Com a final de les meves vacances septembrines, he passat una setmana a l'illa de Tenerife. Campament base, Puerto de la Cruz, una mena de Lloret de Mar però més bonic, al mig de la vall de La Orotava, que baixa verda i florida des del Teide fins a l'Atlàntic. Espectacular de veritat.

Primer dia, excursió fins a l'oest de l'illa, a un lloc que en diuen Los Gigantes, una mena d'acantilats que cauen en picat fins al mar, dificultant la formació de platges a la costa, que escassegen a Tenerife. Des del mirador per contemplar aquests gegants, es divisen, quan el temps ho permet, les illes de Gomera i La Palma. Avui podem fer-ho amb la primera, però no amb la segona, més llunyana.

De Los Gigantes ens desplacem a Masca, poblet al qual s'accedeix per una estreta carretera, plena de corves i desnivells, no apta per acròfobs. Al poble li escau ben bé l'adjectiu típic, tant car als turistes europeus, que hi troben paisatges espectaculars, vegetació exòtica, construccions antigues... i postals, records i tauletes per prendre refrescos i sucs.

El tour acaba a Icod de los Vinos, famós pel seu drago mil·lenari (a la imatge). Es tracta d'un arbre de formes peculiars, molts conegut, que ja existia molt abans que els godos envaïssin les illes al segle XV. Els guanches no van poder resistir les maneres de fer (les salvatjades, perquè no dir-ho) dels castellans, però el drago d'Icod sí. Per cert, per veure'l de prop cal desprendre's de quatre euros: ni el venerable arbre escapa a la comercialització del nostre món.

[continuarà]

Abandono Albarca i m'arribo a Siurana, un petit poble fins no fa massa gairebé oblidat de tothom, sense infraestructures, i que ara corre camí del contrari, de patir la plaga del turisme invasor. De moment, l'entrada al poble està plena de cotxes a banda i banda: teòricament només hi poden entrar els dels veïns del poble, però ningú no en fa cas.

Em passejo pel carrer principal, admiro el timpà de l'església romànica i una enorme creu de terme que commemora el vuitè centenari de la reconquesta de Siurana (o Ciurana, hi ha controvèrsies sobre això). Des de la talaia natural de l'extrem del poble es contempla una impressionant vista de la comarca: el pantà de Siurana, Cornudella, el Montsant...

Al tornar cap el cotxe tinc l'ocasió de saludar el senyor Ramon Roig, a qui havia tractat per motius professionals. És el president dels Amics de Siurana i ànima del poble. Estudiós de la seva història, col·leccionista de tot el que en fa referència (desde restes arqueològiques fins a llibres i retalls de diaris), és un home afable i apassionat, creador d'una biblioteca i d'un petit museu, que em mostra donant-me tota classe d'explicacions.

No marxo sense visitar "el salt de la reina mora". Siurana és el darrer reducte de la Catalunya sarraïna, i en aquest indret hi ha una mena de forat a la roca que, segons la llegenda, correspon a la petjada que va deixar el cavall de la darrera reina mora abans de saltar tots dos al buit.

Com que el restaurant de Siurana tanca els dimarts, i avui és dimarts, decideixo dinar al càmping que hi ha una mica més avall, freqüentat per escaladors que practiquen la seva afició a les abundants parets verticals de la zona. De fet el càmping es publicita com "el rovell de l'ou de l'escalada". Mentre dino a la terrassa, em fan companyia set persones en dues taules, una cambrera eslava de cabell ros, un gat negre, un altre de blanc, una abella i unes quantes mosques.

De tornada a Tarragona, m'aturo a les Borges del Camp a comprar pa de pagès i una coca de recapte (que després em menjo sencera per sopar). És la festa del poble i el balcó de l'Ajuntament llueix les banderes catalana i municipal. Cap més. Sense problemes, sense protestes, sense manifestacions feixistes, sense denúncies de fiscals. Normalitat, doncs.

M'arribo amb el cotxe fins a Ulldemolins. Em passejo de cap a cap pel carrer Major d'aquesta població del Priorat. Quietud generalitzada, nens jugant davant el Santuari del Loreto, cafè en un bar (televisió posada, que ningú mira) i església (a la foto) amb una curiosa llegenda al rellotge de sol de 1789: "hora est de somno surgere". A la plaça hi ha mini-mercat (dues parades), i en una d'elles compro tomàquets d'amanir i préssecs de vinya. Me'ls cobren a 0,90 euros el quilo. Deixo per a una altra ocasió la molt recomenable excursió a les ermites de Santa Magdalena i Sant Antoni, dos dels molts atractius del Parc Natural de la Serra de Montsant.

Baixo d'Ulldemolins i trenco per pujar a Albarca. La carretera d'accés té més forats que asfalt, cosa bastant lògica si tenim en compte que és un poble mig abandonat. El coneixia per haver dormit, fa molts anys, al refugi Montsant, gestionat pel Centre Excursionista de Tarragona. No recordo haver passat mai tant de fred com llavors, de manera que, una mica com el gos pavlovià, quan m'esmenten Albarca ho relaciono mecàniment amb fred al moll de l'os. Avui, però, fa una bona calor mentre camino pel carrer de la Plaça (molt originals no són) i entro al cementiri vell, petit i recollit, a contemplar l'excel·lent paisatge mentre prenc notes per al bloc.

[continuarà]

Serà allò del temps subjectiu que ens ensenyaven a classe de filosofia, però el cert és que els estius, quan ets un nen, són llarguíssims. Independent-ment que coincidissin amb les vacances escolars, el fet és que eren interminables. Però per a un nen com jo (coordenades: Eixample de Barcelona, classe mitjana, anys 60) els estius no proporcionaven, ni de bon tros, les oportunitats d'oci i diversió que frueixen els marrecs i no tant marrecs d'avui en dia.

El tret de sortida el donaven les revetlles. No recordo que encenguéssim petards o bengales ni al balcó de casa ni al carrer. Sí que recordo que per Sant Joan hi havia un espectacular castell de focs artificials a la Sagrada Família, monument que, privilegiadament, podíem contemplar des de l'abans esmentat balcó. L'altra verbena, la de Sant Pere, la vivíem a la casa gracienca del meu padrí, que celebrava la seva onomàstica aquest dia. Recordo com si fos avui estar sopant a la fresca del pati d'aquella casa mentre no parava de sonar la pirotècnia del barri. Al cel, de tant en tant, es podien contemplar uns globus. El seu desplaçament enigmàtic em produïa una estranya sensació, com de por. Després em vaig assabentar que van prohibir aquests ginys, que portaven una flama, perquè podien produir incendis.

Què feien a l'estiu els nens de classe mitjana a l'Eixample de Barcelona els anys 60? Doncs l'oferta no era massa àmplia. A banda dels banys de Sant Sebastià, dels quals vaig parlar abans d'ahir, l'oci podia consistir en un dia al Tibidabo, una tarda al Park Güell (abans de la invasió d'europeus i japonesos), una passejada amb les "Golondrinas" del Port o una sessió de tarda de cinema, sense aire condicionat però amb dues pel·lícules i No-do.

De tant en tant anàvem més lluny, a les Planes o a la Floresta, no recordo bé, a una caseta que uns amics de la família ens cedien per passar-hi el dia. El lloc, rodejat de frondosos pins, era ben a prop del tren de Sarrià (els "ferrocates"). L'olor de pi i el soroll quan passa un tren són per a mi la madalena de Proust: em transporten a la infància.

L'estiu s'acabava amb les festes de la Mercè, la patrona de Barcelona. Ja en vaig parlar en una ocasió. La distracció consistia en anar a veure els gegants a la plaça Sant Jaume, atapeïda de gent, i després assistir a la divertida i kitch cavalcada, a tirar serpentines i confeti.

Amb la festa major de Barcelona s'acabaven els llargs estius de la meva infància. Qui pogués tornar-los a viure.

Quan era petit, ens portaven poc a la platja, malgrat viure a Barcelona (o potser precisament per això). La destinació habitual per divertir-se, agafar color i remullar-se eren els famosos Banys de Sant Sebastià i, concretament tres petites piscines que hi havia, pensades per als crios, al costat d'una piscina molt més gran, per als adults. Recordo que hi arribàvem amb el tramvia que circulava pel passeig Nacional de la Barceloneta (el 59, si les meves fonts són bones). Una vegada instal·lats, la mare ens embadurnava el cos amb Nivea, que substituïa els protectors solars que llavors no s'estil·laven (o que encara no existien, no ho sé). Als dos minuts ja érem a l'aigua.

Va ser quan vaig venir a viure a Tarragona que vaig incorporar la platja com a hàbit estiuenc. Anàvem a la de la Pineda, que llavors en deien Racó de Salou, parlo dels anys 70. Si algú afirmés que avui allò és Salou, originaria un conflicte diplomàtic entre dos municipis, d'imprevisibles conseqüències. Però llavors tot era molt diferent. Tant, que no hi havia cap de les edificacions que han anat sorgint com bolets, ni hotels, ni apartaments, ni l'Aquapark, res de res. Tot eren dunes de sorra, on el meu pare, que no era de platja, deixava el cotxe amb què ens havia traslladat tota la família i s'acomodava sota l'ombra d'un arbre a fer el seu passatemps preferit, els mots encreuats. I nosaltres, mentrestant, a l'aigua.

Per cert, aigües molt poc turbulentes. Més aviat exageradament tranquil·les. Una bassa d'oli, com acostumàvem a dir familiarment.

Enceto avui una tanda d'apunts amb records dels meus estius passats, i ho començo amb dues estances a Lloret i a Malgrat, de petit, als anys 60.

A Lloret de Mar, només arribar a l'hotel amb tota la família, ja ens vam trobar amb la desagradable sorpresa de que no hi havia habitacions lliures malgrat haver-les reservat en el seu moment. Vam acabar allotjats en un altre hotel de la mateixa cadena, però l'estona de nervis i molèsties ningú no ens la va treure. El meu pare, poc entusiasta dels viatges, va deixar anar algun improperi en veu alta ("ara ens faran anar a un hotel a la quinta h...!") Quan anys després vaig descobrir la paraula overbooking, de seguida vaig saber de què es tractava.

Durant l'estança a l'hotel de Lloret, un dia vam demanar vi al cambrer i la resposta d'aquest va ser:

- ¿lo quieren del bueno o del barato?

Aquest era el "turisme de qualitat" que s'estil·lava als anys 60, en ple boom de biquinis i souvenirs, un turisme de manobres servint plats i les seves dones estirant llençols i cobrellits.

A Malgrat ens vam allotjar en uns apartaments. Fa molts anys d'allò i només recordo un edifici molt alt. Als baixos, una mena de cafeteria, on algun dia hi vam menjar, tenia les cartes, els menús, els rètols, tot, en alemany, llengua majoritària, m'imagino, del personal que poblava la zona. Això sí que era "normalització" lingüística sense complexos.

Sobreocupació hotelera, servei deficient, servilisme estranger... Em pregunto si ha evolucionat gaire aquell turisme. Ara, amb la crisi, el sector es queixa de que els demanen una cocacola i quatre gots per repartir. 

La cocacola, de la bona o de la barata?

Ja és moment de tornar cap a casa feliç i content, però el destí em té reservat un contratemps. Decideixo parar a Montsó, la ciutat aragonesa seu, curiosament, de Corts catalanes i valencianes, amb un impressionant castell (a la foto). Aparco el cotxe, em passejo pels seus carrers, dino, i quan em disposo a pujar fins el castell amb la intenció de visitar-lo, el vehicle no se m'engega. La celeritat amb què soluciono de moment el problema no obsta perquè aflori al meu pensament més d'una maledicció contra tot. El cotxe es queda a un taller d'allà i un taxi em porta a casa meva. Fi del primer capítol. Sort que no em va passar a l'anada: qui no es conforma és perquè no vol.

Ahir divendres, i després d'haver rebut una trucada del taller dient-me que el meu bòlid ja estava reparat, torno a pujar a la ciutat aragonesa per tal de recollir-lo. El noi del taller m'explica amb detall l'origen de l'avaria (exactament, es va fer malbé el captador del punt mort: no tenia ni idea de que existís això), m'acosta el cotxe i em diu que el rentarà perquè està ple de pols i molt calent. Li hagués pogut contestar "no me extraña que esté caliente, con tanto polvo", però no tinc l'agilitat mental suficient per fer-ho. L'única agilitat que tinc és per marxar pitant cap a Tarragona i donar per acabada, definitivament, l'escapada al Pirineu aragonès.

Si el matí l'he dedicat a la muntanya, la tarda es mereix una tranquil·la passejada per Canfranc-Estación, el poble més a prop de Candanchú. Aquí hi ha l'estació de tren construïda per fer d'enllaç internacional entre Espanya i França. L'experiment va durar pocs anys (els amples de via són, com se sap, diferents i calia fer transbord de trens) i les vicissituds de la guerra del 36 i la Segona Guerra Mundial van fer que es clausurés la via francesa i es tapiés el túnel que travessa el Pirineu. L'estació (a la foto) és un enorme i fascinant edifici d'estètica com de balneari d'entreguerres, avui en procés de restauració per fer-hi no sé si un hotel o què. En tot cas, per la part espanyola RENFE segueix prestant servei (sense ironies) a la població de la zona amb dos trens diaris que connecten amb Saragossa.

L'endemà, diumenge, toca visitar Jaca. Sota un sol de justícia, em passejo pels carrers més cèntrics de la capital de la Jacetània, plens de botigues antigues, amb tot l'encant d'aquells establiments d'abans que anunciaven i venien novedades. Un dels carrers per on passa, segons la informació turística, l'antic Camí de Sant Jaume és, horror, la zona de pubs de la ciutat, inclosa una inesperada Bodeguita de Enmedio. Entro a la catedral i m'assec, més aviat em desplomo, en un dels bancs, a gaudir de l'agradable fresca i dels retaules i trones barrocs que sempre trobes en aquests llocs. L'altre punt d'interès de Jaca és la Ciutadella, enorme fortificació emmig de la ciutat. No hi falten l'estanquera i la llegenda Todo por la patria.

Dino en un un dels molts restaurants ubicats al carrer principal. És una mena de terrassa a la vorera però tancada per tot arreu. La calor hi és considerable, i el perill de caure en basca, important. Hi menjo amanida russa i una albergínia farcida de carn trinxada, de factura dubtosa. No hi ha desgràcies personals, de moment.

Torno a l'hotel. La tarda la dedico a llegir Plantem cara, de Joan Solà, prenent la fresca al balconet de l'habitació amb vistes a la muntanya del Tobazo. Les hores se'm fan curtes amb el mestratge de Solà i les seves incursions per la gramàtica, el lèxic, la sociolingüística, la política...

Estacions de tren, art, cultura, quietud, un bon llibre... No és normal tanta concentració de coses bones. Quan decideixo anar-me'n al llit, un fort mal de panxa m'obliga a anar a Cal Felip, a dipositar-hi una substància del tot líquida. El dinar no estava catòlic, sens dubte.


(continuarà)

Des de Candanchú m'arribo a la propera estació d'esquí d'Astún. Allí funciona durant l'estiu un dels telecadires pensats per als esquiadors, que en pocs minuts puja els excursionistes fins a un llac, denominat "de las Truchas", inici de diferents rutes pirinenques. El temps és excepcionalment esplèndit i el silenci, màxim, trencat només pel lleuger zum-zum que fa el mitjà de transport mentre ascendeix.

Començo a caminar i arribo fins al llac (que a Aragó en diuen ibón) d'Escalar. Ambient una mica dominguero: gent estirada a la gespa prenent el sol, una tenda de campanya i un nombrós grup de nois i noies que ja de lluny se'ls sent cridar:

- de quién coño es esta puta bolsa?

Ja es veu que estan ben ensenyats. El grup marxa abans d'arribar jo al llac. El meu següent destí és el pas des Moines ("dels Monjos"), una mena de port de muntanya, separat per una tanca i un filferro: és la frontera entre els nostres dos "estimats" estats espanyol i francès. Descanso repenjant-me en una fita (la 309) que senyala formalment la divisió política, i em fixo en un cartell amb les normes del Parc Natural (el cantó francès sí està protegit). Mentre llegeixo "no feu soroll", el mòbil comença a sonar: són els missatges de la companyia telefònica, que ja sap on sóc i em recorda les tarifes si se m'ocorre trucar des d'Europa. Estan a la que salta.

Des del pas des Moines s'arriba pujant (i en alguns llocs escalant) al pic del mateix nom, de 2.347 metres. Al cim m'hi trobo, oh sorpresa, el grup de la puta bolsa (amb perdó). Xivarri, converses a crits... no falta ni música rap per amenitzar la trobada. Pesco al vol diverses expressions adolescents:

- Toño, te vas a cansar hasta jugando al mus!

- Ahora viene un viento de la hostia y flipas...

- Me quiero tumbar, Lucía...

- Y yo volar, mira...

Ho sento, nois. Vosaltres no heu respectat el meu dret a la quietud a dalt d'una muntanya i jo tampoc us respecto el dret a la intimitat de les vostres converses. De fet, n'hi ha poca, d'intimitat. No sé com cabem tanta gent al cim, perquè a més de la trentena de nois i noies hi ha més excursionistes. Per exemple, unes senyores franceses grans; una d'elles duu un ridícul barret hexagonal de palla: sembla una làmpara antiga.

(continuarà)

[Apunt dedicat a la memòria de Juli Gens Rivalt, que ens ha deixat després d'una greu malaltia. En Juli i jo vam ser companys d'escola durant alguns anys, i en guardo un molt bon record; al bloc de Jaume Renyer hi trobareu una excel·lent aproximació a la seva figura humana i política]

He estat alguns dies al Pirineu aragonès. La destinació, Candanchú (a la foto), que ja conec d'altres vegades.

El cotxe emprèn la ruta Lleida, Barbastre i Osca. Pel camí, la senyalització viària ofereix noms de localitats realment suggeridors. Em pregunto quina trajectòria històrica ha dut a aquests pobles a dir-se Barbuñales o Tierz, per exemple. Quina procedència tenen aquests noms?

Arribo de nit a Candanchú, l'estació d'esquí que a l'estiu és un oasi de tranquil·litat, amb una temperatura i una humitat decents. L'hotel on sempre m'allotjo és el més antic d'aquest lloc, dels anys trenta, amb la lògica modernització que el viatger exigeix; conserva, però, l'encant d'un allotjament dels d'abans, des del mateix edifici, d'aspecte suís, fins a la decoració d'escales i passadissos, amb esquís antics, de fusta, i portades de revistes d'altres èpoques. El tracte és familiar i càlid, cosa que s'agraeix perquè avui el termòmetre exterior marca, atenció, els 12 graus. La manta al llit no em farà nosa.

L'endemà esmorzo de bon matí i no puc evitar fer el xafarot i escoltar la conversa d'un grup a la taula del costat. Parlen de viatges a la República Dominicana, de que també es diu Santo Domingo i on hi ha les restes de Cristòfol Colom; però no totes, perquè un fa:

- hay cachitos de Colón por todos lados...

El comentari, que no té res a veure amb l'entorn on ens trobem, em fa molta gràcia i em permet iniciar de bon humor la jornada, que estarà dedicada a trescar per la muntanya.


(continuarà)

Repassant apunts del bloc, m'adono de que he formulat diverses promeses al llarg del temps (tractar temes concrets o anar a diferents llocs). Com que no sóc un d'aquests presidents de govern que incompleixen sistemàticament els seus compromisos, m'he decidit a complir-los tots. Aquí va el primer: una visita al Centre d'Estudis de la Guerra Civil, de Gandesa.

Per fi puc visitar aquest Centre d'Estudis, després de trobar-lo tancat a la darrera excursió. Intueixo que la seu és l'antic edifici de les escoles que han habilitat per a l'esmentat centre, oficina de turisme i serveis comarcals de la Terra Alta. Al començament passen un documental sobre la batalla de l'Ebre, verdader leit motiv d'aquest petit museu d'armament, bales, uniformes, documents, bitllets, medalles... i el que potser és més sorprenent, la gran quantitat d'objectes personals, que se segueixen trobant a les serres de Pàndols i de Cavalls, escenaris d'aquell conflicte: coverts, sivelles, botons... fins i tot un detente carlista. Una sala recrea una trinxera i una altra recull molta informació sobre l'aviació durant la guerra del 36, que va tenir un paper més important del que ens sembla.

Bona iniciativa, aquest Centre d'Estudis, amb un únic però: a la sortida, una vitrina amb productes a la venda. Els llibres de temàtica històrica i militar es barregen amb ampolles de vi de la D.O. Terra Alta. Ja sabem que és un vi excel·lent i que cal vendre'l com sigui, però no trobo que sigui un lloc idoni per fer-ho.

De tornada cap a casa, dues visites turístiques més. Primer, Benissanet, el poble de l'escriptor Artur Bladé. Hi dono un tomb i em protegeixo del sol de les tres de la tarda anant per l'ombrívol camí que mena fins a l'embarcador del riu, entre (m'ho sembla) presseguers. Cap cotxe, cap moto i una sola persona: un negre que em saluda amablement sense conèixer-nos de res.

Segona parada, el castell de Miravet. Pedres i més pedres, però molt més interessant del que podria semblar. A la terrassa, esplèndida vista del meandre que fa l'Ebre i de tota la Ribera d'ídem (a la foto). El sector principal del castell és anomenat "recinte sobirà" i aquí fou on es van reunir els líders dels cinc partits catalans per arribar a un primer consens sobre el nou Estatut, aquell que ens havia de solucionar la vida. Però d'això fa tant de temps...

Me n'havien parlat molt, però mai, en les quatre dècades que porto vivint a Tarragona, havia presenciat la Tronada de Reus. Aquest vespre ha estat l'ocasió d'arribar-me a la capital del Baix Camp i capbussar-me en l'animació dels seus carrers i places. La Tronada, que dóna inici a la Festa Major de Sant Pere, s'ha retardat uns tres quarts d'hora. No passa res. En l'espera, petit incident quan des d'algun balcó del cantó sud de la plaça Mercadal algú ha llençat un got sobre la multitud; com diria una crònica periodística, no s'han registrat danys personals, si bé la guàrdia urbana s'ha apropat al lloc dels fets per tal d'aclarir què ha passat.

En un moment donat ha sortit al balcó de l'Ajuntament un grup de músics a tocar una peça que ha donat inici a la Tronada. Seguidament, el batlle, amb una llarga canya ha encès la traca que dóna la volta a la plaça. L'espectacle, no apte per oïdes delicades, dura escassament un minut i acaba amb una apoteosi de soroll. En acabar, la plaça queda envaïda per una espessa boira. Els reusencs estan molt orgullosos de la seva Tronada. De fet, estan orgullosos de tot el que és reusenc: no diguis mal de la Tronada.

A l'acabar, i a punt de marxa, em trobo la Marta, una amiga barcelonina-reusenca, antiga companya de feina, amb qui m'uneixen moltes coses, des de la ciutat de naixement fins a l'edat, passant per una manera semblant d'entendre la vida. Feia algun temps que no ens vèiem. Després de xerrar una bona estona em fa:

- Jordi, et veig molt millor, com a rejovenit

Ja he dit abans que és una amiga...

Ahir diumenge, petita ruta per la Catalunya central, territori bastant desconegut per mi.

Primera parada, Castellterçol. Em passejo pel poble i visito la casa de Prat de la Riba, amb molts motius d'atenció, des del magnífic llit on va néixer i morir l'il·lustre polític fins a un curiós dibuix de Sant Jordi "al revés" com em va fer notar la guia (és molt complicat d'explicar perquè està a l'inrevés: aneu-hi, mireu-lo i ho entendreu).

Després, Moià. De petit hi passava per anar a Santa Maria d'Oló, on tenim parents, però crec que mai no m'hi havia aturat. Em passejo pel seu animat mercat i en descobreixo un altre, el de la Prehistòria, mena de fira amb tot d'activitats "prehistòriques" per la canalla: pinten, molen gra, fan ceràmica, de tot. No falten una emissora de ràdio i llocs de venda de menjar (hi compro unes madalenes, però són d'ara, no del neolític). Unes parades de museus i entitats relacionats amb l'arqueologia completen el muntatge, que atreu una munió de gent. Una bona idea, gens complicada de fer.

Dinar a Manresa: m'atipo en un restaurant per 15 €, mentre el televisor retransmet la Fórmula 1 de l'Alonso, que també afarta bastant. La capital del Bages està desèrtica a quarts de quatre de la tarda i jo estic rendit, o sigui que deixo per millor ocasió una visita amb deteniment als seus punts d'interès.

Última parada, de tornada, a l'estació de Monistrol, per visitar-hi l'exposició permanent sobre la història del cremallera de Montserrat, l'antic i el nou. Era una activitat que tenia pendent.

De la visita a la casa-museu de Prat de la Riba n'extrec algunes notes. Primer, que va ser un home de pensament, sentiment i acció; als nostres actuals polítics sempre els falta una de les tres coses. Segon, que es va rodejar dels millors col·laboradors per escometre les grans iniciatives del seu mandat a la Mancomunitat, sense fixar-se en el seu color polític. Tercer, aquesta frase del pròleg de La Nacionalitat Catalana, citada a l'àudiovisual que dóna la benvinguda al visitant:

"Per als pobles l'hivern no és la mort, sinó la gestació d'una nova vida".

Ahir, nit de marxa a Reus. Em vaig perdre amb el meu ex pel centre de la capital del Baix Camp, zona Mercadal i Pallol, que comença a fer goig amb els seus carrers de vianants, ben urbanitzats i plens d'una variada oferta gastronòmica i lúdica. La ruta sense una orientació concreta (ja he dit que em vaig perdre metafòricament) va incloure sopar a la creperia Bretonne (creps i galettes) i prendre copes al Highbury (pub una mica parc temàtic però molt acollidor) i al Green Dog (animadíssim), a més de treure el nas al Tantra. Podien haver estat molts altres. Que bé s'ho munten els ganxets a l'hora de divertir-se.

Quan vaig decidir tornar a casa, em vaig perdre de veritat. Concretament al pàrquing del Pallol, pèssimament senyalitzat. La seva laberíntica disposició d'accessos, passadissos, plantes i ascensors, unida a l'absència d'un plànol per orientar-se, va fer que no trobés el cotxe. Sabia perfectament que l'havia deixat a la plaça número 67, si bé no recordava la planta. No m'hi va ajudar gens el vigilant de la instal·lació. Així va anar el diàleg amb ell, si fa no fa:

Jo: escolti, on és la plaça 67?
Ell: ah, no sé: jo no tinc obligació de saber on són les places; pot estar en aquesta planta o a la de sota o a la zona privada...
Jo: però quantes places amb el número 67 hi ha en aquest pàrquing?
Ell: però vostè no sap on ha deixat el cotxe?
Jo: sí, al número 67, per això li pregunto on és.
Ell: doncs jo estic aquí per vigilar, no per saber on són els cotxes.

Tot amb aquell puntet de xuleria que es gasta en determinades professions. Aquest és el nivell d'informació de l'aparcament del Pallol. Després vindran els botiguers de l'esmentat centre comercial amb les seves consuetudinàries queixes de que no els ve gent a comprar... Doneu facilitats, collons!

Quan ahir al matí, mentre esmorzava a la cafeteria, em van ruixar amb un líquid blanc al cap i a la màniga, ja vaig intuir que tot el dia seria diferent dels altres. Un dia "d'apunt de bloc", com si diguéssim.

Per començar, tenia hora per passar la ITV del meu vehicle a les quatre de la tarda, just després de sortir de la feina. Vaig arribar puntual, com de costum, i vaig haver d'esperar-me mitja hora, com de costum també. El tràmit sempre desagradable de la inspecció, amb un operari tocant-ho tot (clàxon, llums, cinturons...) i donant-te instruccions que et posen molt nerviós (posi el punt mort, freni a fons...) va acabar amb la reconfortant notícia de saber que el meu cotxe està bé, tret d'un petit problema d'amortidors. Al sortir de l'estació de la ITV, un considerable esvoranc espera traïdorament tots els conductors. Ara sí que el problema d'amortidors deixarà de ser petit.

Vaig dinar de qualsevol manera a les sis de la tarda (sí, a les sis), però encara em quedava una altra gestió a una hora criminal. M'havia de fer una radiografia a les vuit del vespre. Vaig arribar puntual, com de costum, i vaig haver d'esperar-me més de vint minuts, com de costum també. EM vaig haver de sotmetre a una sessió que em va obligar a restar immòbil durant uns segons, que se'm van fer eterns, mitjançant uns aparells que farien les delícies d'un sado-masoquista. Però tot sigui a fi de bé: amb la salut no s'hi juga. Amb el "reportatge fotogràfic" en un sobre, vaig enfilar el camí de casa. Ja en tenia prou.

Nota per als malpensats: el líquid blanc que em va ruixar ahir al matí no era altra cosa que escuma de cervesa provinent d'un barril. La poca habilitat de la cambrera i la pressió de la beguda van fer que rebés la inesperada esquitxada.