Adeu a un delegat

Fa una setmana lamentàvem la mort de Francesc Sanuy, primer conseller de Comerç i Turisme. Els capricis de l’actualitat fan que avui haguem de fer el mateix amb Francesc Vives i Vives, que durant alguns anys fou el meu cap com a delegat territorial a Tarragona del mateix Departament de Sanuy.

Conegut per tots com a “Siscu”, recordo el delegat Vives sobretot com una persona propera, accessible i amb un peculiar i contagiós sentit de l’humor, qualitats que de ben segur va desplegar també en altres responsabilitats de la seva vida professional: els col·legis de veterinaris i de carnissers, la gerència de Cat Salut a Tortosa o la secretaria general de la Federació d’Hostaleria de Tarragona.

Se’ns en va molt jove, amb 62 anys. Descansi en pau.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

Can pixa i rellisca

Lloret de Mar ha tornat als mitjans de comunicació per una notícia que de nou posa en mal lloc la indústria turística d’aquella població i, en general, de la resta del país. La companyia elèctrica va descobrir que un establiment hoteler prenia el corrent de forma pirata de la xarxa general, com si d’una favela es tractés. A partir d’aquesta fins a cert punt sorprenent troballa van anar sortint tot tipus d’irregularitats, protagonitzades sempre per la mateixa cadena hotelera: no pagava el llum de cap dels quatre establiments, tampoc el gas, tenia deutes amb l’Ajuntament, amb la Seguretat Social i, si no vaig errat, fins i tot els treballadors tenien problemes amb les nòmines.

La companyia feia temps que havia descobert el frau però no ha estat fins ple mes d’agost que s’ha decidit a tallar el subministrament, d’un dia per l’altre, creant el lògic enrenou entre els turistes estadants, que s’han vist obligats a traslladar-se primer a altres hotels de la cadena i després, descoberta la infracció generalitzada, a altres hotels de la zona. Ara toca fer preguntes: Com pot una cadena hotelera estar mesos i mesos observant aquestes pràctiques sense que cap organisme o cap empresa distribuïdora sospiti res? Per què si jo deixo de pagar un sol rebut de la llum (per un descuit en el saldo del compte on tinc domiciliat el pagament, posem per cas), me’l tallaran sense gaires contemplacions? Un hotel, per la seva pròpia naturalesa, gasta molta electricitat: per què no es va detectar des d’un bon començament? Per què es maltracta tan malament la ja de per si atrotinada imatge turística del nostre país? L’empresari presumptament responsable d’aquest desgavell, que per cert ha tardat dies i dies en donar la cara via advocat, va per lliure: la resta d’empresaris de la zona, no van sospitar mai res que els mogués a actuar gremialment en defensa dels seus interessos i del bon nom de la marca turística de Lloret? Ara ens assabentem que els defraudadors més importants del sector elèctric són les grans companyies i no els petits mindundis com nosaltres que veiem com la factura de la llum ha anat pujant amb els anys degut a les diferents disposicions administratives que duen la signatura d’aquest geni dels negocis anomenat Soria, de professió els papers que no té al Panamà.

Són moltes preguntes les que se m’acudeixen i només tinc una precipitada resposta per totes elles: això és can pixa i rellisca. Allò nostre d’ahir, si acaba bé, servirà per solucionar-ho? Una altra pregunta que em faig.

[Imatge: www.afinidadelectrica.com.ar]

Ja estan guanyant

El que va passar ahir a Platja d’Aro mereix un comentari. Recordem els fets: un nombrós grup de turistes alemanys, sembla que menors, practicaven una flash-mob pel centre de la vila que va ser confós amb algun incident d’ordre públic, la qual cosa va provocar el caos generalitzat: corrípies, allaus humanes, tancament de botigues, propagació de rumors falsos, que si fum, que si pistoles, que si un atemptat… Resultat: ferits i detinguts.

Diuen els experts que això és normal, i que si veiem que al carrer alguna cosa no va a l’hora (gent fugint, falta d’informació) tendim a buscar protecció afegint-nos-hi (normal), però també a donar una explicació del fet a partir dels referents més recents que tenim, i aquests són els atemptats de les darreres setmanes a diferents punts d’Europa. Aquí volia anar jo: ja hem entrat en el terreny de la psicosi col·lectiva (o és una paranoia, senyors psicòlegs?) i basta veure una quantitat relativament important de persones fugint d’un punt sense motiu aparent perquè ens muntem la pel·lícula completa: un atemptat terrorista (gidahista, que és el toca ara), sense possibilitat d’alternatives. Les xarxes socials, amb la seva propagació immediata i multiplicadora de rumors no confirmats per part dels irresponsables de torn, són una ajuda inestimable per aconseguir el que pretenen els que sí indueixen, organitzen o executen accions violentes. Des d’aquesta perspectiva, cada vegada que passin coses com les de Platja d’Aro (i tornaran a passar), ells ja guanyen.

Com a motiu de debat queda també, de forma més tangencial, el tipus de turisme que hem de suportar cada estiu (i estacions col·laterals) a casa nostra. Digues-li Platja d’Aro, Lloret, Salou o Barcelona. Ara l’Ajuntament afectat es desperta i diu que prendrà cartes en l’assumpte per evitar, controlar o regular, no se sap molt bé, activitats com la ja famosa flash-mob, que recorda més un comiat de solter o una festa d’adolescents que cap altra cosa, amb tot el seu enfilall de sorolls, molèsties, embriaguesa i mal gust. Un tipus de turisme que no volem i que, alhora, acollim amb els braços oberts. Una més de les contradiccions de la nostra societat i que, potser, els fets de Platja d’Aro d’ahir induiran a reflexionar-hi i a prendre les mesures que calgui.

 

 

 

 

çç

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘glamping’.

Enèsima novetat en els inquiets mons de la indústria turística, la cerca de noves experiències i les propostes a preus prohibitius. El glamping. Com que els càmpings de tota la vida (ja sabeu, sacs de dormir, mosquits, bombones de butà, nens molestant amb la pilota i ràdios a tot volum) havien anat degenerant en tots sentits, calia inventar-se un “càmping per a rics”. De fet, sempre n’hi ha hagut de càmpings amb comoditats i serveis equiparables als d’un hotel estrellat, però un cert tipus de públic buscava alguna cosa més original (més que res per fer el merda davant dels amics), i s’han empescat el glamping, barreja (ho heu endevinat) de glamour i de càmping.

El resultat? Tendes de campanya de luxe, iurtes (allò dels mogols), cabanes, cases-arbre (!) o tràilers de luxe (que m’imagino que deuen ser una mena de food-trucks amb llits en lloc de fogons), condicionats amb tot tipus de comoditats, fins i tot les més extravagants i prescindibles, i amb continuades atencions personals. Parlant en plata: unes vacances avorrides, cares i sense l’encant dels càmpings de sempre (malgrat els mosquits i el nen de la piloteta).

[Imatge: algú troba normal viure així?; www.glamping.com]