No falla. Quan vénen eleccions, les que siguin, les bústies de les cases s'omplen de papers de procedència institucional i d'intenció pretesament informativa. Però no fa falta rascar gaire la pàtina de tan lloable intenció per descobrir-hi el biaix partidista de sempre.

Dos exemples han arribat a la meva llar. Un és el primer número d'una publicació titulada Tarragona Comerç, que té la mida d'un diari de dotze pàgines a tot color. Se suposa que està dedicat al comerç de la ciutat: hi ha notícies referides al mercat, a la fira Fora Stocks (allò que es van inventar els botiguers per treure's de sobre les restes de sèrie) i una entrevista ad majorem gloriam Sergi de los Ríos, tinent d'alcalde de la cosa. Se suposa, perquè en realitat la publicació està trufada de notícies que només amb calçador es relacionen amb el comerç (patrulles conjuntes Mossos-Guàrdia Urbana, reparació de rajoles al carrer August) o que, directament, no tenen res a veure-hi (el pas a nivell de la plaça dels Carros, mesures contra la retallada sanitària...), però totes passades per l'autobombo més desacomplexat.

L'altra periòdic que em trobo a la bústia és una mena de full parroquial de quatre pàgines i també a color dedicat íntegrament al nou mercat central, quan estan a punt de començar les obres. Es tracta d'un altre exercici d'onanisme institucional. Hi ha la inevitable imatge virtual de com quedarà el mercat (tot és de seguida virtual, però la realitat tarda molt més en arribar), una mica d'història del procés que ha seguit el projecte i un articlet de Sergi de los Ríos (ja van dos).

O sigui, dues publicacions institucionals (pagades per tots), de paper (visca l'ecologia), que parlen del mateix i que subliminalment no deixen de ser propaganda a favor d'un cap de llista concret a les properes eleccions municipals. Llàstima no haver gravat en el seu dia el que deia aquest cap de llista quan manava l'alcalde Nadal (vaya un altre) i afavoria les mateixes pràctiques.

Pràctiques que hauran d'acabar un dia o altre. Posem-nos-hi?

No sé si altres blocaires s'hi han referit avui (els darrers 40 sembla que no, a jutjar pel títol dels seus apunts), de manera que ho faré jo. Avui fa vint-i-cinc anys que fou assassinat el polític suec Olof Palme, al sortir d'un cinema d'Estocolm. Palme representa com ningú la socialdemocràcia nòrdica, aquella quadratura del cercle política que, en un període històric determinat, va aconseguir oferir a la societat el millor del capitalisme i el millor del socialisme en un país de llibertats, de justícia social, de neutralitat internacional i de respecte al medi ambient. Les coses, al tombant de segle i de mil·leni, han canviat molt i aquella fórmula ja no és infal·lible, però ens queda la idea de que, si bé les utopies no existeixen, hi ha unes fórmules que s'hi apropen més que altres.

Per a la nostra generació sempre quedarà la imatge de l'Olof Palme recollint diners, com qui demana pel Domund, per destinar-los a la lluita contra la dictadura espanyola (for Spaniens frihet). Li van dir de tot, però amb aquest gest a peu de carrer deixava ben clars els seus ideals i el seu capteniment.

Avui fa vint-i-cinc anys del crim que va acabar amb la seva vida, i avui també prescriu el cas penalment segons la legislació sueca. No se sap qui va cometre el magnicidi. Només podem desitjar que, qui fos, ho dugui a la consciència per sempre més.

Ha calgut esperar a aquesta cadena de revoltes populars, i en alguns casos de caigudes de dirigents polítics, a països àrabs (fem memòria: Egipte, Tunis, Líbia, Bahrain, Iemen, i algun altre) perquè certa opinió pública constati, com qui descobreix la sopa d'all, que aquests països són dictadures pures i dures. Ara, correm-hi tots: condemnes, embargaments, expulsions de la Internacional Socialista...

Doncs no en fa d'anys que se sabia de quin peu calcen! No feia temps ni res que es denunciava! Una altra cosa és que no es parés bé l'orella, o no convingués entendre-ho, o es fessin servir els tradicionals distints rasers amb què la diplomàcia medeix cada estat. Quan algú insistia en què Israel era i és l'única democràcia de la zona, rebia un desdenyós silenci quan no se li discutia amb recargolades argumentacions tenyides de prejudici antijueu i antiamericà. Quan el dictador de torn es feia reelegir plebiscitàriament en unes eleccions manipulades, la notícia no semblava concitar gaire rebuig i més aviat es considerava la cosa més normal del món.

Bé, de fet sí que era la cosa més normal, i em temo que encara ho és a bona part del món àrab. Esperem que aquesta onada de revoltes populars arribin a bon port. De moment, hi veig més crits "anti" que una altra cosa. Costarà establir i consolidar règims democràtics en països sense oposició organitzada, sense tradició de llibertats, amb sectors islamistes radicals i mobilitzats i amb les potències occidentals més pendents del petroli o del gas que d'una altra cosa. No serà fàcil, però potser també allí està caient un mur o un teló d'acer.

Els mitjans van plens dels trenta anys del 23-F, l'ignominiós (intent de) cop d'estat contra la jove, dèbil i imperfecta democràcia espanyola. En aquesta ocasió, i em temo que per sempre, no val escriure allò de "ja està tot dit" sobre aquells episodis tragicòmics, perquè no està tot dit, ni molt menys. Les preguntes, els dubtes, les suposicions... s'acumulen en el cervell de qualsevol ciutadà mínimament informat i per molt esceptisme que li provoqui qualsevol teoria conspiratòria.

Deixem, però, a politòlegs, creadors d'opinió i historiadors la tasca d'interpretar o reinterpretar què va passar el 23 i el 24 de febrer de 1981 i què van significar aquells fets més decimonònics que de finals del segle XX, més sarsuelers que dramàtics, més vergonyosos que vergonyants.

Aquest és un bloc personal. Caldrà, doncs, en el dia d'avui, respondre a la suada pregunta: i què feies tu (vull dir jo) el 23 de febrer? Doncs estava a Barcelona, escoltant la ràdio amb dos amics amb qui compartia un pis d'estudiants: un actiu militant del PSAN i un seguidor de la no-violència gandhiana. Una companyia ben adequada per viure un cop d'estat, vaja. El soroll dels trets al Congrés va deixar pas a un angoixós silenci, trencat un temps més tard, no recordo l'hora, per la lectura freda i cansina del famós ban militar de València. L'aparició del rei a la televisió a altes hores de la nit (aparició que van retardar massa estona) va donar una aparença de tranquil·litat a la situació, tot i que ses senyories continuaven hostes de Tejero i companyia.

Jo també estava tranquil, com el president Pujol. Vaig anar-me'n al llit amb l'absoluta convicció de que el cop havia fracassat (i així va ser) i de que tot plegat passaria als llibres només com un petit i desagradable episodi més de la convulsa història de l'estat que encara patim (en aquest cas, el temps ha demostrat que, de menor, res de res, i que les seves conseqüències les estem patint ben vivament els darrers anys).

No he explicat el detall més significatiu del context en què vaig viure personalment aquells fets. Quatre dies més tard m'havia d'incorporar al servei, a molts quilòmetres de casa meva, de manera que en el moment d'agafar el petate ja havia fet un curs accelerat de coneixements militars, adquirit amb les informacions d'aquells dies. Quan, fent la instrucció, el sergent xusquero de torn parlava de galons i escalafons militars, a mi no calia que m'expliqués res: sabia perfectament que un tinent coronel porta dues estrelles de vuit puntes a la màniga. Les mateixes que portava qui, pistola en mà, va protagonitzar l'esperpèntica asonada de fa trenta anys.

M'ha sorprès sentir la notícia de que la Internacional Socialista ha expulsat de l'organització els respectius partits polítics de Ben Ali (Tunísia) i Mubàrak (Egipte).

O sigui, a veure si ho entenc. La Internacional Socialista, que agrupa partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes de tot el món, que figura que és una de les abanderades de la democràcia, dels drets humans i de la pau, resulta que tenia com a membres de ple dret els Movimientos de dos règims autoritaris africans. Que amagat que s'ho tenien. Això una. La segona cosa que sorprèn és que ara, precisament ara, els expulsin a tots dos. Ben Ali va arribar al poder mitjançant un cop d'estat contra Bourghiba i es va perpetuar a la presidència indefinidament mitjançant eleccions on assolia el noranta-i-tants per cent dels vots. Mubàrak segueix guanyant eleccions per un mètode similar cada sis anys, i ja en fa trenta que és al poder. A aquestes hores del vespre, encara hi és, però potser demà ja no.

Si la Internacional Socialista sabia de la manera de governar d'aquests dos personatges, per què no va fer fora els seus partits des d'un bon principi? I si, malgrat tot, consideraven convenient protegir-los d'alguna manera (per allò de la realpolitik, el pragmatisme i bla-bla-bla), llavors que no els traeixin ara, quan les revoltes populars han fet que es derroqui un mandatari i es qüestioni l'altre.

Dues preguntes finals. La primera, bastant lògica: segur que no hi ha cap més partit a la Internacional Socialista que sostingui una dictadura o un règim autoritari? Segur? I la segona, malèvola i casolana: el Partit dels Socialistes de Catalunya pertany a la Internacional Socialista? Sí o no? Ja ho deia el gran Shakespeare: aquesta és la (seva) qüestió.

"Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.

(segueix...)

El desallotjament policial d'uns antics cinemes okupats per col·lectius que protesten per la reforma de les pensions ha suposat una inflexió en tot allò relacionat amb la seguretat (o sigui, l'ordre públic) i en el subsegüent tractament informatiu.

En efecte, els fets s'han desenvolupat d'una manera a la qual no estàvem acostumats els darrers anys: l'actuació dels Mossos va ser eficaç, impecable, en el seu punt just; el cos policial es va sentir respectat pel nou conseller; s'ha traslladat a la ciutadania el missatge de que les normes s'han de complir, de que això no és Can Pixa, parlant clar; els mitjans de comunicació no s'han pogut aferrar a cap aspecte polèmic, criticable o cridaner. Barcelona necessita, com l'aire que els seus habitants respiren, una mica d'ordre en tots sentits.

Per a l'anècdota quedaran les manifestacions d'un portaveu dels manifestants queixant-se de que els mossos havien penetrat als cinemes sense un manament judicial. Francament, si això no és cinisme és d'una entendridora ingenuïtat. La cirereta final l'ha donada Joan Herrera, d'Iniciativa, introduint forçadament en el debat el cas Palau. Mira que n'arriba a donar de rèdits, el senyor Millet!

La polèmica de la setmana gira en torn de la necessitat de revisar o superar l'anomenat "estat de les autonomies". La crisi econòmica està obligant a trobar culpables de sota les pedres, i quin millor ase dels cops per a amplis sectors polítics espanyols que aquell invent constitucional que mai ha acabat de reeixir? En el punt de mira, és clar, Catalunya. Quan es va decidir aquella generalització de l'invent autonòmic amb el castís "café para todos" (qui l'ha estat pagant aquests anys?), es tractava d'aigualir d'alguna manera la singularitat nacional de Catalunya. Ara que es proposa fer marxa enrera (Milián Mestre ho denomina molt encertadament "cafè per a ningú"), l'esquema es pretén idèntic: que Catalunya quedi igualment buidada de contingut respecte de les altres comunitats autònomes.

Igualtat, tothom passant pel mateix raser: aquest és el gran error de l'estat, no entendre la seva diversitat territorial. Llengües, cultures, tradicions forals, trajectòries històriques, insularitats... impossibles d'encabir en una única solució, en un únic vestit que a uns asfixia i a altres els ve gran. L'estat espanyol ha estat incapaç de trobar un model d'organització definitiu que satisfés totes les realitats nacionals o regionals que, de grat o per força, hi pertanyen. Mai no ha sabut què volia ser de gran i ens torna a proposar, com la cançó de l'enfadós, la recepta de sempre: donar les ordres des de la Puerta del Sol.

Des de Catalunya no hem de témer aquests nous estirabots centralistes. Més aviat n'hem de passar olímpicament. Nosaltres el que hem de fer és construir un futur en llibertat, pròsper i europeu. Ja queda menys per assolir-lo.

ETA ha anunciat un alto el foc "permanent, general i verificable internacionalment". És una notícia positiva, que cal que sigui valorada com el que és: una petita passa en la direcció desitjable. Malauradament, el govern espanyol no han estat, una vegada més, a l'alçada de les circumstàncies. La seva actitud davant cada gest, petit o gran, que fa el món de l'esquerra abertzale, em recorda l'acudit aquell del cul i la tapa del vàter (*). Mai no estan satisfets amb res. De nou ha sortit el senyor Rubalcaba buscant tres peus al gat o tirant aigua al vi, no fos cas que es desil·lusionés tot aquell sector social (m'hi incloc) desitjós d'una superació definitiva del conflicte basc i esperançat en què aquesta arribi ben aviat. En concret, el delfí (diuen) de Zapatero ha afirmat que "la declaració d'ETA no canvia res". Com que no? No són capaços de valorar aquest nou pas pel què representa?

Jo ja comprenc que el govern espanyol ha de fer el seu paper i que voldria que el procés s'acabés amb una rèplica del famós quadre Les llances de Velázquez, però resulta que les coses, desgraciadament per tots, no són tan senzilles. I és aquesta complexitat del conflicte nacional basc, llarg i dolorós, la que obliga a ser especialment sensible a cada gest que fa l'altra part en la direcció correcta, sabent trobar-hi un matís positiu. Sensibilitat que sí ha tingut, cal reconèixer-ho, el govern basc de Patxi López. Qui ho ha havia de dir.

[* A sota trobareu l'acudit esmentat, d'altra banda prou conegut]

I malgrat tot, el país rutlla. Amb la normalitat, sobrietat i dignitat esperables, s'ha celebrat aquest matí el traspàs de poders i Artur Mas i Gavarró ha esdevingut president de la Generalitat. Les institucions funcionen, la nostra classe política, almenys avui, ha estat a l'alçada, hi ha motius per l'optimisme.

Amb Artur Mas hi tinc més d'un punt en comú. Vam néixer a la mateixa ciutat, ell un any abans que jo, i amb uns mesos de diferència tots dos vam entrar a treballar al Departament de Comerç i Turisme, a la il·lusionant primera època pujolista. Admiro el seu capteniment per l'esforç i el rigor (algú l'ha qualificat de calvinista) i valoro aquesta tendència que té a fer servir el mot "humilitat". Subscric bona part del seu discurs sobre el model de societat. Discrepo, en canvi, de la seva posició, ell i la formació que representa, pel que fa a l'encaix (o desencaix) de Catalunya respecte a l'estat que tots patim. Ell parla de "transició nacional" i jo hi veig "anar-hi anant"; ell proposa negociar un pacte fiscal a Madrid i jo proposo no perdre més el temps amb qui ens ha enganyat una vegada i una altra. També a Mas. Vull creure que no ha oblidat la famosa nit de la Moncloa.

Sigui com sigui, el poble de Catalunya va parlar clar i va preferir les propostes convergents i aquest és el resultat que s'ha d'acceptar. Veurem com anirà tot. Ja tenim president i en el moment en què això escric sembla que ja tenim també govern. Es mereixen els cent dies de gràcia, un marge de confiança i, per suposat, el respecte com a institució. No els ho regatejaré pas.

Tots els començaments són il·lusionants. També aquest. Endavant, doncs.

Enguany l'homenatge al president Macià (no ex-president, senyors periodistes) ha coincidit amb el traspàs de poders entre altres dos presidents. En tenim un en funcions, Montilla, i un altre investit però sense haver pres possessió, Mas. De manera que la casualitat ha reunit informativament parlant tres presidents de Catalunya. Que diferents entre ells! Potser només els uneix la inicial del cognom (però llavors ens faltaria Maragall).

O potser sí que els uneixen més coses. Jo, que tinc tant de montillista com d'arquebisbe de Manila, crec que caldrà reconèixer les virtuts del president que dilluns cessarà definitivament en el càrrec més important del nostre país. Més enllà del seu projecte de país i de societat, amb el qual tants no coincidim, i més enllà també del seu perfil gris i sense gràcia, caldrà valorar-ne la seriositat a l'hora de gestionar la Generalitat, en contrast amb el campi-qui-pugui del govern anterior. I caldrà posar de relleu, com ja ho ha fet aquests dies l'opinió pública, el sentit de dignitat que ha imprès en el sempre dolorós procés de traspàs de poders.

Dignitat que inspirava cada acte del president Macià i dignitat que ha presidit els darrers dies de Montilla al poder. Avui per avui, només toca demanar una cosa: que Mas tingui el mateix capteniment que aquests dos predecessors seus.

Declaració Universal de Drets Humans

PREÀMBUL

Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món,

Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com l'aspiració més elevada de tothom l'adveniment d'un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria, puguin gaudir de llibertat d'expressió i de creença,

Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel_lió contra la tirania i l'opressió,

Considerant també que és essencial de promoure el desenvolupament de relacions amistoses entre les nacions,

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d'homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d'una llibertat més àmplia,

Considerant que els Estats membres s'han compromès a assegurar, en cooperació amb l'Organització de les Nacions Unides, el respecte universal i efectiu dels drets humans i les llibertats fonamentals,

Considerant que una concepció comuna d'aquests drets i llibertats és de la més gran importància per al ple compliment d'aquest compromís,

L'Assemblea General

Proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l'ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant I'ensenyament i l'educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.

Article 1

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Article 2

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

A més, no es farà cap distinció basada en l'estatut polític, jurídic o internacional del país o del territori al qual pertanyi una persona, tant si és independent com si està sota administració fiduciària, si no és autònom, o està sota qualsevol altra limitació de sobirania.

Article 3

Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Article 4

Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: I'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

Article 5

Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.

Article 6

Tota persona té el dret arreu al reconeixement de la seva personalitat jurídica.

Article 7

Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.

Article 8

Tota persona té dret a un recurs efectiu prop dels tribunals nacionals competents que l'empari contra actes que violin els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei.

Article 9

Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.

Article 10

Tota persona té dret, en condicions de plena igualtat, a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial, per a la determinacio dels seus drets i obligacions o per a l'examen de qualsevol acusació contra ella en matèria penal.

Article 11

1. Tots els acusats d'un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa.
2. Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment que varen ésser comesos no eren delictius segons el dret nacional o internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a l'aplicable en el moment de cometre el delicte.

Article 12

Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d'atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.

Article 13

1. Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.
2. Tota persona té dret o sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.

Article 14

1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n.
2. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.

Article 15

1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.

Article 16

1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
2. Nomes es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.

Article 17

1. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat.

Article 18

Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança.

Article 19

Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.

Article 20

1. Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.
2. Ningú no pot ser obligat a pertànyer a una associació.

Article 21

1. Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.
2. Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país.
3. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.

Article 22

Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l'esforç nacional i la cooperació internacional, segons l'organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.

Article 23

1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l'atur.
2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.
3. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.
4. Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s'hi.

Article 24

Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Article 25

1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
2. La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i a una assistència especials. Tots els infants, nascuts d'un matrimoni o fora d'un matrimoni, gaudeixen d'igual protecció social.

Article 26

1. Tota persona té dret a l'educació. L'educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L'ensenyament tècnic i professional es posarà a l'abast de tothom, i l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius.
2. L'educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; promourà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos, i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau.
3. El pare i la mare tenen dret preferent d'escollir la mena d'educació que serà donada als seus fills.

Article 27

1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.
2. Tota persona té dret a la protecció dels interessos morals i materials derivats de les produccions científiques, literàries o artístiques de què sigui autor.

Article 28

Tota persona té dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.

Article 29

1. Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
2. En l'exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès només a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d'assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l'ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.

Article 30

Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s'hi enuncien.

Un apunt meu de la sèrie sobre la campanya electoral (el de Salou) ha merescut un escuet comentari de Jordi Cornet tractant-me d'"indocumentat" a l'hora d'esmentar Reagrupament.

Em vaig proposar, ja fa temps, no parlar malament de la formació de Carretero per diverses raons. Una, que el procés que va portar a una divisió de l'oferta electoral de l'independentisme no retòric ja estava superat, ja n'havíem parlat prou i era absurd donar-hi més voltes. I una altra, i més important, que atacar infantilment a Reagrupament era fer el joc als enemics de Solidaritat, i per extensió de l'independentisme. Potser d'aquesta actitud prové anomenar-los "cosins germans" a l'apunt, cosa que pot ser entesa com una broma. I és que, per molt que rellegeixi l'apunt, no aconsegueixo veure-hi cap afirmació que porti Cornet a tractar-me d'indocumentat. De manera que hauria de ser el propi comentarista el que ens tregui a tots de dubtes i ens digui perquè sóc un indocumentat a l'hora de parlar de Reagrupament. Sospito però que es tracta d'una desqualificació genèrica contra tot allò que prové de l'òrbita de Solidaritat . Potser els resultats electorals tenen alguna cosa a veure amb tot plegat.

Els resultats de les eleccions i els daltabaixos soferts per alguns partits estan produint una insòlita multiplicació de declaracions en mitjans i d'apunts en blocs personals. Sorprèn tanta franquesa en els seus continguts. Hom hagués agraït que certes coses es diguessin molt abans. Ja les sabíem, però no es deien en públic perquè la nostra democràcia és, com se sap, de baixa qualitat i els partits tradicionals es mouen pel famós principi d'Alfonso Guerra, el cepillador d'estatuts: "qui es mou, no surt a la foto". Doncs bé, destacats dirigents del PSC comencen a moure's i a parlar públicament de canvi de rumb, de crítiques a la campanya partidista, de rescatar el grup propi al Congrés, de regeneració de la vida política...

M'interessa especialment aquest darrer aspecte i m'anoto les declaracions radiofòniques de l'encara conseller Antoni Castells: "jo crec sincerament que cal un ampli moviment de reformisme radical regeneracionista a Catalunya que ajudi a recuperar la confiança dels ciutadans en la política". Alguns ja fa temps que ho anaven dient, però mentre tot eren manifestacions d'un metge ultramontà del Pirineu o d'una díscola conservadora aficionada a les tovalloles (o d'un modest blocaire tarragoní de Vilaweb, també) ningú en va fer cas. Ara que ho diu un polític de la categoria i prestigi de Castells, ben vist per molts sectors, confio que la classe política en general es posi les piles. El vaixell s'enfonsa, com diu Castells, i no tota la culpa és de Madrid.

Diumenge, 28 de novembre de 2010

El dia de les eleccions. D'entre altres papers de l'auca, em toca fer d'apoderat en un col·legi. Aquestes són les petites anècdotes de la jornada.

* Arribo puntualment a les nou del matí a l'antiga Escola d'Enologia, a l'avinguda Ramón y Cajal de Tarragona. A l'església del costat s'hi està celebrant un funeral. Just al davant hi ha la seu del PSC. No em digueu que tot plegat no és una mica premonitori.

* Al col·legi hi ha únicament dues meses. Serà un "joc de poques taules" (això és un xist). Els únics interventors que em trobo són de Convergència i del PSC. A mig matí, arriba un del PP, ensenya la credencial i s'asseu a llegir un llibre, sense posar massa interès en les votacions. També hi ha l'apoderat d'Iniciativa, un noi d'aspecte lleugerament okupa amb qui parlo, naturalment, de política. Més tard faran acte de presència els apoderats d'Esquerra i de Reagrupament, amb els quals el fair play és també total.

* Les tradicionals cabines han estat substituïdes per una mena d'expositors dotats d'unes cortines que es corren. Un senyor, amb pinta antic règim (ulleres, bigotet) reclama una cabina com les d'abans "porque así lo exige la normativa", fins que se'l convenç que l'expositor amb cortines també garanteix el secret del vot.

* El fet de que es presentin fins a trenta candidatures a la demarcació fa que un senyor s'exclami: "¿Treinta candidaturas? ¿Tantas? Pues si que se aburre la gente." Doncs sí, fins a 540 persones, sense comptar els suplents, ens hem molestat en figurar en una candidatura, en aquests moments de presumpta desafecció política. Per cert, les paperetes de Pirates de Catalunya són fotocòpies, en perfecta coherència amb l'ideari de la formació.

* Incidències, ben poques. Descobrim que les paperetes de la CORI han desparegut de la taula de bon matí. Algú se les ha endut. Cal posar-hi les que estaven als expositors. Aquest petit boicot no impedeix que la candidatura juantxi aconsegueixi set vots.

* El fet de portar penjant, com si fos un escapulari, el tarjetó de Solidaritat, fa que més d'un se m'acosti per comentar-me, amb complicitat, que ens ha votat. Una senyora m'ensenya la papereta mentre em pregunta si és la del partit de Laporta. Quan li dic que sí, em contesta "ja m'ho pensava, però volia estar segura". Una interventora coneix l'Albert Pereira, número dos de Solidaritat, mentre que troba el cap de llista una mica "xulillo". L'Hèctor, "xulillo"? No, Laporta. Ah.

* Tanta estona en un col·legi electoral fa que t'assabentis de detalls ben personals dels votants. Una senyora, mentre guarda el DNI a la cartera, em mostra orgullosa un bitllet d'una pesseta. És el seu primer sou, ja fa molt, quan va entrar a treballar amb 14 anys. Li comento que llavors no hi havia tants "ni-ni" com ara.

* Arriba l'hora de l'escrutini, mentre els mòbils comencen a donar dades preocupants. Una interventora de Convergència, amb el pinganillo a l'orella diu que "s'estan sentint coses rares". Coses com ara que la seva formació no arriba a 60 escons, que Solidaritat només treu un diputat o que entra Plataforma. La realitat corregirà els errors de les enquestes a peu d'urna i posarà les coses al seu lloc. Afortunadament.

* La nit electoral de Solidaritat es celebra a l'hotel AC Tarragona. Quan arribo veig cares llargues. L'alegria esclata quan l'únic diputat es transforma primer en tres i després en quatre. Hèctor López Bofill expressa el seu sentiment agredolç per no poder entrar al Palau de la Ciutadella malgrat l'èxit de la candidatura. I s'ho mereixia. L'important, però, era que l'independentisme "de veritat" entrés al Parlament i s'ha aconseguit. Ja res no serà igual a Catalunya.