Un dels molts motius de preocupació que gràcies a Déu no tinc és el de militar a l'autodenominat Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). No m'imagino haver de suportar ni un sol minut el cúmul d'incongruències de la seva trajectòria política, que arriba a nivells esquizofrènics quan es tracta d'aclarir la seva relació amb el PSOE. Estan a dins o a fora de l'altre partit? Són un partit independent, però amb presència a l'organigrama de Ferraz. Aquest té ben coll avall que els socialistes catalans són, simplement, la federació del PSOE en aquella "comunitat autònoma" i punt. Algú ho entén?
Tota aquesta filigrana que me'n gasta el PSC a l'hora de definir-se ell i la relació amb el PSOE ha arribat al súmmum amb les primàries per elegir el nou secretari general del PSOE, en les quals, com se sap, s'hi presentava la intrèpida Carme Chacón. Com que els mitjans ens han donat la tabarra fins a l'infinit amb aquest procés electoral (suports territorials, declaracions, suposada guerra bruta), no he tingut més remei que imaginar-me a qui hagués votat jo en el remotíssim cas de ser un delegat al congrés aquest de Sevilla. Tinc clar que si milités al PSC tindria una visió completament diferent, quasi diametralment oposada, de tot plegat però hagués votat la Chacón perquè figuraria que seria una "de les meves".
Però enllestit aquest exercici imaginari i tornant a la realitat, he de dir que m'alegro molt de la victòria de Rubalcaba, si del que es tracta és de liderar el vell partit amb mà ferma, experiència i serietat, que és el que li fa falta. I des de l'òptica catalanista, que potser és el que ens interessa més a tots plegats, també és millor que hagi guanyat el càntabre. Fet i fet, el PSOE serà igual de centralista i uniformista amb un o amb l'altra, però la victòria de Rubalcaba "regala" al PSC un nou fracàs i segurament aprofundirà les seves contradiccions internes i la seva esquizofrènica relació amb el partit germà? pare? padrastre? a què feia referència al principi de l'apunt.
I això ja ens va bé. Per cert, després de conèixer els resultats de les primàries, el PSC ha tingut els dallonsis de dir que ells no havien donat mai suport a Chacón, quan és evident tot el contrari. És la seva manera de dir i fer, i així els va.
jordicc |
Política |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 20:56h
Més de cent anys després, tornem al punt de partida, com el joc de l'oca. Els presidents d'algunes de les entitats més representatives del teixit econòmic del país demanant un tracte més just per a la societat catalana és un déja vu amb un segle de retard, amb la diferència que ara no hi ha cap reina regent per adreçar-li les peticions, amb la secreta esperança que siguin ateses, sinó un govern insensible amb tot allò que no rimi amb la poesia centralista. La imatge de tot un president de la Societat d'Amics del País, entitat respectable però també superada per la història, demanant una vegada més alguna mena de manera de status afavoridor per Catalunya (pacte fiscal, concert econòmic, encaix, digueu-ne com vulgueu) demostra que han anat passant anys i anys i, en el fons, res no ha canviat. Per cert, el president d'aital associació no és altre que Miquel Roca, ponent constitucional que en el seu moment es va oposar al concert econòmic. Ara se'n lamenta. Un pèl tard, amic Roca. Potser aquella malaguanyada decisió del 1979 explica perquè avui no estem on hauríem d'estar.
Atenció a les assistències i a les absències de l'acte de dimecres. A la taula, els secretaris generals d'UGT i CCOO de Catalunya, els mateixos sindicats que estan posant les coses difícils al govern Mas i que no gasten les mateixes energies contra el verdader causant del nostre dèficit fiscal. També hi havia el president del Foment del Treball, que sentir el català que parlava ja era tota una declaració de principis (al frontispici de la seva seu continua dient Fomento). Finalment, i barrejats entre el públic, conspicus representants del PSC que, posteriorment a l'acte, han hagut de fer filigranes argumentals (marca de la casa) per compatibilitzar aquesta assistència amb les vehements declaracions d'una dels seus militants, que aquests dies opta a ser secretària general d'un altre partit (o és el mateix?). Absències de l'acte? Feu un repàs mental dels partits catalanistes i descobrireu qui no hi havia, i perquè.
Tot plegat és picar ferro fred. Com ho haurà estat l'entrevista dels presidents Mas i Rajoy. Ja coneixem la mecànica de tot plegat. Primer, s'ensenyen les dents i les ungles. Ara ens sentiran. Després, en la compareixença davant els periodistes a la Moncloa, apareixen com per encanteri la "trobada cordial", el "ens donem un temps", el "això no pot durar per sempre" o el perpetu "ara no és el moment"... Procrastinació, se'n diu, d'això. Per als polítics, fer-se trampes al solitari. Per a la societat expectant, nova frustració.
Haurem d'esperar cent anys més per aconseguir fer realitat les nostres aspiracions com a poble? Seguirem picant ferro fred amb actes reivindicatius, benintencionats però innocus, o tornant de Madrid amb bones paraules, com sempre? Quan ens caurà la bena dels ulls? O tot plegat és falta de coratge?
Ningú no em creurà, però fa molt pocs dies donava voltes a la idea de que ben aviat moririen dos polítics tan controvertits com Fraga i Carrillo i que llavors seria interessant, morbosament interessant, veure els comentaris que deixava anar cadascú, depenent del seu biaix ideològic. Doncs bé, va resultar premonitori perquè unes hores més tard ens assabentàvem que el polític de Villalba estava greu a causa d'una complicació respiratòria que anit el va dur a la tomba.
Com ja va passar amb Samaranch i Sentís, novament la mort d'un personatge incòmode ens situa a tots en la tesitura de fer un equilibri entre el respecte que mereix la desaparició física de tota persona i la necessitat (obligació, potser) de no obviar les actuacions més censurables de la seva vida.
Caldrà, doncs, començar reconeixent a Manuel Fraga un currículum impressionant i una capacitat inqüestionable per dirigir els assumptes públics, ben lluny de la mediocritat dels governants actuals. També l'esforç d'atracció a la dreta democràtica d'allò que se'n deia "franquisme sociològic" i que, pel que s'està veient, és més viu que mai.
Però aviat s'acaben els ditirambes. També hi ha la llarga col·laboració amb el règim franquista: les sueques, els paradors i la bomba de Palomares eren el panem et circenses, sàviament dosificat pel ministre d'Informació i Turisme (ell) per amagar a la ciutadania els aspectes més cruels de la dictadura. També hi ha els tristos episodis de Vitòria i Montejurra, en què va defugir qualsevol responsabilitat. També hi ha les seves adaptacions al medi, habilitat per a uns, oportunisme per a altres: defensor de la unitat d'Espanya i després galleguista a mort, pacient arquitecte de la dreta espanyola i després abraçant-se a Fidel Castro. Podríem seguir.
Torno al principi. Avui és un dia per fer un interessantíssim exercici d'anàlisi de cada editorial, cada article periodístic, cada comentari als digitals, cada intervenció tertuliana... S'hi hauran donat cita des de l'elogi de circumstàncies fins a l'insult, des del sincer homenatge fins al fred menyspreu, des del cinisme fins a la desmemòria. Encara serà més interessant contraposar aquestes reaccions amb les que es produiran en el moment de la desaparició de Santiago Carrillo. Servirà, com a mínim, per fer una fotografia precisa de la desorientada relació de la societat espanyola amb el seu passat.
No hi ha res més torracollons que un mosso d'esquadra sindicalista. D'això en podria explicar un niu l'ex-conseller Pomés, que els va haver de patir una bona temporada. La insòlita decisió de protestar fent servir només el castellà en acte de servei (que ja ho van plantejar fa alguns anys, per si algú ho ha oblidat) ha originat una onada de reaccions en contra i també tristesa i decepció. Amb la llengua no s'hi juga; de cap de les maneres. Tanta reacció contrària, tristesa i decepció han generat que ja se n'han desdit a les vint-i-quatre hores. Al canvi d'opinió hi ha contribuït també, no hi ha dubte, el poc seguiment de la protesta, la desautorització de les cúpules dels dos sindicats majoritaris i el fet de que un altre se n'hagi desmarcat.
Tots podem comprendre les reivindicacions laborals dels mossos. Algunes, com millores en l'equipament o en el parc mòbil, fa molts anys que s'arrosseguen però ara, en el context de les protestes per les retallades, s'aprofita per tornar a posar-les sobre la taula. Altres, com les retallades salarials o l'augment d'hores de feina, les comparteixen amb centenars de mils de persones més i, per tant, no els autoritza a tenir més raó per queixar-se de la que ja tenen (tenim) molts d'altres. Actuacions per queixar-se contra aquestes situacions n'hi ha moltes, legítimes i més o menys imaginatives, però fer servir únicament el castellà amb l'excusa de que això molesta el govern "nacionalista" de Mas és la cosa més ridícula que hem sentit en molt de temps. Com bé ha dit avui mateix Vicent Partal, ens molesta molt més a nosaltres, els ciutadans de carrer. I encara molesta més constatar que al front dels sindicats dels mossos hi ha personatges (alliberats sindicals, d'aquells que, de fet, no treballen) amb unes propostes tan peregrines com les que avui han intentat posar en pràctica.
jordicc |
Política |
dijous, 29 de desembre de 2011 | 20:23h
L'apunt d'ahir, 28 de desembre, per un error incomprensible, va sortir escrit en vietnamita. Heus aquí la versió catalana:
"Tinc curiositat per comprovar quantes persones s'empassen la broma. Un simple esquer, en aquest cas un títol llaminer tenint en compte l'actualitat, servirà perquè molts lectors del bloc caiguin a la trampa, alhora que hauran de fer verdaders esforços per entendre l'apunt. Millor dit, no entendran res. Està escrit en vietnamita, llengua i alfabet que, òbviament, desconeix aquest articulista. Una verdadera llàstima, dit sigui de passada.
jordicc |
Política |
divendres, 23 de desembre de 2011 | 21:07h
El parlament francès ha votat una llei segons la qual a partir d'ara negar el genocidi que van patir els armenis a les acaballes de l'imperi otomà estarà penat amb presó i multes. Immediatament ha saltat, com un resort, l'administració turca i, parapetada en l'esperable discurs victimista i nacionalista, ha acusat França d'islamòfoba i turcòfoba, al temps que suspenia les relacions diplomàtiques entre els dos estats. Les diatribes del govern d'Ankara i del seu primer ministre Erdogan no s'acaben aquí perquè ara li estan recordant al president Sarkozy la presència francesa a Algèria i les seves nefastes conseqüències.
És ben curiós, perquè a Turquia està prohibida no ja la denúncia del genocidi armeni sinó simplement fer-ne esment. Com si no existís. I ben cert que va existir una matança i deportació d'armenis a principis del segle XX. Les fonts parlen d'un milió i mig de morts i un milió més de deportats. Aviat és dit. De manera que l'existència del mateix tràgic fet rep un tractament legislatiu diametralment oposat segons siguin els interessos de cada estat.
Trobo del tot condemnable aquesta ocultació, falsejament o reescriptura de la història que fa Turquia (entre altres raons perquè en el fons és posar portes al camp i avui dia tot s'acaba sabent d'una manera o altra). Estem criticant aquests dies la peculiar interpretació de la realitat que fa Corea del Nord i resulta que, a tres hores d'avió de Barcelona tenim un estat més o menys democràtic, que pugna per entrar a la Unió Europea i que fa el mateix, si fa no fa, que els règims de tall estalinista: esborrar les fotos de la història que no convenen. Trobo que no se'n parla prou. Potser són els serrells de la famosa Aliança de Civilitzacions hispano-turca, en pau descansi.
A l'altre extrem de la notícia, tampoc trobo bé la iniciativa legislativa francesa, per cert aprovada per poquíssims diputats, més que res perquè tota ella fa tuf de correcció política per quedar bé amb la nombrosa colònia armènia de l'estat veí, però que a efectes pràctics no aporta absolutament res, a la vegada que es limita la llibertat d'expressió. Que algú nega el genocidi armeni? Que el negui! Que ho raoni! Que aporti proves! I mentre no ho faci (que no ho farà mai), la societat ha de posar l'individu en qüestió al lloc que li pertoca: a la indiferència més generalitzada, però mai a la presó.
[A la imatge, Monument en memòria del genocidi armeni, a Erevan]
jordicc |
Política |
dijous, 22 de desembre de 2011 | 20:10h
Feia una certa gràcia entrar avui als diferents digitals. Paret per paret o una a sobre de l'altra, les dues notícies del dia: la llista dels ministres del nou govern de Rajoy i els números premiats a la rifa de Nadal, a mesura que han anat sortint del bombo. La imaginació no pot evitar, veient això, imaginar-se que una notícia té alguna cosa a veure amb l'altra, i que la formació del govern espanyol ha obeït a una mena de sorteig de càrrecs: a fulano de tal li ha tocat Indústria i a mengana, Foment (per cert, hi ha més fulanos que menganes). Però no. Entre més virtuts, Rajoy té la de ser reflexiu i no dir o fer les coses a la babalà (no com l'altre) i ha col·locat a cada departament ministerial la persona que ha cregut més convenient i de la seva confiança, però en cap cas ha tret els noms d'una bossa plena de boletes.
Aquest nou govern promet, com bé ha dit Partal al seu editorial. Ministres amb interessos armamentístics, de la Lehman Brothers... Hi ha també aquell que va dir que el transvassament de l'Ebre es faria por huevos.
jordicc |
Política |
dilluns, 19 de desembre de 2011 | 20:40h
La mort del dictador nord-coreà Kim Jong-Il (per cert, que Vilaweb l'ha qualificat en un principi de líder, després ha rectificat cabalment) ha tornat a la primera plana de l'actualitat aquell inclassificable país. Per molts reportatges que passin per televisió sobre aquell règim, mai no s'esgota la nostra capacitat de sorpresa. Embafador culte a la personalitat (de genuïna herència estalinista) tan del pare com del fill, amb estàtues i retrats, gegantesques manifestacions en aquella immensa plaça de Pyongyang, paranoiques mesures de repressió, un hotel-gratacels que crec que no ha entrat mai en servei, agents regulant el trànsit per carrers on no circula cap cotxe...
Són coses que poden fer-nos somriure, però darrera tanta irracionalitat hi ha tot un poble que pateix fam (de menjar i de llibertat). La darrera autarquia de la història es permet el luxe de fer experiments nuclears (mai no sabem si tenen o no tenen la bomba atòmica, incertesa que convé a dins i a fora de les seves fronteres) mentre la combinació de collites dolentes, nefasta gestió governativa i boicots comercials condemnen a la misèria als habitants de Corea del Nord que, en la seva immensa majoria, no han conegut altra govern que la dinastia dels Kim.
Dinastia, en el sentit més monàrquic del terme. Qui ho havia d'imaginar, dit sigui de passada! El nou dictador ("estimat líder" en el protocol nord-coreà) serà Kim Jong-Un (Kim III), un jove de 29 anys d'incertes intencions. Incertes? Desconegudes per complert, perquè una altra de les característiques d'aquell estat asiàtic és l'opacitat informativa més absoluta, cosa que obliga a la resta del món a fer càbales a partir de cada detall. Els kremlinòlegs d'abans o els vaticanòlegs de sempre ho han tingut més fàcil que no els "coreadelnordòlegs", suposant que algú es dediqui a aquesta fascinant activitat.
jordicc |
Política |
dijous, 15 de desembre de 2011 | 20:57h
Avui el rei d'Espanya ha rebut el representant d'Amaiur, dins de la roda de consultes previstes per la Constitució abans de designar el candidat a president de Govern (que ja està més que designadíssim). L'escena de Joan Carles entrevistant-se amb un representant de l'esquerra abertzale remet, inexorablement, al precedent de fa uns quants anys, amb Jon Idigoras. Recordo bé aquell esdeveniment, perquè era una situació una mica xocant i perquè van transcendir-ne alguns detalls ben significatius si els comparem amb l'escena d'avui. Vegem-los.
Per començar, Jon Idigoras va comparèixer davant el monarca vestit com un pagès endiumenjat: el protocol reial marca corbata i el dirigent abertzale si va avenir, però es notava d'una hora lluny que no se'n posava mai, factor que complementava amb el seu descuidat cabell, com de poc xampú. Res a veure amb el que avui l'ha rellevat, el ben plantat Mikel Errekondo, amb un elegant vestit fosc. El glamour arriba als batasunos & cia. Ja era hora.
Una altra diferència ben significativa. Idigoras va intentar lliurar al monarca un document i aquest, en un gest políticament reprovable i jurídicament improcedent, el va rebutjar. Avui Errekondo n'hi ha entregat un altre i, ara sí, ha merescut l'aparent interès del monarca. Certament, els temps estan canviant. Queda un altre element d'interès, però no en coneixem els detalls. Es va dir que mentre departien el rei i Idigoras hi havia diversos agents secrets, pistola en mà, amagats darrera les cortines i preparats per qualsevol incident que pogués protagonitzar Idigoras (un bonàs i un personatge completament inofensiu, malgrat el seu aspecte). No sabem quin operatiu s'ha muntat avui, però dubto que sigui el mateix i, en tot cas, encara estaria menys justificat.
Tot canvia. El que no canvia és el posat del rei, igual de greu, igual de previngut, igual de distant davant d'una realitat política inapel·lable que, tard o d'hora, l'estat (i el seu cap també) haurà d'assumir.
jordicc |
Política |
dissabte, 10 de desembre de 2011 | 20:15h
L'anècdota és molt coneguda. En ocasió d'un temporal que va causar la interrupció de les comunicacions navals entre Europa i les illes Britàniques, un diari anglès va titular la notícia (més o menys) "Temporal al canal de la Mànega. El continent, incomunicat". Pot xocar, pot fer riure, però expressa molt bé aquesta mena de visió egocèntrica que tots els territoris del món tenen d'ells mateixos, independentment dels seus condicionants geogràfics o del seu estatus jurídic.
El titular d'aquell diari torna a estar de rabiosa actualitat. El govern britànic s'ha desmarcat de les importants decisions que han pres les institucions europees aquesta setmana per fer front, ja en temps de descompte, a la crisi de l'euro, dels eurobons, de les quitances gregues i de tota la pesca.
La pregunta que hauríem de fer-nos és: algú ha quedat aïllat en aquesta ocasió? Qui critiqui les autoritats britàniques, Cameron al capdavant, per mirar molt pels interessos del seu país fins al punt de deixar "aïllada" l'Europa de l'euro, no està fent una bona anàlisi dels fets. Gran Bretanya, com és lògic i ben bé que fa, mira per ella. Què fan sinó frau Merkel i monsieur Sarkozy quan imposen, des de la força que els dóna el lideratge del continent, la nova política de control dels pressupostos i dels dèficits de cada estat? Fer-ho des dels interessos alemanys i francesos, naturalment! I què fan sinó els estats satèl·lits (els PIGS, en acrònim que tan desagrada als espanyols) dient amén a aital política? Doncs mirar per l'economia de cada estat, òbviament, convençudíssims (i amb raó) que fora de l'euro fa un fred que pela.
El Regne Unit mai no ha format part d'aquest món perquè amb la lliura esterlina també s'està ben calentet. En realitat, Europa sempre li ha resultat estranya, allunyada, "aïllada" des del seu punt de vista. Mai no ha cregut en el projecte europeu i potser seria l'hora de que fos conseqüent i decidís si vol picar campanes o anar a la processó.
[En memòria del company Ernest, mort a Montblanc en acte de servei; recordo la darrera vegada que ens vam veure perquè va quedar reflectit en un apunt d'aquest bloc]
Nova tempesta en un Parlament, el de Catalunya, que sempre s'havia caracteritzat per ser un fòrum on es respectava la llibertat d'expressió i les bones maneres. Sembla que ja no. Les intervencions de López Tena usant recurrents expressions com "espoliació fiscal" o "Espanya ens roba" han ferit la sensibilitat de Jordi Cañas, diputat de Ciudadanos, formació política que excel·leix en l'art de crear falses polèmiques i divisions artificials entre la societat. Doncs bé, la protesta de C's ha estat acceptada per la presidenta del Parlament, que sembla ser que no tolerarà més aquest tipus d'expressions a la cambra catalana perquè són "injurioses" contra l'estat.
Només les ments de determinades formacions polítiques, amb plena consciència de voler manipular els conceptes, confonen la polisèmia del mot "Espanya". Com se sap, la polisèmia és aquella propietat que tenen determinades paraules amb més d'un significat. Quan diem (jo també, senyora de Gispert) que "Espanya ens roba" no ens estem referint a la població espanyola, ni tan sols al país com a tal, sinó a Espanya-poder, Espanya-estructura jurídica o Espanya-tinglado-molt-ben-muntat. De manera que, d'insults, cap. Amb el terme "espoliació" (que no espoli) passa una mica el mateix. En sentit literal pot designar un fet delictiu, però no quan se'n fa un ús figurat. Tothom ho entén, però hi ha algú que no ho vol entendre.
Si aquest tipus d'afirmacions ofenen i s'han de censurar en seu parlamentària anem molt, però que molt malament. La llibertat d'expressió és un valor suprem en una societat democràtica com la nostra, i els seus límits han de ser molt concrets i justificats, però no tan discrecionals com els imposats per l'actual presidenta.
La cirereta final de l'episodi Tena-Cañas-de Gispert ha resultat ser bastant agre, amb desqualificacions de López Tena cap a la presidenta del Parlament (per cert, manipulades per algun mitjà), que han merescut una reprovació formal cap el de Sagunt. No comparteixo aquestes desqualificacions perquè no és l'estil de fer política que vull per al meu país, però tampoc crec que calgués arribar als extrems de la reprovació. El que deia de bon principi: dos valors tan preuats al nostre Parlament com la llibertat d'expressió i les bones maneres no passen pel seu millor moment. És una verdadera llàstima.
jordicc |
Política |
dimecres, 23 de novembre de 2011 | 20:54h
No puc resistir-me a dir la meva sobre la compareixença del president Mas i, especialment, sobre el seu contingut, ple de retallades de sous i pujades d'impostos. S'hi podrà estar d'acord o no, però cal reconèixer que ell i el govern que encapçala pren decisions, per impopulars que siguin, dirigides a reduir el dèficit i crear confiança quan més es necessita. M'ha fet gràcia que els partits de l'oposició li retreguin que aquestes impopulars mesures es facin públiques dos dies després de les eleccions espanyoles i no durant la campanya electoral. Com si els altres partits no haguessin fet exactament igual. Digues-li tonto, al president Mas. Doncs es clar que ha esperat a després de les eleccions! Unes eleccions amb un resultat, cal recordar-ho, que pot ser llegit en clau catalana com un vot de confiança al govern de CiU.
Pel que fa al contingut pròpiament dit de les mesures que es prendran, això ja fa de més mal parlar. Per començar, la mesura estrella, informativament parlant, m'afecta directament i per tant no puc tirar-me pedres a la taulada elogiant la retallada (d'una magnitud desconeguda encara) dels salaris dels anomenats treballadors públics. Cada vegada tinc més la sensació de que el conjunt dels funcionaris som com una mena de porc o de bóta de Sant Ferriol, on tothom acudeix per treure'n algun profit: els governs, per fer quadrar els balanços congelant sous; l'empresa privada, per criticar-ne la burocràcia i l'intervencionisme quan les coses van bé, però per pidolar-ne ajuda quan les vaques són magres; els ciutadans, per abocar-hi queixes, problemes i frustracions personals; etc.
I sobre la pujada de tot tipus de taxes i impostos, inclòs aquest OINI (objecte impositiu no identificat) denominat "tiquet moderador de les receptes", caldrà saber-ne el detall abans de tirar-hi la cavalleria per sobre. Algunes aportacions al debat: hi ha augments de taxes (les universitàries, per exemple) que depenen competencialment d'Espanya, qualsevol reajustament per salvar l'ACA ja fa tard, el ja esmentat "tiquet moderador de les receptes" benvingut sigui si aconsegueix que la societat moderi la seva farmacofília, etc.
Parlant de receptes, encara estem esperant les de Mariano Rajoy. Bé haurà d'agafar també algun dia el toro per les banyes com ho ha fet el president Mas. L'economia espanyola és una mena de Prestige i aquesta vegada s'hi trobarà alguna cosa més que hilillos de plastilina.
jordicc |
Política |
divendres, 11 de novembre de 2011 | 20:20h
Grècia acaba d'estrenar un govern de concentració presidit per un tècnic. Itàlia tindrà també a les pròximes hores un primer ministre del mateix perfil (segurament Mario Monti, a la imatge) per substituir l'impresentable Berlusconi. Ja s'han sentit comentaris pejoratius, en el sentit de que aquests i potser altres països passaran a ser controlats per "tecnòcrates" o alts funcionaris al dictat del que diguin Berlín o Brussel·les.
No ho entenc. Ens hem passat anys i anys criticant els polítics, així, en bloc, com un compendi de tots els mals possibles. Si els Karamanlís, Berlusconis, etc., representants de la vella classe política a jubilar són substituïts per persones de baix perfil ideològic, llavors es considera que no representen prou la voluntat popular i que només obeeixen a obscurs designis o interessos.
No volem que ens governin els polítics de sempre, tampoc els tècnics, ni les institucions europees, ni els mercats, ni els lobbys mundials coneguts o no. Hi hauria la possibilitat d'intentar una nova manera de fer política, cares noves, idees diferents, regeneració... però llavors arriben les eleccions i qui no s'absté acaba votant les propostes de sempre.
jordicc |
Política |
dimecres, 2 de novembre de 2011 | 18:44h
L'anunci del primer ministre grec de convocatòria d'un referèndum perquè la població accepti o no el principi d'acord a què va arribar amb la Unió Europea (ja sabeu, un nou pla de rescat, amb condonació de part del deute a canvi de noves i dràstiques mesures d'austeritat econòmica) ha provocat l'ènèsima crisi de pànic. Les borses, sempre molt sensibles, han registrat una bona baixada.
No discutiré el dret del polític hel·lènic a consultar la seva població, és més, tant de bo es convoqués més sovint la ciutadania a expressar el seu parer (i no penso en cap lloc concret...), però l'arriscada aposta de Papandreu és d'allò més contraproduent. Ja ha provocat nervis bursaris, allarga el tempo de la solució de la crisi un altre mes i introdueix un nou factor d'inquietud: què passa si guanya el no? Es diu que la societat grega té dret a expressar la seva opinió sobre el pla. Sí, és clar, però també va ser la societat grega, amb responsabilitats diverses, qui ha enfonsat tot el país en el pou, del qual només sortirà amb l'ajuda de tot Europa, la societat de la qual (nosaltres) no haurem estat consultats en cap moment. És el problema d'arrel del continent, on cada estat conserva la seva plena sobirania per al que li és menester. Així no hi ha manera de fer una Europa unida.
La resolució de la greu crisi econòmica europea necessita, potser per sobre de tot, que els principals actors polítics i econòmics generin confiança, i la decisió grega no hi ajuda gens. Tampoc, tot s'ha de dir, el tractament que de les notícies econòmiques en fan (tots) els mitjans de comunicació. Em remeto, al respecte, a l'excel·lent article de Salvador Cardús a l'Ara d'ahir.
L'anunci del primer ministre grec de convocatòria d'un referèndum perquè la població accepti o no el principi d'acord a què va arribar amb la Unió Europea (ja sabeu, un nou pla de rescat, amb condonació de part del deute a canvi de noves i dràstiques mesures d'austeritat econòmica) ha provocat l'ènèsima crisi de pànic. Les borses, sempre molt sensibles, han registrat una bona baixada. 
