Quina casualitat

Remarcable l’exercici de normalitat democràtica que vam contemplar ahir a la televisió. El president Puigdemont sotmetent-se en directe i durant tres llargues hores a les preguntes de ciutadans. És obvi que no el van interrogar sobre el temps que faria l’endemà o si prefereix les corbates a ratlles o llises: les inquietuds dels intervinents anaven per una altra banda, com era de preveure: economia, treball, beques, sanitat, pensions… també el procés sobiranista. Em pregunto si altres presidents, en altres latituds (no miro a ningú) acceptarien acudir a un format similar. Carles Puigdemont se’n va sortir prou bé: si es tenen apresos els grans temes de govern i es dominen les arts escèniques i oratòries (i el de Girona compleix els dos supòsits), el resultat ha de ser positiu tant pel protagonista de l’interrogatori com per la ciutadania que ho segueix amb més o menys interès.

No tot va ser positiu, com se sap. Les xarxes socials, que estan a la que salta, van descobrir ben aviat coses rares. Els ciutadans que van formular les preguntes al president no semblaven escollits innocentment pel conjunt dels inscrits prèviament, com se’ns va dir. La manipulació duta a terme no sabem si per TV3 o per qui sembla evident. Eren dotze persones (“sense pietat”, com aquella famosa obra de teatre), però la majoria estaven vinculats, quina casualitat, a determinats partits o entitats representatius de la nostra societat; la distribució per sexes era, quina casualitat, rigorosament igualitària; i no es va descuidar la procedència territorial, ja que hi havia representació, quina casualitat, tant de terres gironines, com ponentines i meridionals. En fi, que la selecció semblava molt estudiada i sospesant variables sociològiques de tot ordre.

Així i tot, si realment hi va haver gat amagat, no deixa de ser meritori que una cadena televisiva, la nostra, que tantes acusacions rep de parcialitat (sense fonament) per part dels “amics” de Catalunya, donés l’ocasió de preguntar (i repreguntar) al president a una multiplicitat de personatges que, com es va veure i sentir, es van quedar ben a gust dalt del faristol. I Puigdemont, al seu torn, va estar a l’alçada de les circumstàncies. El que deia al principi: un exercici de normalitat democràtica.

[Imatge: www.rac1.cat; foto, Jordi Bedmar]

Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

Final de curs

Ja tenim la foto de l’any. El clic oportú en el moment oportú. Tota una senyora cap de l’oposició (tant en el sentit parlamentari com nacional) escarrassant-se en aturar les decisions històriques que, mica en mica, va prenent el Parlament, mentre tot un president de la Generalitat adopta un posat a mig camí entre pacient i irònic, com volent dir: “el que s’ha d’aguantar”.

Amb l’aprovació de les 10 conclusions de la Comissió del Procés Constituent (més l’onzena, una ridícula per innecessària apel·lació a la perspectiva de gènere, m’imagino que imposició de la CUP), el procés supera un nou escull i avança unes quantes caselles en el joc de l’oca en què entre tots l’hem convertit. El proper dau es tira a Madrid i consistirà en veure quina mena de reacció político-jurídica suscita la valenta mostra de desobediència a un tribunal desacreditat, en un context de provisionalitat governamental i període vacacional que no els ajudarà gaire.

Per part nostra, aprovades les conclusions, embastat l’Onze de Setembre (dit sigui de passada, no em sembla malament la proposta que se’ns ha fet) i agendada la moció de confiança al president Puigdemont, podem fer les maletes (qui tingui el valor de viatjar en tren o avió aquest agost) i esperar amb un punt de nerviosisme un setembre que s’espera trepidant.

[Imatge: foto M. Minocri, www.elpais.com]

Rentar i tallar, 9.895 euros

El president de la República Francesa, François Hollande, té en nòmina un perruquer encarregat exclusivament de la cura del seu cabell, que ha d’estar permanentment en perfecte estat de revista, atesa l’alta dignitat que el càrrec demanda. L’esmentat professional de la tisora i la pinta cobra mensualment la gens menyspreable xifra de 9.895 euros, no sabem si feta o no la corresponent deducció de l’IRPF francès, que suposo que allí també existeix.

La cridanera revelació de Le Canard enchaîné, destinada a provocar tot tipus de reaccions a l’opinió pública, des de l’escàndol sincer fins a la demagògia més barata, s’adiu prou bé al concepte de grandeur que ha rodejat sempre els primers dignataris d’aquell país, des de temps immemorial. No serà sobrer recordar avui precisament (14 de juliol), les històries que s’expliquen (falses) sobre els capricis de Maria Antonieta en vigílies de que li fos seccionat el coll, des de fer-se construir una muntanya artificial de sucre per esquiar fins a aconsellar croissants als seus famèlics súbdits a manca de pa.

Sense voler justificar aquest despropòsit, cal també relativitzar-lo. La remuneració mensual del fígaro ens pot semblar fora mida però convé tenir en compte que el salari mínim francès és d’uns 1.600 euros si no vaig errat. Tampoc sabem tots els detalls del contracte laboral: es fa difícil pensar que el mateix professional no presta serveis a més clients de l’Elisi. Potser fa feines que els pobres mortals no podem ni arribar a imaginar (d’assessorament, d’espionatge, vés a saber). Per cert, la primera dama francesa (esposa, amant o amistançada, no sé exactament què és) té el seu propi perruquer o és el dels 9.895 euros? El xampú i la laca qui els paga? El perruquer necessita algun col·laborador, també en nòmina naturalment, perquè l’ajudi en la seva feixuga tasca (mode ironia)?

No puc evitar adaptar la notícia al nostre país i imaginar-me la que s’armaria si es sabés que el president Puigdemont disposa d’un funcionari (nivell A 30, naturalment) que es dedica exclusivament a tenir cura del seu cabell, encara que coneixent-ne la rebel·lia i abundància, potser l’encàrrec estaria més que justificat. Però les crítiques i protestes hi serien, això segur.

Se m’oblidava afegir un detall: François Hollande és socialista.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

Reflexions nou mesos després (és molt llarg, aviso)

Sembla mentida, però aviat farà nou mesos de les eleccions del 27 de setembre. Igual que un embaràs. En aquest lapse de temps han passat moltes coses (abans també, de fet). Encara calentes les que han passat avui mateix, ja és hora de dir-hi la meva després d’un prolongat període de silenci només alterat per diversos apunts amb la CUP (ai!) de protagonista. Aquestes són algunes idees que m’han passat pel cap, una mica a raig:

* Les eleccions dites plebiscitàries es van perdre. Quan abans acceptem aquesta realitat, quan abans deixem d’autoenganyar-nos, millor que millor. L’objectiu d’aquells comicis, repetit fins a la sacietat per tota mena d’actors de l’escena política independentista, era “comptar-nos”, això és, saber qui estava a favor de la independència i qui no, donat que qualsevol referèndum o consulta legals se’ns havien prohibit i la consulta que sí que es va tolerar no reunia suficients garanties a ulls de qualsevol àrbitre internacional. Les eleccions es van perdre. Els llastimosos exercicis a què ens vam dedicar els dies posteriors, separant els “no” i els que no volien ser comptats com a “no” intentaven dissimular el que matemàticament era indissimulable: el “sí” no va arribar al 50%. Dic “llastimosos exercicis” perquè em recordaven aquests calbs, tipus Anasagasti, que es fan la ratlla ben avall per tapar-se la closca amb els cabells laterals. És lleig i el pitjor és que es nota.

* Com acabem de veure ara, i com ja vam sospitar en els convulsos dies de la investidura presidencial, no vam guanyar en vots però és que tampoc vam guanyar en escons. La CUP no té com a fita principal, preferent o incondicional la independència i, si la té, en tot cas no ho demostra en fets, més aviat al contrari. Fixeu-vos que prenen totes les decisions amb lògica autonomista: veten un president (encara) autonomista, s’oposen a uns pressupostos (encara) autonomistes… Què hagués votat una CUP als anys vuitanta amb Pujol governant? Exactament el mateix que fa ara. Podria objectar-se que, en un estat ja independent tindria el mateix capteniment (grup d’esquerres oposant-se fermament a polítiques centrades), però és que Catalunya encara no és independent per culpa, en part, d’ells. La incoherència dels seus plantejaments s’ha posat en evidència aquests dies. Un pressupost amb una notable injecció de recursos per a finalitats socials no veurà la llum per culpa de qui es queixa de que el pressupost no contempla… suficients recursos per a finalitats socials i abraçant implícitament la pròrroga dels pressupostos del 2015, encara més autonomistes i menys socials que el projecte d’enguany.

* Hem de criminalitzar els nois (i les noies) de la samarreta? No fem el joc a l’enemic comú, si us plau. Crec que per aquest vespre hi ha una convocatòria de protesta a les portes de la seu central de la formació anticapitalista. És la mena de mogudes inútils i estúpides per regalar fotos a qui més desitja veure’ns dividits i enfrontats (la profecia d’Aznar, vaja). Un exercici mínimament intel·ligent ha de consistir en comprendre bé què és la CUP, cosa no tan fàcil. Al principi, des d’aquest bloc, feia broma sobre si havia de dir la CUP o les CUP, ja que no ho tenia clar, i la facècia ha acabat donant-me una mica de llum. La complexa estructura organitzativa i funcional d’aquesta gent, la convivència d’entitats amb individus per lliure, la desigual implantació en el territori, el contrast entre unes dinàmiques municipals àgils i ben adaptades amb una altra de parlamentària, a càrrec d’un inexpert grup… tot plegat ens permeten parlar de CUPS en plural. Hi ha una CUP aprofitable. L’empat del gener va ser potser anecdòtic, però les piulades d’aquests dies, a càrrec de militants de pes com Titot i algun altre, no deixen lloc a dubtes: en els seus rengles no només no hi ha unanimitat sinó que sembla endevinar-se que sectors importants estan molt molestos amb la deriva dels darrers mesos.

* Això ens porta a retrocedir de nou al 27 de setembre i preguntar-se realment si els tres-cents-i-escaig mils de persones que van votar la CUP sabien què votaven exactament. Jo mateix vaig ser un dels molts il·lusos que van posar la formació al mateix nivell que Junts pel Sí. Llevat del vot (perquè era indivisible), van rebre de mi el mateix suport i consideració que la coalició triomfadora. Després se’ns ha caigut la bena dels ulls, i mira que era una cosa de lògica: si es presentaven en llista apart és que la seva oferta electoral, el seu projecte nacional, els seus objectius, el seu programa, eren diferents dels de Junts pel Sí. Però tots vam caure en aquella lleugeresa i ingenuïtat, típicament catalanes i de retruc independentistes, i els vam ficar acríticament al mateix sac. Un sac que s’ha demostrat que encara no té blat, ni està lligat, ni res.

* Les desavinences, enfrontaments soterranis i cops de colze per part de les forces majoritàries de l’independentisme (partits o entitats),  que han anat transcendint no haurien d’alimentar més del compte la sensació de desànim o de desinflament, bastant innegables, que el procés està vivint els darrers temps. Potser cal veure-hi el cantó positiu: si tantes ganes hi ha de figurar en un lloc preferent de sortida o de fer mans i mànigues per col·locar-se en alguna destinació institucional específica de la futura independència és que aquesta potser està més a prop i més a l’abast del que a vegades els mateixos afectats pensem.

* Deixo per un altre dia (o per mai) altres polèmiques, discussions o entreteniments de xarxa social, més que res perquè l’apunt està sortint sorprenentment llarg i s’acosta l’hora de sopar (si el senyor Mohedano aconsegueix implantar la seva reforma, que espero que sí). M’estic referint a qüestions com: què ha de ser primer, l’ou de la DUI o la gallina del RUI; o bé la proliferació de projectes de Constitució catalana, de desigual format i qualitat jurídica, que darrerament ens han envaït i que no han aconseguit altra cosa que despertar de nou la bèstia adormida de la possibilitat de fer oficial el castellà o de la conveniència d’un exèrcit.

* En el moment d’iniciar l’apunt, salta la notícia de que el president Puigdemont es sotmetrà a una qüestió de confiança. Recolzo la decisió pel que té de presa d’iniciativa política després que altres hagin abusat de l’administració del tempo polític. Que tothom es retrati i expliqui per què vota d’una manera o d’una altra i igual o diferent que segons qui. Si el president perd l’envit, cosa no descartable, eleccions de nou (sí, s’hauran de fer) i aquesta vegada ningú hi acudirà enganyat. I si el full de ruta no aconsegueix així el preuat i necessari 50% doncs no res, tornem a la casella del peix al cove. En aquest sentit, a Madrid el de la cueta té propostes interessants per qui se les vulgui creure. Per als que no, continuarem endavant fins a la victòria desitjada. No n’hi ha d’altra.

El dia dels llibres i de les roses (i de les polèmiques)

Al moment de començar l’apunt d’avui sobre Sant Jordi (sense massa idea de què posar-hi, la veritat) un “clinc” del mòbil m’avisa d’un missatge de Whatsapp. Entre ahir i avui aquesta eina ha treballat especialment, com és comprensible. Fins a vint-i-sis m’hi he trobat aquest matí, entre felicitacions personals, desitjos col·lectius de gaudir un bon dia o combinacions originals dels símbols que avui pertoquen. El darrer missatge furga en una polèmica entenc que superada: el suposat masclisme de regalar una rosa a una dona i un llibre a un home. Avui tothom, sense discriminació d’entrecuix, compra per a ell i regala per a l’altre, fent gala la societat d’una igualtat que ja voldríem en molts altres àmbits de la vida.

Tot s’ha de dir: a aquest igualitarisme de Sant Jordi no s’hi ha arribat només a força de noves generacions que han anat fent canviar les coses any rere any. Hi ha ajudat molt la dimensió comercial de l’assumpte, i és que si del que es tracta és de vendre el doble de llibres o el doble de roses, fins el més masclista dels editors o dels floristes (n’hi ha) renuncia de bon grat a la més inconfessable de les seves actituds personals. ‘Vaya’ uns. La pela és la pela.

Les polèmiques de Sant Jordi són unes altres. No és el moment d’estendre-s’hi, però citem-ne algunes. La massificació i el desvirtuament del sentit de la festa (odio les empentes i els cops de colze). Autors literaris versus autors mediàtics (afortunadament aquest any hem evitat Buenafuente). La ridiculesa de la signatura de llibres: quin sentit té que un escriptor, que no coneix de res a qui li compra el llibre, l’hi signi com ho farà a altres centenars o milers que fan pacient cua? Els experiments amb les roses: la gràcia era que fossin vermelles, però no, n’han de fer de colors estranys, fins i tot blau-grana; només falta fer-ne de transparents. Etcètera.

I com es presenta el dia? Per la meva part donaré un volt per la Rambla  de Tarragona, proveït d’una bona dosi de paciència, a la cerca del llibre que tinc pensat comprar-me que serà… (redoblament de tambor) una de les moltes biografies que han sortit del president Puigdemont. A mi, a original ningú no em guanya, ja ho veieu.

Bona diada de Sant Jordi per a tots els meus lectors.

[Imatge: lourdesrecursosinfantil.blogspot.com.es]

President Puigdemont

Un apunt de benvinguda al nou president Carles Puigdemont. Bona la proposta del ja ex-president Mas per substituir-lo i sortir de l’atzucac en què ens havíem ficat, en aquest cas nosaltres solets. Impecable full de serveis catalanista, emprenedor, avançat de les noves tecnologies, multilingüe i, com vam poder comprovar ahir amb satisfacció, excel·lent parlamentari contra una oposició que no li posarà gens fàcil la seva gestió. No és temps de covardies ni de tremolor de cames, va dir. La societat sabrà estar al seu lloc. Les institucions tornen a rutllar, la feixuga locomotora cap a la llibertat torna a posar-se en marxa i aquest cop amb més ímpetu, la gent torna a il·lusionar-se. No ens desil·lusioneu, doncs.

[Imatge: m’encanta que la senyora Puigdemont sigui catalana romanesa, casi tant com la regidora musulmana casant dos homes a Badalona l’altre dia; foto, Pere Duran; www.lavanguardia.com]

Nervis, festa i agraïment

Ho tinc clar. Si mai dirigeixo una editorial (perspectiva francament difícil, per moltes raons), titularia una possible col·lecció de llibres d’enjòlit com “El Procés”. El nostre procés, cada dia més kafkià (això ja s’ha dit, suposo), ha regalat als amants de les emocions fortes i dels girs inesperats d’argument unes precioses quaranta-vuit hores que no oblidarem fàcilment. Millor dit, que no oblidarem, a seques.

Del desencís i de les tovalloles llançades el divendres (m’incloc) vam passar a uns esperançadors tuits ahir dissabte que ens alertaven de que alguna cosa s’estava coent a les calderes dels partits i entitats compromesos en el camí cap a la llibertat nacional. Es parlava de reunions, de noves propostes, de noms concrets, de decisions que semblaven impossibles de fer realitat… El resultat és el sabut, i a pesar de que ens deixa algunes esgarrinxades, el balanç és positiu. Mas ha de “fer-se a un costat” (bonic eufemisme) i proposar Carles Puigdemont com a president, i els de la samarreta admeten errors i es comprometen a renúncies, però el que és important és que deixen els contrincants (els enemics d’allà i els “amics” d’aquí) completament desconcertats, a la vegada que insuflen trempatina al catalanisme de base, el de carrer, que veia indignat i impotent com s’anava pel camí del pedregar el que tant havia costat d’aconseguir.

S’han acabat momentàniament els nervis, avui és dia de festa, en tots sentits, perquè tindrem nou president i aviat nou govern. Tornaran els dies difícils, això que ningú ho oblidi: de fora continuarà l’agressió per terra, mar i aire (ja han començat, i això és un senyal de la bonança de l’acord assolit) i a dins tornaran els recels entre els diferents actors sobiranistes, que s’hauran de resoldre amb el mateix sentit patriòtic (potser hauríem de començar a dir “d’estat”) del mostrat les hores passades.

I després dels nervis i de la festa també hi ha d’haver un moment per l’agraïment al president Mas per la decisió presa. Sempre m’hi he sentit a prop per raons ideològiques, generacionals i fins i tot professionals, i crec que el pas que va fer ahir l’honora personalment i és intel·ligent des del punt de vista polític. No comparteixo algunes reaccions d’avui mateix (què vol dir això de que “enviem Mas a les cendres de la història”?), però si perquè el procés continuï amb èxit hem de sentir aquestes sortides de to fruit del ressentiment i del sectarisme, doncs endavant. A aquestes alçades de la novel·la (d’enjòlit) fins i tot tenen la seva gràcia.

[Imatge: foto Jordi Cotrina, www.elperiodico.com]