La tele de la nostra infància

Ha passat bastant desapercebuda la mort del periodista José Luis Barcelona. No ens hauria d’estranyar aquest “passar de puntetes” sobre un professional allunyat dels d’ara, tant pel que fa a l’estil com en el temps. Com que ja tinc una edat, recordo perfectament aquest home de la ràdio i la televisió d’aquells tristos anys seixanta, de la seva locució, del seu aspecte impecable, llegint les notícies des de Miramar a Montjuïc (on TVE tenia la seva delegació catalana) o presentant l’inefable “Reina por un día”, programa que avui en dia no aguantaria deu minuts a la pantalla, crivellat de crítiques a la seva cursileria i al tractament que feia de la dona, completament justificades.

El programa feia companyia a espais i sèries inoblidables (“Bonanza”, “El Santo”, Herta Frankel i els seus ninots, el Locomotoro…). No era la millor televisió ni del món ni de la història, això és evident, però era la televisió de la nostra infància i, vulgues que no, un no pot evitar una certa melancolia en conèixer notícies com la de la mort de Barcelona, mig amagada entre titulars completament banals i prescindibles.

[Imatge: elpais.com; arxiu TVE]

L’esport rei (i visca la república!)

Mig país angoixat per l’evolució del pubis del denominat “millor jugador del món” (de futbol, naturalment). Aquest era el punt de partida de l’interessant article d’ahir d’Antoni Puigverd a La Vanguardia on carregava contra la desproporcionada influència del futbol en tots els àmbits de la nostra societat, i que subscric sense canviar-hi una coma. Com si estigués coordinat amb aquest article, però m’imagino que no, un esquetx de la gala “Catalunya aixeca el teló” d’ahir nit es reafirmava en la idea a partir d’un plantejament ben original: què passaria si els informatius tractessin la cultura (en realitat el teatre, però també serveix) com tracten els esports? El resultat era ben il·lustratiu i ens conscienciava de com de ridícul pot arribar a ser el món esportiu quan rep una atenció desmesurada en relació amb el que, strictu sensu, és o hauria de ser: des de les incessant repeticions de cada jugada fins a les rodes de premsa, d’una plúmbia banalitat tant pel que fa a preguntes com a respostes.

Això no hi ha qui ho solucioni, em temo. El futbol continua envaint tota mena d’àmbits i si un dia és el focus d’interès d’un empresari xinès (que em fa l’efecte que sap tant de futbol com jo, a jutjar per la cara que fa), un altre és objecte de l’obertura d’una delegació ¡en ple Manhattan! (per interès comercial, segons l’innecessari aclariment del locutor televisiu). Faltava, però, la cirereta del pastís, i aquesta ha vingut amb la transcendental notícia de que Vallfogona de Riucorb dedicarà un carrer a Johan Cruyff. És un poblet de la Conca de Barberà, ha aclarit el mateix locutor. Ja té collons, amb perdó, que aquesta població sigui finalment coneguda pel catalanet de peu (llegiu barceloní, més aviat) gràcies als esplèndids cinc minuts que TV3 li ha dedicat avui, que no seran els primers ni els últims, i no per l’obra literària de Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, el millor escriptor català del segle XVII que, ai las, no sabia xutar una pilota.

Ara mateix, IB3

Idò, ja podem tornar a veure IB3. No fa gaire València recuperava l’accent que mai no havia d’haver perdut. Mica a mica, el sentit comú senyoreja de nou la nostra nació gran, que el partit de les dues pes havia anat arraconant de manera tant implacable com barroera. Un partit a qui darrerament li creixen els nans del seu circ miserable, però aquest no és el tema d’avui.

Sense que els meus maldestres dits haguessin de barallar-se amb l’alta tecnologia del comandament a distància, la tele de casa ha sintonitzat automàticament el canal balear i, en un exercici que ha tingut alguna cosa d’absurda idolatria, ho confesso, m’he disposat a contemplar durant una estona el programa en emissió. Fos quin fos. Es diu “Ara Mateix”, el presenta un al·lot prou interessant, i és una mena de magazine de tarda. Un “Divendres”, com si diguéssim. En el moment que l’he visionat, una cuinera preparava una recepta de profiteroles de crema realment apetitoses. Després, una pausa per a la publicitat, quin remei, però amb una peculiaritat: en lloc d’anuncis, bucòliques imatges de paisatges de les Illes.

Ja es pot sintonitzar IB3 des del Principat. Ja podem tornar a regalar les nostres oïdes, sempre que vulguem, amb vocals neutres (més que les del Principat, que les estem perdent), articles salats i mots genuïns i suggeridors. I, amb permís de la Margalida Solivelles, tenir un coneixement més profund del que es cou en aquell estimat arxipèlag.

[Imatge: ib3tv.com]

No ho busqueu al diccionari. Avui: el ‘show cooking’

Vol dir ensenyar com es prepara un plat, simplement. Hi podríem encabir en aquesta definició el que fan alguns restaurants, on les menges es preparen cara al públic, en un meritori exercici de transparència (ara que està tant de moda).

Però ens interessa més una altra mena de show cooking, sorgit a la societat actual i convertit en un espectacle, per obra i gràcia dels media. Al principi, les televisions emetien petits espais on ensenyaven a cuinar receptes bàsiques amb una posada en escena molt continguda. Però aquest format devia ser avorrit perquè ben aviat es van començar a introduir ganxos diversos a l’espectador: primer, els rodolins del Pastallé abans d’atacar una sípia amb pèsols, després l’Arguiñano i els seus tavernaris acudits tot tallant un cogombre en juliana. La cosa, al final, ha sortit de mare amb concursos i realitys on cuiners de renom (més aviat el renom el fan sortint a la tele) es presten a numerats de tot tipus. L’audiència (i el que comporta per a ells) així ho exigeix.

Una altra forma de show cooking són les demostracions de preparació de plats que els cuiners (surtin o no a la tele) fan davant multituds en congressos o fires de caire turístic o gastronòmic. El calendari al nostre país està farcit d’esdeveniments d’aquest tipus i no falta mai alguna estrella dels fogons explicant al públic, amb un micro d’aquells enganxat a l’orella, com s’emulsiona o s’esferifica tal o qual substància (avui ja no es bat ni es sofregeix res: això és antic o de poble).

No ens hauria d’estranyar que la preparació del menjar s’hagi convertit en un espectacle. Sense anar més lluny l’esport era, al principi, un simple exercici físic i mira com ha acabat (de moment). També la cuina, que sempre ha estat únicament transformar animals i vegetals per ser consumits pels éssers humans, va acabar tenint un caire cultural i ara d’entreteniment per a les masses. Si pot ser, amb brometes, a crits o amb uniformes llampants.

[Imatge: wikipedia]