D’Orlando a València

L’atemptat d’Orlando, perpetrat per un islamista degenerat i amb una cinquantena de víctimes, torna a activar el protocol de consternació, tristesa, condemna i solidaritat entre la gent de bé, just quan començàvem a oblidar (que aviat ho oblidem tot avui en dia!) Charlie Hebdo o el metro brussel·lès. Aquesta vegada l’escenari del crim ha estat una discoteca d’ambient i les víctimes gais, circumstància que aporta un especial dolor a la notícia però també proporciona alguns elements d’interès. Per la xarxa ja s’han pogut veure alguns exercicis d’equilibri circense, provinents d’un determinat sector progressista, intentant resoldre una peculiar quadratura del cercle: suport al moviment LGTB i alhora rebuig de la islamofòbia amb la reivindicació d’un islam tolerant amb la diversitat sexual. Que el crim hagi estat aquesta vegada als sempre vilipendiats Estats Units i que les víctimes pertanyin de forma majoritària a la comunitat llatina (potser anticastrista, no ho sabem) afegiria encara nous i inesperats elements a un debat que avui no toca. Toca en canvi la solidaritat amb les víctimes i la condemna enèrgica al que, en definitiva, és un nou cop a les llibertats personals i col·lectives.

Solidaritat i condemna que voldríem també que vinguessin del peculiar cardenal de València. Potser qui no fa gaire va blasmar un suposat “imperi gai” no trobarà raons per condemnar expressament aquest greu atemptat (no en tinc constància en aquests moments) però sí que ja ha trobat cinc minutets del seu preciós temps per llançar invectives inquisitorials contra un innocent cartell que circula aquests dies mostrant les dues marededéus més representatives de Catalunya i el País Valencià donant-se un petó dels denominats “de rosca”. Que dues advocacions marianes s’estimin no hauria d’escandalitzar a ningú, ni tan sols qui té sòlides conviccions religioses o és devot d’una de les dues imatges perquè, en definitiva, es tracta d’amor. I si no s’hi sap veure amor o aquest amor no agrada, s’hi ha de veure un altre valor: llibertat. Com en el paràgraf anterior, sempre hem d’acabar parlant de llibertat.

[Imatge: www.t13.cl]

Amb accent ben obert

M’encanten les paraules catalanes amb accent obert. Pèl, catàrtic, gòtic, independència. Mira, una mania com una altra. Es comprendrà per tant que celebri de forma especial l’acord d’avui mateix segons el qual València es dirà oficialment, doncs això, València.

Bussejant pels apunts d’aquest bloc (glòria eterna al buscador incorporat!), descobreixo que ja vaig parlar del tema un llunyà 16 de novembre de 2009 i resulta que, oh sorpresa, l’anterior alcaldessa de la ciutat del Túria, l’ínclita Rita Vuitton Barberá ja havia pres la decisió que avui s’ha solemnitzat. El que passa és que en aquell moment, com era de témer, tot va quedar en paper mullat. Eren dies feliços per a alguns: la batllessa del caloret es passejava triomfalment en un descapotable acompanyada d’altres dos personatges caiguts en desgràcia: Francisco Camps, visitant habitual de sastreries primer i jutjats després, i Fernando Alonso, darrerament client assidu als tallers de xapa i pintura. El vent de la història, inexorablement, els està arraconant on els pertoca.

Que l’accent obert de València, com ja proclama un eslògan molt ben trobat, sigui un símbol de l’obertura d’un país al progrés, a la cultura i al sentit comú.

[Imatge: www.20minutos.es]

Dones, ja podeu travessar

Avui és el 8 de març, dia dedicat a les dones. Aquest blocaire té el costum, quan arriba aquesta data, a escriure sobre el sempre relliscós tema dels dos sexes i de la manera més eficaç d’avançar (fins a aconseguir-ho) en la seva igualtat en tots els camps: públic o privat, salarial o polític, domèstic o social. Dic relliscós perquè qualsevol opinió que s’expressi per aquesta qüestió és ben fàcil que sigui objecte de desaprovació, de malentès o de menyspreu, més si prové d’un pèrfid mascle com jo. I aquesta perspectiva, dita “de gènere” (tu dius això perquè ets un home i jo ho interpreto així perquè sóc una dona) origina la primera consideració a fer: és un error posar el focus exclusivament, recalco exclusivament, en la divisió entre sexes a l’hora de governar, d’opinar, de planificar, de jutjar, de defensar, d’atacar, del què vulgueu… Se’n diu sexisme, d’això, i és una mala estratègia a l’hora d’aconseguir la desitjada i necessària igualtat entre sexes. Diferenciar els sexes és fer-los diferents, i les dones no són diferents ni diferenciades: són iguals. Si les dones són diferents, no seran mai iguals. Senzill, no?

En cap cas la celebració d’un dia com avui, amb les seves notícies, reflexions, actes o manifestacions, és contraproduent, ans al contrari. Cada dia de l’any és un “dia de”: un més no fa nosa. El que és un error és que el factor “sexe” (biològic, s’entén) determini cada aspecte de la vida social, des de la categoria fins a l’anècdota. I el que és pitjor, fer-ho amb la falsa idea de que així s’assoleixen els objectius desitjats que, espero, tots compartim, des de la igualtat en els salaris fins a la representació institucional, des de la distribució equitativa en les tasques de la llar fins a l’abolició de la xacra de la violència física.

L’actualitat, conforme s’acostava el 8 de març, ens ha il·lustrat amb alguns estrambòtics exemples aquesta equivocada manera d’entendre la (des)igualtat dels dos sexes i que mostren com de perduda va la societat a l’hora de lluitar-hi eficaçment.

El primer té a veure amb el llenguatge i es refereix als “donanatges” que fa l’Ajuntament de Barcelona a dones que s’ho mereixen. Sembla una broma però no ho és: han substituït homenatge per donanatge. La facècia ha fet reviure allò del tothom i totdon, avui feliçment superada com espero es faci amb aquesta sortida de bola municipal. Per cert, qui no ho hagi fet, que escolti la deliciosa tertúlia que van tenir l’altre dia a RAC1 Quim Monzó i Carme Junyent a propòsit de les barroeres manipulacions del llenguatge.

El segon ha estat protagonitzat per l’Ajuntament de Calafell, que ha editat un cartell per commemorar el Dia d’avui. Aquí el teniu: cartel 1.jpgdues noies en biquini formant gràcilment una mena de cor. El pòster és molt cursi però sobretot en res ajuda a dignificar la dona que és un dels objectius d’avui i de la resta de l’any. No és estrany que, a partir de l’oportuna protesta del grup local de Podem (formació que curiosament estarà d’acord amb els “donanatges” barcelonins), el cartell ha estat retirat mentre els seus responsables aplicaven el protocol usual en aquests casos (mostrar sorpresa primer i demanar perdó després).

El tercer ha tingut més impacte informatiu. L’Ajuntament de València ha tingut la genial pensada d’instal·lar “semàfors paritaris” per als vianants. No és conya. A algú se li ha ocorregut mai que les figures que s’il·luminen en verd o en vermell tinguin sexe? I que el sexe sigui masculí? A mi no, per descomptat. Doncs a alguna ment preclara d’aquell ajuntament ara d’esquerres (molt millor que el que hi havia abans, que consti) se li ha passat pel cap posar en pràctica aquesta insòlita idea. I com es feminitza una figura? Doncs posant-li una faldilla, reforçant així estereotips de gènere, en la línia contrària a la desitjada.

Que contentes deuen estar les valencianes (i les forasteres) de la ciutat: podran travessar els carrers amb molta més seguretat camí de la feina (on seguiran cobrant menys) o de casa seva (on les estarà esperant un company que no sap ni posar una rentadora).

[Imatges: Vilaweb i www.racocatala.cat]