Es tracta d'un carreró situat a la part alta que serveix d'accés a la capella de Sant Magí, patró de la ciutat, situada al cap d'amunt. És quasi bé una via sense sortida, si no fos per una obertura lateral que la comunica amb el carrer de l'antic Escorxador, actual Rectorat de la Universitat, la qual cosa provoca que els turistes passin de llarg.
Tot ell és silenciós, recollit, intemporal, si no fos per uns horrorosos cables elèctrics que pengen entre balcons. Pujant a mà dreta hi trobem una façana decorada amb escenes de la vida i martiri del sant. Les pintures, de vius colors, són molt recents (hi ha una inscripció llatina: "Carles Arola fecit, MMVIII"), i recorden les de la plaça dels Cedassos, les més fotografiades de Tarragona.
Més amunt hi trobem una estàtua metàl·lica d'un capellà, amb ulleres i l'estola posada. Es tracta de mossèn Tomàs, un home molt estimat com a persona i per la seva tasca social. La figura, de mida natural, situada a peu pla i d'estètica "Yiyo", convida a tocar-la i a brunyir les parts més sobresortints. Potser respon a una tradició (com la de la columna de Santiago de Compostel·la) per obtenir favors del mossèn.
Peticions de favors que també rep sant Magí des de fa molts anys. La capella està plena d'ex-vots en aquest sentit, però avui no podré contemplar-los. El recinte religiós està tancat i només obre quan s'hi diuen misses (9 del matí), quan s'hi casa alguna parella o quan hi ha un esdeveniment especial. I el proper esdeveniment especial serà la portada de l'aigua del sant des del seu Santuari, a la Conca de Barberà. Serà el proper 18 d'agost, vigília de la festa major.
Aigua miraculosa, com no podia ser d'altra manera. Potser l'haurem de fer arribar a les reunions entre els governs català i espanyol per tal d'aconseguir un bon finançament. De moment hem aconseguit que les quatre formacions catalanistes es posin d'acord en aquesta qüestió. No sé quina aigua han begut, però sembla un miracle.
Òmnium Cultural del Tarragonès convoca novament el Premi El Balcó - Tarragoní de l'Any. Segons les bases, es tracta d'homenatjar una persona física o jurídica que s'hagi destacat per la seva activitat social, cultural, esportiva, política, etc. a Tarragona o a la seva comarca. Hereu del Premi Tarragoní Fidel, instituït el 1978, l'han rebut personatges tant coneguts com Olga Xirinacs, l'alpinista Òscar Cadiach o Eudald Carbonell i associacions com el Nàstic, la Coral L'Àncora o el grup musical Els Pets.
Un jurat escull la persona o associació, a partir de les propostes que se li facin. Enguany he proposat l'associació Anima't - Tarragona Cultura Contemporània. Es tracta d'un grup molt dinàmic que des del 1994 desenvolupa una activitat certament encomiable (vist el panorama) de difusió cultural. Els seus objectius són (transcric de la seva web) dotar al Camp de Tarragona d'una programació estable de cultura contemporània i ajudar a canviar els hàbits de consum cultural, fomentant una cultura menys estandarditzada. En efecte, grups musicals o pel·lícules que no tindrien un lloc a les nostres comarques per la lògica implacable del mercat, el tenen gràcies a aquesta associació.
Qui vulgui, com jo, que Anima't obtingui aquest merescut homenatge, primer ha de fer la proposta a Òmnium Cultural del Tarragonès, Rambla Nova, 12, Tarragona. Teniu temps fins el 31 d'agost.
[Aquest apunt el dedico a la memòria d'Àngel, que ahir ens va deixar]
Avui he provat per primera vegada la Rosita. Es tracta, com diu l'etiqueta, d'una "cervesa artesanal de Tarragona" de "gust i perfum molt subtil" i amb una "fina amargor, elegant i molt refrescant", de 5,5º de graduació. No em considero un cerveser i aquesta beguda m'agrada prendre-me-la, simplement, per fer-me passar la set a l'estiu. Volia, però, encetar aquesta marca que s'ha fet famosa a Tarragona i que ens singularitza davant estrelles i sanmiquels.
La recomano vivament als lectors d'aquest bloc.
[Apunt dedicat al meu germà Cristià, col·leccionista d'ampolles de cervesa]
Acabo de visitar l'exposició del fotògraf Valentí Canadell. Es tracta d'una selecció de fotografies en blanc i negre procedents del voluminós fons d'aquest professional que tenia l'estudi al carrer Unió de Tarragona. Hi veiem una mica de tot: fotos d'estudi, batejos, comunions, casaments, vida social, actes públics, esdeveniments al carrer... La peculiaritat és que totes les instantànies són dels anys 50 i 60, és a dir, a l'interès històric i documental que tenen s'hi afegeix que moltes de les persones retratades s'hi poden reconèixer quaranta anys després o bé les poden identificar molts dels visitants. A aquest fi, s'ha instal·lat a l'entrada de l'exposició una mena de llibre de signatures on s'hi poden deixar dades concretes per identificar les persones retratades. Una ullada al llibre permet comprovar fins a quin punt Tarragona era (és?) un poble: tothom és coneix. Mentre tafanejo el llibre se m'acosta una companya de feina i no tarda a comentar-me que la senyora de la foto que il·lustra aquest apunt (la conductora de la moto) "no sap qui és però la té molt vista".
A mi personalment m'ha produït una estranya sensació: es tracta d'un gran reportatge sobre Tarragona just abans de que vingués a viure-hi. No descobreixo cap rostre familiar, però hi puc reconèixer alguns escenaris ja desapareguts però que jo vaig aconseguir: l'Hotel Europa a la Rambla, les xaboles del riu Francolí o un xalet modernista a la llavors avinguda Vallellano.
Per aquelles casualitats de la vida, a l'arribar a casa em trobo a la bústia el darrer número de Claxon. És realment el darrer, perquè no s'editarà més. Claxon era el predecessor de totes aquestes publicacions gratuïtes que amb desigual qualitat inunden les nostres vides. Va veure la llum modestament el 8 de desembre de 1969, és a dir just després de les fotos de Canadell, i setmana rera setmana (1.976 en total!) ha estat l'altaveu, com el seu nom indica, d'esdeveniments culturals, cartelleres de cinema, farmàcies de guàrdia i molta publicitat (quin remei).
La Tarragona del segle XXI, tant diferent de la dels anys 60, perd una publicació entranyable però guanya tot un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: l'escriptora Montserrat Abelló. Felicitats!
[L'exposició "Valentí Canadell, fotògraf. Retrospectiva en blanc i negre" romandrà oberta fins el 24 d'agost a la Sala d'Exposicions de Caixa Tarragona]
[Abans d'entrar en matèria, per a aquells que voleu adherir-vos a la candidatura de Tarragona Capital de la Cultura 2016 i no us és possible fer-ho personalment, hi ha el recurs de fer-ho per internet, a la web de Tarragona 2016.]
Esperant la possible nominació del 2016, Tarragona celebra enguany un altre esdeveniment important: l'Any Jubilar, és a dir, el 1.750è aniversari del martiri de Sant Fructuós. Encara que es tracti d'una moguda bàsicament religiosa, s'hi han anat involucrant altres sectors ciutadans.
Per exemple, amb la col·lecció de cromos editada per a l'ocasió. Es tracta de cent i escaig cromos, il·lustrats per Pilarín Bayés, que relaten la vida del sant (que coneixem bé gràcies a les actes del seu martiri). Es distribueixen a les botigues de la ciutat i la canalla va com a boja per aconseguir-los. El dia que Pilarín Bayés va venir, hi havia bufetades per aconseguir-ne un autògraf. Doncs bé, la modesta iniciativa, a la vista del seu èxit, ja ha provocat enfrontaments entre els grups polítics de l'Ajuntament ("Són com nens" titulava avui un diari local).
Els originals dels dibuixos es poden veure a la Sala d'Exposicions de La Caixa i estan a la venda (390 € la unitat). Els beneficis aniran a parar a la Lliga contra el Càncer. He tingut ocasió de contemplar-los, però no n'he adquirit cap, de moment. El que sí he comprat és una ampolla de vi de missa De Muller, etiquetada especialment en ocasió de l'Any Jubilar. Durarà (l'any, no l'ampolla) fins el 21 de gener de 2009, o sigui que hi haurà ocasió de tornar a parlar de l'esdeveniment.
La ciutat de Tarragona és una de les candidates a Capital Europea de la Cultura per al 2016. Aquest esdeveniment, iniciativa de Melina Mercouri, ministra grega de Cultura, dóna a dues ciutats europees durant un any l'oportunitat de projectar la seva imatge a tot un continent, atreure molts visitants i ser l'escenari de les activitats culturals més variades.
Això va per estats, i el 2016 li toca a l'estat espanyol, de manera que Tarragona se les ha de veure amb ciutats com Còrdova o Càceres, igual de potents culturalment però amb una ciutadania molt més mobilitzada per a l'ocasió. Per tal que la ciutat es posi les piles, l'Ajuntament ha iniciat una campanya d'adhesions a la candidatura. Amb cada adhesió es regala una entrada per l'acte de presentació de Tarragona 2016, pel concert de l'Orquestra Simfònica Camerata XXI i per al recital d'Àngel Òdena, el proper divendres 13 de juny al Palau de Congressos.
On cal signar? A la Casa Castellarnau, al carrer Cavallers. Jo ja ho he fet.
Avui fa quaranta anys exactes que vaig venir a viure a Tarragona, procedent de Barcelona. El contrast entre les dues ciutats va ser brutal. La Tarragona dels seixanta era petita i provinciana. Com deia el tòpic, plena de funcionaris, militars i capellans, amb un comerç estancat (els productes que no eren de subsistència els anàvem a comprar a Reus) i una vida cultural mediocre. Les coses han canviat (democràcia i autonomia, creixement de la ciutat, Universitat, Port...) però continua faltant-li una certa trempera, una embranzida... el cnak, com deien els de Sau.
Seria injust, però, parlar malament de la meva ciutat d'adopció. Tarragona és preciosa, millora dia a dia en tots els sentits (ara tenim un alcalde com Déu mana) i ja som Patrimoni de la Humanitat: un respecte! Convido tothom a visitar-la.
Avui he provat per primera vegada la Rosita. Es tracta, com diu l'etiqueta, d'una "cervesa artesanal de Tarragona" de "gust i perfum molt subtil" i amb una "fina amargor, elegant i molt refrescant", de 5,5º de graduació. No em considero un cerveser i aquesta beguda m'agrada prendre-me-la, simplement, per fer-me passar la set a l'estiu. Volia, però, encetar aquesta marca que s'ha fet famosa a Tarragona i que ens singularitza davant estrelles i sanmiquels.
Acabo de visitar l'exposició del fotògraf Valentí Canadell. Es tracta d'una selecció de fotografies en blanc i negre procedents del voluminós fons d'aquest professional que tenia l'estudi al carrer Unió de Tarragona. Hi veiem una mica de tot: fotos d'estudi, batejos, comunions, casaments, vida social, actes públics, esdeveniments al carrer... La peculiaritat és que totes les instantànies són dels anys 50 i 60, és a dir, a l'interès històric i documental que tenen s'hi afegeix que moltes de les persones retratades s'hi poden reconèixer quaranta anys després o bé les poden identificar molts dels visitants. A aquest fi, s'ha instal·lat a l'entrada de l'exposició una mena de llibre de signatures on s'hi poden deixar dades concretes per identificar les persones retratades. Una ullada al llibre permet comprovar fins a quin punt Tarragona era (és?) un poble: tothom és coneix. Mentre tafanejo el llibre se m'acosta una companya de feina i no tarda a comentar-me que la senyora de la foto que il·lustra aquest apunt (la conductora de la moto) "no sap qui és però la té molt vista".
La ciutat de Tarragona és una de les candidates a Capital Europea de la Cultura per al 2016. Aquest esdeveniment, iniciativa de Melina Mercouri, ministra grega de Cultura, dóna a dues ciutats europees durant un any l'oportunitat de projectar la seva imatge a tot un continent, atreure molts visitants i ser l'escenari de les activitats culturals més variades.
Avui fa quaranta anys exactes que vaig venir a viure a Tarragona, procedent de Barcelona. El contrast entre les dues ciutats va ser brutal. La Tarragona dels seixanta era petita i provinciana. Com deia el tòpic, plena de funcionaris, militars i capellans, amb un comerç estancat (els productes que no eren de subsistència els anàvem a comprar a Reus) i una vida cultural mediocre. Les coses han canviat (democràcia i autonomia, creixement de la ciutat, Universitat, Port...) però continua faltant-li una certa trempera, una embranzida... el cnak, com deien els de Sau. 
