Com tot el món desenvolupat, Catalunya està patint una greu crisi econòmica, agreujada per la dependència de l’estat espanyol, amb la seva sagnia fiscal i el maltracte en les polítiques econòmiques, socials i d’infraestructures. A tot s’hi afegeix una administració autonòmica poc eficaç, intervencionista, reglamentista i excessivament burocrà-tica. Catalunya se’n pot sortir amb un estat propi, però també amb la iniciativa privada, l’emprenedoria, les petites i mitjanes empreses, les cooperatives, la societat civil i tots aquells actors que la van fer pròspera en el passat. Proposo:
Polítiques tendents a un model més liberal d’economia, on les administracions no condicionin ni limitin excessivament la iniciativa, l’esforç i el legítim benefici del sector privat.
El model econòmic en cap cas ha de suposar una desatenció a les necessitats d’una societat que es vol més justa i igualitària: educació, salut, prestacions d’atur, pensions, situacions de risc... La inqüestionable existència de prestacions no ha de facilitar la picaresca ni la petita corruptela. Tampoc la necessària política d’ajuts a l’associacionisme ha de conduir a la ineficàcia o a fins contraris als perseguits. Un sistema eficaç de control ho haurà d’evitar o castigar.
Les pensions no poden augmentar per sota l’IPC, sigui quina sigui la cojuntura econòmica del moment.
Suport als sectors tradicionalment desafavorits: l’agricultura, la pesca i el petit comerç, amb polítiques de foment lligades a plans ben gestionats i millor controlats.
Afrontar amb realisme la problemàtica de la immigració, lluny de perjudicis xenofòbics, però també de determinat bonisme progressista. Augment dels recursos destinats a acollida de nouvinguts i a l’afavoriment de la relació entre aquests i la població d’origen. Rigor amb policial i judicial amb qualsevol conducta penal o contrària als drets humans i llibertats públiques.
Dotar de més recursos materials i humans l’educació, que ha de ser un eix bàsic de qualsevol programa de govern. Promoció de la cultura de l’esforç, la formació científico-humanista i “l’aprendre a aprendre”.
Aposta per la prevenció i la investigació en el terreny de la salut (promoció d’hàbits saludables, alimentació, esport), i no tant per la sanitat assistencial. Introducció de mecanismes de contenció de la despesa o de copagament (medicaments, consultes, intervencions i estances hospitalàries), sempre proporcionat al nivell de renda i patrimoni de cada pacient.
Equilibri entre progrés econòmic i protecció del medi ambient. Planificació del territori tenint en compte les dues variables. Afavoriment d’un model energètic de societat basat en l’estalvi, la contenció de recursos i la limitació del consum excessiu i de generació de recursos. No a l’energia nuclear. Promoció del transport públic.
L’allunyament de la classe política i la societat a qui ha de servir, la conversió d’aquesta classe en un “modus vivendi”, el clientelisme i l’oligarquia de les cúpules dels partits, la corrupció a tots nivells, són diferents símptomes d’un procés continuat de degradació de la vida democràtica, el resultat més cridaner del qual és l’altíssim nivell d’abstenció electoral. Proposo:
L’aprovació d’una llei electoral que acosti diputat i ciutadans i que respecti també la proporcionalitat política i territorial. Indicativament, el model mixt alemany.
Limitació temporal de mandats polítics i de càrrecs eventuals a l’administració.
Més transparència en el finançament de partits polítics, que hauria d’anar a càrrec dels afiliats.
Registre públic d’informes externs de l’administració.
Reforma de l’administració pública, eliminació d’alts càrrecs i d’organismes inútils, reducció del reglamentisme i dels procediments i un ús més decidit de les noves tecnologies.
Reducció de les despeses supèrflues, especialment de l’abusiva publicitat institucional.
Afavorir la col·laboració entre ajuntaments per sostenir despeses en comú, en la línia de reduir el nombre de municipis.
Justícia del segle XXI: aposta decidida per les noves tecnologies i foment de la mediació i dels judicis ràpids.
Menor intervencionisme públic en els mitjans de comunicació. Neutralitat en ràdios i televisions públiques. Disminució i futura eliminació de les subvencions, reals o encobertes, a la premsa escrita.
[Em presento a candidat de Solidaritat Catalana dissabte que ve. Tota candidatura té el seu programa electoral. La meva no arriba a tant, però si que disposa d'un document on exposo idees, compromisos i propostes. És un brainstorming elaborat precipitadament. Que ningú hi busqui mancances, incoherències o tres peus al gat, perquè hi són, ja us ho dic jo. Ho publicaré en capítols.]
La nació
Catalunya, com a nació que és, necessita un estat propi per disposar dels seus recursos econòmics, decidir sobre les seves infraestructu-res, protegir la seva llengua i la seva cultura, i aportar el millor d’ella al món. Crec que Solidaritat Catalana per la Independència és la millor opció per arribar a tenir aquest estat propi. Algunes opcions polítiques s’auto anomenen sobiranistes o partidàries del “dret a decidir”, però la difusa idea d’independència que proposen es perd en un horitzó incert. Altres opcions sí són independentistes però única-ment prometen un referèndum que en la pràctica ja han evitat en el passat. Per fi, hi ha propostes partidàries de la proclamació d’un estat, però la seva curta trajectòria i la manera de confeccionar les candidatures no s’adiuen amb la regeneració democràtica que diuen recolzar. Em comprometo a:
Proclamar la independència la propera legislatura
Si això no fos possible, treballar per fer créixer el projecte independentista
No donar suport a cap govern on participin partits d’obediència espanyola
La llengua i la cultura, els principals trets nacionals, sobreviuen enfrontades a multitud d’enemics, interns i externs. La concepció unitària dels estats espanyol i francès, la globalització (amb la seva uniformització cultural, de costums i de maneres de viure), una falsa concepció del progressisme, cert turisme, l’autorepressió o la indiferència de part de la població són alguns dels factors que frenen la normalització de la nostra llengua i de la nostra realitat cultural folklòrica, gastronòmica, etc. Proposo:
Augment dels recursos dedicats a la normalització lingüística, a l’aprenantge i a l’afavoriment de la socialització, especialment amb la immigració.
Aplicació de la normativa lingüística, que ha de ser més preventiva que punitiva.
Clàusules lingüístiques en contractes o convenis públics i en concessió de subvencions o ajuts, i control efectiu del seu compliment.
Aquest vespre, el Teatre Bartrina de Reus (un magnífic teatre dels de tota la vida) s'ha omplert per fer la presentació de Solidaritat Catalana. L'acte ha sigut molt càlid, en tots els sentits: fotia una calor que t'hi mories, però ha valgut la pena compartir caliu amb centenars i centenars de ciutadans de les comarques dites meridionals. Han intervingut el que ja es coneix popularment com "els tres tenors" i cap d'ells ha desafinat gens ni mica, al contrari, s'ha posat el públic a la butxaca.
Ha obert foc Uriel Bertran, aquell noi que fa uns anys ja apuntava maneres i que s'ha convertit en un polític (en el bon sentit de la paraula) de primera magnitud: gest segur, idees clares, puntet de rebel·lia i jove maduresa. Ha pres el relleu Alfons López Tena, que ja s'ha disculpat d'entrada perquè no tenia res a fer al mig d'un entrepà entre Uriel i Laporta. Efectivament, els primers minuts de la seva intervenció han resultat un pelet àrids: li ha sortit el notari que porta a dins i ha començat a parlar-nos de reglaments, sistemes de votació, llistes obertes, reformes legals... Però s'ha anat escalfant i ha entrat a matar amb la política pura i dura. Molt celebrada ha estat la seva ironia quan ha afirmat que els zamorans (per dir algun lloc) anirien a votar que "sí" a una reforma constitucional que permetria als catalans tenir unes pensions més dignes. Ovació.
Finalment ha estat el torn de Joan Laporta. Malgrat la calor, encorbatat, estil presidenciable. I presidencial ha estat la seva intervenció, perquè tant implícitament com explícita ha deixat clar que vol i se sent en condicions de governar el país. Així es farà gran Solidaritat, amb la confiança de que ja juga a primera divisió. Inevitables referències al seu club de futbol: ha afirmat immodestament (i tots li hem perdonat) que ell va fer el millor Barça de la història i que ara posa el seu prestigi a una causa cívica, cosa que altres presidents no han fet mai i que alguns ja li retreuen.
L'acte ha acabat amb tots els precandidats de la demarcació (servidor inclòs) a dalt de l'escenari, cantant Els Segadors i intercanviant aplaudiments amb el públic assistent.
Quan, de tornada, anava a pagar al caixer del pàrquing, la casualitat ha fet que em trobés davant Joan Laporta fent el mateix. En broma he comentat:
- mira, el senyor Laporta també s'ha de pagar el pàrquing...
I ell ha contestat:
- és que qui paga descansa... el problema no és pagar sinó que et robin...
Avui a les 20 hores s'ha acabat el termini de presentació de candidatures a les eleccions primàries de Solidaritat Catalana que es celebraran el proper 4 de setembre. Ha començat la campanya electoral. Aquesta és la carta que, com a candidat, he adreçat a tots els simpatitzants i adherits, possibles votants:
"Benvolguts amigues i amics,
M’adreço a tots vosaltres per demanar-vos que em voteu el proper dia 4 de setembre a les eleccions primàries a candidats per Solidaritat Catalana per la Independència. No cal que us recordi la importància d’aquestes eleccions. Per primera vegada, els adherits a una formació política tindrem l’oportunitat de decidir, democràticament, quines persones, i en quin ordre, conformaran la candidatura oficial a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Això no havia passat mai.
Uns em coneixeu personalment. Altres ja heu tingut accés a les meves dades biogràfiques bàsiques. Em considero una persona seriosa i treballadora, que des de fa molts anys he tingut l’oportunitat d’ajudar a Catalunya, a la seva gent, a la seva llengua i al seu terri-tori, en la mesura de les meves possibilitats. Ara aposto il·lusiona-dament pel projecte de Solidaritat Catalana, i seguiré ajudant des del lloc que vosaltres mateixos decidiu.
Em comprometo, des d’ara, si surto escollit diputat, a dur al Parla-ment el programa que ha justificat la creació de Solidaritat Catalana: proclamar la independència de Catalunya abans de 2014 o, si això no fos possible, treballar per fer créixer el projecte independentista.
Dedicaré també tots els meus esforços a aconseguir la tan reclamada regeneració de la vida política catalana, a lluitar per una societat més lliure, més pròspera i més justa, i a defensar els interessos específics de les comarques tarragonines, la demarcació que m’haurà escollit. Tindré l’oportunitat de fer-vos arribar propostes més concretes en aquest sentit.
Us ofereixo serietat, rigor i honestedat. El meu treball parlamentari estarà basat en els principis de dedicació exclusiva, relació directa i continuada amb els ciutadans, transparència informativa i eficiència en l’ús dels recursos a la meva disposició.
Us demano el vot a la meva candidatura i una cosa molt més important: el màxim esforç i complicitat amb Solidaritat Catalana per aconseguir entre tots els ambiciosos i il·lusionants reptes que ens hem proposat, i que estan més a prop del que a vegades nosaltres mateixos imaginem.
Aquest matí he assistit a una sessió organitzativa interna de Solidaritat Catalana. En el transcurs de l'acte, he tingut l'oportunitat de saludar i conversar de manera distesa amb Joan Laporta. Lluint bronzejat ressaltat per una camisa blanca i un somriure marca de la casa, Laporta ha trencat el gel interessant-se per les polèmiques territorials Tarragona-Reus, per entrar després en temes més importants i que no revelaré aquí, per acabar donant ànims a la feina que se'ns gira a tots plegats. M'ha transmès optimisme i vitalitat.
Optimisme i vitalitat que han continuat unes hores després, quan hem tingut l'oportunitat també de tenir un ampli canvi d'impressions amb Anna Arqué, peça bàsica del procés de consultes populars i ara decidida apostant pel projecte Solidaritat Catalana. Ens ha fet cinc cèntims del pa que s'hi dóna en el complicat món de l'independentisme. És una perfecta public relations (s'ocupa de les relacions institucionals de la coalició), mirada lluminosa i somriure franc. Una mena de Judit Mascó amb algun quilet de menys, que ja recuperarà.
A Catalunya fa massa anys que semblem pamploniques el darrer dia de Sant Fermí (pobre de mi, pobre de mi...). És hora de posar una altra cara al futur del país. Jan, Anna i molts més ens ensenyen com.
AGENDA SOLIDARITAT CATALANA
Dimecres, 1 de setembre, 20 hores. Presentació de SC a Reus, amb la presència de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Al Teatre Bartrina.
El dimarts passat vaig formalitzar la meva candidatura a les eleccions primàries de Solidaritat Catalana. Aquestes tindran lloc el proper 4 de setembre i serviran per confegir les llistes definitives a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya.
Amb aquest procés de primàries, Solidaritat Catalana predica amb l'exemple i compleix ja el primer dels seus compromisos: que els seus representants a la cambra siguin elegits per i entre els associats, decidint noms i llocs d'ordre a una llista que, per imperatius legals, és tancada. Democràticament, de dalt a baix. Serà l'única de les opcions polítiques que haurà utilitzat aquest sistema de selecció: un factor important a tenir en compte el dia de les eleccions parlamentàries.
Som molts els companys i companyes de Solidaritat Catalana que competirem lleialment, amistosament, per un lloc a les llistes. Cadascú ho farà amb les seves millors armes: la paraula convincent, l'argumentació raonada, les propostes atractives, l'ús intel·ligent de les noves tecnologies... El que cap de nosaltres farà és demostrar fidelitat canina a cap cúpula de partit, ni lleparà el cul al seu cap de files.
Pel que fa a mi, tant si és un èxit com un sonor fracàs, la petita aventura i la gran experiència haurà valgut la pena.
AGENDA SOLIDARITAT CATALANA
Dimecres, 1 de setembre, 20 hores. Presentació de SC a Reus, amb la presència de Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. Al Teatre Bartrina.
Aquest vespre, el Teatre Bartrina de Reus (un magnífic teatre dels de tota la vida) s'ha omplert per fer la presentació de Solidaritat Catalana. L'acte ha sigut molt càlid, en tots els sentits: fotia una calor que t'hi mories, però ha valgut la pena compartir caliu amb centenars i centenars de ciutadans de les comarques dites meridionals. Han intervingut el que ja es coneix popularment com "els tres tenors" i cap d'ells ha desafinat gens ni mica, al contrari, s'ha posat el públic a la butxaca.
