obligada, a contracor, a fer-se càrrec de la fàbrica de paraigües familiar. Haurà de lidiar amb una vaga, negociar amb un alcalde comunista i, en definitiva, a enfrontar-se amb problemes "de veritat" fins a ser temptada per la política.

Comedieta agradablement feminista, potser passaria sense pena ni glòria per les pantalles si no fos perquè està protagonitzada pels dos monstres de l'escena gala, Caterine Deneuve, hieràtica i perfectament conservada als seus setanta-i-tants, i Gerard Depardieu, que continua ocupant tota la pantalla (real i metafòricament parlant).

La gràcia de la pel·lícula és que l'acció passa als anys 70 i l'ambientació és perfecta, des dels cotxes fins els horrorosos papers pintats de les parets, passant per un ric mostrari de pantalons acampanats, bruses estampades i ulleres de pasta de mides exagerades.

Breu aparició del nostre Sergi López, en una escena posada en calçador, a major glòria de la Deneuve i el de Vilanova i la Geltrú.