Dues pèrdues

Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de la Cambra de Comerç de Reus des del 1985, Joan Josep Sardà. Amb tots dos vaig tenir ocasió de relacionar-m’hi professionalment en el passat. El Jaume, a més, havia estat company d’estudis. Tots dos ens deixen a una edat massa jove (la meva, per cert).

En memòria.

[Imatge: Jaume Marí; www.diarimes.com]

 

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

‘Home pacient no és vençut’

Commemorem enguany els 700 anys de la mort de Ramon Llull, l’escriptor i pensador català de més projecció internacional de la història però que, en canvi, aquí no li donem la transcendència que va tenir i que es mereix. Per intentar compensar-ho, entre 2015 i 2016 s’han programat una gran quantitat d’activitats de tot tipus. Aquest mes n’estem tenint a Tarragona. Avui, la filòloga i professora Mercè Sardà ha parlat del mallorquí més universal a la Biblioteca Pública, de la seva vida, del seu sistema filosòfic (l’Art), de la modernitat dels seus plantejaments, de l’abast enciclopèdic dels seus coneixements, del seu domini de les llengües, de la seva copiosa producció (265 obres, aviat és dit), dels seus viatges o, en fi, del seu pertinaç intent d’atreure infidels cap el cristianisme amb la disputa raonada i no amb la imposició violenta (“Home pacient no és vençut”, va dir). La xerrada ha estat il·lustrada amb les conegudes (i bellíssimes) miniatures sobre el beat Llull i ha comptat també amb la lectura de petits fragments d’algunes de les seves obres.

[Divendres, 11 de novembre, a les 19 hores, hi haurà una lectura de textos del Llibre de les bèsties i del Llibre d’Evast e Blanquerna; del 2 al 20 de novembre es pot veure l’exposició “La vida desmesurada de Ramon Llull” i una mostra bibliogràfica; tot a la Biblioteca Pública de Tarragona]

 

 

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

Tres records de Maria Aurèlia Capmany

Avui s’escauen els vint-i-cinc anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, la Capmany, com era coneguda popularment. Em vénen (no em venen) a la memòria tres moments de la meva vida en què vaig tenir la sort de tenir-la de prop i sentir-la parlar.

Vaig coincidir amb Maria Aurèlia a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, devia ser el 1977. Estàvem en una aula ella, jo i dues o tres persones més, m’imagino que esperant que s’iniciés la classe, acte o debat que hi estava programat. La nota surrealista es va donar a l’exterior on, el que són les coses, un grup de nenes/noies assajaven la coreografia per a un grup de majorettes. Perquè els més joves entenguin què és això, perquè potser no ho saben, diguem que eren unes cheerleaders però en versió circense-militar, botes altes, minifaldilles i entorxats, d’allò més caspós. Al contemplar l’escena, va sortir la Capmany més temperamental:

– quina cosa més ridícula!- , digué, esverada i vehement. És el menys que es podia esperar de la més lúcida de les feministes que ha tingut Catalunya les darreres dècades.

El segon comentari li vaig sentir, sense poder precisar més, en un acte públic a Tarragona, ciutat amb la que, com se sap, tenia molta relació. No sé quin era el tema que tractava però en un moment donat va carregar contra aquest tipus de gent que no parla mai prou clar:

– em posa furiosa aquesta gent que sempre estan dient “vull dir”, “vull dir”, “vull dir”… Doncs digues-ho! – Aquí fa la seva aparició la Capmany resolta, decidida, que parlava clar i que, en justa correspondència, esperava que els altres també ho fessin. Què diria dels polítics d’avui al respecte, si fos viva?

Tercer moment: pregó de Santa Tecla a Tarragona a càrrec de Maria Aurèlia, any inconcret, un servidor hi assisteix. Em va cridar l’atenció una frase que va deixar anar al final de tot, quan es desitja una bona festa major:

– gaudiu de la festa major perquè el poble té dret a la festa! – Em va agradar aquesta nota d’optimisme i de joie de vivre per boca d’una dona notòriament esquerranosa, ideologia de la qual massa vegades ens venien, i encara ens vénen (i venen) missatges pessimistes, alarmistes o catastrofistes.

Són tres exemples que, crec, il·lustren molt bé la seva personalitat polifacètica a afegir a l’homenatge que avui es fa a la seva figura.

[Imatge: així la recordo, amb aquella mirada múrria i entremaliada; filmoteca.bloc.gencat.cat]

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

El (pen)últim Onze de Setembre

Crònica personal del que ha donat de si l’Onze de Setembre, aquest any descentralitzat en cinc concentracions, una de les quals a la Rambla tarragonina, a un quart d’hora de casa meva:

* Només sortir de casa, abillat amb la meva samarreta blanca, he pogut saludar cordialment algú que segur que no assistiria a la magna concentració, el regidor Acero (del PP). Una cordialitat que no deixa de ser un símbol del conjunt de valors que presideixen les kedades de l’Onze de Setembre, del respecte democràtic a l’alegria passant pel civisme. De nou, i ja en fa cinc, ni una paperera tombada. Quina llàstima per segons qui.

* M’arribo al passeig de les Palmeres, on saludo algú que, aquest sí, està plenament involucrat: el Joan Magí, de l’Òmnium, que després de despatxar a la paradeta ha d’anar a ocupar-se de rebre les autoritats (la presi Forcadell i altres). S’havia dit que a l’esmentat passeig s’hi instal·laria una Fira d’Entitats però m’hi trobo més aviat l’habitual concentració de parades d’embotits, formatges, coques i… roba de segona mà!

* Més amunt, davant la catedral, exhibició castellera. Hi actua la Jove de Tarragona, que és amb la que simpatitzo, i que carrega i descarrega un 9 de 8 sota un sol inclement. La xafogor és notable, marxo d’allí i no paro fins que localitzo un punt de la Part Alta de Tarragona on corre una agradable brisa. Punt que està ben a prop del restaurant Les Voltes, on dino amb una colla d’amics.

* Ens dirigim al tram de la Rambla que ens pertoca, el 47, que a les cinc de la tarda ja està ben ple de gent. No sé si haurà estat la manifestació més important de la història, en nombre de gent, o aquest rècord continua tenint-lo la manifestació contra la guerra d’Irak o quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, una de les dues.

* Comprovo que això d’adquirir disciplinadament la samarreta aquest any va de baixa. Molta gent ha reaprofitat les de manifestacions d’anys anteriors (les grogues/vermelles de la V, o la també blanca de l’any passat). I dels que sí que se l’han posat, molts no han seguit el suggeriment de posar el seu nom sobre l’11, a la faiçó dels futbolistes.

* A les 17,14 en punt, i com si de les campanades de la Puerta del Sol es tractés, sonen  les campanes de la Seu Vella de Lleida, només que en lloc d’ingerir el raïm comencem instintivament a voleiar les cartolines amb un punt groc que han distribuït prèviament i que a algú li han recordat un ou ferrat. Dic instintivament perquè hi ha una certa desorientació entre la gent sobre quan s’ha d’exhibir el cartronet i quan no. Ajuda al desconcert el fet de que els diferents parlaments no siguin al principi gairebé audibles (després s’ha solucionat), de manera que s’arriben a formar petites rotllanes de gent parlant de les seves coses mentre Maria Barbal i no sé qui més adrecen els seus discursos.

* Qui se sent ben alt i ben fort, i reben molts aplaudiments, són els dos Jordis de les entitats organitzadores. De Jordi Sánchez em quedo amb la seva analogia entre la il·lusió que fa aconseguir la independència i la il·lusió d’una mare que espera el seu fill o la del nen de que arribin els Reis per rebre la joguina: “obrir la caixa” és l’expressió que fa servir i que pot llegir-se de moltes maneres. Serà la caixa dels trons?

* A l’acabament de l’acte, l’organització s’acomiada amb un “fins el proper Onze de Setembre”. Implícitament està dient que encara n’hi hauria un altre (com els de sempre, vull dir), de manera que afegeix “… que serà molt diferent”. Ah, bé, si és així…

* Baixo Rambla avall fruint de l’animació i de la varietat de persones, vestimentes i banderes. Cada tram de la principal artèria tarragonina estava destinat a cada una de les deu comarques… de la província de Tarragona. Ni a la nostra principal festa nacional reivindicativa ens podem desempallegar de la cotilla centralista que representa la divisió provincial. Perquè es vegi fins on arriba inconscientment el poder de l’estat. Veurem si demà el Diari de Tarragona serà prou sagaç per captar-ho i tenir-ho en compte en el seu gens probable tractament informatiu favorable de la notícia d’avui.

Xavier Carreras (1953-2016)

Avui hem de lamentar la pèrdua de l’escriptor i periodista tarragoní Xavier Carreras i Segarra. Va col·laborar en diferents mitjans, Catalunya Exprés, La Vanguardia i Avui, on feu la crítica de televisió, mitjà on exercí d’editor i de guionista (“Vostè pregunta”, “Tribunal popular”). Com a escriptor, destacà per les seves novel·les ambientades a la Guerra de Successió (Objectes perduts a Nova Barcelona, Sepultura de Bandoler). Havia estat militant del FNC i a les eleccions municipals de 2011 vaig tenir l’honor de compartir amb ell la candidatura a Tarragona de Solidaritat Catalana, ja que va acceptar tancar la llista.

[Imatge: www.arolaeditors.com]

Com si el temps no passés

Anit, vetllada musical a la catedral de Tarragona. Fabio Ciofini, organista italià d’intensa i extensa carrera musical, va oferir-hi un concert amb l’orgue inaugurat fa tres anys. Va interpretar peces barroques de Storace, van den Kerckhoven, van Noordt, Rossi (imatge) i, que tots coneguem, Bach.

Hora i escaig d’interpretació, suficientment llarga per gaudir-la, suficientment curta per no fer-se pesada. Mentrestant, el temps es va aturar: les parets medievals de la seu, la música del XVII… ben pocs elements contemporanis, a banda del públic que omplia les naus. Una petita delícia per als sentits en una nit que amenaçava tempesta (la cosa no va anar a més) i un verdader viatge al passat que, com deia aquell poeta castellà, sempre és millor.

[Imatge: www.classicalm.com]

D’entrada, no (i mai millor dit)

Curta i intensa polèmica a Tarragona. El director del Diari de Tarragona, Josep Ramon Correal,  hi ha publicat un article ben desafortunat per qualificar-lo suaument. Comentant la campanya “Respecta’m” que l’Ajuntament ha endegat per prevenir conductes sexistes durant l’estiu, a l’home no se li ha ocorregut altra cosa que posar en dubte que quan una dona diu “no” a un assetjament, proposició o simple insinuació, en realitat no vol dir “no” sinó alguna altra cosa. Concretament ho ha comparat amb aquelles galanteries vuitcentistes segons les quals quan una senyora deia que “no” volia dir que “potser sí”. Posar al mateix nivell la violència sexual (física o psicològica) que sembla que va en augment amb un festeig de l’època de Maricastanya ja és un despropòsit, però el súmmum de Correal arriba quan afirma que si la dona mai no diu que “sí” a res s’extingiria la raça humana. La pluja de desaprovacions, improperis i fins i tot insults han tingut el seu efecte perquè en l’edició d’avui el director es disculpa deixant clar que quan algú diu “no” ha de ser “no”, sense excuses ni reserves.

La societat està hipersensibilitzada amb aquest tema i segurament hi han contribuït les imatges que ens arriben dels sanfermines de les darreres edicions. No sé si n’hi ha per tant en una realitat sotmesa a un alt grau de subjectivitat en el seu judici. Vull dir amb això que les diferents versions d’un mateix fet conflictiu poden ser altament contradictòries. D’altra banda, i sense que serveixi d’aprovació o justificació, quan s’ajunten una cultura com la nostra, unes festes presidides pel tot si val, la generosa distribució de tota mena de substàncies euforitzants i un mal entès concepte de llibertat (el que surt de l’engonal), acaba afavorint que passi el que passa. La solució? Campanyes com les de l’Ajuntament de la meva ciutat estan bé però, desenganyem-nos, tot passa per una millor educació de les generacions que pugen i això no s’aconsegueix d’un dia per l’altre.

No sempre que es diu “sí” o “no” ha de coincidir amb les intencions reals que s’amaguen, i la mostra la tenim en la política. És bo aquí recordar la campanya del PSOE “D’entrada no” sobre la incorporació a l’OTAN. Un “no” més de damisel·la vuitcentista, segons els cànons de Correal, perquè la formació socialista va acabar defensant el sí en el referèndum que sobre aquesta qüestió havia promès. I, vist en perspectiva, un “no” perfectament lògic des d’un punt de vista de tota estratègia negociadora. No sé si arribats a aquest punt quan una noia diu “no” a les insistències físiques o verbals d’un noi (o nois en plural o una altra noia, és clar) significa, definitivament “no” o alguna altra cosa. Caldria examinar cas per cas i tornaríem a la subjectivitat per jutjar les situacions a què abans feia referència.

Ara que, per confondre algú a l’hora d’endevinar la voluntat última de l’interlocutor res com els búlgars que, segons tinc entès, per afirmar o assentir una pregunta o comentari giren ostensiblement el cap d’esquerra a dreta. Com per lligar amb una búlgara per Santa Tecla, vaja!

[Imatge: www.delcamp.cat]

 

M****, digues-ho tu primer!

Més enllà dels crispats actes electorals, de l’avorrible debat sobre el RUI i del vergonyós tripijoc de can Barça, el titular periodístic del dia ha estat la detenció d’Alejandro Cao de Benós per tràfic d’armes. Aquest peculiar personatge, conegut pel seu càrrec d’ambaixador “oficiós” del govern de Corea del Nord, és tarragoní (bé, de Vespella de Gaià) igual que un servidor, cosa que afegeix un innegable interès a la notícia.

Pel que tinc entès, aquest senyor és l’únic estranger (respecte a Corea del Nord, vull dir) que té un càrrec de màxim nivell representatiu d’aquell govern asiàtic. Sempre m’he pregunt com el règim de Pyongyang, tancat, recelós i paranoic per naturalesa, va confiar alegrement en algú que li és tan aliè. Per molt entusiasme que demostri per la causa comunista i de defensa del proletariat o lleialtat absoluta al Gran Líder (o com es digui) Kim Jong Il i als seus sequaços, no se’ls ha passat mai pel cap que podria ser un espia o un doble agent? En fi, ells sabran.

Cao de Benós ha tingut fa poc una iniciativa certament noticiosa. Ha obert al carrer Rebolledo de la nostra ciutat una mena de local-taverna, seu de l’associació d’amics de Corea del Nord i dedicada a aquell país i a la ideologia que dóna sentit a la seva existència. El fet, sorprenentment (o no tant, la capacitat de sorpresa se’ns va esllanguint amb els anys) no ha merescut cap mena de rebuig. Algú s’imagina la que s’armaria si s’anunciés l’obertura d’un local similar però d’ideologia ja no dic feixista sinó simplement ultradretana? No dic si aquest tipus d’activitats han de gaudir de permís per funcionar amb normalitat, és una qüestió delicada, només poso de relleu les diferents vares de mesurar.

I ja que parlem de vares de mesurar, una reflexió per a Cao de Benós i tots els que segueixen, comprenen o justifiquen la dictadura nord-coreana. El que ell ha fet a Tarragona és una cosa tan impensable com obrir al centre de Pyongyang un local dedicat a Catalunya i a la defensa del model polític liberal. Allí, a un país on et confisquen el mòbil només passar la frontera i on t’assignen un “guia” que t’acompanya les vint-i-quatre hores per ensenyar-te el que ells volen. Aquesta és la diferència entre ells i nosaltres: aquí li deixem fer el que allí no podríem fer nosaltres.

[El títol de l’apunt fa referència al final d’un conegudíssim acudit sobre les dues Corees que s’explicava quan jo era molt jove; m**** vol dir ‘merda’, per si algú no ho ha pescat; imatge: foto Tjerk van der Meulen, www.ara.cat]

Els Jocs de la Pega

Nomes falta un any perquè es celebrin a Tarragona els Jocs Mediterranis 2017, denominats “Jocs de la Fam” per la facció local anti-sistema i que jo més aviat titllaria de “Jocs de la Pega”. Entre una notòria indiferència ciutadana (res a veure amb Barcelona 1992, salvant les distàncies), neguits pressupostaris (Madrid encara ha d”apujinar’ uns milionets) i continus endarreriments de les obres i equipaments necessaris per assolir unes mínimes garanties d’èxit, el compte enrere per a l’obertura dels Jocs avança implacablement.

Com a colofó, per ara, a aquesta mediocre història, la setmana passada es va presentar el que serà la mascota dels Jocs. Ja sabeu que qualsevol club o esdeveniment esportiu necessita imperiosament la seva mascota: un personatge, una bestiola, un objecte animat… destinat al marxandatge més descarat. L’elecció ha recaigut en “Tarracvs”, una figura inspirada (com no) en la Tarragona romana i que va sortir d’un concurs escolar. Que el disseny primigeni sigui d’una criatura no justifica la poca qualitat del resultat final. El nen ben content i orgullós que estarà de la seva obra, ho entenc perfectament, però no és això: el dibuix va passar posteriorment per mans professionals i el resultat és el que il·lustra l’apunt. Fins i tot el Naranjito de la nostra joventut el supera en qualitat.

Com no podia ser d’altra manera, la presentació del ninot ha generat tot tipus de comentaris i mems a les xarxes, destacant la seva pell groc Simpson i la seva torbadora i extraviada mirada. Per cert, Tarracvs, llegit a l’inrevés és “Sucarrat”. Potser per donar la benvinguda al personatge, la nostra benvolguda petroquímica ens ha obsequiat aquest matí amb una densa fumerada negra (com la de la deixalleria de pneumàtics madrilenys) provinent de dues de les seves xemeneies. Efectivament, acabarem ben socarrats.

[Imatge: www.ara.cat]

 

Una nova visió

Queden tres setmanes per poder visitar l’exposició “Gabriel Casas, fotografia, informació, modernitat” al CaixaFòrum de Tarragona.

Gabriel Casas i Galobardes (1879-1973) fou un fotògraf d’entreguerres avançat al seu temps. Vinculat a les avantguardes artístiques, fou dels primers a aplicar els recursos estètics de la denominada Nova Visió, relacionada amb la Bauhaus i caracteritzada per enquadraments i contrapicats sorprenents. L’exposició en mostra exemples (cotxes, antenes de ràdio… i també la famosa foto del nen davant un aparador de llibreria, a la imatge). Casas va destacar en les seves col·laboracions en la premsa gràfica en un moment, els anys trenta, en què les fotografies van deixar de ser meres il·lustracions del text per passar a tenir vida pròpia com a obres d’art. Va conrear diversos gèneres, el retrat, el reportatge periodístic, la foto de denúncia social, el cartellisme polític… Sens dubte, un autor i una obra de gran interès.

[L’exposició romandrà oberta fins el 29 de maig; imatge: www.museunacional.cat]

IV Centenari de Cervantes

Amb motiu del 400è aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, la Biblioteca de Tarragona ha programat diversos actes:

* Mostra ‘Quixots de paper’, organitzada per l’Associació Catalana d’Ex-libristes. Al Tinglado núm. 1 del Port, del 17 de març al 24 d’abril.

* Conferència “De cómo el Quijote de Tarragona salvó al Quijote de Cervantes”, per Fernando Parra, professor de literatura i columnista literari. A la Biblioteca Pública, el 15 d’abril a les 18,30 h.

* Exposició de llibres, vídeos i materials educatius ‘Miguel de Cervantes. El més nou a les biblioteques’. A la Biblioteca Pública, durant tot el mes d’abril.

[Imatge: portada pel Quixot apòcrif d’Avellaneda, publicat a Tarragona el 1614; ww.nuvol.cat]

En campanya (4: Santa Tecla gloriosa)

Ahir, acte central de Junts pel Sí a la Rambla de Tarragona.

* L’escenari, immillorable: el tram final del primer passeig de la ciutat, tocant al Balcó del Mediterrani. De fons, el monument a Roger de Llúria. L’espai, no ple, abarrotat de gent: asseguda, dreta, a la vorera, als jardinets, als balcons… Jo em situo en una molt incòmoda posició que em permet veure de lluny els oradors amb un fanal al mig, i de prop la gran pantalla per veure-ho millor… al costat d’uns focus que m’enlluernen. I dret, naturalment.

* Parla la gent del Camp i de la Conca: Jordi Sendra (Tarragona), Ferran Civit (l’Espluga), Albert Batet (Valls). Les referències als castells són tant obligades com poc originals. Parla també Montse Palau, que fica amb calçador el Chartreuse al seu míting: el famós licor està compost per una gran varietat d’ingredients (cent-no-sé-quants), igual que Junts pel Sí, que també és formada per una gran varietat de candidats (passem de cent mil, a dia d’avui). Parla, en fi, la Marta Rovira, que sembla no tenir aturador: arriba a citar Grenlàndia en el seu inacabable discurs.

* Les estrelles de la nit són Artur Mas i el cap de llista Germà Bel. Es cregui o no, mai no havia vist el president al natural. M’hi acosto abans de començar l’acte i me’l miro com si fos una pintura famosa, entre el respecte i la curiositat. No cometo l’horterada de fer-m’hi una selfie, naturalment. El més important dels missatges que ens transmet Mas en el seu parlament és “no tingueu por”. A tenir en compte quan en només vint-i-quatre hores ens han disparat per terra (europeu), mar (jurídic) i aire (bancari). Germà Bel, com sempre, està molt bé, punyent, burleta, mostrant preocupació pel destí dels pebrots de Múrcia…

* Condueix l’acte Joan Reig, ex-Pets, tot un clàssic en aquest tipus de funcions. En rigorosa primícia presenta un vídeo on els nostres cantants més representatius versionen un tros de “Camí a Itaca”, la meva obra preferida de Llach. “Més lluny, hem d’anar més lluny…”.

* Ha començat la festa major de Tarragona, Santa Tecla. Més d’un dels oradors de l’acte s’hi refereix, esmentant algun dels actes programats o, directament, encomanant-se a la santa i al seu braç. La festa és el dimecres. Certament la setmana que ve es presenta trepidant a la nostra ciutat.

[Imatge: www.ara.cat]

 

Municipals’15 (i 14: Ada li toca a ella)

Com es deu dir l’antítesi de la jornada de reflexió, és a dir l’endemà d’unes eleccions? En podríem dir el post-partum? Bé doncs, aquestes són les notes personals que se’m van acudir en aquesta peculiar jornada.

* Alegria per la pujada en vots, regidors i tota la pesca del denominat bloc sobiranista (atenció, que aquí es compta Unió i no es compta Iniciativa i plataformes amigues). La nit electoral, i atès el sorpasso de Colau a Trias, més d’un i més de dos tant del nostre bàndol com de l’altre ja corria, cadascú a la seva manera, a cantar les absoltes del procés, però no: la realitat és tossuda.

* Parlant de Colau: el que fa un o dos regidors per canviar diametralment la visió de les coses. Us imagineu que Convergència hagués tret 11 regidors i Barcelona en Comú 10? Les anàlisis dels resultats de Barcelona, i amb ells els de Catalunya, haguessin estat completament diferents. Probablement molts callarien que la primera força hagués estat sobiranista i en canvi ens recordarien fins a l’extenuació que tindria moltes dificultats en governar.

* I acabo amb la Colau (en el bon sentit de la paraula). Serà interessant veure aquesta bona dona gestionant (si arriba a alcaldessa, clar) un municipi tan complex com el Cap i Casal i havent de prendre decisions sobre tot, carències socials, línies d’autobús, diferències entre barris, jardins, conflictes amb els funcionaris, mobilitat i mil coses més. Ara tindrà les pancartes i el soroll a l’altra banda de la ratlla.

* Respecte a l’Ajuntament de Tarragona, moltes novetats. El guirigall s’amplia a set formacions polítiques, aguanta Ballesteros i la fictícia força electoral de l’Alejandro ha passat a Ciudadanos. Per la seva banda, Convergència paga (crec que merescudament) les discòrdies internes i la potineria a l’hora de designar candidat. El sobiranisme ja arriba a un terç de regidors, cosa que no està gens malament per a una ciutat com Tarragona, i la pobra Arga (ICV) continua soleta al saló de plens: on han anat els hipotètics vots de Podem?

* Per acabar, cal felicitar les meves coneixences de l’apunt de 20 de maig: tots tres han estat escollits regidors i dos d’ells ben probablement tindran responsabilitat de govern als seus municipis.

[Imatge: www.elperiodicodearagon.com]

 

 

Municipals’15 (12: ara, ‘zumba’)

Les diferents candidatures que es presenten als ajuntaments d’arreu del país aguditzen l’enginy per cridar l’atenció dels possibles votants, popularitzar sigles, fer conèixer propostes i familiaritzar cares de candidats. Avui comença a estar periclitat passejar-se pels mercats, petonejar criatures o repartir globets a la carpa de la cantonada. La publicitat a les xarxes socials és barata i efectiva però, reconeguem-ho, també freda i distant. Calen noves fórmules per arribar als ciutadans.

La paraula clau dels nostres dies és innovació. Innovació a les empreses, a les universitats, a la publicitat i, és clar, a les campanyes electorals. A Tarragona, el premi a l’originalitat en fer-se veure i oir se l’ha endut la candidatura independent Ara Tarragona. La fórmula? Classes de zumba. Parteixo de la base de que tothom sap què és, però tot i així, transcric la definició de la senyoreta Wiquipèdia: “Activitat cardiovascular que combina exercicis de tonificació amb passos de balls llatins. Les coreografies estan basades en pasos senzills i repetitius, el que fa que sigui molt fàcil seguir-la i no cal una preparació física en concret. La zumba permet tonificar, elevar les pulsacions, cremar calories i passar una estona divertida”.

Bé doncs, això és el que han fet els d’Ara Tarragona per atreure hipotètics votants: oferir classes (gratuïtes, naturalment) de zumba al mig del carrer. Diumenge passat era tot un goig arribar al Balcó del Mediterrani (foto) i veure-hi dotzenes de vianants, de tota mena, donant saltets i picant de mans al ritme que marcaven dos fibrats professors i una música ad hoc. En un lateral, la carpa de la candidatura amb les fotografies de tots els components de la llista, però sense ningú que donés informació o repartís propaganda: es veu que l’èxit electoral de la formació es confia a la relació inconscient que faran els votants entre la proposta electoral i l’alegria i dinamisme d’aquesta modalitat esportivo-musical.

Ara Tarragona és una còpia bastant descarada d’Ara Reus, que fa quatre anys va aconseguir entrar a l’Ajuntament de la “pèrfida” Reus on, fins on jo sé, ha dut a terme una bona tasca de lleial oposició. La franquícia de Tarragona aspira a un objectiu similar i és possible que ho aconsegueixi perquè, entre les classes de zumba i la proliferació de cartells amb el cap de llista Emili Rivelles, un paio amb pinta d’aparellador, aconseguiran fer forat en l’imaginari col·lectiu de la ciutadania tarragonina.

[Imatge: twitter]

 

Municipals’15 (10: els coloms de la segona ciutat de la República)

Parlava ahir de la dificultat de localitzar els programes electorals de les principals forces polítiques. Avui he de matisar l’apunt d’ahir, perquè Esquerra em fa arribar l’enllaç del seu (programa, vull dir) a l’Ajuntament de Tarragona, que és aquest. Un complet document de 44 pàgines i 20 apartats que comprenen totes les àrees a què ha de fer front qualsevol govern municipal. He de dir, en defensa meva, que el programa es troba a la web del partit mig amagat a la secció “enllaços d’interès” i sota un asèptic “Pau Ricomà 2015”, que remet a la web de l’alcaldable. L’ordre i la lògica en la presentació i disposició de les webs (de moltes) és una assignatura pendent per als professionals que s’hi dediquen (suposant que siguin professionals els qui ho fan).

Bé doncs, ja sabem els principis programàtics sota els quals governarà (si guanyen) o defensarà a l’oposició (si perden) l’amic Pau i la resta de candidats, des de convertir Tarragona en una ambiciosa “Segona ciutat de la futura República Catalana” (pàgina 4) fins a un “Projecte de control ètic de la sobrepoblació de coloms” (pàgina 43). Com veieu, han pensat en tot.

[Imatge: pauricoma2015.wordpress.com]

 

Municipals’15 (8: activem Tarragona)

Si el crit de guerra de Convergència i Unió és “despertem Tarragona”, el d’Esquerra és “activem Tarragona”. De nou la idea de la ciutat mandrosa, apàtica i conformista. L’home cridat a encapçalar tan lloable i titànica tasca es diu Pau Ricomà i Vallhonrat, dos cognoms que ens anuncien que ens trobem davant d’un TTV (tarragoní de tota la vida), vinculat a les entitats més representatives de la societat civil de la nostra ciutat, i que fa quaranta-cinc anys ben bons que tinc el plaer de conèixer.

Esquerra, que es presenta col·ligada amb MES (els del Tete Maragall) i una petita escissió d’Unió Democràtica, aspira a recuperar la representació municipal que va perdre fa quatre anys. Les enquestes, fins i tot les més potinerament cuinades, li assignen un mínim de dos regidors que potser seran decisius per conformar un govern municipal i fer realitat alguna de les propostes que Ricomà va avançar a la seva conferència del 17 de març passat. Per exemple, un gran aparcament dissuasiu per 2.500 vehicles, un pla integral per a la Part Baixa, la recuperació del projecte de l’Anella Verda, un Pacte contra la Pobresa o el Centre d’Interpretació de la Catalunya Nova. Falta ben poc per saber en què quedarà tot plegat.

[Imatge: www.tarragonaradio.cat]

 

Municipals’15 (6: ‘Querido amigo’)

Ahir, per fi, va arribar. Ansiós, vaig obrir la bústia de casa. Allí estava l’objecte del meu desig. El que feia temps que estava esperant amb candeletes. Era un sobre. El sobre del PP. Amb les mans tremoloses per l’emoció, vaig obrir-lo i… decepció, no hi havia el contingut que jo esperava, aquell que, sembla, el partit ha estat repartint amb generositat els darrers temps.

No. El sobre contenia una papereta de vot i un missatge de Mariano Rajoy. “Querido amigo” fa, saludant-me amb una confiança no demanada. Em dóna les gràcies “porque tu responsabilidad y tu esfuerzo han sido decisivos”. “Hoy España ha cambiado (…) no es por casualidad: se debe a las decisions adecuadas…” I així tot. El revers de la carta, un altre missatge. En aquest cas és de l’alcaldable Alejandro Fernández, Ale, Ale, el que es fa dir, simplement, “Alejandro” en uns cartells electorals on l’han tret en una postura tota rara, aixecant l’aixella. “Apreciado vecino, Tarragona necesita energía… revulsivo… liderazgo… capitalidad… limpia… segura…” bla, bla, bla.

Curiosament Rajoy em tuteja i en canvi Fernández em tracta de vostè. I el que ja no és gens curiós és que no es molesten a fer servir el català per demanar el vot, ni l’un ni l’altre.

Au, archívese sin más trámite.

[Imatge: www.larepublicacheca.com]

Municipals’15 (5: maleducats)

Els candidats del PSC, CiU i PP a l’alcaldia de Tarragona s’han negat a participar en un debat de TV3 perquè, “oju” les orelles, compartirien plató amb partits que no tenen actualment representació a l’Ajuntament. El fet és especialment irritant quan ens assabentem que els seus col·legues de Girona o de Lleida sí que han acceptat la normalitat democràtica que suposa debatre temes ciutadans amb rivals electorals. És a dir, no es tracta d’una discutible estratègia política sinó d’una criaturada dels polítics tarragonins. El resultat ha estat un devaluat debat amb la participació de les formacions més minoritàries, i encara no totes.

La desbandada dels tres partits (curiosament, o no tant, els més tacats per casos de corrupció), més que criaturada és una mostra de mala educació, de menyspreu a uns ciutadans que, només per això, ja no els hauríem de votar, com bé ha piulat avui mateix un bon amic. De fet la mala educació està campant en aquesta campanya electoral que dóna gust. Recordem que l’ínclita Rita Barberà ha comès similar descortesia en un altre debat, a València. O recordem també l’anada d’olla d’una candidata d’Iniciativa per Girona contra els catalufos que ha acabat amb la retirada de facto (que no de iure) de la contesa electoral: una perfecta mostra de mala educació per part d’una pseudo-progressista generosa en piulets provocadors però escassa en arguments constructius.

Ens cal molta més educació o civisme, o com li vulgueu dir, també i sobretot per part dels que pretenen ser els nostres representants polítics. Ara que es torna a parlar de proves PISA, no podrien incloure un exercici per fer un seguiment de quin és el nivell de respecte en les noves generacions? Potser estarem a temps d’evitar que dintre vint o trenta anys les campanyes electorals continuïn essent un trist espectacle de debats descafeïnats o de xarxes socials dient-se el nom del porc.

[Imatge: www.diaridigtal.tarragona21.com]

Municipals’15 (3: salsitxes, cromos i ‘rock and roll’)

Albert Abelló és l’aposta convergent a les eleccions a l’alcaldia de Tarragona. Tenint en compte que es tracta d’un empresari que va començar en el ram dels congelats, sobta una mica el lema de campanya escollit, “Despertem Tarragona”, referit òbviament a la típica i tòpica, pretesa o real, abulia tarraconensis. Per dinamitzar la ciutat i la seva gent, Abelló aporta una solució de collita pròpia: el rock and roll. El municipi necessita rock and roll.

De moment, el rock and roll subministrat per Abelló a l’opinió pública ha consistit en declaracions o actuacions pensades per donar-se a conèixer i que s’han vist revestides d’una certa polèmica (segurament ja buscada): des de posar-se a vendre frankfurts al mig del carrer fins a repartir a les escoles una col·lecció de cromos que va intentar disfressar com a iniciativa governamental, en la millor tradició convergent, passant per unes maldestres declaracions sobre les expectatives dels Jocs del Mediterrani.

He tingut ocasió de tractar personalment Abelló. La primera, com a membre del jurat que va concedir a la seva empresa de congelats (Ana Pons) un premi a la normalització lingüística en els seus establiments. La darrera, durant la seva campanya electoral a la presidència de la Cambra de Comerç, on ja apuntava maneres d’anar per feina.

Serà el proper alcalde de la nostra ciutat? No sembla que tingui massa números: a la llista convergent no repeteix cap dels regidors presidits per la insulsa Victòria Photoshop Forns, ell mateix no milita al partit (fet que va provocar un notable rebombori intern) i, segons m’explica un ocellet, l’acte polític d’ahir a les escales de la catedral, amb la presència de tot un president de la Generalitat, va tenir un èxit diguem-ne que discret. Veurem.

[Imatge: www.tottarragona.cat]

 

 

Municipals’15 (2: la Isona no pot votar)

Avui també ha estat una jornada electoral. Es tractava d’elegir els nous òrgans de direcció de l’ANC. Aquest matí el local de Tarragona presentava una considerable animació en el moment en què he anat a votar. El fet de que es presentessin dues candidatures al secretariat local, unit al bon temps, hi ha contribuït de ben segur. Salutacions, des d’un hola fins a petons, a molts dels presents. Dues urnes, ja ben plenes a quarts de dues del migdia, seguien rebent paperetes, unes enormes paperetes on calia marcar un per un els candidats preferits: una feinada, però això són, en definitiva, les llistes obertes i desbloquejades que tants i tants (m’incloc) defensem. Després de votar, més coneguts: la petita Isona, filla d’uns amics, de pocs mesos de vida. Ella avui no haurà pogut votar, però sí que ho podrà fer en una Catalunya lliure d’aquí 16 o 18 anys (esperem que en això el Parlament es posi d’acord més de pressa que no en el repartiment d’escons). Però perquè ella pugui fer-ho, caldrà que els Jordis i les Isones del 2015 que sí podem votar en totes les eleccions, afinem bé en la nostra tria. El primer repte és el proper diumenge 24.

[Imatge: Vilaweb]

Municipals’15 (1: esvaint dubtes)

Potser és la primera vegada que em passa en els 37 anys que fa que voto: no sé qui carai introduir a l’urna el proper 24 de maig. Quina papereta, vull dir. Una papereta, mai millor dit, això de triar entre opcions diverses havent de sospesar simultàniament preferències ideològiques, actituds en relació al procés sobiranista, continguts dels programes electorals, coneixences personals de candidats o, fins i tot, campanyes propagandístiques més o menys originals i convincents.

Si arribo a la jornada de reflexió (aquesta antigalla legal que es resisteix tenaçment a morir) amb els mateixos dubtes d’avui, tindré sobre la taula quatre opcions per ficar al sobre i després a l’urna. Això com a mínim. A veure si en aquests dies de campanya, amb el seu brogit de banderoles, promeses, paperassa i debats televisats, aconsegueixo esvair dubtes a l’hora de contribuir a decidir en quines mans posem els destins municipals de Tarragona els propers quatre anys.

[En el primer dia de campanya electoral, el personatge omnipresent als carrers tarragonins és aquesta senyora amb “rulos”, però no és cap candidata: només anuncia una fira outlet a celebrar aquest cap de setmana; imatge: www.tap.cat]