Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

Última hora: Marcelo presenta la dimissió

És tan greu que al final no passarà res. És més, em pregunto si el fet de que transcendeixin unes conspiracions de saló per empastifar els nostres partits no afavorirà electoralment el PP, almenys en determinats territoris de l’estat. No importa el ridícul que suposa un enregistrament al despatx del ministre, ni que un fiscal antifrau, per tant independent, es mostri tan obsequiós amb JFD, ni que Rajoy n’estigués al corrent (aquest no sap res però ho sap tot), ni les (no) explicacions que s’estan donant després de l’escàndol, ni les gens sorprenents declaracions dient que ningú no dimitirà, ni el sepulcral (i ben significatiu) silenci de la premsa que està a la pomada… Res no farà que la bomba informativa de la setmana tingui les conseqüències que hauria de tenir. És el que passa de no viure en una democràcia de les de veritat, de les de tota la vida. Perquè ho tinguin present tots aquells que diuen que diumenge no cal molestar-se a fer res.

[Imatge: www.publico.es]

Com a cal sogre

El president espanyol ha estat objecte aquest matí d’una broma radiofònica, ràpidament esbombada per tots els sistemes virals de comunicació. Un col·laborador d’un programa de Ràdio Flaix s’ha fet passar pel president Puigdemont i ha aconseguit sense cap dificultat parlar amb Rajoy. Posteriorment li ha revelat la broma i li ha agraït el fair play. Més enllà de la valoració que podem fer de la facècia (hi ha hagut qui s’ha escandalitzat i qui ho ha trobat la mar de divertit), sobten les errades en els protocols de comunicació de la Moncloa. Se suposa que és un lloc que ha d’estar molt protegit en aquest aspecte i que l’accés telefònic al president del govern espanyol ha de passar uns rigorosos filtres per evitar precisament el que ha passat avui.

Caldrà concloure que el poder polític és molt més vulnerable del que a vegades pensem. Al respecte, puc explicar una anècdota personal. En una ocasió, parlo dels anys vuitanta, em van encarregar una gestió a les oficines del Diari Oficial de la Generalitat, que en aquells moments tenia la seu al Palau. Em van especificar que, en arribar al Palau, havia de demanar per Secretaria General de Presidència, ja que aquest era l’òrgan del qual depenia el butlletí oficial. A l’entrar a Palau, potser pels nervis o per un simple descuit, vaig demanar per la “Secretaria de la Presidència”. L’encarregat de l’accés, sense cap impediment ni comprovació de cap tipus, em va deixar entrar i em va indicar com havia de fer per arribar als dominis de la secretària particular del president (Pujol), la totpoderosa Carme Alcoriza. Resultat: sense voler, em vaig trobar tot sol al saló de Montserrat i amb l’oportunitat de colar-me per estances i despatxos i tafanejar el que hagués volgut, amb tot el que això podia comportar en termes de seguretat.

El malentès es va resoldre de seguida i en pocs minuts vaig poder accedir al lloc on havia de fer la gestió que tenia encomanada. L’anècdota revela la relaxació que hi havia en aquella època, tot i que les amenaces terroristes, els motius per provocar algun tipus de desordre o el nombre de friquis o sonats no devien ser molt diferents que els actuals.

Sempre s’insisteix que els governants han de ser més accessibles i estar més en contacte amb la societat, i no sembla que aquesta lloable idea es pugui fer realitat, però sempre hi ha alguna porta falsa per aconseguir-ho, com ha quedat patent amb el que ha passat aquest matí (o el que em va passar a mi ja fa trenta anys).

[Imatge: www.president.cat]

 

De nou en campanya (6: i tu més)

Em sembla que ja ho vaig dir en l’anterior campanya electoral: m’agraden suficientment els debats electorals com perquè hi dediqui una part del meu preuat temps. Ahir el cara a cara entre Rajoy i Sánchez no va ser una excepció, malgrat correspondre a les eleccions d’un àmbit d’on molts, figura, hem desconnectat.

De manera que em vaig plantificar davant la caixa tonta per sentir els conspicus representants dels dos partits del règim, diguem-ho així, que veuen amenaçada la seva hegemonia als comicis de diumenge que ve. I no m’estranya que la vegin amenaçada. El nivell va ser no gallinaci, sinó el d’algun animal que es desplaci més arran de terra. Al quart d’hora ja estava embafat de tant foc creuat a base de promeses per complir (l’un) i promeses complertes (l’altre), de retreure accions de govern (l’un) i de recordar l’herència rebuda (l’altre) i d’ensenyar les inevitables cartolines amb barres (l’un) i de llegir folis dispersos de l’argumentari (l’altre), amanit tot amb “no és veritat”, “deixi’m parlar” o “li diré una cosa”.

La cosa va arribar al seu clímax amb un encreuament de desqualificacions (indecent vs. roí), impròpies de qui presideix un govern o de qui aspira a fer-ho. L’escena em provocà una certa vergonya aliena, barrejada amb la satisfacció de saber que els nostres polítics, els d’aquí, no cauran mai tan baix, per moltes coses que se’ls pugui retreure. Satisfacció compartida amb la que causa el pressentiment de que diumenge que ve el parlament espanyol, que tant ens afecta encara, ens agradi o no, es converteixi en un formatge ben virolat i de difícil digestió.

[Imatge: www.ara.cat]

En campanya (i 7: l’altre piromusical)

Mirava ahir per televisió el piromusical de la Mercè, aquesta banal distracció de masses barcelonines elevada a la categoria de gran espectacle mediàtic per obra i gràcia de TV3, i la meva ment no podia evitar relacionar-ho amb la campanya electoral que en quatre hores acabarà formalment (de facto però, les xarxes socials bulliran fins a l’obertura d’urnes, quin remei). La transcendència i l’envergadura del tema estrella d’aquestes eleccions demanaven per part de totes les formacions polítiques, sembla, argumentacions de calat, profunditat en els debats i seriosa exhibició de dades contrastades, i ens hem trobat en canvi amb una successió de coets, trons i piules de coloració i estridència diverses, com si del divertimento de Maria Cristina es tractés, que res no aporten a ningú: no fan canviar el sentit del vot ni als que estem convençuts ni als que no.

Sense anar més lluny, el PP ens ha obsequiat avui amb un video. Quaranta-vuit hores abans de que el xollo català se’ls acabi, es despengen amb una desesperada demostració d’amor cap a tots nosaltres en forma d’una successió de floretes en la llengua de Verdaguer (com dirien els cursis). Remata el vídeo Rajoy vocalitzant perquè units guanyem. Són la segona, tercera i quarta paraula en català que li hem sentit mai dir (la primera va ser l’inevitable seny pronunciat en seu parlamentària). Qui tingui temptacions de retreure a Rajoy aquesta escassedat idiomàtica, que sàpiga que el gallec guanya, en aquests moments, a Felipe González per 4 a 0.

I de l’andalús volia parlar. Com que allò de dir que la situació actual sembla l’Europa dels trenta quedava molt i molt malament, i tenint en compte que aquestes comparacions insultants són patrimoni d’El Mundo cap enllà, es va permetre l’altre dia una innovació historiogràfica al respecte i relacionar “dret a l’autodeterminació” amb Stalin, un insospitat petard llançat per un polític en plena decadència i sense conseqüències com s’ha vist després.

També restarà en l’oblit l’afirmació del seu company de files ideològiques Miquel Iceta, cridant-li al respectable que ho volen ser tot, catalans i espanyols, i que ningú els ha de fer triar entre Miró i Velázquez. Tal sorprenent afirmació diu molt del concepte de la cultura d’aquesta gent, més enllà del gastat argument (leit motiv de la Chacón) de que no podem elegir entre el pare i la mare… Cal recordar a Iceta que, posats a triar entre pintors també tenim Renoir, Durer o Kandinski i que, com a català, admiro Velázquez sigui el que sigui nacionalment: el que no vull és que el Museu del Prado, on està exposat el genial pintor sevillà, sigui estatal o madrileny, segons convingui, quan es calculen les balances fiscals i sempre en contra nostre, és clar.

Iceta, en fi, haurà deixat en aquesta campanya una altra figura pirotècnica com és el seu desenfrenat ball al ritme de “Don’t stop me now”. Una anècdota que haurà servit només per distreure al personal, igualet igualet que el castell de focs. Com era allò de la lluna i el dit? Bé, si que va ser aprofitat pels seus oponents: l’inevitable Albiol, del PP, va retreure-li-ho tot pronunciant aquella frase fetitxe de l’unionisme: con la que está cayendo en Cataluña…” Em sembla que l’únic que està caient a les enquestes és, precisament, el seu partit.

Bé, podríem seguir amb més focs d’artifici però l’apunt m’ha sortit llarg, la campanya electoral s’ha fet no llarga sinó infinita (quants mesos portem així?) i hem d’anar acabant. A aquesta hora, al mateix escenari que el piromusical d’ahir està tenint lloc l’acte final de Junts pel Sí. Els petards seran substituïts, ara sí, per la darrera argumentació, la darrera crida a la il·lusió, el darrer reclam de vot perquè diumenge s’alcin, ells i els companys de la CUP, amb la victòria. Bon viatge pels guerrers. Ítaca ja s’albira.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

En campanya (6: Uh, oh, no tinc por!)

L’estat i tota la tropa que li fa costat continuen disparant artilleria variada en forma d’advertiments, amenaces, escenaris truculents o destins dantescos si Catalunya opta diumenge pel “sí”. No deuen fer massa efecte, la veritat, vistes les tendències demoscòpiques (que sempre, sempre, s’han d’agafar amb guants i pinces). Ens fotran fora del paradís europeu i de l’euro, marxaran els bancs i Pronovias, els nostres avis es quedaran sense pensions, el Barça no podrà jugar la Lliga espanyola, hi haurà un “corralito”… Un panorama que seria creïble o preocupant en una altra època o una altra situació, però que a les acaballes de setembre de 2015, amb tot el camí que la societat catalana ha recorregut els darrers anys, amb l’experiència que això comporta,  ja no inquieta sinó els més desinformats.

Cada advertiment o cada dit alçat d’alguna patum unionista és respost amb serenor, indiferpencia o sornegueria, segons, pel que té de fals, d’exagerat o de ridícul. I el temps i la realitat ens acaben donant la raó. L’exemple més espectacular l’ha protagonitzat avui mateix Rajoy amb la seva dramàtica entrevista a la ràdio, fent-se la dallonsis un lio a l’hora de parlar de nacionalitats. Els catalans que vulguin conservar la nacionalitat espanyola (i per tant, l’europea) ho podran fer perquè així ho disposa la llei… espanyola. Un altre mite desmuntat: el dels catalans que no volen deixar de ser espanyols. Que passi el següent.

Catalunya sembla doncs que ha perdut finalment la por o, com a mínim l’està sabent dominar. Potser és un bon moment per treure a col·lació la famosa cita “només hem de tenir por a la por mateixa”, del president Roosevelt (però manllevada en realitat del filòsof Epictet). Hem deixat de tenir por a la por i el camí es torna més planer. Ànims, només queden quatre dies mal comptats d’espantalls al túnel del terror.

[Imatge: retrat imaginari d’Epictet, viquipèdia]

 

Municipals’15 (6: ‘Querido amigo’)

Ahir, per fi, va arribar. Ansiós, vaig obrir la bústia de casa. Allí estava l’objecte del meu desig. El que feia temps que estava esperant amb candeletes. Era un sobre. El sobre del PP. Amb les mans tremoloses per l’emoció, vaig obrir-lo i… decepció, no hi havia el contingut que jo esperava, aquell que, sembla, el partit ha estat repartint amb generositat els darrers temps.

No. El sobre contenia una papereta de vot i un missatge de Mariano Rajoy. “Querido amigo” fa, saludant-me amb una confiança no demanada. Em dóna les gràcies “porque tu responsabilidad y tu esfuerzo han sido decisivos”. “Hoy España ha cambiado (…) no es por casualidad: se debe a las decisions adecuadas…” I així tot. El revers de la carta, un altre missatge. En aquest cas és de l’alcaldable Alejandro Fernández, Ale, Ale, el que es fa dir, simplement, “Alejandro” en uns cartells electorals on l’han tret en una postura tota rara, aixecant l’aixella. “Apreciado vecino, Tarragona necesita energía… revulsivo… liderazgo… capitalidad… limpia… segura…” bla, bla, bla.

Curiosament Rajoy em tuteja i en canvi Fernández em tracta de vostè. I el que ja no és gens curiós és que no es molesten a fer servir el català per demanar el vot, ni l’un ni l’altre.

Au, archívese sin más trámite.

[Imatge: www.larepublicacheca.com]

Quin nivell

La presidenta en funcions del Congrés espanyol, Celia Villalobos (l’andalusa aquella de les vaques boges) ha estat enganxada in fraganti jugant al Candy Crush en el transcurs d’una plúmbia intervenció del cap de files del seu partit, Mariano Rajoy. Gran escàndol. No és la primera vegada que passa, això d’immortalitzar diputats fent mots encreuats o enviant-se nimieses entre ells amb el mòbil, cosa que no ajuda gens a remuntar l’esquifit prestigi de la denominada classe política. Avui, la poca destresa de la senyora Villalobos a l’hora de dissimular el seu avorriment ha proporcionat un nou esbravament de curta volada a una opinió pública cansada d’indignar-se per tot.

Faig un parèntesi. Jo també jugo al Candy Crush. A casa, és clar. Lamentablement m’he encallat al nivell 200 i no puc passar d’aquí, no per falta d’habilitat en el joc sinó per raons purament informàtiques que ara seria molt llarg d’explicar, almenys per algú de lletres com jo. El cas és que entenc perfectament, encara que no ho aprovi, que la diputada caigui en la temptació d’assassinar caramelets de colors i intentar passar de nivell, tot escoltant com a música de fons la salmòdia del registrador de Pontevedra. És realment viciós (el joc, no Rajoy).

La trapelleria de Villalobos no ha estat l’única anècdota del denominat “debat de l’estat de la nació”. El diputat de Compromís, Joan Baldoví, ha sofert un lleuger mareig que ha obligat a interrompre la sessió. El vídeo del moment de l’incident ha permès comprovar la important quantitat de diputats absents de la sala. He comptat, grosso modo, una vuitantena d’escons buits, és a dir, més d’una quarta part van passar olímpicament de la intervenció del valencià per dedicar-se a fer no sabem ben bé què. Aquest és el verdader escàndol: no que algú es distregui momentàniament al ple, sinó tots els que ni tan sols hi assisteixen, ocupats com deuen estar en altres activitats segurament més reprovables que fer explotar caramels. Aquest és el nivell de la classe política.