Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Pel broc gros

Guanyarà Donald Trump les eleccions presidencials nord-americanes? No tinc tant clar que no com auguren totes les enquestes. Amb el meu vot no hi comptaria, això és evident, però hi ha alguns elements d’interès i de reflexió en aquesta campanya electoral d’acusat caràcter maniqueu.

Els dos candidats no són ben bé el que ens pensem que són segons els paràmetres europeus, cosa bastant usual quan s’aborda la política nord-americana. El que passa és que no sabem de la missa la meitat de la realitat d’aquell immens i complex país, tot i el bombardeig informatiu i cultural continu que patim. I passa també que tendim a simplificar-ho tot, a guiar-nos per la primera impressió i a deixar-nos portar, com queda dit, pel maniqueisme: volem bons i volem dolents, sense matisos.

Donald Trump, amb les seves declaracions i discursos, serà tot l’impresentable que es vulgui però cal reconèixer-li una virtut que a aquesta banda oceànica fa de mal reconèixer: no té res a veure amb la correcció política (moda que, per cert, ens va venir made in USA), parla pel broc gros i amb franquesa. Això és el que agrada a molts dels seus possibles votants. De fet si ho diu és perquè té el suficient públic disposat a sentir-ho, a acceptar-ho, a aplaudir-ho i, el que és més important, a votar-ho. Una altra cosa són les formes, és clar, però fins i tot aquestes tenen el seu públic.

El darrer escàndol protagonitzat per aquest empresari organitzador de concursos de miss ha estat, com és sabut, la publicació d’una conversa de fa anys plena de comentaris masclistes i vulgars. Podrà originar molt escàndol però, què es pensa la gent que es diu a determinats ambients freqüentats per un públic majoritàriament masculí i de nivell social baix? De filosofia kantiana no parlen, evidentment. Si cal escandalitzar-se, caldrà fer-ho no per quatre frases tavernàries que no tenen cap recorregut, sinó preguntar-se qui va gravar i qui va filtrar la conversa i perquè tothom accepta tant dòcilment aquesta enèsima mostra de guerra bruta que se suposa que hauria d’estar proscrita en una democràcia.

I la bona de la pel·lícula, Hillary Clinton, també té el seu què perquè és una conspícua representant de les elits governamentals d’aquell país, el que aquí en diríem “casta”, amb un programa que sí no és més conservador és gràcies al suport que va obtenir, el darrer moment, de Bernie Sanders, el candidat realment innovador de la política nord-americana, a pesar dels seus 75 anys. La veritat és que qui juga el paper innovador, populista i, en certa manera, anti-sistema, és Trump que, per exemple, es mostra disconforme amb el tractat del TIPP, cosa que ens desconcerta d’allò més.

Ja es veu que tot és més complicat del que sembla. Que guanyi la menys dolenta…

[Imatge: www.cnn.com]

 

A la caça de Pokemons

La collonada d’aquesta temporada estival és això dels Pokemon. Dic això perquè no he acabat d’entendre del tot (quina novetat) com funciona aquesta història, però dedueixo que és anar pel carrer i el mòbil, de sobte, et dóna l’alarma de que allí a prop hi ha una figureta fantàstica del món dels Pokemon i l’has de caçar per a la teva particular col·lecció (el que nosaltres fèiem amb els cromos però virtual). Encara que no estic en edat d’aquestes foteses, jo també he sortit de cacera per l’actualitat informativa i aquestes són algunes de les figuretes que he caçat:

La primera es diu Melania i és l’actual dona (la número 3) d’aquest impresentable de nom Donald Trump, amb serioses opcions d’instal·lar-se a la Sala Oval. L’esmentada Melania (una mena de Barbie tocada i posada) ha fet una estudiadíssima intervenció a la convenció republicana parlant d’esforç, superació i totes aquestes coses que agraden tant als americans. Mira si era estudiadíssima que no ha tingut cap inconvenient en copiar paraula a paraula el discurs que va fer en el seu moment la dona d’Obama en circumstàncies similars. Però que no ho sabia que se n’adonarien de seguida d’aquest afusellament? Ara que, tractant-se del marit que té, potser això de l’afusellament cobra tot el seu sentit.

La segona figura que he caçat és un guàrdia civil destinat a la comissaria de Vic que ha protagonitzat una penosa (i enèsima) escena de catalanofòbia, a l’etzibar a una honrada ciutadana allò d’hábleme en español porque estamos en España. M’imagino l’escena, aquest personatge en pla xulesc i creuant els braços proferint la sentència lingüística discriminatòria contra algú que, imprevistament, va gosar fer allò que sempre hauríem de fer en tota circumstància. Quan s’acabin els famosos divuit mesos (si s’acaben algun dia) deixarem de patir tota mena de picoletos & cia.

Tanquem la relació de la meva modesta col·lecció d’espècies caçades a la xarxa amb un individu que s’ha guanyat els seus quinze minuts de warholiana glòria baixant a tota llet pel carrer Muntaner de Barcelona en cadira de rodes! i penjant el vídeo, és clar, a la xarxa. No hi ha justificació possible per la conducta d’aquest animal, sigui o no minusvàlid. Si ho és, que no vagi després queixant-se de l’existència de barreres arquitectòniques, i si no ho és (que és el que sospito) la gracieta li podia haver costat un greu accident que li hagués obligat a seguir usant la cadira de rodes de forma més entenimentada.

Trobo que és divertit això de caçar Pokemons.

[Imatge: atlantadailyworld.com]