Ha costat una mica. Després de 72 anys, Barcelona torna a tenir un alcalde d'una formació no sucursalista (ja no s'usa gaire aquesta paraula, però el concepte és més viu que mai). Serà Xavier Trias i Vidal de Llobatera. Darrera aquests cognoms un pèl rimbombants s'hi amaga una persona, diuen, molt planera i de tracte fàcil. Li farà falta aquest tarannà perquè la seva tasca diària no serà senzilla: persones, barris i sectors econòmics tocats per la crisi, les mil reivindicacions veïnals habituals (amb crisi o sense, sempre falten voreres i quan n'hi ha, no estan mai prou netes), una posició dèbil davant un PP prou envalentit i davant una esquerra a qui li costarà oblidar els trenta i tants anys de poder...

Ja no visc a Barcelona, però en sóc fill i procuro seguir tant com puc la vida política i social de la nostra capital. Per tant, també tinc dret a formular-li demandes com si fos un veí més. Demano al nou alcalde que faci tot el possible perquè la ciutat sigui més nostra (que cadascú interpreti el que vulgui amb aquesta paraula), més humana, més neta, més silenciosa... Amb més tramvies i menys cotxes, amb més botigues vives i menys locals per llogar, amb més festes populars i menys muntatges estranys, més fidel a la seva història però també amb més projecció de futur que mai.

Que l'inici del mandat de l'alcalde Trias i del seu equip, més enllà de la distància ideològica, curta o llarga, que ens pugui separar d'ells, representi també l'inici d'una nova era plena de progrés per la capital de Catalunya.

A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona s'exposen aquests dies més d'un centenar de fotografies de Frederic Ballell. Totes tenen en comú que estan fetes entre 1907 i 1908 i que el seu motiu són les Rambles barcelonines. A qui li agradin les imatges d'èpoques passades (com per exemple a mi) li recomano vivament. S'hi veuen soldats i minyones, parades de la Boqueria amb pollastres i conills penjats del sostre, venedors de llaminadures, burros en una calçada deserta de cotxes...

Es poden veure més Rambles aquests dies, perquè altres tres exposicions sobre el passeig es mostren al palau de la Virreina (lloc molt adequat, doncs). La primera es titula "Guia secreta de la Rambla" i mostra el seu vessant més ocult i canalla: les sales de festes, la seva barreja social i ètnica, la prostitució, la contracultura... d'ahir i d'avui. La segona és una col·lecció de negatius d'un altre fotògraf, Xavier Miserachs: és l'ambient ramblaire dels anys seixanta, en blanc i negre. La tercera està dedicada a un personatge emblemàtic de l'enyorada transició, el pintor Ocaña, que va convertir el passeig en l'escenari de la seva radical declaració de llibertat.

Al sortir del palau de la Virreina em passejo per les Rambles del 2010. Els turistes han substituït les minyones, enlloc de pollastres es venen samarretes de futbolistes i els burros han deixat pas a cotxes i més cotxes. No hi ha cap artista com Ocaña sinó estàtues humanes i algun triler estafant estrangers. Aquest ja no és el passeig dels barcelonins. Per cert, quan jo era petit, a aquest passeig n'hi dèiem Rambles, en plural, perquè en són cinc: la de Canaletes, la dels Estudis, la de Sant Josep, la dels Caputxins i la de Santa Mònica. La dèria dels canvis, tan típica de la Barcelona pseudo-moderna i banal, també ha arribat aquí.

[L'exposició 'Frederic Ballell. La Rambla 1907-1908' estarà oberta fins el 22 de maig a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, plaça Pons i Clerch, 2; les exposicions restants ho seran fins el 24 de maig al palau de la Virreina, Rambles, 99]

Matí de dissabte a Barcelona. Sol (vull dir sense companyia i bon temps, les dues coses). Passejada pel centre. Ronda Sant Antoni: les senyores de botes altes continuen fent temps davant de Miró, sense que l'alcalde hi pugui fer res, i menys la benemèrita Itziar González, que s'ha guanyat una merescuda jubilació com a regidora. Carrer Ferlandina, plaça dels Àngels, carrer Elisabets, carrer Xuclà: el Raval en estat pur. Indis (de l'Índia) preparant una mena de festival davant el MACBA: paradetes amb productes típics d'aquell país, dones vestides amb sari, retolació hindú i escenari amb els inevitables altaveus a tot decibel. Entro a La Central i m'anticipo al dia del llibre adquirint Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, de Quim Monzó, que ja devoro cada nit al llit (el llibre, no Monzó). Curt trajecte per les Rambles: no les tinc totes perquè tinc por de que em voli la cartera que, inconscientment, porto a la butxaca del darrera del texà. Plaça del Pi i església del mateix nom: un rètol a la porta informa al visitant de que no es pot "recòrrer" (sic) el temple quan hi ha celebracions. Llastimós maltracte a la llengua en una de les esglésies més antigues de Barcelona. Avinguda de la Catedral: mercat gòtic, on s'hi pot trobar de tot, inclòs un objecte tant poc gòtic com el disc Rent, de Pet Shop Boys, a 10 €, al costat de sants, marededéus, rosaris, llibres, plats, coberteries, medalles, canelobres... Via Laietana avall fins la Barceloneta, que és el final de trajecte.

Dues horetes molt distretes. La meva ciutat sempre és atractiva.

Aquesta nit hi ha hagut xou a l'Eixample de Barcelona. Les notícies que tenim a aquestes hores del vespre parlen de sorolls, cops i baralles en un pis on s'exercia la prostitució, d'una noia fugint espantada i d'un veí trucant a la policia; d'uns presumptes atracadors romanesos tirotejant els mossos, que no duïen jaqueta anti-bales segons denúncia d'un sindicat; d'un gran desplegament policial acordonant tota l'illa de cases per cercar els agressors per pisos i terrats; de les primeres i esperables declaracions: les dels veïns dient que viuen amb la por al cos i que ja ho havien denunciat, i la del conseller Saura dient que això és un cas aïllat...

Estem ben distrets. La notícia, tal com la redacta La Vanguardia, no té pèrdua: la noia que fugia era xinesa i anava vestida només amb una "fina bata", la nit ha estat "d'infart" per als veïns i la presidenta de l'escala, que avui ha viscut els seus deu minuts de glòria, ha declarat que el prostíbul era un "constant anar i venir d'homes de totes les condicions socials i físiques". Això dóna per a una novel·la.

L'acció ha passat a l'illa Aragó-València-Sardenya-Marina. Jo vaig néixer a quatre-cents metres del lloc dels fets. És, doncs, el meu barri de la infància i no puc evitar fer comparacions quan recordo aquell espai urbà entranyable, segur, amb botigues de tota la vida i amb unes escales on tots els veïns (portera inclosa, és clar...) es coneixien, s'apreciaven i es prestaven ajut quan calia. El que ha passat aquesta nit és un fet aïllat si hem de creure el conseller Saura, però és també un inequívoc senyal de la innegable degradació de l'Eixample, un dels barris més representatius de Barcelona, ciutat que, com se sap, tampoc viu els seus millors dies.

Aquest ja no és el meu barri. Com diu aquell personatge de l'APM, eso e' el Bronx!

Aquest matí ha quedat inaugurat el primer tram de la línia 9 del metro barceloní. Em sembla que seré l'únic blocaire de Vilaweb a destacar-ho. Alguns han volgut veure en aquest esdeveniment una mena de "contraprogramació" informativa a les consultes sobre la independència, urdida (la contraprogramació, no la independència) en algun despatx de la Plaça Sant Jaume, no importa si al nord al sud. No crec que calgui arribar a aquestes paranoies. En tot cas, molta més ombra farà la Marató de TV3, que d'això si que en parlen des de fa tres setmanes, i el que queda...

Com dèiem, el metro de Barcelona ja té cinc estacions més, totes a Santa Coloma de Gramenet, ciutat que ens dóna la primera bona notícia en molt temps. Sembla ser que la línia (L9 en l'argot de l'empresa) és el dernier cri en innovacions tecnològiques de tot tipus, s'està construint amb unes tuneladores gegants i, quan estigui enllestida el dos mil ja-veurem-quan, serà la línia més llarga d'Europa. Esperarem, perquè de paciència en tenim molta.