Turismefòbia (i 3)

Parlàvem l’altre dia, en aquesta sèrie estiuenca sobre el turisme, de que els seus efectes col·laterals ni són d’ara ni es circumscriuen a la ciutat de Barcelona, per molt que ara en parlem amb molta més passió i desimboltura, fins a etiquetar-lo amb l’equívoc neologisme de turismefòbia (i no turismofòbia com diu tothom). Ja fa molt temps que l’acció del capitalisme, és a dir la versió exagerada i contraproduent del liberalisme econòmic, va anar fent malbé mica en mica el que en principi era una forma lògica i raonable de creació de riquesa, de donar a conèixer nous territoris o de posar en contacte societats diferents, que això hauria de ser, idealment, el turisme. Unes pràctiques basades en munyir la vaca tant com es podia o esprémer la llimona fins a deixar-la sense suc van donar com a resultat el que ja sabem: invasió del territori, molts visitants concentrats en unes poques zones i en uns períodes de temps molt concrets, baixa qualitat en el servei, treballadors sense qualificació i mal pagats… Parlem del més prototípic dels nostres turismes, el de sol i platja, de lluny el més rebutjat o com a mínim qüestionat. Donada la veu d’alarma, van anar sorgint receptes:  desestacionalitzar, apostar pel turisme d’interior, potenciar les alternatives al sol i platja (turisme cultural, enoturisme, gastronòmic…), fomentar la reconversió de l’oferta hotelera elevant-ne els nivells de qualitat i promovent-ne la gestió sostenible, apostar per la professionalització del sector…

És innegable que tant el sector privat com l’administració han fet coses els darrers anys però també que queda molt per fer: el món, la societat, les tecnologies van més de pressa que els responsables de planificar i implementar millores al sector. Així estem a Barcelona: quan s’ha començat a prendre les mides a la bèstia ja feia temps que les noves formes de gestió empresarial i de comunicació digital s’havien àgilment instal·lat mentre l’administració (o les administracions, que aquest és un altre problema) continuen amb la seva política erràtica de pedaços, presoners d’una visió limitada del problema o de prejudicis ideològics.

Ara, en plena canícula i en moment delicat (per decisiu) de la política catalana, salten les accions d’Arran. M’alineo amb tots aquells que opinen que són unes actuacions completament contraproduents i fora de lloc, però també que tenen la virtut de posar el dit a la nafra i apuntar al centre del problema: una especulació immobiliària que no respecta veïns, barris, comerços i maneres de viure, un enfrontament forçat entre dos col·lectius (el visitant i el nadiu) que es salda sempre a favor del primer i, finalment, la conversió de l’escenari resultant en un parc temàtic aclaparador, molest, car, antiestètic i sense els motius d’interès que, en puritat, justifiquen la visita a la ciutat.

Què s’ha de fer? Sempre he cregut que el turisme, donada la seva gran transversalitat sectorial (economia, serveis, seguretat, cultura…) i subjectiva (protagonisme tant de les administracions públiques com dels agents socials), era una qüestió “de país” o, en el seu cas “de ciutat” (i en poques setmanes potser “d’estat”). Tots els actors han de ser cridats a proposar, consensuar i implementar les actuacions estratègiques que facin falta. Ja tenim estudis, diagnòstics i propostes de solucions emesos pels diferents organismes acadèmics, entitats o estudiosos del nostre país, que són d’un gran nivell. Però abans el que farà falta és una més gran altura de mires per part de tothom. Serà possible aconseguir-la?

[Imatge: www.eldiario.es, foto Sándra Lázaro]

Turismefòbia (2)

Explicava a l’anterior apunt que el turisme era una mena de confluència d’interessos que deixava rèdits a tothom fins que va començar a créixer desmesuradament, acabant per convertir-se en un monstre que enllarda territoris, societats i sistemes de vida, generant desigualtats socials, depredacions naturals i invasions culturals i provocant, amb més o menys raó, conflictes, queixes i protestes.

He dit amb més o menys raó perquè hi ha un factor important que causa que ara parlem tant de “turismefòbia” per referir-nos als aspectes més qüestionables del turisme, i és que ara qui pateix de ple les seves conseqüències és, pel que fa al nostre país, Barcelona. Fidels a una arrelada visió centralista de la realitat, per als mitjans de comunicació el que ocorre, perjudica o importa a Barcelona, ocorre, perjudica o importa a Catalunya: igual que amb la meteorologia, quan el turisme ha començat a provocar problemes a la ciutat, amb el creixement exponencial de visitants després del boom dels Jocs Olímpics, l’opinió pública i publicada ha elevat el problema a la categoria de primer nivell i ha començat a ser l’altaveu des de les protestes veïnals fins a les tristes punxades de rodes de bicicleta de l’altre dia. Però el problema ja venia de lluny. No cal remuntar-se a la desaparició de les formes tradicionals de vida als pobles de la Costa Brava i la transformació d’aquestos en hàbitats al gust de barcelonins i europeus: fet i fet, eren unes formes de vida rural (pescadors, però també pagesos per exemple) en clara regressió a tot arreu que justificava la seva substitució per altres modus vivendi. Fet i fet, és el gran argument que sempre se’ns presenta, i raó no falta, per defensar el turisme: la creació de riquesa, de llocs de treball i bla, bla, bla.

No cal, per tant, remuntar-se a aquells temps amb cases de pescadors reconvertides en boîte-discoteques d’un dia per l’altre, per a sorpresa de ments no prou preparades per segons què. Més aviat penso, sense sortir-me de l’àmbit costaner, en cridaneres disfuncions provocades per un turisme en creixent expansió que, en no arribar a la relativament plàcida Barcelona de fa alguns anys, no eren prou mereixedores d’atenció informativa o d’objecte reflexiu. Parlo d’ocupació intensiva i extensiva de la primera línia de costa, de totxo i de ciment, d’alçades exagerades, d’apartaments-nínxol d’estètica discutible, de desaparició de l’arquitectura tradicional. Parlo també de grups d’estètica encara més discutible, envaint de forma desordenada els carrers de Salou o de Lloret de Mar, atrets per la bonança climàtica, previ pagament de packs sospitosament barats que ho incloïen tot, viatge i pensió completa. Parlo de sorolls, baralles, borratxeres, balconing, fenòmens més antics del que alguns xaves es pensen. D’això no se’n parlava tant, a Barcelona, però era la mateixa fórmula que ara tant preocupa a la capital: exprimir al màxim una fórmula que dona beneficis a curt termini, sense sensibilitat pel territori, el paisatge, la convivència o la cultura locals. Era aquell turisme de sol i platja que començava a grinyolar i a donar símptomes de fatiga. Un turisme que es desenvolupava sota l’etiqueta de “destinacions madures”, i al qual calia buscar-li solucions. I sí, alguna cosa es va intentar fer.

(continuarà)

[Imatge: www.singlesbarcelona.es]

Turismefòbia (1)

Posa una fòbia a la teva vida. Si un col·lectiu, país, sector econòmic o persona no pateix una fòbia, no és ningú. Enguany es porta molt la turismefòbia, no se sap si magnificada com un element més d’una tardor que es presenta políticament molt intensa o bé per la necessitat d’omplir pàgines informatives i minuts televisius amb carnassa mínimament interessant.

Em donava una certa mandra opinar sobre l’assumpte, potser per la complexitat del que planteja, cosa que en conseqüència obliga a pensar més del compte, activitat francament heroica en els xafogosos dies que estem patint. Sembla, però, que la treva meteorològica ha arribat i potser és el moment propici per parlar del turisme, dels seus pros i dels seus contres. He dit més amunt complexitat i dic ara pros i contres i aquesta és la primera clau: certa opinió pública no ha assumit això i s’ha llençat a convertir el debat sobre el nostre turisme (i en molt bona part del turisme a tot arreu) en un exercici maniqueu de bons i dolents, de blancs i de negres, de tot o res. D’aquí a sorgir el mot turismefòbia, ara que les fòbies campen per tot arreu, només ha calgut donar un pas.

Comencem pel principi. El turisme, com tot a la vida, és una realitat ni bona ni dolenta per se: simplement és. Ningú no es va inventar aquest fenomen econòmic i social en un garatge, ni es va decidir secretament en un despatx, sinó que va anar sorgint i desenvolupant-se, casi imperceptiblement, fruit de la trobada o complementarietat de dos interessos. Per una banda, el de les persones per viatjar i conèixer nous paisatges, realitats, cultures o experiències (el desenvolupament dels mitjans de transport al segle XIX i la generalització del dret social a les vacances al segle XX hi van contribuir-hi decisivament). Per l’altra, l’oportunitat (que va acabar esdevenint necessitat) dels llocs de destinació per explotar econòmicament les necessitats que aquells visitants demandaven, primer allotjament, restauració o transport i més endavant oci, cultura o articles de consum.

Explicat així, el turisme seria, i potser ho va ser en altres èpoques, una feliç troballa o fórmula perfecta on tothom sortia guanyant. Els que tenim una certa edat encara recordem, fins i tot si no vam tenir prou oportunitats de gaudir-les, imatges o experiències lligades al turisme que transmetien optimisme i positivitat: platges no massificades, destinacions realment exòtiques o originals, uns visitants que aportaven contrast i modernitat en una època ben fosca… fins i tot els souvenirs i les postals Escudo de Oro tenien la seva gràcia. Tot era previsible i contingut, potser ingenu o naif, però no problemàtic ni generador de grans queixes. Què ha passat en poques dècades perquè aquest sector fonamental en la vida de qualsevol societat hagi donat la volta com un mitjó? Podríem parlar d’una “barroquització” del fenomen? O potser més aviat allò tan rebregat de “morir d’èxit”? Les platges estan impossibles de gent, allí on encara queda sorra, plenes de venedors cridaners i de rafles. Per trobar una destinació original o cal tenir molta sort o molts diners: la globalització en tots els seus sentits, des de la llengua fins als usos culturals, des dels comerços fins a la gastronomia, inunda qualsevol racó del món, llevant-li, per tant, el recurs bàsic que justificava la seva visita: la diferència o el contrast amb el lloc de residència. Per la seva part, els visitants (que tots anomenem turistes, mot esdevingut pejoratiu, o directament guiris) ja només són una gernació que fa nosa al carrer (van a pas de tortuga, com és natural), que gasta poc i que fa molt de soroll (el que no fan al seu país, per cert). Dels souvenirs ben poca cosa es pot afegir, com no sigui que encara no ens hem tret de sobre l’estupor que provoca veure barrets mexicans en basars indis: un producte equivocat venut en comerços aliens a la tradició local, tot un atemptat a la lògica del que hauria de ser el turisme ideal. Per què hem arribat a aquest punt?

(continuarà)

[Imatge: imatge hosteltur.com; cadenaser.com]

Adeu a un delegat

Fa una setmana lamentàvem la mort de Francesc Sanuy, primer conseller de Comerç i Turisme. Els capricis de l’actualitat fan que avui haguem de fer el mateix amb Francesc Vives i Vives, que durant alguns anys fou el meu cap com a delegat territorial a Tarragona del mateix Departament de Sanuy.

Conegut per tots com a “Siscu”, recordo el delegat Vives sobretot com una persona propera, accessible i amb un peculiar i contagiós sentit de l’humor, qualitats que de ben segur va desplegar també en altres responsabilitats de la seva vida professional: els col·legis de veterinaris i de carnissers, la gerència de Cat Salut a Tortosa o la secretaria general de la Federació d’Hostaleria de Tarragona.

Se’ns en va molt jove, amb 62 anys. Descansi en pau.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Can pixa i rellisca

Lloret de Mar ha tornat als mitjans de comunicació per una notícia que de nou posa en mal lloc la indústria turística d’aquella població i, en general, de la resta del país. La companyia elèctrica va descobrir que un establiment hoteler prenia el corrent de forma pirata de la xarxa general, com si d’una favela es tractés. A partir d’aquesta fins a cert punt sorprenent troballa van anar sortint tot tipus d’irregularitats, protagonitzades sempre per la mateixa cadena hotelera: no pagava el llum de cap dels quatre establiments, tampoc el gas, tenia deutes amb l’Ajuntament, amb la Seguretat Social i, si no vaig errat, fins i tot els treballadors tenien problemes amb les nòmines.

La companyia feia temps que havia descobert el frau però no ha estat fins ple mes d’agost que s’ha decidit a tallar el subministrament, d’un dia per l’altre, creant el lògic enrenou entre els turistes estadants, que s’han vist obligats a traslladar-se primer a altres hotels de la cadena i després, descoberta la infracció generalitzada, a altres hotels de la zona. Ara toca fer preguntes: Com pot una cadena hotelera estar mesos i mesos observant aquestes pràctiques sense que cap organisme o cap empresa distribuïdora sospiti res? Per què si jo deixo de pagar un sol rebut de la llum (per un descuit en el saldo del compte on tinc domiciliat el pagament, posem per cas), me’l tallaran sense gaires contemplacions? Un hotel, per la seva pròpia naturalesa, gasta molta electricitat: per què no es va detectar des d’un bon començament? Per què es maltracta tan malament la ja de per si atrotinada imatge turística del nostre país? L’empresari presumptament responsable d’aquest desgavell, que per cert ha tardat dies i dies en donar la cara via advocat, va per lliure: la resta d’empresaris de la zona, no van sospitar mai res que els mogués a actuar gremialment en defensa dels seus interessos i del bon nom de la marca turística de Lloret? Ara ens assabentem que els defraudadors més importants del sector elèctric són les grans companyies i no els petits mindundis com nosaltres que veiem com la factura de la llum ha anat pujant amb els anys degut a les diferents disposicions administratives que duen la signatura d’aquest geni dels negocis anomenat Soria, de professió els papers que no té al Panamà.

Són moltes preguntes les que se m’acudeixen i només tinc una precipitada resposta per totes elles: això és can pixa i rellisca. Allò nostre d’ahir, si acaba bé, servirà per solucionar-ho? Una altra pregunta que em faig.

[Imatge: www.afinidadelectrica.com.ar]

Ja estan guanyant

El que va passar ahir a Platja d’Aro mereix un comentari. Recordem els fets: un nombrós grup de turistes alemanys, sembla que menors, practicaven una flash-mob pel centre de la vila que va ser confós amb algun incident d’ordre públic, la qual cosa va provocar el caos generalitzat: corrípies, allaus humanes, tancament de botigues, propagació de rumors falsos, que si fum, que si pistoles, que si un atemptat… Resultat: ferits i detinguts.

Diuen els experts que això és normal, i que si veiem que al carrer alguna cosa no va a l’hora (gent fugint, falta d’informació) tendim a buscar protecció afegint-nos-hi (normal), però també a donar una explicació del fet a partir dels referents més recents que tenim, i aquests són els atemptats de les darreres setmanes a diferents punts d’Europa. Aquí volia anar jo: ja hem entrat en el terreny de la psicosi col·lectiva (o és una paranoia, senyors psicòlegs?) i basta veure una quantitat relativament important de persones fugint d’un punt sense motiu aparent perquè ens muntem la pel·lícula completa: un atemptat terrorista (gidahista, que és el toca ara), sense possibilitat d’alternatives. Les xarxes socials, amb la seva propagació immediata i multiplicadora de rumors no confirmats per part dels irresponsables de torn, són una ajuda inestimable per aconseguir el que pretenen els que sí indueixen, organitzen o executen accions violentes. Des d’aquesta perspectiva, cada vegada que passin coses com les de Platja d’Aro (i tornaran a passar), ells ja guanyen.

Com a motiu de debat queda també, de forma més tangencial, el tipus de turisme que hem de suportar cada estiu (i estacions col·laterals) a casa nostra. Digues-li Platja d’Aro, Lloret, Salou o Barcelona. Ara l’Ajuntament afectat es desperta i diu que prendrà cartes en l’assumpte per evitar, controlar o regular, no se sap molt bé, activitats com la ja famosa flash-mob, que recorda més un comiat de solter o una festa d’adolescents que cap altra cosa, amb tot el seu enfilall de sorolls, molèsties, embriaguesa i mal gust. Un tipus de turisme que no volem i que, alhora, acollim amb els braços oberts. Una més de les contradiccions de la nostra societat i que, potser, els fets de Platja d’Aro d’ahir induiran a reflexionar-hi i a prendre les mesures que calgui.

 

 

 

 

çç

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘glamping’.

Enèsima novetat en els inquiets mons de la indústria turística, la cerca de noves experiències i les propostes a preus prohibitius. El glamping. Com que els càmpings de tota la vida (ja sabeu, sacs de dormir, mosquits, bombones de butà, nens molestant amb la pilota i ràdios a tot volum) havien anat degenerant en tots sentits, calia inventar-se un “càmping per a rics”. De fet, sempre n’hi ha hagut de càmpings amb comoditats i serveis equiparables als d’un hotel estrellat, però un cert tipus de públic buscava alguna cosa més original (més que res per fer el merda davant dels amics), i s’han empescat el glamping, barreja (ho heu endevinat) de glamour i de càmping.

El resultat? Tendes de campanya de luxe, iurtes (allò dels mogols), cabanes, cases-arbre (!) o tràilers de luxe (que m’imagino que deuen ser una mena de food-trucks amb llits en lloc de fogons), condicionats amb tot tipus de comoditats, fins i tot les més extravagants i prescindibles, i amb continuades atencions personals. Parlant en plata: unes vacances avorrides, cares i sense l’encant dels càmpings de sempre (malgrat els mosquits i el nen de la piloteta).

[Imatge: algú troba normal viure així?; www.glamping.com]