La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

De nou en campanya (2: del perquè d’un vídeo del PP)

No sé si va ser Oscar Wilde o algun altre pensador enginyós que va dir una vegada que quan una cosa es posa de moda, deixa de ser una moda. Més o menys aquest és el procés que està seguint el fenomen hipster, que va començar essent una moda (és a dir, original creació d’una minoria) i ha acabat posant-se de moda (és a dir, borreguil seguiment d’una majoria). La prova d’això és que ja hi ha hipsters al PP, que el partit està aprofitant com a material de campanya, en vídeos i xarxes socials, per a diversió de l’opinió pública, sempre tan foteta.

Que el PP sigui també ara el partit dels nois barbuts i clenxinats (crearan la corresponent sectorial?), i que hagi donat al fenomen una certa importància mediàtica resulta una mica xocant. L’única explicació que li trobo és que el partit de la gavina no cerca fer-se el modern, ni que els voti el col·lectiu hipster o similar (difícilment quantificable, per cert), sinó un altre col·lectiu: el de les perruqueries. Assabentats que UDC, el partit de Duran i Lleida, ha proposat una rebaixa de l’IVA en aquest sector professional (no és conya), el PP contraataca amb el vídeo d’exaltació hipster en la lluita per atreure’s el cobdiciat vot del gremi de la pinta i la tisora, molt interessat perquè aquella moda ho continua sent, més que res per fer més caixa.

I així la campanya electoral ha unit novament els polítics i els perruquers, experts en l’art de prendre el pèl a la gent, cadascú a la seva manera.

[Imatge: www.asivaespana.com]

En campanya (2: No parlaràs de seny en va)

M’arriben les primeres propostes electorals a la bústia de casa. Obro parèntesi: no s’havia dit i assegurat que a partir d’ara tota la publicitat es rebria en un únic sobre, per estalviar? Doncs no, toca’t els nassos. Tanco parèntesi. Una de les formacions que em convida a votar-los em parla de “seny”. És la paraula i el concepte màgics per encaterinar una part de la població. Naturalment, s’està referint al tema estrella d’aquestes eleccions i ve a insinuar que l’aposta independentista és una esbojarrada aventura protagonitzada per uns quants insensats i que el que cal és dialogar, ser bones persones i bla, bla, bla. Menjar poc i pair bé.

Qui ens parla de seny no és altra que UDC, el partit especialista en nedar i guardar la roba (juntament amb Iniciativa, el que són les coses), instal·lat en l’equidistància (és a dir l’ambigüitat) per tal d’intentar seguir vivint del “cuento”. Encapçala la seva oferta electoral l’ex-conseller Ramon Espadaler, aquell polític vigatà amb aire de practicant (els que posen injeccions, perquè se m’entengui), que apareix als cartells amb la inquietant presència, al darrera, de l’hoste del Palace. Seny.

Doncs jo em rebel·lo contra aquest ús i abús del “seny” quan el que s’intenta és camuflar un “seguir com estem”, un “anar-hi anant” o un “tornar eternament a la casella de sortida”, com si del joc de l’oca o la pel·lícula aquella de la marmota es tractés. Em tinc per una persona molt assenyada. Jo de rauxa poca, per no dir gens, i defenso com mils i mils de persones, potser milions (el 27 sabrem exactament el nombre) que el millor per Catalunya i la seva gent és la constitució d’un estat propi. I ho farem d’una forma ben assenyada: votant, decidint i donant cada pas del procés de forma calculada i ordenada.

De manera que no ens parlin en va del seny si només és esperar assegut que a l’altra banda es posi algú al telèfon, perquè ens hi floriríem.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Resumint: no a la independència

A l’hora de la veritat, tota l’esbravada revolucionària i rupturista d’aquestes forces que han irromput a l’escenari polític català i espanyol queda en no res en el moment que tenen l’ocasió (i, per coherència, l’obligació) de posar-ho en pràctica. Barcelona en Comú tenia avui l’oportunitat de votar a favor de l’adhesió de la capital a l’AMI, cosa que hagués comportat un notable avenç, ni que fos simbòlic, en el procés que es vol culminar el proper 27 de setembre. Una adhesió a un objectiu, aquest sí, autènticament revolucionari i rupturista (en el sentit de tenir l’oportunitat de transformar des de zero la nostra societat, que és el que ells proclamen contínuament).

Doncs no. S’han abstingut. Com els seus germans ideològics, la Catalunya sí que podem (o així), tot és plantejar-los la independència de Catalunya i respondre amb evasives, condicionants (sí, però) o dilacions (ara no toca, ves per on…). Quan no és l’exigència de lligar alliberament nacional i social (cosa que la CUP sí que fa de veritat, sense més problemes) és el recurs a carregar totes les culpes del que passa al president Mas. Tot és culpa de Mas (y Mas y Mas, pero mucho Mas…).

Semblava que ja ho havíem sentit tot en el notable art de la confusió i l’ambigüitat que practica la nostra estimada esquerra neo-post per no acabar d’aclarir mai si realment vol la independència per Catalunya (tampoc ens diran mai que “no” clarament), però els arguments que ha deixat anar avui el portaveu a l’Ajuntament, Jaume Asens, m’han deixat de pedra. Resulta que la seva formació no s’adhereix a l’AMI perquè és una entitat que promou una idea de la Catalunya de Cambó, Verdaguer o Torras i Bages i no de la Catalunya de les classes populars. Ara resulta que el gran obstacle és Mossèn Cinto. Qui ho havia de dir. De debò creu que l’AMI representa només certa Catalunya? I si és així, no creu Asens que una bona manera d’evitar-ho és, precisament, incorporar-hi Barcelona, amb tota la pluralitat ideològica i riquesa social que la ciutat representa?

Poden donar-hi tots els tombs que vulguin però avui Barcelona en Comú s’ha comportat igual que els partits tradicionals que tan critiquen. La seva abstenció és la mateixa que la d’Unió Democràtica i equival al “no”, a efectes pràctics, del PP i de Ciutadans. Tres partits defensors de les classes populars, com és ben sabut.

[Imatge: www.ccma.cat]

 

Atenció: pregunta

Recordo l’època en què Felipe González es va veure en la tessitura de complir la seva promesa electoral de convocar un referèndum sobre l’OTAN. La promesa, com recordaran tots aquells que comencen a tenir una edat, era que l’estat espanyol sortís de l’òrgan de defensa militar, però el PSOE i Felipe al capdavant, una vegada al front del govern, lligats per la realpolitik i pressionats pels corresponents lobis, es van desdir i van decidir que el millor per a l’estat i els seus soferts ciutadans era continuar com estàvem, a dins de la denominada eufemísticament Aliança Atlàntica.

Per tal de complir amb la promesa del referèndum i a l’hora no complir amb la de la sortida de l’OTAN es va originar un intens debat polític i periodístic sobre com resoldre aquesta quadratura del cercle. Recordo que un periodista va proposar, mig en broma mig seriosament, que el govern socialista formulés una pregunta del tipus (cito de memòria): “¿Està vostè a favor de la permanència d’Espanya a l’OTAN amb el seu vot en contra?”. Deia l’opinant que aquesta formulació paradoxal seria l’única manera de que Felipe complís amb els seus compromisos davant la ciutadania. Al final, la cosa no es va desviar tant d’aquesta rocambolesca proposta, perquè la pregunta que se’ns va fer incloïa també un seguit de clàusules i condicions (sobre armes nuclears, bases militars i alguna cosa més) per tal de decantar el resultat a favor del sí, com així va ser.

Aquesta llarga parrafada d’uns fets que ja tenen trenta anys m’han vingut de nou al cap amb la notícia estrella de la jornada: la pregunta als militants d’Unió Democràtica sobre el posicionament del partit respecte al procés sobiranista. Hi ha alguns punts en comú entre l’envit felipista dels anys 80 i el duranista de 2015, però mentre la primera, probablement gestada a La Bodeguilla, era treballada i audaç (reconeguem-ho), la segona, pastelajada en alguna suite del Palace, és una barreja de bunyol i galimaties, un perfecte exemple de la vella política del voler i doldre, un enèsim intent de marejar una perdiu molt marejada ja.

Des de l’absència de paraules clau (independència, sobretot) fins a inconcrecions (el procés a seques), passant per la confusió que suposa deixar el “no” als que estan a favor del “sí”, tota la pregunta-llençol és un jeroglífic de no fàcil solució. El portaveu del partit, Ramon Espadaler, ha assegurat que la redacció final respon a un desig de trobar el màxim consens intern: però una pregunta no es fa per decidir entre dues opcions formulades de manera clara? No es fa precisament perquè dins un col·lectiu (l’electorat, un municipi, o en el present cas un partit polític) hi ha posicions enfrontades sobre un tema concret? Doncs llavors per què es fa una pregunta que vol quedar bé amb tothom a base de no quedar bé amb ningú (ni amb els de dins, ni amb els de fora)? La consulta interna a UDC es va convocar, suposo, per aclarir la posició del partit de cara a les eleccions plebiscitàries de setembre i, vistos els fets, el resultat no aclarirà res sigui quin sigui.

Unió, doncs, sembla seguir el camí empès en el seu dia per Iniciativa de seguir apostant encara per la denostada tercera via, de continuar instal·lada en l’ambigüitat conceptual i de fer treballar les ja exhaustes puta i Ramoneta, que s’han ben guanyat la jubilació. Massa tard. Els d’Unió no ho saben, potser ni ho sospiten: a les properes eleccions qualsevol inconcreció en el debat sobiranista tindrà un fort càstig a les urnes.

Poc després de la compareixença als mitjans, Espadaler (que va dir seriosament que la pregunta era “clara”) ha hagut de tornar a intervenir en públic per doldre’s de que els mossos d’esquadra, cos sota les seves ordres en tant que conseller del ram, no han estat convidats a una cimera antiterrorista a Barcelona. L’estat espanyol, via ministre Fernández, no és Unió a l’hora de prendre decisions. Les té molt clares i sense posar condicions, ni sis, ni una: cap.

[Imatge: www.elprat.cat]