El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Desviant l’atenció

No puc evitar incomodar-me amb el to i les formes que gasta Gabriel Rufián quan parla al Congrés. Sé que a molts indepes, sector hooligan, els “posa” molt, com es diu ara, però em pregunto si el més encertat i oportú per al nostre procés és la transcendència mediàtica de les intervencions del nostre particular baranda de Santa Coloma. Parlant d’oportunitat, em pregunto també perquè els partits sobiranistes gasten encara tantes energies de tot ordre a la Carrera de San Jerónimo. No havíem quedat que desconnectàvem, que marxàvem?

Que les filípiques deixades anar l’altre dia per Rufián contra el PSOE (que comparteixo en el fons plenament, i que serien tema d’un altre debat) són d’una oportunitat qüestionable en tenim la prova amb la gestió comunicativa que del debat d’investidura n’estan fent els mitjans els dies posteriors. La vergonyosa posició abstencionista del PSOE, cedint a pressions corporatives i mediàtiques, ha quedat de seguida relegada a un segon pla, superada per episodis puntuals de més curta volada peró d’evident productivitat mediàtica i, doncs, en l’opinió pública: els “insults” de Rufián, les baralles entre Podemos i Ciudadanos a compte d’un terrorisme en vies de superació o bé la llauna de cervesa llançada per algú al final de la innòcua manifestació als voltants del Congrés. El que sigui, con tal de desviar l’atenció.

 

De nou en campanya (3: les comes i els accents)

No crec que hagi passat per alt a qui hagi donat el vist-i-plau al disseny gràfic de la campanya electoral d’ERC. El cas és que ho ha deixat passar. Em refereixo als cartells amb l’eslògan “Som República”, on la distribució de les dues paraules fa que l’accent de “República” sembli una coma que separa les dues paraules. Me’n vaig adonar al primer instant i, que jo sàpiga, ningú ho ha fet públic comentant-ho. Podria ser intencionat. La publicitat, electoral o no, precisa d’aguditzar l’enginy i ens sorprèn cada dia amb innovacions de tot ordre, i aquesta, “Som” (el què?), “República” (així, ‘monda i lironda’) en podria ser una. Però no, no ho és. Els d’Esquerra són República, com els socialistes són la solució. I no cal donar-hi més voltes.

Pel que fa al producte ofert, candidatures i proposta programàtica, res a dir, inclosa la fins a cert punt sorprenent aposta per Gabriel Rufián, la solució ideal a aquella difícil equació per al catalanisme dels darrers quaranta anys: la síntesi entre la immigració de segona generació i la causa independentista, concretades en un personatge que no diu mai una paraula més alta que una altra (potser Joan Tardà li hauria d’encomanar un pèl de temperament) i, atenció, en castellà. Podrà ser discutible aquesta darrera aposta, i certament a més d’un no li plaurà, però no està de més repetir l’argumentació del propi interessat respecte a la qüestió: “no hi ha res més trencador que l’independentisme parlant en castellà”. Com tampoc estarà de més recordar els usos lingüístics dels mítings de Convergència, no fa tant, depenent de la població on es feien. O les mans i mànigues que feien tots els partits, Esquerra inclosa, per estar presents amb la seva paradeta a la Fira d’Abril del senyor aquell del choped.

L’accent del cartell d’ERC es confon amb una coma. Potser el fet amaga un símbol: que l’accent que de ben segur posaran els diputats escollits en la seva tasca parlamentària contribuirà a la consecució de la nostra llibertat nacional. Per aconseguir no una simple coma, sinó un punt i a part definitiu.

[Imatge: www.catdialeg.cat]